Follow by Email

dimarts, 17 de gener de 2017

EL PRESIDENT AVUI HA ESTAT ON HAVIA D’ESTAR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 17 gener 2017)

● EL PRESIDENT AVUI HA ESTAT ON HAVIA D’ESTAR.- No considero encertades algunes de les estratègies que es proposen en quant al procés – en podem parlar quan vulgueu -, però ara em sembla de calaix que avui el president no hagi comparegut al Senat, per representar un paper de comparsa en el sainet autonòmic. Hagués estat un greu error anar-hi, a la meva manera de veure, per dues raons de pissarrí: la primera, que s’hagués hagut de sentir més d’una ximpleria i entomar algun moc, i potser a canvi de fer veure que no ho sentia se n’hagués endut algun peix escarransit o moribund al cove; i la segona, perquè Catalunya s’ha de fer valdre el dret a tractar els assumptes amb Madrid, de tu a tu. Tota aquesta història de repartir-se el cafè com a bons germans en la taula autonòmica, va ser una idea beneïda per l’honorable Tarradelles, quan estava a partir un pinyó amb Suárez i no gosava trencar-li la girada des que s’havia atrevit a deixar-lo tornar com a president de la Generalitat restaurada. Suposo que no s’imaginava pas com aquest cafè se’ns aigualiria, en mans de cambrers tan poc professionals, democràticament parlant, com els del PP, picapedrers especialitzats en demolicions, o els socialistes, mestres en fer anar el ribot a tort i a dret.

Si els polítics de la transició no s'haguessin entestat en apedaçar un vestit que anava estret per totes les costures enlloc de fer un vestit a mida, les tres nacions històriques – Catalunya, Euskadi i (si hagués volgut) Galicia -, tenien dret a menjar a part i no ser considerades simples “regions” espanyoles, de bracet amb autonomies com Madrid o Murcia que acabaven de sortir de l’ou. ¿Sabeu quants de diners no ens haguéssim estalviat de llençar a la bassa, si perquè de cafè n’hi hagués per a tothom, no s’hagués permès a les comunitats autònomes creades artificialment per fastiguejar les històriques, dotar-se d’estructures com parlaments, governs i tota la parafernàlia de menjadores públiques duplicades o triplicades? Per tant, d’aquelles relliscades polítiques ara se’n paguen les conseqüències, les quals, per cert, més de quatre persones sensates ja llavors les havien pronosticat però, com sempre passa quan parla gent de seny que no aixeca la veu, ningú els en va fer cas. I ara la solució té moltes dificultats i complicacions afegides, des de dintre i des de fora. I també des d’aquí, només cal fer una bona reflexió per adonar-nos que tampoc no hi ajudem massa a avançar guanyar adeptes volen córrer més del compte, ja que, per segons què, la pressa és mala consellera.


El problema català fa tres segles i escaig que dura i mai no hi ha hagut voluntat política per encarrilar-lo, moltes vegades per culpa de nosaltres mateixos, però la majoria, perquè no han faltat mai els que des de Madrid i d’altres indrets d’Espanya han sembrat zitzània per fomentar la discòrdia enlloc de la cordialitat, per enemistar-nos i no pas per comprendre’ns. I per desgràcia molts d’aquests manipuladors anaven a sou. Per tant s’havia de dir prou a tanta dispersió d’energies, i un bon començament per endreçar el panorama és exigir tenir un tracte directe amb l’Estat, per discutir assumptes que interessen a Catalunya. I, a partir d’aquest principi, no rebutjar cap oportunitat d’enraonar amb l’Estat, sempre que sigui bilateralment. Per tant, si ho penseu una mica, potser arribareu a la mateixa conclusió que jo: que el president avui no podia anar a Madrid per fer número. I ens n'hem de sentir orgullosos d'aquest gest de dignitat, sense estirabots afegits. 

dilluns, 16 de gener de 2017

QUAN FA EL TEMPS QUE TOCA, FA BON TEMPS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 16 gener 2017)

● QUAN FA EL TEMPS QUE TOCA, FA BON TEMPS.- I a l’hivern toca fer un fred que peli. I no cal esquinçar-nos els vestits i gemegar, com si l’apocalipsi estigués a la cantonada, cada vegada que gela una mica més del compte o fa una calorada que et deixa baldat. La qüestió és que ho faci quan toca, i no fora de temps. Em fan riure alguns meteoròlegs televisius, que de la predicció en fan un drama cada vegada que les isòbares i els fronts s’esveren, i s’inventen paraules enrevessades que, si ets aprensiu, et deixen ben amoïnat; però encara m’ho passo millor l'endemà, quan s’ha vist que no n’hi havia per tant, escoltant les explicacions que s’empesquen per justificar que no varen fer dòmino, com si també no encertar-la fos la fi del món. Si voleu que us parli amb franquesa, per res del món voldria donar la cara a la tele per a una predicció meteorològica, sabent que l’endemà em tibaran la màniga de la jaqueta uns quants d'empipats. Perquè m’hi repensés, hauria de canviar molt el tarannà dels espectadors, jo el primer, que ens mirem l’home o la dona del temps com si fossin l’oracle, i ens agafem un simple pronòstic com si fos paraula de Déu. Per a no emportar-te cap disgust, cal relativitzar la predicció del meteoròleg de torn i prendre-te-la com una simple referència, però sense refiar-te’n del tot per si de cas. I no obsessionar-se amb el canvi climatològic, que això sí que és irreversible encara que en Trump se’n rigui com fan tots els ignorants; és irreversible, però no afecta encara el dia dia meteorològic, i les fredorades d’ara o les calrades de l’estiu continuaran sent cícliques i estacionals. Finalment, no em puc estar de retreure als homes i dones del temps que semblin dirigir-se més a l’audiència urbanita que no pas a la rural, serà perquè aquests ja consideren normals temperatures sota zero, mentre que a Barcelona el dia que gela o neva, és una tragèdia..


A la meva manera de veure, però, a vegades convindria treure el nas al nostre refranyer popular i comprovar que a pagès més que mirar que diuen els de tele, es queden una estona encantats mirant el cel, on hi tenen un veritable tractat de meteorologia simplista, digne però d’ésser estudiada. Us en deixo unes quantes mostres: Lluna amb cèrcol porta vent / Rotllo gros a la lluna, pluja tot d’una / Si vols cebes grosses, planta-les en quart creixent / Civada sembrada en lluna nova surt blanca. En lluna vella surt negra / Quart minvant, porta infant; lluna plena, porta nena / Sutge per la xemeneia, pluja a terra / Mai plou de tan bona gana com quan plou de tramuntana / Pluja de llevant, no deixa res davant / Quant canta molt el gall, aigua s’apropa / Arc de sant Martí al matí, la pluja ja és aquí. A la tarda, la pluja ja es passada / Aigua per sant Joan, celler buit i molta fam / Cel de panxa de burra, pluja segura / Vent de llevant, porta aigua al davant. Vent de llebeig, d’aigua no en veig / Vent berguedà, ni plou ni s’està / Quaresma ventosa, collita grossa. Però si massa en fa, ni palla ni gra / Quan el vent baixa del Port, no falta mai neu a Sort / Quan el Montseny fa capell, no et fiïs d’ell / Quan els núvols fan bassetes, a la terra hi ha pastetes / Si Montserrat els núvols han tapat, aigua del Llobregat / En temps de fred, val més una gorra que un barret / Boirina pixotera, torna-te’n enrere... I així podríem passar-nos-hi tota la nit.

diumenge, 15 de gener de 2017

ELS LOBBYS CONDICIONEN LA DEMOCRÀCIA, L’ECONOMIA I LES TENDÈNCIES SOCIALS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 15 gener 2017)

● ELS LOBBYS CONDICIONEN LA DEMOCRÀCIA, L’ECONOMIA I LES TENDÈNCIES SOCIALS.- Encara que no els veiem, a Catalunya també es mouen activament col•lectius més o menys organitzats que, amb estratègies i disfresses diverses, intenten influir en les administracions públiques, el govern i el Parlament, perquè les decisions que prenguin afavoreixin els interessos d'aquells que els hi paguen la minuta. Els lobbys no formen part de cap partit polític ja que, en el fons no hi creuen, i els hi surt més a compte guanyar-se directament la complicitat de polítics que acceptin i defensin els objectius del grup de pressió, a canvi d’un preu a mida de cada ambició. Els lobbys no tenen bona premsa en general, però alguns que els defensen diuen creure que la seva tasca principal consisteix en canalitzar la participació de la societat civil en democràcia. Però de la democràcia només els interessa el tall del qual puguin aprofitar-se’n. De fet, els lobbys venen a tort i a dret els darrers tres mesos, per exemple, que el procés sobiranista està desactivat, que el president Puigdemont no controla la situació, i que de l’Oriol Junqueras val més no refiar-se'n perquè el consideren massa proper a la CUP. El Fòrum Pont Aeri, la patronal Foment del Treball, l’elitista Círculo Eqüestre, el Cercle d’Economia o la Internacional Comissió Trilateral són alguns dels lobbys que descaradament rebutgen la independència i que, amb més o menys paciència, posen cada dos per tres pals a la roda fent córrer brames per intoxicar seriosament l’opinió: la darrera mostra de la seva feina d'esgarriacries les declaracions del Banc de Sabadell, avisant que segons com pinti això del referèndum traslladaran la seu social, sense ni consultar els accionistes.


