Follow by Email

dimarts, 30 d’agost de 2016

MÈTODE MANRESÀ DE RECOMPTE, PER QUADRAR ESTADÍSTIQUES I REBAIXAR FUMS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 30 d’agost de 2016)

● MÈTODE MANRESÀ DE RECOMPTE, PER QUADRAR ESTADÍSTIQUES I REBAIXAR FUMS.- L’Ajuntament de Manresà, que va just d’armilla com tantes d'altres administracions municipals per atendre despesa corrent, podria patentar un sistema de recomptar assistents a actes de masses - en el cas de que us parlo, el castell de focs de la passada festa major -, infal•lible per clavar la xifra de participants en manifestacions de caràcter polític, sindical o veïnal, en les quals massa sovint els desbocats desitjos triomfalistes dels organitzadors emmascaren la realitat arran de terra. El castell de focs de Manresa, pels que no ho sapigueu, s’encén des del llac artificial de l’Agulla, que constitueix la reserva d’aigua potable de la ciutat, envoltat d'un parc condicionat com a espai de lleure, amb 628 arbres de 20 espècies diferents. Així com en les manifestacions no hi ha manera de posar-se mai d’acord sobre l’assistència, tampoc els badocs que pujaven a l’Agulla se sabia exactament quants eren. Protecció Civil havia arribat a estimar-los en més de quaranta mil i la vox populi dels manresans estarrufats donava per bona aquesta xifra perquè, en realitat, a ull nu l'Agulla no semblava que hi hagués només una gentada, sinó que s'hi veia una multitud.

Però vet-aquí que s’han acabat les especulacions i els deliris de grandesa d’alguns: el plat bonic s’ha trencat definitivament, i avui ja se sap que els espectadors del castell de focs foren 18.807, molt lluny de les quaranta mil ànimes que s’havien arribat a especular “grosso modo” anys enrere. S’ha acabat, doncs, el misteri gràcies a la tècnica més elemental del món: comptar un a un, amb els dits de la mà, els que travessaren les vuit entrades al recinte tancat del parc, des de les 5 de la tarda a les 10 del vespre. Vés a saber, però, si l’Ajuntament podria treure’n profit d’aquest mètode mata-utopies, perquè em dóna la impressió que aquest sistema de recompte és més vell que l'anar a peu. Però si que hauria de fer-nos reflexionar als crèduls ciutadans que quan diferents fonts - encara que en principi siguin tan solvents com la guàrdia urbana, els mossos d’esquadra, els mitjans d’informació o les pròpies entitats organitzadores -, discrepen tan escandalosament sobre els assistents a una manifestació és que algú vol fer passar bou per bèstia grossa.


Per tant, a la meva manera de veure, la lliçó que acaba de donar Manresa és per treure’s el barret: les solucions són més senzilles de com ens les volen complicar. Més d’una vegada n’hi hauria prou, per tocar de peus a terra, passant per ca l’oculista a graduar-nos la vista, però si no fos aquest el cas existeixen mètodes tècnics per calcular amb precisió matemàtica quanta gent desfila darrera d’una pancarta o omple una plaça. De fet, ja hi han gabinets que s’hi dediquen i ofereixen els resultats imparcials, però gairebé ho han de fer clandestinament i a benefici d'inventari perquè sembla que massa sovint a ningú li agrada gens conèixer aquesta mena de veritats, sobretot si es viu de fer volar coloms o repanxolats dintre d’un núvol. 

dilluns, 29 d’agost de 2016

UIX, AL FACEBOOK QUE NO M'HI BUSQUIN PAS!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 29 d’agost de 2016)

● UIX, AL FACEBOOK QUE NO M'HI BUSQUIN PAS! – Vatua l’olla, la Rita ho diu ben convençuda que del Facebook no en vol saber res. Com si entrar en aquesta xarxa social o en qualsevol altra fos una cosa bruta o de poca categoria. Més aviat això darrer, perquè li vaig sentir comentar-ho amb la Fina, de qui ara s’ha fet tan amiga que semblen cul i merda: “això no fa per a nosaltres, oi?”. El que em fot és que cada vegada que jo en faig referència de Facebook, o del meu blog i a la molta gent que el segueix, ella em mira com perdonant-me la vida. Què s’ha pensat? Si li sembla que sóc poca cosa per a les seves ínfules de grandesa, que sopi dues vegades! A la meva manera de veure, la meitat dels que es fan l’estret quan surt aquest tema a la conversa es perquè no saben de què parlen quan et surten amb un sac de prejudicis i de mitges veritats, i l’altre meitat és perquè hi ha tingut una mala experiència o s’hi ha agafat els dits, però per anar amb el lliri a la mà. I és que hom no pot ficar-se a Facebook sense saber exactament què pretén en entrar-hi, ni com es fa per aconseguir-ho, sense deixar-hi pèl. La xarxa no està feta per a les ànimes de càntir, però si se sap exactament què se’n vol treure, llavors hom s’adona que és la millor eina de treball que es pot trobar per comunicar-se, I si prenen en serio aquesta qüestió de les amistats virtuals, que alguns troben tan ridícula, utòpica i forassenyada perquè també van coixos de sensibilitat quan es tracta d’amistats reals, hom acaba adonant-se que la xarxa no es tracta d’un llimbs ni d’un món artificial, on les aparences sempre enganyen fatídicament i no hi ha un pam de net. El que passa a Facebook és que, així com en el món real, les amistats s’han d’escollir amb una mica de traça, i no es poden fer confidències al primer indocumentat que se'ns acosta.


A mi em fan riure aquests que diuen tants de penjaments de la xafarderia que es troba a Facebook i companyia, mentre que tot el sant dia s’estan passant wasaps estúpids, vantant-se’n del darrer que han rebut com si fos talment una obra d’art o un pensament enriquidor de les neurones humanes, quan la majoria de les vegades no passa d’ésser una lamentable, per no dir fastigosa, porqueria. M’agradaria saber si hi ha algú que envií o rebi per wasap, per exemple, poesia. Bé n’hi deu haver, penso, però jo no en conec cap i, francament, trobo a faltar una mica més de nivell humà i intel·lectual en el wasaps que circulen. Ben utilitzat el sistema, com passa amb tota la tecnologia digital, pot ser de gran utilitat. Però tot depèn de l’ús que en fem d’aquestes eines tan guapes. És com en tot. Tanmateix, aquesta transformació conceptual de la societat per trauran profit de la tecnologia, enlloc de convertir-la en aliada de l’alienació col•lectiva del jovent, es forja a mitges tant a l’escola com a la llar: mestres i pares, en equip. Però amb un govern al darrera amb una política educativa exempta de sectarisme, 

divendres, 26 d’agost de 2016

DE PERDONS, VÍCTIMES I BOTXINS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 26 d’agost de 2016)

● DE PERDONS, VÍCTIMES I BOTXINS.- Dilluns vinent entrarà en vigor a Colòmbia la pau definitiva entre l’Estat i la guerrilla, que ha durat més de mig segle i ha causat un impressionant reguitzell de víctimes, entre pitos i flautes molt més d’un milió, si comptem els danys colaterals del conflicte: ferits, negocis arruïnats, dones violades, nens que han après a matar enlloc d’aprendre a llegir, persones dependents dels tranquil•litzants per sobreviure cada matí... Les seqüeles d’una guerra civil en definitiva, encara que estigui camuflada com un enfrontament armat entre guerrillers/ terroristes, paramilitars/policies, són terribles i molt difícils de superar perquè hi ha massa per perdonar-se cada bàndol. Ja no dic ha oblidar, perquè passar pàgina serà impensable, almenys durant una o dues generacions. Però és indiscutible que s’ha de fer veure que s’intenta fer possible la utopia per tirar endavant, i fer-ho quan més aviat millor perquè tal com deia un escriptor, fill d’una víctima colombiana, ningú es pot passar la resta de la vida embalsamat amb la mortalla de víctima. Jo també penso que professionalitzar el victimisme no porta enlloc, però em faig càrrec que una cosa es la teòria i una altra de molt diferent trobar-t’hi. Tanmateix, crec que ajudaria els que se senten víctimes, de més lluny o de més a prop, a perdonar el fet que els botxins demanessin perdó més enllà de amb la boca petita, com sol passar massa sovint en el millor dels casos.