Els lobbys no paren de manipular-nos sibil•linament per tal que acabem empassant-nos totes les garses que interessen a aquells que paguen els seus alts honoraris, perquè dirigint les tendències consumistes fins a les ideològiques cada dia ens assemblem més a la ciutadania domesticada que ells somnien per fer-se més poderosos i més rics. A banda la política, fiquen el nas a tot arreu, com per exemple en el tema dels transgènics o dels camps electromagnètics. Des de 2001 fins a l’actualitat, els informes sobre l’afecció dels camps electromagnètics a les persones han augmentat de manera exponencial, fet que evidencia una creixent preocupació científica i social per aquest tema. Però els lobbys en nòmina de les companyies elèctriques i de telecomunicacions procuren que resulti complicat demostrar l’efecte directe de les ones electromagnètiques sobre malalties com el càncer o la leucèmia infantil, malgrat la majoria d’estudis científics arriben a la conclusió que les radiacions produïdes per aquestes línies a menys de 400 metres de distància de casa, suposen un risc alt per a les persones i augmenten les possibilitats de sofrir alguna d’aquestes patologies. Tres quartos del mateix passa amb els cultius transgènics, que per molt que la Unió de Pagesos s’hi posi de cul, està a punt de perdre la batalla. Penseu, doncs, si en són de perillosos els lobbys, que ara s’ha sabut que per una propina equivalent a 43.500 euros, tres investigadors de la Universitat de Harvard van publicar l’any 1967 un estudi científic, avalat pel seu prestigi personal, en que acusaven els greixos saturats exclusivament de les malalties cardiovasculars i n’exculpaven el sucre, amb tots els pronunciaments favorables. Evidentment, l’encàrrec el va pagar la industria sucrera, segons han denunciat ara tres investigadors de la Universitat de Califòrnia. Els lobbys a sou de la industria sucrera, doncs, van decantar la balança en el debat que, fa cinquanta anys, enfrontava la comunitat mèdica en dues teories sobre la relació de la dieta i els infarts. Ja ho veieu, no hi ha un pam de net i, aneu a saber si les reflexions del meu blog també tenen munyidor... Val més que no feu confiança a cegues a ningú i que us refieu una mica més del vostre bon criteri i sentit comú, perquè no us serveixin gat per llebre. 

dissabte, 14 de gener de 2017

LA LLEI DE L’EMBUT: ELS OKUPES PODEN CANVIAR UN PANY I EL PROPIETARI LLEGITIM NO

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 14 gener 2017)

● LA LLEI DE L’EMBUT: ELS OKUPES PODEN CANVIAR UN PANY I EL PROPIETARI LLEGITIM NO.- Avui el periòdic Regió-7 alerta que a Manresa s’ha detectat una banda de delinqüents, similar a les que operen en altres indrets, que es dedica a ullar pisos desocupats temporalment, als quals canvien els panys de la porta i després busquen persones sense recursos que enreden fent-los creure que els fan llàstima oferint-los les claus per entrar en un pis que fan passar de la seva propietat o que asseguren és d’un banc – que com que els bancs són els dolents de la pel•lícula, robar-los no és pecat -, per el mòdic “preu” de 600 euros trinco-trinco. Suposo que si els que aprofiten la ganga són una mica ensopits, els “llestos” i caritatius entabanadors procuren afaitar-los petites quantitats mensuals. El cas és que un cop la porta del pis té pany nou la gent que hi ha entrat usurpant-lo és inviolable, mentre el propietari de veritat no pugui demostrar fefaentment que n’és l’amo. I els tràmits legals perquè el jutjat reconegui la propietat a qui correspon poden trigar mesos i fins i tot anys, perquè si d’alguna cosa peca, indiscutiblement per a tothom, l’administració de justícia d’aquest país és d’exasperant lentitud. Ara bé, si al propietari legítim del pis se li acudeix posar en pràctica el mateix sistema – canviar el pany pel seu compte –, que ha servit als delinqüents per afanar-lo, en poques hores li caurà a sobre tot el pes de la justícia immediata i els mossos se l’emportaran emmanillat a la cangrí, i tindrà sort si uns quants demòcrates anticapitalistes no l’escridassen titllant-lo de burgès o coses pitjors. A quin país occidental la justícia es passa pel forro la defensa de la propietat individual. De veritat és tan difícil i complicat d’esbrinar a qui pertany un pis, per tardar mesos a reconèixer-ho? No ens havien dit que en una democràcia el principi de propietat és inviolable? Com es menja que els inviolables siguin els usurpadors?


A la meva manera de veure, però, la culpa de que aquesta llei de l’embut perduri no la tenen els jutges – ells potser podrien accelerar una mica els tràmits però poca cosa més –, sinó dels legisladors: d’aquests polítics panxacontents que tenen la barra de passar-se mesos i mesos asseguts als seus escons, discutint sobre el sexe dels àngels o dels dimonis, mentre qüestions que afecten tan directament a la convivència ciutadana – com la que comentem i moltes altres de tan lamentables –, ni tan sols figuren a l’ordre del dia de les seves prioritats. Els jutges moltes vegades, i no només en aquesta qüestió, tenen les mans lligades pels legisladors que no legislen d’acord amb el més elemental sentit comú o quan ho fan, per allò d’arribar a consensos i fer equilibris que acontentin tothom, promulguen lleis tan plenes d’ambigüitats, forats i dreceres que donen vida a tots els picaplets del món i més que en vinguessin. Les coses són blanques o negres, no de color de gos quan fuig, i tot aquelles lleis que només serveixen per enterbolir amb tonalitats grises la realitat, al meu poble en diuen “lleis de l’embut”. I per més inri, resulta que aquesta banda de la qual parla el diari, segons sembla està capitanejada per una dona que té un currículum de delinqüència que tomba d’espatlles, però que sobreviu gràcies a les lleis de l’embut que la protegeixen i, sobretot, a la barra d’aprofitar-se de gent desesperada que s’agafa a un ferro roent per ficar-se a un lloc on viure. I en aquest punt, també tenen una part considerable de culpa els polítics locals i els serveis socials municipals per no detectar els casos de necessitat i no mullar-se per trobar solucions que eradiquin el problema de l’habitatge social d’una punyetera vegada. 

BANC DE PROVES PERFECTE PER DETECTAR L’EFICACIA DE LA VACUNA DE LA GRIP..

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 13 de gener de 2017)

● BANC DE PROVES PERFECTE PER DETECTAR L’EFICACIA DE LA VACUNA DE LA GRIP.- Penso que seria molt didàctic per a la població de risc a la qual cada any s’aconsella vacunar-se contra la grip, ara que disposem del millor banc de proves en ple pic de l’epidèmia, analitzar estadísticament si s’havien vacunat o no tots els casos diagnosticats. No deu ser tan difícil determinar si la gent que ha col•lapsat les urgències hospitalàries s’havia vacunat i, a canvi d’aquesta valuosa informació, deduir si la vacuna serveix d’alguna cosa o és un patafi. En qüestions com les que afecten a la salut, em sembla que tothom ha de tenir a l’abast uns criteris mèdics clars per tal de prendre, amb coneixement de causa i sense dubtes, les decisions que creguin convenients. És cert que tot és opinable i que no hi ha veritats absolutes, per aquesta raó sempre resulta més definitiu atendre més a la pràctica que a la teoria. Tots tenim amics, inclús amics vinculats amb alguna branca de la sanitat, que són reticents a vacunar-se i que exposen amb arguments bastant ben construïts la seva tebiesa. També, a la inversa, conec molta gent partidària, en base a raonaments igualment sòlids, d'inocular-se unes determinades soques gripals perquè el cos actuí generant les corresponents defenses. Com s’ha de desempatar?


Doncs, a la meva manera de veure, de la manera més lògica: en plena apoteosi del virus i enmig del tràfec a urgències, fer un simple triatge: quants dels malalts diagnosticats de grip s’havien vacunat i quants no? La meva mare, que era de pagès, sempre em deia que els números no enganyen, per tant segons el resultat d’aquesta simple verificació podrem concloure si la vacuna serveix d’alguna cosa, de res o de ben poc. Si el resultat, en un sentit o altre, fos eloqüent potser s’haurien acabat les teories i les discussions, i cadascú a la tardor faria el que li rotés. Però aquesta dada no es facilita a la població en general, potser si que en disposen els professionals, i no penso que sigui una bona ajuda per a les polítiques de prevenció sanitària, desconèixer el tant per cent d’eficàcia del que sigui, en aquest cas, de la vacuna de la grip. De totes maneres, sospito que la desconfiança respecte de la vacunació no desapareixerà mentre circulin rumors o brames en el sentit que les soques inoculades no encerten al cent per cent el tipus de virus que, finalment, ens ataca. Desenganyem-nos, vacunar-se per a la grip és, en el fons, un acte de fe, ja que existeixen moltes mutacions del microbi no sempre previsibles. Avui, entre nosaltres, sembla que la que es porta és una variable light de la grip A, però no sabem si ben bé és la soca que l’OMS va preveure per a la vacuna d’enguany. Per aquesta raó seria bo disposar de totes aquestes dades, perquè encara que no ens ho reconeguin sempre, ja som prou grans per decidir pel nostre compte les coses que ens afecten, després d’escoltar tots els arguments dels experts i de l’experiència. I és que per decidir, en qualsevol aspecte de la vida, s’han de tenir a l’abast totes les opcions possibles, pros i contres inclosos. En cas contrari, sempre dubtarem sobre si ens posem o no qualsevol vacuna o si tirem cap a un costat o cap a un altre en altres cruïlles de la vida. 

dijous, 12 de gener de 2017

ELS TEMPS ESTAN CANVIANT: ENLLOC D’ESTADISTES HAUREM DE CONFORMAR-NOS AMB PALLASSOS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 12 de gener de 2017)

● ELS TEMPS ESTAN CANVIANT: ENLLOC D’ESTADISTES HAUREM DE CONFORMAR-NOS AMB PALLASSOS.- Una de les perverses conseqüències de la globalització i dels avenços tecnològics desbocats, és que només les persones més ben preparades – al marge del seu sexe o del seu color de pell -, són les que estan en millors condicions d’aprofitar les oportunitats de triomfar en la vida, mentre que els que tenen menys estudis o només la força dels seus braços per obrir-se camí se senten cada vegada més marginats i desesperats; tant que es converteixen en carn de canó de totes les varietats de populisme, que des de l'extrema dreta fins a l'extrema esquerra els festeja. Fenomen que, evidentment, es manifesta “democràticament” a través de les urnes. És una dada contrastada, per exemple, que en el passat referèndum britànic, un 75% dels llicenciats universitaris eren partidaris de quedar-se a Europa i només el 25% recolzava el Brexit: exactament al contrari dels votants sense estudis universitaris, que en un 73% estaven a favor de tocar el dos. I de l’anàlisi sociològic dels resultats electorals nord-americans se’n desprèn que els votants d’en Trump són majoritàriament blancs i sense cap títol superior. Què vol dir això? Simplement, que aquella gran gentada que la globalització ha arraconat, han votat com han votat no perquè siguin uns ignorants o uns poca-roba, sinó, perquè tenien clar que el discurs populista era l’únic que creien de bona fe defensava els seus interessos. El problema és que, per desgràcia, liderant els moviments populistes no ni ha estadistes honestos sinó, sovint, il•luminats, somiatruites i, en alguns casos, simples pallassos. Però el pitjor és que el denominador comú del seu éxit es que saben furgar els sentiments, les ferides i els greuges d’un electorat trepitjat, marginat i fart de les promeses dels polítics tradicionals i dels cabassos de corrupció que han generat.