A la meva manera de veure, doncs, el cas de Colòmbia posa de manifest que conflictes civils d’aquesta mena no es poden extingir des de simplistes plantejaments dialèctics de bons i dolents, sinó assumint que entre totes dues parts enfrontades la culpa anava repartida. Però sobretot reconeixent que el problema de veritat, el més cru de pair, no són els morts o ferits d’un costat o d'altre amb les armes a les mans, sinó les víctimes innocents, les que no hi tenien res a veure, les que es trobaven on no tocava en un moment donat o les sacrificades sàdicament per acollonir l'enemic i terroritzar la població indiscriminadament. Com es perdonen els botxins d’una víctima innocent? L’Eulàlia Lluch, la filla de l’Ernest assassinat per ETA, confessava fa quatre dies que malgrat fa els possibles per passar pàgina, en l’esforç no es veu capaç d’incloure-hi encara una encaixada amb els botxins del seu pare. No obstant això, a la llarga, per dolorós que sigui, no quedarà altre remei que fer el gest, almenys de portes enfora. A Colòmbia queda passar el tràmit de sotmetre a referèndum de la població el text dels acords de pau. Serà difícil d’empassar per les víctimes algunes de les concessions fetes als botxins de cada part, però com deia un observador del procés no es podia esperar que cap dels dos bàndols reconegués les seves salvatjades i s’oferís a rescabalar-ne els danys i perjudicis materials i sentimentals. Segurament el punt més conflictiu a l’hora d’aplicar els acords serà que els botxins puguin recuperar els seus drets civils i polítics. És, si fa o no fa, el que passa al país basc amb l’assumpte Otegui. Molts dels que defensen que es pugui presentar a les properes eleccions sense respectar el termini d’inhabilitació imposat pels tribunals, afirmen que es tracta d’un problema polític. Jo, francament, penso que la qüestió té una vessant humana que s’hauria de tenir en compte, entre d’altres raons per allò de que si vols que et perdonin primer hauries de demanar-ho, sense ambigüitats. Però, esclar, això aquí i a Colòmbia costarà molt d’aconseguir. Ara bé, s’hi hauran de posar a treballar de pressa, perquè cap pau és sostenible sense passar pàgina del tot i amb generositat. I que ningú se m'empipi. Com resoldrem els problemes que ens aclaparen si no podem fer-ne lliurament el diagnòstic?


dijous, 25 d’agost de 2016

REMEMORANT LA FORCADELL DE TRES ANYS ENRERE.

● REMEMORANT LA FORCADELL DE TRES ANYS ENRERE.- (Remenant papers he trobat una reflexió penjada al blog sobre l’avui presidenta del Parlament, quan coordinava l’ANC i es frisava veient els partits polítics sobiranistes fent-se la punyeta els uns als altres, a compte del lideratge d’un procés que estava a les beceroles. Rellegint-la, m’adono que encara que a alguns els sembli que estem on estàvem fa tres anys, la veritat és que hem avançat bastant en molts aspectes però, francament, correm el perill de relliscar en les mateixes pedres. Aquesta era la reflexió a que em refereixo):

● Gracies a Déu que algú toca de peus a terra i té una mica de seny! La coordinadora de l’ANC, Carme Forcadell, els hi ha enviat una manxiula als polítics que ja la comencen a fastiguejar amb tanta finta en el complicat partit on es juga la governabilitat d’un país que vol ser major d’edat i emancipar-se. Els hi ha vingut a dir que no s’estressin corrent a posar data pel referèndum on s’ha de decidir si caixa o faixa, ja que primer toca posar-se d’acord per bastir els fonaments imprescindibles de l’edifici, perquè el nou Estat d’Europa comenci a caminar sense fer tentines, i que passar de llogater a propietari no agafi el personal, com aquell qui diu, amb els pixats al ventre. Ja sabeu els clients del blog, que si fa o no fa això mateix ho vinc repetint des de fa temps: s’ha de tenir un full de ruta creïble i sostenible que eviti un salt al buit. La Forcadell emfatitza, sobretot, la necessitat de posar fil a l’agulla amb això de l’Agència Tributària pròpia, doncs és de becaris saber que el primer que cal, perquè el futur estat independent no se’ns constipi, es tenir la caixa ben endreçada, sense teranyines i, sobretot, amb alguns estalvis. Però, ep!, que aquí no s’acaba tot: hi ha molta més infraestructura per muntar, abans de donar el tret de sortida. I encara que la Forcadell no ho retregui per no embolicar més la troca entre els polítics, és evident que quant més aviat els enginyers i els manobres es deixin de romanços i vagin al gra plegats, les parets del nou edifici pujaran més dretes i sòlides i s’escurçaran els terminis per inaugurar l’obra.


Esperar que tothom que combrega amb l’objectiu de bastir un estat propi, accepti de bon grat que calen menys capitans i enginyers i més manobres i soldats rasos, no crec que sigui demanar massa. El problema és que amb la frase “suprimir capitans i enginyers” tothom hi està d’acord, però el problema és que de seguida tothom es mira buscant qui es mulla primer. Potser ja no se’n volem recordar, però els mateixos que ara són tan primmirats en la selecció de socis, en quatre dies varen enllestir el refregit d’un tripartit contra natura, i mirant més enrere, perdoneu la impertinència, els pactes del Majéstic si fa o no fa es varen cuinar tot sopant. Com poden explicar ara que uns cuiners tan experimentats en el menjar ràpid, es facin el repatani per triar una simple carta? A la tertúlia de la meva barberia, de la que ja us he parlat més d’una vegada, l’altre dia un parroquià li explicava a un altre, amb sornegueria: “el soci minoritari diu que no vol remenar les cireres des de dintre perquè li fa més gràcia encapçalar des de fora els crítics, però al mateix temps vol imposar consellers de la seva corda i escriure-li al soci majoritari l’agenda del dia a dia...” Jo no dic res, per no semblar un esgarria cries, però francament amb receptes tan estrambòtiques n’hi ha per llogar-hi cadires. Per això trobo bé que la Forcadell marqui el pas, intentant fer-los baixar dels núvols.

dimecres, 24 d’agost de 2016

UN CONTROL DE QUALITAT TRUCAT: NO ACCEPTA CRÍTIQUES NI SUGGERÈNCIES.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 24 d’agost de 2016)

● UN CONTROL DE QUALITAT TRUCAT: NO ACCEPTA CRÍTIQUES NI SUGGERÈNCIES.- Ja em perdonareu, però avui em ve de gust de proposar-vos, a través d’una mena de faula que m’he tret de la màniga, a l’ensems una endevinalla i una reflexió. Sereu capaços d’endevinar a quina empresa de serveis espanyola m’estic referint? I, sobretot, us engrescaria reflexionar perquè el mètode trucat de control de qualitat que fan servir en aquesta empresa té més d’enganyifa que de bona pràctica científica? Proveu-ho! D’entrada us diré que tota la història gira entorn d’aquest invent tan preuat de la fibra òptica, i fins aquí puc llegir. Vet-aquí que a un bon client de l’empresa de serveis protagonista d’aquesta faula, un bon dia li ofereixen fer-li pujar la fibra òptica a casa seva, sense cap despesa, amb tota mena de facilitats i un grapat de regals com a torna. Aquest client cau en èxtasi, escoltant la bona nova i, naturalment, pregunta: on he de signar? Al cap de pocs dies se li presenta un tècnic molt amable i bellugadís que posa el rellotge de la instal·lació en marxa, però, ai las, després d’haver posat la casa potes enlaire per trobar l’accés més adient per entrar la fibra i de remenar al carrer un parell d’hores, deixa distret al client comunicant-li que no podrà ser la còpula amb el seu ordinador perquè a la caixa de connexió no hi arriba cobertura, de manera que l’operari recull tots els seus patracols remugant que l’empresa ja es tornaria a posar en contacte amb ell, quan hagués resolt el problema tècnic. Quatre o cinc dies després, al client que li havien tret la mel dels llavis el truquen des del departament de control de qualitat de l’empresa en qüestió per preguntar-li el grau de satisfacció pel servei rebut, en un barem del 0 al 10. El client s’enrotlla explicant al robot que li parla, que el servei interromput no li va provocar cap orgasme de satisfacció sinó tot el contrari, però el robot no està programat per escoltar queixes i el client, per quedar bé i que no li tinguin en compte si hi ha de tornar a recórrer valora a contracor el “servei no rebut” pel cantó més alt del barem, i la veu enllaunada li’n dóna les gràcies, com si tingués sentiments.