En Trump ahir va comportar-se com un pallasso (en el sentit que un polític no pot fer pallassades), i no com un estadista i líder mundial. La qüestió és que les seves desbarrades no fan riure com les dels bons pallassos, encara que els seus votants, de moment, l’aplaudeixin perquè diu el que volen escoltar i en el seu llenguatge planer, i fa seus tots els estirabots que ells estaven farts de cridar al carrer sense que ningú els en fes cas. El mateix passa amb en Grillo, a Itàlia, o Le Pen, a França, i amb tot el reguitzell de migs bruixots migs pallassos que, com l’holandès Wilders, pretenen abanderar els milions de ciutadans farts de la correcció política i les elits. “Els farem fora a tots!” – prometen, però el que no diuen és que substituiran un establishment caduc per un altre, el seu, i que, com sempre passa després de les rebolcades polítiques, els únics que es s’hauran mogut en la foto seran els que volien manar, que s’hauran enfilat al poder, i els que manaven, que s’hauran enfonsat a l'oposició; però el poble continuarà estan al bell mig de la postal, menjant-se les seves frustracions i covant, sinó les mateixes misèries, unes de semblants. Els partits d’extrema dreta i d’extrema esquerra i els ultranacionalistes-proteccionistes guanyaran probablement escons i influiran en els resultats electorals de tota Europa, en gairebé tots els casos alimentant-se del rebuig als fluxos migratoris. El no a la immigració lidera les enquestes en nacions tan progressistes com Suècia, Dinamarca i Finlàndia, i ahir mateix el líder dels laboristes britànics també es va mostrar partidari de tancar la porta de casa als forasters. Per què? Doncs, senzillament, perquè tots paren l’orella envers al poble. És això, “populisme” o no? Vosaltres mateixos! En qualsevol cas, el problema, repeteixo, no és el populisme sinó que les queixes del poble les canalitzin personatges carismàtics però sense gota de seny ni de sentit comú, actuant com vulgars escalfabraguetes quan no fent el pallasso, enlloc de comportar-se com autèntics estadistes. 

dimecres, 11 de gener de 2017

JA QUE LA MINISTRA VOL REVISAR EL COPAGAMENT DELS MEDICAMENTS, PARLEM-NE!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 11 de gener de 2017)

● JA QUE LA MINISTRA VOL REVISAR EL COPAGAMENT DELS MEDICAMENTS, PARLEM-NE!- En un país on fins fa pocs mesos, segons resums de l’agencia EFE, varen aflorar fraus tan vergonyosos com que 800.000 titulars de targetes de beneficiaris de la Sanitat Pública en realitat no estaven donats d’alta a la Seguretat Social, o que es varen identificar 150.000 morts que figurava que estaven vius, perquè uns quants se n'aprofitaven per treure receptes i medicaments de franc, o que un 10% de la medicació que s’adquireix a la farmàcia no s’utilitza (uns 1.100 milions d’euros a la bassa, segons càlculs de la pròpia SS), em sembla molt pintoresc, per a no qualificar-lo amb paraules més gruixudes, que la ministra de Sanitat d’aquest país perdi el temps especulant recuperar una part del dèficit farmacèutic escanyant una mica més els pensionistes congelats, retocant a l’alça llurs aportacions al copagament que, des del juliol del 2012, en Rajoy va imposar si us plau per força, contradient els seus compromisos electorals. Abans de jugar a nines amb la Sanitat Pública, angoixant la gent gran, per què no es planteja qüestions relatives a les prestacions farmacèutiques que sí que grinyolen de veritat? Perquè no pugui dir que la meva reflexió no és constructiva, li ofereixo les següents idees perquè vagi rumiant si no creu que s’han de revisar moltes altres coses abans d’amargar la jubilació a tanta bona gent:
1)- ¿Si l’aportació dels treballadors en actiu al copagament es del 40% (amb ingressos inferiors a 18.000 euros), del 50% (amb ingressos entre 18.000 i 100.000 euros) i del 60% (amb ingressos de més de 100.000 euros), per què els Mutualistes i classes passives de MUFACE, ISFAS i MUGEJU (és a dir, funcionaris en general) l’aportació la tenen congelada en un 30%) ?
2)- ¿Si els perceptors de prestacions derivades d’accident de treball o malaltia professional estan exempts de copagament, per què no reben el mateix tracte, per exemple, els invàlids com a conseqüència de malaltia, per exemple una esclerosis múltiple o un ictus?
3)- ¿Per què a l’hora de calcular l’aportació farmacèutica només es tenen en compte els ingressos de l’assegurat quan presenta declaració de renda individua, sense tenir en compte els de la resta de la família?
4)- Estaria d’acord amb la ministra que qui més guanyi que més pagui i en que els trams de renda entre els jubilats que ingressen entre 18.000 i 100.000 euros és poc progressiu, però li plantejaria que provi de passar el mes amb uns ingressos de 18.000 euros bruts/any o inclús de 30.000 euros (un luxe, segons ells), i veurà el pa que s’hi dona per arribar a fi de mes, ¿per què, doncs, tan frívolament una ministra responsable planteja en una tertúlia radiofònica revisar a l’alça el copagament de les medicines?

Finalment, crec que la ministra hauria de tocar de peus a terra per entendre l’emprenyada dels jubilats que, després de pagar religiosament durant trenta, quaranta o més anys, entre ells i l’empresa unes quotes obligatòries a la Seguretat Social amb el compromís de rebre una pensió de l’Estat, revaluada anualment per garantir el seu poder adquisitiu, amb l’excusa de la crisi s’han acabat les revaluacions i, a sobre, han de suportar retallades en prestacions socials que repercuteixen directament a la baixa en aquesta pensió. En aquestes condicions, quan la ministra va temptejar la possibilitat de revisar el copagament, ¿com és pensava que serien rebudes les seves paraules? També en el capítol de compromisos incomplerts hi ha el de la gratuïtat de les prestacions farmacèutiques a partir de la jubilació. És cert que la despesa farmacèutica era insostenible, però la solució no era carregar-se el compromís amb els jubilats, sinó controlar millor perquè amb la cartilla dels avis no s’hi camuflessin receptes de medecines que no se les prenien pas ells, o als laboratoris que es feien la barba d’or subministrant a la Sanitat Pública i permetent-se pagar comissions als metges que més receptaven determinades marques suggerides pels visitadors... Totes aquestes negligències de gestió està segura la ministra que s’han eradicat del tot? ¿Per què després de parlar-ne tantes vegades, els laboratoris no fabriquen dosis més petites de medicaments per evitar malgastar-ne? Si es dedica a descabdellar el que li he exposat, qui sap si podria rebaixar la despesa sense recórrer a les víctimes propiciatòries de sempre: els jubilats. No cal que em doni les gràcies per aquestes reflexions, senyora ministra; ja fa temps he assumit que dient les veritats perds les amistats. Però es dorm de conya, li asseguro. 

dimarts, 10 de gener de 2017

LA MINISTRA “CATALANA” S’HA ESTRENAT FOTENT UNA BONA RELLISCADA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 10 de gener de 2017)

● LA MINISTRA “CATALANA” S’HA ESTRENAT FOTENT UNA BONA RELLISCADA.- La Dolors Montserrat devia enyorar els vells temps de tertuliana, quan abans d’ahir la va trair la seva espontaneïtat natural i va començar a divagar sobre un assumpte que no devia portar ben estudiat: el copagament farmacèutic. Els que de tant en tant anem de convidats a alguna tertúlia, sabem que en directe no pots embrancar-te en llibres de cavalleria quan la memòria et deixa penjat enmig d’una argumentació, perquè si comences a improvisar sobre la marxa per no quedar com un sòmines, pots fotre el ridícul més vergonyós per voler-te fer el viu. És clar que si no ets més que un tertulià ras, la cosa té una importància relativa i el màxim que pot passar és que acabis amb l’ego matxucat; ara bé, si ets una ministra, has d’anar més en compte amb allò que dius perquè no te’n deixaran passar ni una i als pocs minuts la teva relliscada s’haurà escampat per tot el món mundial. Sobretot si t’has fotut de peus a la galleda, tractant un assumpte tan delicat com retocar a l’alça el copagament farmacèutic als jubilats. O pitjor encara: que se t’entengui que "això" que vares dir, no era "allò" que volies dir. Per aquesta raó, la inefable senyora Montserrat bis - la renyarà sa mare, tan tocada i posada a l’hora de garlar més del compte quan era diputada? -, va anar a corre-cuita a desmentir allò que tothom va entendre que havia dit, però com sol passar quan s’ha anat de trompis, les paraules se li varen entortolligar a la boca i va ser més penosa la rectificació que no pas la primera cagada. Finalment, aquest matí, després de passar-se segurament la nit consultant amb el coixí, ha ofert una nova versió del “què volia dir” una mica més coherent que el “que va dir”; fins i tot se li podia comprar l’argument. La llàstima és que quan l’has vessada sent ministra, per molt que vulguis arreglar la relliscada, els titulars dels noticiaris van a sac i aquest migdia totes les televisions com demà ho destacaran tots el diaris, recalcaven que la ministra se l’havia hagut d’empassar amb patates.