Unes sis setmanes més endavant, un comercial de torn informa el client que l’empresa ja està en condicions de complir i, per tant, es concerta una nova cita. El dia escollit, llevat la petita diferència que el tècnic no és el paio simpàtic del primer dia sinó que semblava una mica més emmurriat i mandrós, l’acció es va repetir com si el guió no s’hagués retocat en res: "no el podem fer feliç estimat client, perquè la fibra no s’aixeca fins al seu pis, però es tracta d'una impotència passatgera i a la pròxima tot tremparà com cal”. Quan l’endemà el servei de qualitat seguint la rutina va posar-se en contacte amb el client per demanar-li si estava content, aquest tampoc va poder-li contestar que tenia la mosca al nas, sinó que no li va quedar més remei que begallar com un xaiet que tot estava controlat. Finalment, després de quatre mesos, l’empresa de serveis va insistir al client que ara sí que estava en forma i seria capaç de complir fins a deixar-lo ben satisfet. El client va creure que, efectivament, a la tercera seria la vençuda i que no tindria un tercer desengany, per tant va obrir la porta de la seva llar de bat a bat per evitar que la capritxosa fibra s’entrebanqués. Aquesta vegada el tècnic, quina cara tampoc li és familiar, ve acompanyat d’un supervisor més jove però que sembla resolutiu. El client pensa: “ara sí que va de bo, aquesta vegada no perilla que facin marxa enrere!” El supervisor va explicar que ell només venia per “fer el diagnòstic” i que un cop prenguessin mides l’operari tornaria havent dinat puntualment. La cara del client és tot un poema a les sis de la tarda ja que considera que hi ha hagut temps per dinar i fer la migdiada, i se li desencaixa quan poc abans de la set es presenta el tècnic tot sol i amb posat de pomes agres li confessa que la mala puta de la fibra li ha fet novament el salt. “Però que no s'ho miren abans de trucar-me, si la fibra està disposada o no a fer-me la feina”? – li va engaltar el client, cornut per tercera vegada. El pobre tècnic no sabia quina cara posar-hi ni a qui demanar ajuda. “Ja tornaré demà” – només va gosar dir. Però el client aquesta vegada ja en tenia prou de preses de pèl, i li va contestar decidit: - “no cal que torneu mai més! I ja em sentiran rai els de la vostra empresa!”.


No hi ha hagut maneres. El servei de control de qualitat de l’empresa de serveis només volen sentir allò que els seus eixerits analistes han previst com a respostes vàlides del qüestionari, de serrells colaterals no en volen saber res. Però el client és d’aquests ingenus que creu pensa que a qui té raó se l’escolten i li donen, que la raó sempre fa forat. El pobre pallús no sabia que hi ha empreses de serveis per les quals les raons no compten gens i que els controls de qualitat no perdre’n el temps garbellant-los. Són tan moderns que han transformat aquell vell principi comercial de que el client sempre té raó, per un de més maquiavèl•lic: “les queixes del client mai tenen raó si no encaixen dintre l’esquema tancat de les nostres enquestes prefabricades i blindades per evitar respostes molestes i torejar repatanis”. És a dir, a queixar-se al mestre armer! Ja que per cada client emprenyat diuen a aquesta empresa prepotent que en tenen una dotzena d’encaterinats amb ofertes i promocions, fent cua a la llista d’espera. Ja heu esbrinat de quina empresa parlo? Us en donaré una darrera pista: és una que quan truques al seu servei d’atenció al client t’ofereixen que escullis l’idioma i una vegada triada l’opció del català, la veu robotitzada decideix escombrar cap a casa sense explicacions: “su llamada serà atendida en castellano”. I d’aquesta falta d’educació, esclar, tampoc en pots parlar amb el control de qualitat. El qual, per cert, no té establert cap protocol per demanar disculpes.

dimarts, 23 d’agost de 2016

COM ESTIUEGEN ELS PRESUMPTES EMPUDEGATS EN CASOS DE CORRUPCIÓ?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 22 d’agost de 2016)

● COM ESTIUEGEN ELS PRESUMPTES EMPUDEGATS EN CASOS DE CORRUPCIÓ?- Mira, és una d’aquelles curiositats que t’agafen de sobte tot prenen la fresca, no saps ben bé per què. Be sí que ho saps, almenys jo en aquest cas. Ha estat una mena d’associació d’idees llegint un reportatge que parlava d’infants en risc d’exclusió social, que podran desconnectar de la misèria quotidiana gràcies a la iniciativa benintencionada d’uns quants voluntaris. En llegir-ho, m’ha ballat pel cap la punyetera pregunta: tots aquells presumptes corruptes i males peces, que estan a l’espera de judici des de qui sap quants mesos o anys, alguns amb part de les misses teòricament embargades i sense font d’ingressos coneguda - com ara l’ex-duc -, estiuegen com quan tallaven bacallans o s'ho passen com poden, vantant-se veient programes televisius escombraria com els pelacanyes? Si algun periodista, ara que es va curt de xeixa a les redaccions dels diaris, enlloc d’anar a la caça de les clàssiques serps de temporada investigués on, com passen les vacances i qui els hi paga l’estiueig a tot aquell reguitzell de personatges públics, empaperats en algun dels diversos totxos judicials que vegeten damunt les taules i calaixos de jutjats saturats pels recursos i cancalletes legals que interposen els llestos advocats que contracta aquella "pobra" gent, estic segur que faria dòmino informativament parlant. Més que no pas explicant-nos com es relaxen els polítics en actiu, que a fi de comptes alguns encara hi tenen dret, sempre que no en facin un gra massa o que no gorregin amics rics a canvi de favors.