Tenint en compte, però, que els que coneixem la ministra “catalana” ens consta que no és una taral•lirot, i que li reconec prou seny per mesurar les seves intervencions públiques, siguin des del faristol oficial o asseguda en una tertúlia radiofònica, em pregunto si tot plegat no va ser una relliscada sinó l’enlairament premeditat d’un globus sonda, vella tàctica política practicada pels governants murris, per sondejar com respon el poble a una determinada insinuació. És una manera de trampejar la ciutadania o, per dir-ho més clar per fotre-se’n del mort i de qui el vetlla: si les protestes són airades, marxa enrere i demà serà un altre dia; però si la gent ho entoma amb resignació, catacrac al proper Consell de Ministres. Ja us ho dic, no sé si aquesta és l’explicació, perquè considero la ministra una mica més “moderna”, políticament parlant, i penso que no recorreria a aquest parany arnat d’una altra època. Ara bé, si no va tractar-se d’un globus sonda, hem de tornar a la relliscada, però jo que em tinc per un gat vell, com a simple observador sense pretensions de l’actualitat, em pregunto si la boca de la senyora ministra, tot i que es fes un garbuix explicant-ho, no parlava en el fons d’allò que portava amagat al cor (“ex abundantia cordis os loquitur” – deia, entre d’altres, aquell gran polític que fou Ciceró). I si fos veritat que hi ha una colla d’experts estudiant la manera de cargolar una mica més el poder adquisitiu dels jubilats, apujant la seva contribució en la compra de medicaments? La senyora ministra posava èmfasi en els trams de pensions superiors a 18.000 fins a 100.000 euros, i d’aquest discurs al meu poble en diuen una fal•làcia, ja que si la pensió bruta màxima de la seguretat social és de 35 mil i escaig d’euros, què hi pinten els 100.000 euros? Sincerament, aquesta reflexió no es pot deixar aquí, perquè el cap em bull i demà seguiré burxant. Potser no servirà de res, com sempre, però cal que la gent gran diguem que ja n’hi ha prou de pensar només amb els jubilats, que s’han guanyat la seva pensió contributiva després de quaranta anys de pencar, quan es tracta de retallar el dèficit. No com els polítics que "legislen" què hem de cobrar de pensió, i que ja tenen la feina feta amb dos legislatures de diputat. Però demà reprendrem la reflexió per posar els punts sobre les is.  

dilluns, 9 de gener de 2017

QUI BALLA ELS SEUS MALSDECAPS ESPANTA, MENTRE NO LI COBRIN TAXES PER FER-HO

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 9 de gener de 2017)

● QUI BALLA ELS SEUS MALSDECAPS ESPANTA, MENTRE NO LI COBRIN TAXES PER FER-HO – Per aquesta raó cap hotel que es dediqui al negoci d’entretenir les caravanes de gent gran que viatgen gràcies a l’Imserso, saben que el ball de saló, des d’aprendre’n fins a practicar-lo, és imprescindible per tenir la clientela contenta malgrat els augments escarransits de les seves pensions els preocupi. Tant o més insubstituïble que la teca passable, mireu que us dic. I és una opinió bastant compartida pels usuaris del que s’anomena “turisme social”, que ballar ofereix una oportunitat magnifica d’abraçar una parella sense aixecar sospites, dir-li fins i tot com n’és d’agradable tenir-la entre els braços sense ser acusat d’assetjament o de fer una cosa impròpia. Algun romàntic del segle passat va escriure que “ballar era una forma de fer l’amor amb mètodes pacífics”, definició que avui ja queda potser una mica carrinclona, quan comprovés la requesta que tenen els balls de línia on l’enyorada “arramblada” és físicament impossible. Llunyana època aquella que va inspirar la frase, sobretot si comparem els balls més solts que es porten avui amb els minuets, els valsos i tanmateix els boleros, per citar els principals exponents dels balls de més forrolla: el minuet, el ball galant per antonomàsia, en el transcurs del qual l’home i la dona s’ajuntaven i es separaven formant files paral•leles i guardant una distància prudent i respectuosa; el vals, que amb el gràcil ritme de tres per quatre passa per ésser l’expressió màxima de l’elegància i de l’harmonia, tant és així que el propi Freud va dir que les giragonses interminables dels balladors poden equiparar-se a les que dona un planeta al voltant de la seva estrella; i finalment, el bolero, el més popular i agraït dels valls lents, apropiat per refer-se de les sacsejades d’un roc and roll o de la trepidant marxa d’un pasdoble.

Per tot plegat, em costa de creure que l’Ajuntament de Brussel•les hagi decidit un bon dia cobrar als seus ciutadans una taxa per ballar en establiments públics. Però deu ser veritat, perquè l’estiu passat el propietari d’un cèntric cafè, el Bonnefooi, va denunciar mitjançant el portal digital Bruzz.be, que inspectors municipals havien comprovat que una mitjana de cent persones hi remenaven els malucs diàriament al seu establiment, notificant-li en conseqüència una taxa de 0,40 euros per cap. No sé si d'aquesta iniciativa ressuscitada de una llei anomenada "d'impostos de la crisi", ha passat a la història o encara està vigent. En qualsevol cas esperem que no prosperi l’exemple entre d'altres ajuntaments que s’agafarien a un clau roent per tal de fer caixa. Per cert, fou un ministre de finances del rei Sol francès, en Lluis XIV, qui va establir una doctrina recaptadora que molts dels actuals responsables d’hisendes públiques – inclosos en Montoro, en Jonqueras o en Pisarello -, tenen com a lectura de capçalera i a la qual s’encomanen sovint: “l’art de cobrar impostos consisteix a treure-li el màxim nombre de plomes a l’oca amb el mínim nombre d’esgarips”.


diumenge, 8 de gener de 2017

QUIN COMENÇAMENT D’ANY! UNA MASSACRE PER DIA I CAMPS DE LA VERGONYA SOTA ZERO

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 8 de gener de 2017)

● QUIN COMENÇAMENT D’ANY! UNA MASSACRE PER DIA I CAMPS DE LA VERGONYA SOTA ZERO.- Si fos a casa nostra que cada dia la vida de dotzenes de persones quedessin destrossades per massacres, ja no quedarien parets lliures on enfilar-nos, ni pararíem de fer manifestacions i minuts de silenci; però mentre passi a casa dels altres, a quilòmetres de distància, sembla que no ens afecta, almenys aparentment, perquè em sembla que es poden comptar amb els dits d’una mà, i ens en sobrarien, les protestes al carrer o als parlaments tan democràtics d’occident, en contra dels terroristes que en nom de l’Islam envien suïcides, sovint criatures, a massacrar infidels, vagin d’uniforme o siguin persones civils. No vull pensar que no es facin casserolades, manifestacions i solemnes declaracions parlamentàries de condemna als terroristes i de suport a les víctimes, per allò de nadar i guardar la roba, és a dir: per a no provocar la fera. Es curiós que les potències mai s’acabin posant d’acord per combatre el terrorisme o per treballar per la pau amb fets i no amb paraules, perquè pel que es veu en política global cada país té interessos contradictoris, inclús en una qüestió sobre la qual la tebiesa no hauria de valdre. A vegades hi ha silencis que fan fàstic i complicitats encobertes que farien vomitar si es coneixes la veritat de tot plegat, començant pel tràfec d’armes que inexplicablement cap prohibició ni bloqueig, ni beneit per la mateixa ONU, atura. Qui sap si perquè del comerç de les armes en viu massa gent que passa per honrada i, fins i tot, democràtica.


Tanmateix, com s’explica que no sigui notícia de primera plana a tots els diaris del món que amb l’ona de fred que arrasa mitja Europa, sobre tot el sud, hi hagi milers i milers de criatures i d’avis que en els camps de refugiats de la vergonya, de Grècia per exemple, s’ho passen com poden dintre de tendes de campanya de nyigui-nyogui, sense més calefacció que quatre mantes i el caliu dels cossos quan s’acosten els uns als altres per combatre el tremolor. Avui es publica que a l’Europa glaçada han mort unes trenta persones de fred. M’agradaria saber si algú ha comptabilitzat els cadàvers que s’han enterrat per aquesta mateixa causa als camps de la vergonya, un d’ells instal•lat a la idíl•lica i abans d’ahir elitista illa de Lesbos. O és que en aquests camps la dona de la dalla, les pneumònies o la simple grip passen de llarg? Jo ja ho entenc, si els diaris i els noticiaris plantifiquessin a les portades les tristes realitats dels camps de la vergonya o la vergonya de les potencies que només s’exalten contra el terrorisme quan la bomba els hi esclata sota el seu cul, aquest cap d’any no haguéssim tingut estómac d’empassar-nos sopars pantagruèlics, el cost de cadascun dels quals trauria la fam durant un mes a una persona sense recursos. O potser tant se’ns en dóna? M'agradaria saber-ho, per decidir si faig parar aquest tren i foto el camp. 

dissabte, 7 de gener de 2017

VÉS QUINA UNA SE LI VA ACUDIR AHIR, AL MOSSÈN DEL MEU POBLE!.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 7 de gener de 2017)

● VÉS QUINA UNA SE LI VA ACUDIR AHIR, AL MOSSÈN DEL MEU POBLE!.- (Nota: no us vull despistar, avui la reflexió es basa en una ficció) - Ja fa dos anys que un mossèn negre porta la parròquia del meu poble. Després que anéssim mal servits de capellans una llarga temporada, perquè degut a la crisi de vocacions ens havíem de repartir el rector entre tres pobles de la comarca, el bisbe va destinar-nos en exclusiva al meu poble, Mandarina, un bon home de color, procedent de no sé quina part de l’Àfrica que pel que sembla exporten clero a l’estranger, temporalment. El bisbe sort en va tenir d’acollir-se a aquest conveni de col•laboració, per tapar forats a la plantilla diocesana. El que ens va tocar a nosaltres, mossèn Àngel, és un paio trempat i molt de la broma, que en poques setmanes va caure bé tant entre els creients com a la majoria dels veïns menys missaires. Potser va facilitar l’empatia que el mossèn xampurregés passablement el català i que volgués ficar el nas en totes les activitats del poble, no per maneflejar sinó per aprendre tant les costums i tradicions com per lligar amb tothom. Bé, resumint: que després de dos anys de convivència, pràcticament s’ha posat a la butxaca la feligresia, que són minoria, sinó que tot déu el coneix i el respecta, encara que la facin petar més pel carrer que a missa. Però noi, aquest bon rotllo podria ser que se n'anés en orris, en vint-i-quatre hores per culpa de l’homilia amb que ahir, dia de Reis, se li va ocórrer d’adreçar-se als veïns que per allò de la festivitat, omplien l’església més que de costum.

Vet-aquí, doncs, que el bon home - jo estic convençut que de bona fe i sense ganes de tocar el voraviu expressament - va escollir un tema delicat, que ha caigut malament a mesura que s’ha escampat la prèdica, i tant des de l’anonimat de la xarxa alguns li diuen de tot, com d'altres que pixen aigua-beneita l’han amenaçat inclús de protestar al bisbe. Jo no hi era a missa, perquè no solo posar-hi els peus llevat que sigui festa major o, per obligació, en alguns funerals, però m’han dit que el mossèn va denunciar la gran quantitat de joguines i d'altres regals més sofisticats que la mainada del poble acapara entre Reis, Tió i Santa Claus, mentre allà on ell va néixer els més agraciats s'han de conformar només amb una joguina i gràcies. En resum, que el bon home abusant de la seva simpatia natural i d'haver caigut tan bé a la gent del poble, va proposar que diumenge vinent tothom que vulgui renuncií a una part de les joguines que sobren als seus fills, per tal d’enviar-les als que no en poden haver ni una i s’han d’entretenir amb autèntiques “manualitats”. Si ho hagués sabut abans quina en portava de cap, no estic pas segur de si li hagués tret del cap perquè en el fons hi estic bastant d’acord que hi ha “Reis” que es passen d'esplèndids i que hi ha criatures que, francament, no tenen temps ni de fer cas de tot allò que els hi han portat. A part del retret del mossèn sobre la realitat escandalosa que el món està mal repartit - i per constatar-ho no cal pas comparar-nos amb Àfrica, perquè a tot arreu couen faves amb les mateixes cassoles -, hi ha un altre fet per a mi molt més alarmant: moltes criatures no poden prendre consciència de quan costen totes les seves joguines, perquè els hi han portat els Reis, Santa Claus o els hi cagat el Tió. ¿Qui sap si la decepció de quan s’assabentin que els Reis, Santa Claus o el Tió, a part de estar subvencionats pel consumisme desbocat, serveixen de camuflatge a pares, padrins, avis o tiets, no la superarà la del dia que hagin d’entomar, quan ja siguin prou grans per adonar-se'n, que a la vida les coses no cauen del cel, sinó que s’han de suar? El mossèn ha tocat un tema delicat és cert i potser refiant-se de la familiaritat no ha tingut prou mà esquerra, però la resposta que ha rebut d'alguns hipòcrites del meu poble m’ha deixat ben parat. És veu que pocs estan disposats a reconèixer que mentre en temps reculats les criatures eren felices només jugant amb una pilota de parracs o amb un cavall o una nina de cartró, ara amb joguines sofisticades i jocs electrònics que els hi surten per les orelles, no poden donar-hi abast i en poques hores molts d'aquests regals tan cars queden arraconats. La qual cosa vol dir que moltes vegades no es compren els joguets perquè a la canalla li facin falta per ser feliços, sinó per "fardar-ne" davant els amics i els altres pares, ja que "el meu fill no pot ser menys que els altres".

(Nota bis: he dit al principi que la reflexió d’avui es basava en una ficció, però a mesura que l'escric, vés que no sigui més real del que em pensava). 

divendres, 6 de gener de 2017

MOLTA FRESSA I POCA ENDREÇA, A VIC

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 6 de gener de 2017)

● MOLTA FRESSA I POCA ENDREÇA, A VIC.- Després de la retransmissió de la cavalcada de Reis des de Vic per part de TV3, vaig comptar amb prou feines una dotzena dels polèmics fanalets estelats. Suposo que des dels cercles polítics de Madrid i de les seves sucursals barcelonines no es buscaran ara tres peus al gat, fent córrer que els càmeres de TV3 obeïen consignes “de dalt” per a no enfocar-los massa, perquè ja seria casualitat que en cap primers plans del públic del recorregut i el de la plaça major n’apareguessin tan pocs dels mil cinc-cents que, segons els organitzadors de la iniciativa, es van posar en circulació. Per tant, dedueixo de tot plegat que no n’hi havia per tant, ni per un costat ni per l’altre, d’esverar el galliner. Els que varen alertar maliciosament, inclosa la premsa embrolladora, de la suposada manipulació política de la mainada catalana que s’orientava per anar a esperar els Reis d’Orient amb un fanalet independentista a les mans, no només pixaven fora de test sinó que estaven encenent, una vegada més, el misto d'una calumnia no gratuïta amb el clar propòsit de calar foc a l’odiat sobiranisme. Agafant el rave per les fulles, com passa cada dos per tres entre els gelosos guardians a sou de la Constitució d'uns quants, que quan engeguen una brama malintencionada els hi surt el tret per la culata, ahir també es varen retratar vestits de mala fe, tot solets. Des de fa quatre anys que a Vic uns quants nens acompanyats dels seus pares i avis reben els Reis d’Orient amb un fanalet estelat o no, i no se’n feia safareig a Madrid ni forrolla a Catalunya. Pràcticament, era un gest que passava desapercebut. Però enguany que la televisió autònoma es proposava trametre en directe una de les cavalcades més genuïnes de les Nits de Reis catalanes, ja la vàrem tenir armada! Des de Madrid cridant a rebato i des de Catalunya, caient com uns rucs en la provocació, responent mobilitzant el Sometent.

Però vet aquí que no n’hi havia per tant de fer el gamarús els uns – inclòs tot un president del govern, com si la qüestió dels fanalets de Vic fos un afer d’Estat –, esquinçant-se les vestidures i escandalitzant el personal amb la denuncia de adoctrinar políticament les criatures, i els altres embolicant-se en llibres de cavalleria, barrejant la gimnàstica amb la magnèsia. Què n’hem tret de tota aquest “episodi nacional”? Doncs que els escalfabraguetes de Madrid s’han quedat amb un pam de nas veient com ni a la cavalcada de Vic ni a cap altre de Catalunya apareixien nens adoctrinats ni manipulats, sinó que la normalitat i tranquil•litat fou absoluta, en tots els sentits. En canvi, s’ha de lamentar per enèsima vegada que la zitzània escampada des de Madrid, i de les sucursals centralistes des de Catalunya estant, sembri la discòrdia entre els sobiranistes i s’hagi escenificat el sainet de les discòrdies entre aliats amb pell molt prima. Calien les declaracions oficials d’Òmnium i els estirabots de destacats peixos grossos, com en Rufian, i unes quantes rèpliques desafortunades des de les trones tertulianes? Als catalans no sé si ens pertoca aquella dita de “tants de caps tants de barrets”, però del que no hi ha cap dubte és quan alguns pontifiquen des de les tertúlies mediàtiques o des dels faristols dels partits, semblen portar un cadell d’oracle dintre el cos. Ens ho hem de fer mirar això de caure tan sovint de quatre grapes, en les provocacions dels que només busquen embrollar la troca per treure’n profit de les avinences tan desavingudes dels polítics catalans. Si enlloc de anar tan cremats per com els successius sondeigs electorals posicionen cada partit, mentre el procés estigui en marxa només tinguéssim ulls per arribar a la meta colze contra colze, potser algun dia ho aconseguiríem. Però mentre aprofitem cada circumstància per “marcar paquet”, fins i tot per tan poca cosa com un trist fanalet, no busquem a fora les raons per les quals no s’aconsegueix trencar el sostre de partidaris decidits de la independència.


dimecres, 4 de gener de 2017

FINALMENT PASSO D’ESCRIURE LA CARTA AL REIS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 5 de gener de 2017)

● FINALMENT PASSO D’ESCRIURE LA CARTA AL REIS.- A la cua de criatures que s’esperen amb una carta a les mans per lliurar-la al patge reial, hi havia un parell de nens magrebins i una nena negra, tots tres acompanyats de llurs mares amb mocador de cap inclòs, i en passar he escoltat una parella de mitjana edat del país que tot fent el badoc els hi queia la baba en considerar-ho un exemple d’integració dels migrats. El sac del patge reial estava mig ple de cartes de la mainada i pel què he sabut fa poc, la majoria de les cartes demanaven joguines i regals a dojo; algunes gosaven afegir-hi: “feina pels pares”; poques feien referència a allò de: “salut per a tota la família”; una de sola exigia que s’acabessin les guerres i cap - per sorpresa del militant d’ERC que els darrers tres anys es disfressa de patge-carter reial -, se n’ha recordat de reclamar als reis la república catalana, sigui perquè la canalla d’aquests romanços dels grans en passen o, senzillament, perquè endevinen que incloure-ho a la carta als reis seria un contrasentit. Com ho seria, també, que un ganàpia com jo fes cua com la canalla amb la carta als dits, perquè avui no toca escriure una carta als reis els qui per l’edat s'adonen que se’ls hi ha passat l’arròs de la il•lusió i de la innocència, sobretot tenint en compte quantes vegades es vantem de saber que els reis ni són reis, ni s’enfilen pels balcons per deixar els regals, ni qui sap si creuen en Betlem. Avui els ganàpies han d’estar a l’altra banda de la cua, i mirar de fer possible que els somnis de les criatures es realitzin com sempre ho han fet: gratant-se la butxaca els ganàpies, generosament a la salut del consumisme.

No obstant això, sé que avui tot un reguitzell de ganàpies com jo però no tan desconeguts, alguns fins i tot il•lustres o honorables, faran públiques sengles cartes als reis, no pas per demanar joguines, sinó per quedar bé amb la vianda al plat, deixant constància de les queixes, greuges, desigualtats o injustícies que semblen cròniques en repetir-se, quasi paraula per paraula any rere any. Mitjançant l’oportunisme de la carta als reis, alguns ganduls encolomen a aquests personatges de ficció els problemes que no saben resoldre per si mateixos, sabent que poca cosa hi poden fer, per molt bé que representin el seu paper de mags procedents d’Orient, durant la cavalcada. El que no acabo d’entendre és que els ganàpies tinguin la barra de dirigir-se a uns personatges mítics, que desfilen aclamats pels carrers i places de les nostres ciutats perquè s'espera que portin regals, mentre compatriotes seus s’arrosseguen com pòtols a les portes d’una Europa, com aquell qui diu amb un esclop i una espardenya, pidolant que els hi donin un refugi que tothom els hi regateja.

Com puc ser tan malparit de participar en la farsa de suplicar als reis de l’Orient Mitjà devastat i massacrat per l’explotació i l’urc d’Occident, que ens donin un cop de mà per resoldre un munt de capricis, comparats amb les seves misèries? Em nego a escriure una carta als reis perquè em treguin les castanyes del foc, sense cap esforç per part meva. Però, sobretot, m’hi nego perquè em fa vergonya demanar favors a uns personatges que, encara que siguin virtuals i no de carn i os, son del mateix color de pell i de la mateixa sang que els milers d’ofegats al mediterrani o els milions que han acabat estibats i humiliats en dipòsits de cossos sense futur, fugitius de la guerra, de la misèria, de l’extermini ètnic, de la violació o de les dictadures dels islamistes radicals ... Francament, passo d’escriure la carta als reis d’Orient perquè ho trobo immoral i absurd.


dijous, 22 de desembre de 2016

ATURADA TEMPORAL DEL BLOG “A LA MEVA MANERA DE VEURE” FINS PASSAT FESTES

ATURADA TEMPORAL DEL BLOG “A LA MEVA MANERA DE VEURE” FINS PASSAT FESTES

Em trobo en perfectes condicions de salut, toquem fusta, i passablement recuperat del cansament anímic, però per fer net del tot he decidir perllongar fins passat festes, l’endemà de Reis, l’aturada tècnica del Blog , "A LA MEVA MANERA DE VEURE", a més a més per aquestes raons concretes:

a)- Vull atendre compromisos de participar en varis concursos literaris, als quals m’han convidat els organitzadors, desempolsegant així part de la producció de narracions literàries, curtes i llargues adormides als calaixos del meu escriptori, abans no es floreixi.

b)- Vull procurar estar-me una temporada de “reflexionar” en va, sobre les bestieses dels principals governants d’arreu del món, que amb total menyspreu envers la dignitat de les persones, el medi-ambient i el sentit comú més elemental, estan arrossegant des de fa temps el planeta cap a un colossal atzucac.

c)- Vull estalviar-me, tanmateix, durant unes setmanes de constatar cada dia com l’anomenat “procés cap a un Estat propi” a Catalunya, malgrat tots els esforços d’uns quants irreductibles de bona fe per a mantenir la mobilització ciutadana en dansa, una part de la bona gent que es va creure això de la unitat i d’empènyer tothom en un mateix sentit, sense mirar de treure’n ningú cap profit personal, avui s’està desinflant i decantant, per molt que ho neguin precisament els causants d’aquests desenganys, que enlloc tibar del carro pel camí més recte cap a un objectiu comú de país, l’empenyen per dreceres empedrades d’interessos de partit  i a còpia de sotragades maldestres i d’estirabots de conductors cap-calents acabaran estimbant-lo pel camí del pedregar.

Per aquestes tres raons, tanco la barraca de “A LA MEVA MANERA DE VEURE” fins passat festes, l’endemà de Reis, esperant que sigui veritat, en tots tres aspectes, allò “d’any nou, vida nova”.

Mentrestant, BON DIA, BON HUMOR, SALUT, OBTIMISME I SENTIU-VOS FELIÇOS.

divendres, 9 de desembre de 2016

A L’AGUAÏT DELS GESTOS DEL PRESIDENT I LA VICEPRESIDENTA SOR IAIA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 9 de desembre de 2016)

● A L’AGUAÏT DELS GESTOS DEL PRESIDENT I LA VICEPRESIDENTA SOR IAIA.- Van buscats a les redaccions de tots els mitjans d’informació els intèrprets en gestos, per endevinar el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya, després que el govern central s’ha fet un lífting. Durant el darrers cinc anys les coses estaven diàfanes: aquí seguíem una fulla de ruta, encara que la modifiquéssim cada dos per tres, fent veure que no ens impressionava la xerrameca ni la fanfarroneria, i a Madrid una esfinx gallega feia com si sentis ploure cada vegada que escoltava demanar a crits el dret a decidir, mitjançant un referèndum, la independència. No calien intèrprets ni oracles per adonar-se que les relacions entre catalans sobiranistes i espanyols unionistes anaven de mal borràs, tot estava clar. Però ara, que pensen dissoldre un conflicte territorial més vell que l’anar a peu, com si fos un simple terrós de sucre en un got d’aigua, és quan em trobo perdut i confús, perquè no sé com interpretar els gestos que diuen fan des de Madrid. I sospito que no sigui només per entretenir-se amb un nou joguet que anomenen diàleg, però que no saben ni com es posa en marxa. potser perquè les instruccions estan escrites en angles. A mi, què voleu que us digui, tantes palpentes i tentines per posar-se a enraonar em fan angunia, per no dir malastrugança. I encara em descol•loca més el gallec i la seva confraria d’escolans de amén, encomanant-se als “gestos” que administrarà sàviament Sor Iaia, la nova especialista en desfer nusos emmarranats, per desllorigar les relacions Espanya-Catalunya.


A la meva de veure, si els gestos consisteixen en canviar cromos al capdavant de la delegació del govern i que el nou delegat es passegi per totes les ràdios i televisions que el conviden a predicar la nova doctrina del diàleg, o que la vicepresidenta obri oficina a Barcelona per despatxar quatre o cinc dies cada mes, o que el portaveu del govern sigui més diplomàtic en referir-se als catalans, francament no me’ls crec després de comprovar que quan enceten aquest suposat diàleg prenent-se la molèstia de venir a Barcelona, reben als líders de l’oposició primer que als representants del govern. Aquest és, com a mínim, un gest de pa sucat amb oli. Però des de Catalunya també en sabem de fer gestos, i la convocatòria del Pacte pel Dret a Decidir dos dies abans de Nadal n’és un, el qual no ha passat desapercebut a Madrid, ja que de seguida l'han fet servir per aturar sine die els acostaments entre Sor Iaia i el vicepresident Jonqueras. No en saben de dialogar, o no en volen saber, però el que em fa més por és que tampoc són cap llumenera llegint els gestos. El govern central, que fins fa quatre dies practicava la política del “no” per sistema, espera que si fa un gest a favor de la cultura catalana, administra unes quantes cataplasmes al finançament i potser fins i tot desbloqueja inversions, tot s’arreglarà i el govern sobiranista es menjarà el referèndum amb patates. Qualsevol observador que es miri el panorama polític amb objectivitat haurà de reconèixer que mentre els “gestos” de Madrid són pur maquillatge, els que arriben des de Barcelona són “gestos” coherents amb tot allò que s’ha predicat els darrers anys. Si Madrid sabes llegir els gestos sense distorsionar-los, hauria d’admetre que la carta que alcaldes catalans han fet arribar a dotzenes d’alcaldes de les principals ciutats del món per explicar el procés, sí que és un gest per treure’s el barret. En una època no massa llunyana va fer forrolla allò de “la feina ben feta...” Doncs que a Madrid en prenguin nota que només amb “gestos” igual a “bones intencions”, els problemes no es desencallen. Potser sí que les invitacions al diàleg són ben intencionades, però mentre no es pugui parlar de tot, metre no es pugui “repelar” el problema des de les arrels, posant sobre la taula tant el referèndum d'uns com la unitat nacional dels altres, no hi ha diàleg que valgui. I els gestos, poden acabar sent inútils senyals de fum. 

dijous, 8 de desembre de 2016

ABANS NO ACABI L’ANY PLANES (Manresa 1907- Barcelona 1936) PARLEM DE PERIODISME

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 8 de desembre de 2016)

● ABANS NO ACABI L’ANY PLANES (Manresa 1907- Barcelona 1936) PARLEM DE PERIODISME..- Ara mateix, el periodisme viu una de les seves etapes més complicades: si no tinc malament les dades, en el darrer quinquenni han sigut assassinats o han rossegat les presons de la repressió professional més periodistes que mai, arreu del món. Com a conseqüència de les bales perdudes en mil escenaris de guerres alienes. O per haver triat una vida de risc enlloc de la comoditat d’escriure notes de societat o cròniques polítiques des del balancí de casa. O per no mossegar-se la llengua a l’hora de denunciar màfies com les de Mèxic, repressions de ciutadans per les seves idees polítiques o religioses, vexacions institucionalitzades dels drets humans... Cada dia hi ha vides de periodistes en perill per informar d’allò que algú no vol que se sàpiga. És cert que el desafiament que plategen les noves tecnologies de comunicació obren escenaris nous per aquesta professió, però encara són molts els que persegueixen la “notícia” arremangant-se enmig del fang, de la merda o de l’horror. I és que per molt que, a vegades des del mateix gremi, panxacontents minimitzi l’aportació i el sacrifici vocacional dels freelanders o dels corresponsals de guerra, la realitat és que gràcies a ells ens arriben les cròniques més colpidores sobre la crueltat de que son capaços els humans i les fotografies més escruixidores sobre la misèria, la desesperació i la impotència de les infinites víctimes en les mil i una batalles d’aquesta tercera guerra mundial encoberta que ja fa anys que es mantè, a la major gloria dels fabricants d’armament i dels Estats que hipòcritament paren la mà a l`'estil egipci per cobrar la comissió.


El manresà Josep Maria Planes fou un d’aquests periodistes per vocació, que uns assassins van liquidar d’un tret al cap a l’Arrabassada quan no havia complert ni els trenta anys – no li varen deixar ni arribar ni a l’edat de Crist -, en plena flamarada revolucionaria el juliol del 36. Va morir perquè en el seu periodisme d’investigació de l’anarquisme faista i les seves vinculacions amb atracaments “llibertaris”, a l’estil gàngsters de Chicago, inclòs el capítol de “passar comptes”, després de verificar les seves fonts no tingué pèls a la llengua per a deixar-ne constància, amb una elegància i neutralitat exquisides, als seus lectors. Ara que estem a punt d’acabar l’any Planes, que des de Manresa se li va dedicar per reivindicar la seva petjada, i relligant-t’ho amb el periodisme del qual parlava al començament de la reflexió, us deixo una mostra del que va escriure a “La Publicitat” (10/4/1934) sobre l’anarquisme barceloní de l’època: “... Hi ha tres o quatre fórmules que emplenen tota la mentalitat d’aquesta gent. És impressionant comprovar l’èxit de la tasca de propaganda que ha realitzat Solidaritat Obrera i les altres publicacions anarquistes. Per als seus milers de lectors, aquesta prosa pedant i confusa és acceptada com el propi Evangeli. Existeix una fe cega en que no hi ha altra veritat que la dels anarquistes, Són inútils tots els raonaments, totes les argumentacions. Us topeu sempre amb el mur d’aquesta resposta: ”no hi ha més solució que el comunisme llibertari”. I quan es pregunten, amb tota serietat, si veuen gaire pròxim el triomf de la seva revolució, us miren com si els féssiu llàstima...” Per atrevir-se a escriure opinions com aquesta, li varen passar factura precisament quan en teoria la revolució havia triomfat i tenien la paella pel mànec. En homenatge tots els periodistes valents. 

dimecres, 7 de desembre de 2016

MIREU QUÈ HA PASSAT AMB LA NADIA!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 7 de desembre de 2016)

● MIREU QUÈ HA PASSAT AMB LA NADIA!.- El mal que s’ha fet als bons sentiments de les persones que, en escoltar de boca del pare de Nadia el calvari de la seva filla, que per culpa d’una malaltia rara que l’arrossegava fatalment a la mort si no podia sotmetre’s a una operació a l’estranger que costava un ull de la cara i part del ronyó també, varen posar-se la mà a la cartera. L’aparició del pare en diversos programes de televisió, explicant les peripècies de la seva nena d’onze anys, des que el 2006 va ser diagnosticada com a portadora d’una tara genètica, anomenada tricotiodistrofia, que en qüestió de poc temps accelerava els mecanismes de l’envelliment va sensibilitzar la solidaritat i la generositat. El pare explicava que malgrat penjava una sentència del cap de la nena, sense tractament ni cura en principi, li havien arribat referències fiables sobre l’existència d’una eminència mèdica que ha resultat ser “virtual”– el doctor Brown -, al qual definia com “el millor genetista del món”, avalat segons la seva fantasia delirant pel premi Nobel de Medicina de l’any 2013. Aquesta entelèquia científica, segons el pare engalipador, liderava un equip mèdic que investigava i aplicava tractaments genètics tan avançats i costosos, que la depauperada Seguretat Social espanyola i la de molts altres països, que també s’havien d’estrènyer el cinturó, no es podien permetre. El pare de la nena – estigui o no manipulat, i exagerés o no el diagnòstic per un afany de lucre, i sigui cert o no que ell mateix tingui un càncer terminal del qual no es tracta per bolcar-se en la curació de la filla -, es presentava com un heroi en combat contra els molins de vent de la vida, que no es rendia mai i, fins i tot, referia una confusa història èpica sobre la recerca a l’Afganistan, “entre bombes i atemptats”, d’un altre gran expert mundial del qual li havien parlat ... El cas és que la bones persones d’aquest país, encaterinades pels ulls dolços i la tragèdia vital de la Nadia, varen córrer a mobilitzar-se per aconseguir recaptar a contrarellotge petites fortunes per salvar la vida de la nena, si encara s'hi podia ésser a temps...

Però el pare ha portat tantes vegades el càntir a la font, que al final s’ha trencat de la pitjor manera possible: esquitxant de merda tothom. Jo no sé si la nena n’és conscient o no d’aquest drama sobrevingut a la seva família, però en cas que en sigui sóc de l’opinió que la condemna que li pertoqui al pare per haver ordit un engany tan miserable ha de tenir una pena accessòria indispensable, que no m’atreveixo a quantificar perquè no crec que es pugui mesurar l'immens mal que s’ha causat, no només a la seva pròpia filla sinó, sobretot, al moviment anònim de persones solidaries i crèdules, algunes de les quals qui sap si a partir d’ara s’ho pensaran dues vegades abans de ser tan generoses i despreses. Per molt que ara els pares de la nena assegurin que tornaran tots els donatius, ni que ho fessin amb interessos espaterrants, el mal ja està fet i, a la meva manera de veure, no té perdó ni de Déu ni dels homes com se n’han rigut del mort i de qui el vetllava. D’altra banda, no m’explico com en un món digital dominat per la transparència absoluta, on tot se sap al moment, quan s’improvisen iniciatives espontànies amb l’objecte de recaptar diners per a una causa desesperada, no hi hagi algun servei de seguretat, dels que escorcollen la xarxa pels descosits en busca de terroristes o de pedòfils, que tibi de la corda per descobrir, abans no tingui remei, si una determinada crida humanitària fa pudor d’estafa.

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERADE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloggers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●


dimarts, 6 de desembre de 2016

EM CUIDO PERQUÈ NO M’HAGIN DE CUIDAR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 6 de desembre de 2016)

● EM CUIDO PERQUÈ NO M’HAGIN DE CUIDAR.- De la mateixa manera que quan es desvetlla el bon temps hom passa de la mandra d’anar al gimnàs, per no haver de comprar una altra talla de bikini, en el cas de les dones, o pel que fa als homes, que la corba de la felicitat no els impedeixi lligar amb les mes guapes de la piscina, de l’oficina o de la festa; a partir d’un determinat moment que en podríem dir “crític”, la gent “madura”, per entendre’ns, fa també el propòsit de fer més bondat quan s’adona que no fa tant de goig com quan era jove, i no vol renunciar a jugar la partida de la seva vida fins que s'apaguin els llums de la timba i li quedin cartes a les mans i recursos a la butxaca per a seguir apostant. El que trobo a faltar en aquesta decisió tardana de sotmetre’s a unes quantes disciplines estètiques, és la manca de sinceritat repetint la cançó enfadosa que cuidar-se té únicament per objectiu immediat neutralitzar, emmascarar o descaradament falsificar, l’empremta de l’edat. M’agradaria que moltes més persones d’aquesta edat incerta del “si no fos”, justifiquessin sense complexes les cuques per mantenir-se en forma, amb l'argument que li vaig sentir dir a una amiga sobre activitats físiques i més d’un sacrifici a taula que s’imposava: “em cuido, perquè no m’hagin de cuidar”. Reforca de pallanga!, com diria aquell. Quin repte més eixerit

A la meva manera de veure, quan hom es fa gran – repeteixo que aquesta sensació no té calendari ni data concreta i cadascú se'n sent dels símptomes a diverses edats -, i fa més cas dels consells dels metges perquè nota que la maquinaria li fa el boig, no sempre actua com una persona assenyada perquè vol i dol, i enlloc de cuidar-se com convindria amb regularitat moderada, avui mira amb la sal i demà esmorza amb una torrada i un guàrdia civil (arengada), perquè se m'entengui el sentit de la reflexió amb un exemple exagerat. He observat que els joves executius, inclús els de mitja edat, obsessionats per triomfar en totes les competicions en que participen, quan s’apunten a un programa per estar en forma el segueixen més que amb fe, sota la influència d’una mena d’abducció sobrenatural. En canvi, els que ja estan de tornada de competir són més repatanis a l’hora de ser constants, i si no troben al sacrifici de cuidar-se un al•licient afegit – companyia agradable per sortir a caminar o per suar al gimnàs, una parella que faci atractiva una dieta punyetera, un metge o metgessa que sàpiga posar-se a la pell d’una persona que sospita que anirà de capa caiguda faci el que faci-, molts tiraran la tovallola i d’altres escoltaran tots els cants de sirena, inclosos els que prometen l’elixir de l’eterna joventut. Jo crec que aquella amiga que em va fer aquella confessió de que us he parlat, l’encertava. No hi ha millor al•licient per a cuidar-se amb mètode i il•lusió malgrat les xacres inevitables dels anys, que fer-ho per evitar que t’hagin de cuidar. Dependre dels altres per viure, ha de ser molt fotut. Encara que qui cuidi ho faci de tot cor, perquè si volem ser realistes d'aquesta espècie els exemplars cada dia va més buscats perquè escassegen. De manera que mentre puguem, cuidem-nos!

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERA DE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloggers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●


dilluns, 5 de desembre de 2016

DEMÀ TREBALLARÉ COM SEMPRE, NI MÉS NI MENYS PERQUÈ SIGUI LA CONSTITUCIÓ.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 5 de desembre de 2016)

● DEMÀ TREBALLARÉ COM SEMPRE, NI MÉS NI MENYS PERQUÈ SIGUI LA CONSTITUCIÓ.- M’agradaria demanar-vos que la reflexió que us proposo avui la llegíssiu fins al final, encara que us vinguin ganes de llençar-la a la bassa després de les primeres ratlles. Per favor, llegiu-la fins al cap d’avall i després, si no us fa el pes passeu-me’n factura. Tots els països tenen uns símbols amb els quals els ciutadans s’hi identifiquin o no sense cap reserva i es comporten, si res més no per respecte, sigui la bandera, l’himne o la Constitució. En alguns casos, però, i Catalunya amb relació a Espanya n’és un exemple fefaent, una part del territori nacional considera que els símbols de l’Estat no li concerneixen en res perquè ja en té de propis i, per tant, rebutja els de l’Estat perquè entén que li són imposats per la força. Enguany que la tibantor entre una part de Catalunya i una part d’Espanya ha arribat a uns nivells tan alarmants que el fantasma del secessionisme dona voltes com un corcó en totes les trobades entre representants d’una i altra banda, des del sobiranisme català han pensat que una manera més de fer entendre a Espanya que ells en passen de la seva Constitució, es menystenir-la olímpicament en quants actes i celebracions es convoquen per homenatjar-la. Entenc, doncs, el punt de vista de molts de catalans que, per experiències diverses que han patit, sobretot en els darrers anys, es considerin oprimits, escarnits o bescantats en nom d’una Constitució interpretada en clau de partit i no pas d’Estat. Per aquesta raó, trobo que està justificada amb escreix l’actitud de dir: “com que la vostra constitució ens manega més que no pas ens empara, ja us la podeu confitar i demà obrirem els Ajuntaments com si fos un dia feiner”. Ho entenc, però també em pregunto si no s'estan equivocant, democràticament parlant. Si el missatge que s’està donant és: “no respecto aquesta Constitució perquè no es la nostra”, el dia que en tinguem una de nostra permetérem que els que no la considerin seva li facin pam i pipa? Jo crec que hi hauríem de pensar per una vegada, considerant-ho més amb el cap que amb el cor, perquè després no ens lamentem que es compleixi la dita: “tal faràs, tal trobaràs”. I els que sabeu una mica de lleis ja coneixeu l'emprenyadora força dels precedents.

Dit això, hem de reconèixer que la Constitució està en gran part esgotada. El context del 1978 era molt diferent de l’actual, i malgrat l’actual ministre portaveu del govern de Madrid hagi dit que: “només la Bíblia va ser escrita per durar milers d’anys i totes les altres coses es poden revisar”, el text no s’ha adaptat en absolut. Qüestions com la integració europea i el seu impacte intern ni tan sols s’esmenten; d’altres, com és el cas d’algunes institucions o, sobretot, el model territorial, tenen una regulació francament insatisfactòria. Qui sap, ¿si els darrers governs centrals – socialistes i populars -, enlloc d’atiar els guardians constitucionals contra qualsevol iniciativa legislativa catalana haguessin obert un debat clar i franc, sense dramatismes, sobre els elements que resulten problemàtics, demà els sobiranistes catalans voldrien xafar la festa als constitucionalistes espanyols? Tanmateix, ¿serà possible avui aquest debat, en una Espanya dominada per una cultura política en la qual falten grans dosis de respecte a la diversitat, al diàleg i a la voluntat de consens?

A la meva manera de veure, el problema més greu de la Constitució és que ha perdut la capacitat d’integració amb què va néixer. S’ha esquerdat el marc constitucional per la dèria d’alguns sectors curts de vista i de gambals, d’apropiar-se-la seguint una mala costum que els espanyols han exercit amb totes les Constitucions anteriors. Em sembla que s’ha de ser molt miop per a no adonar-se que aquesta expropiació d’una regla de joc que en teoria és de tots, sobretot des del govern presidit per en Rajoy s’ha utilitzat la Constitució més per excloure que per integrar. Els catalans, ara sí escric en general, des de l’ensarronada de l’Estatut aprovat en referèndum popular i a les Corts Generals, però declarat inconstitucional per pressions polítiques, ens hem sentit expulsats de la Constitució a causa de la interpretació restrictiva i excloent que una colla de magistrats desprestigiats van imposar, reduint llavors la base social i el suport de molts catalans al sistema constitucional. Si és que en realitat ara el govern central vol engegar un debat sobre la necessària reforma constitucional, ha d’agafar el toro per les banyes i reconèixer que el model autonòmic està escanyat i fa falta un nou disseny més modern i realista. Mentrestant, jo demà treballaré com un dia qualsevol, però no ho faré perquè sigui el dia de la Constitució, sinó perquè en trepitjar-me l'Estatut que havia votat me’n van excloure del marc constitucional espanyol i aquest dia ja no figura al meu calendari.

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERA DE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloggers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●


diumenge, 4 de desembre de 2016

AL PARAR TAULA, EL MÒBIL A LA DRETA O A L’ESQUERRA DEL PLAT?.-

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERA DE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloggers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●
PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 4 de desembre de 2016)

● AL PARAR TAULA, EL MÒBIL A LA DRETA O A L’ESQUERRA DEL PLAT?.- En Climent, que la sornegueria li ve de les seves arrels berguedanes, va deixar parats els seus alumnes de l’escola d’hostaleria amb una pregunta tan sorprenent com les del Merlí, el professor de moda a la tele. “Al parar taula, a quin costat del plat creieu que s’ha de posar el mòbil” – els hi ha engaltar, fent el posat més ingenu dels del seu repertori de pallasso repatani. Es va fer un silenci immediat i, a continuació, tots els deixebles es varen mirar els uns als altres, per si havien plegat bé la pregunta del mestre; finalment davant l’astorament majoritari, en Climent s’hi va recrear: “us he ben fotut, oi? Aquesta no us l’esperàveu pas!” Com gairebé sempre, va ser el desvergonyit d'en Carles qui li va esgarrà la petita diversió: “Apa, senyor Climent, que els restaurants no posen mòbils a taula com si fossin coberts! Fins aquí hi arribem, que no venim pas de pagès!”. No va afegir, "cm vostè", però francament ho degué pensar. Tanmateix, en Climent no es va arronsar confessant que, com insinuava el bordegàs d’en Carles, els havia volgut aixecar la camisa, sinó que va insistir en la seva proposició: “No penseu pas que era parlar per parlar, si no s’hi posa remei a aquesta moda de passar-se tot un sopar amb el mòbil enganxat al dit, aviat ens l’haurem de plantejar en serio la pregunta que us he fet abans”.


Bé, jo no hi era en aquella classe i el que us he explicat ho sé d’oïdes, però a la meva manera de veure, deixant de banda que de tant en tant en Climent li agrada temptar els seus deixebles amb preguntes que semblen fregar l’absurd, aquesta vegada no crec que l’home anés lluny d’osques. La darrera vegada que vaig entrar en un restaurant a l’hora de dinar, em va sorprendre que a la majoria de les taules s’hi veia gent penjada del mòbil o inclús de la pantalla d’un petit ordinador. Però el que més em va cridar l’atenció és que moltes parelles que quan varen entrar per les aparences em va semblar que festejaven, varen passar-se tota l’estona agafant el mòbil amb l’esquerra i la forquilla o la cullera amb la dreta. Amb qui cony parlaven tan enganxats? Un cambrer de la vella escola, que es va adonar de la meva perplexitat, atribuint-la com així és de fet, que als restaurants hi poso els peus com aquell que diu només els anys de traspàs, em va assessorar: “miri, això és el pa de cada dia. Pensi que a vegades entra una parella, i no sempre de la primera volada, que es passen tot l’àpat fent anar el dit com boixos. Un dia que els hi vaig preguntar si tenien molta feina endarrerida, em van deixar parat contestant-me que s’estaven enviant missatges i wassaps entre ells. Collons!, i perdoni l’expressió, on anirem a parar amb aquesta tropa que no s’enraona?” Vet-aquí la paraula clau, la que va dir el cambrer: enraonar!. Ara que tothom vol dialogar tant i el diàleg se’l penja tothom a la solapa com si fos un pin, potser que ens prenguéssim la molèstia d’enraonar. Una societat que perd la costum d’enraonar i es conforma parlant pel mòbil, acabarà per trobar-li gust al monòleg seu i al dels altres, i d’aquí al cretinisme hi ha un pas. Feu-me'n cas!

dissabte, 3 de desembre de 2016

VAL MÉS SER PATIDOR I PRECAVUT, QUE TIRAR-S’HO TOT A L’ESQUENA

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERA DE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloquers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 3 de desembre de 2016)

● VAL MÉS SER PATIDOR I PRECAVUT, QUE TIRAR-S’HO TOT A L’ESQUENA.- Em sembla bé que quan hi ha una desgràcia es procuri que mai més es repeteixi prenent una sèrie de mesures; però aquestes presses post accident no dispensen de responsabilitat als que són capaços de trobar remei, en vint-i-quatre hores a problemes que s’havien fet crònics, perquè durant mesos i mesos ningú es va dignar a moure el cul de la cadira. Francament, no tinc estómac per disculpar que algú hagí hagut de pagar el pato perquè es comencin a arreglar coses. I que massa governants el primer que els passi pel cap quan tenen fred de peus sigui amagar les víctimes, si n’hi ha, o les proves de la negligència, sota una catifa. Sense anar més lluny, quasi a tocar de casa, em venen a la memòria recalcitrans punts negres en carreteres mal dissenyades; discoteques o sales de festes on ningú controla l’aforament en dies punta; boscos que no es netegen i són polvorins en potència; residències de gent gran que no en sortirien gaire galdoses d’una revisió elemental ; presons on no se sap com la droga hi circula a tremuja; cases que es lloguen com a llars familiars amb cèdules d’habitabilitat pintades a l’oli; proliferació d’atacs cada cop més violents contra la propietat privada, sense que les lleis prevegin una resposta proporcional i ràpida o la constància que per tolerància malentesa d'uns quants panxacontents ganduls s’estan covant els ous de quadrilles urbanes antisistema, que qualsevol dia ens donaran un ensurt, del qual costarà refer-nos-en. Per tot plegat em pregunto: és necessari que algú mori o que hi hagi un escàndol mediàtic perquè es reaccioni i, a corre-cuita, es trobin solucions que quatre dies abans es deia que eren impossibles?

A la meva manera de veure i salvant les distàncies, encara que segons qui llegeixi aquesta reflexió s’esquinçarà les vestidures i dirà que sóc un exagerat, moltes morts o patiments d’innocents es podrien evitar si qui governa es poses la bena abans que la ferida sense vergonya; però el que passa també massa sovint és que la bena no es posa perquè costa diners i no es fan dotacions pressupostaries preventives, apurant el risc fins que una mort o un escàndol justifiquin incorporar una partida extraordinària en el pressupost. Cada vegada, per exemple, que hi ha un nou cas de violència de gènere, d’abús de menors, de bulling, d’estafes a gent gran, etcètera, els polítics diuen que no se n’aniran a dormir fins que no hagin parit lleis que crucifiquin de veritat tota la gentussa que comet aquests delictes. Però quan el soroll afluixa i un clau mediàtic en desplaça un altre, tothom fa vistes esperant el guapo que s’atreveixi a desllorigar d’una vegada les causes reals dels problemes quotidians de civisme, de seguretat o de simple convivència. I aquesta reflexió tant és vàlida en la vida pública com en la privada. Si tots els pares es prenguessin en serio que la part principal de l’educació dels fills s’ha d’aprendre a casa i no a l’escola, qui sap si la societat maltractada no podria mirar el futur amb més optimisme. Però mentre molts de joves i no tan joves es vantin d’haver-se matriculat a “la universitat del carrer”, potser tindrem màsters en revolucions de butxaca, però no tirarem gaires trossos de carn a la l’olla.