A la meva manera de veure, doncs, l’any passat la imatge d’un Rato, el rei dels lladres de coll blanc, escarxofat a la coberta del iot de recreo d’un amic, prenent el sol en bona companyia i amb birra de categoria a la mà, era més que fastigosa particularment eloqüent de fins a quina profunditat pot caure un membre destacat de l’establishment – la versió guapa de la màfia - d’aquest país, gràcies a les amistats agraïdes. Què n’heu de dir, per exemple, de les xefles d’estiu i d’hivern que també generosos i despresos amics li paguen a en Bárcenas, al xalet embargat de Baqueira? A mi se m’acudeixen diversos adjectius menys el d’edificant, deixant de banda la barra d’aquest aprenent de “xulo piscines” com l’Aznar, aparcant el seu 4x4 en una plaça reservada als discapacitats. La ciutadania estem tan desenganyats de tota aquesta colla de pocavergonyes, que no crec que ens vingués de nou saber com s’ho munten uns quants impresentables que, en teoria, s’han quedat sense ofici ni benefici al perdre la bicoca. Potser em direu que és morbós escarbotar la merda, però francament no em disgustaria segui’ls-hi la pista de les seves vacances, a alguns d’aquests individus miserables d’esperit que no de butxaca, i comprovar si van o no tan justos d’armilla com ploren al jutge de torn, assegurant que no poden arribar a fi de mes. Què voleu que us digui, com s’ho munta l’Oriolet Pujol, per exemple per no perdre el moreno? Amb els polítics i amb els seus cosins germans corruptes de tota mena, passa igual que amb els rics que en teoria s’han arruïnat, però que per molt pobres que es quedin sempre en tenen més que no pas nosaltres. 

diumenge, 21 d’agost de 2016

DEL BULLYING AL CUTTING, PASSANT PELS SUÏCIDIS D’ADOLESCENTS (i 2ª part)

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 21 d’agost de 2016)

● DEL BULLYING AL CUTTING, PASSANT PELS SUÏCIDIS D’ADOLESCENTS (i 2ª part).- Espanya som la tercera “potència” europea en quan a suïcidis juvenils, només ens passen la mà per la cara, és un dir, en aquesta lamentable classificació, Rússia i França. L’INE ja fa uns quants mesos va avisant, potser una mica massa amb la boca petita, com al ralentí, que la primera causa de mort entre el jovent espanyol és el suïcidi i no pas els accidents de circulació, com semblaria més probable. Diguin el que diguin els que vetllen per la moderació i per la prudència en la informació, o per emprar les mitges tintes del “políticament correcte”, el tant per cent d’espanyols – inclosos els catalanets - que s’han llevat la vida voluntàriament, agradi o no acceptar-ho, en la darrera dècada ha crescut un 31%, que aviat està dit. I com que el suïcidi entre adolescents segueix aquesta mateixa tònica, què deu estar passant perquè hi hagi qui es talli el futur en sec en la flor de la vida? Els psicòlegs el diagnòstic de les causes el tenen ben estudiat - els diagnòstics els claven, més que no pas els remeis -: fracàs escolar, conflictes amb els pares, desenganys en la vida sentimental... Però la causa fonamental dels desenllaços fatals de tantes històries tendres, per emprenyador que sigui entomar-ho, és quasi en la mateixa proporció la manca de fe en ideals creïbles i sostenibles i el buit espantós de referents de pedra picada, on poder emmirallar-se o arrapar-se quan el seu món trontolla. I en aquest aspecte, per vergonya de tota la societat, les culpes van repartides. Més ben dit, el que tingui alguna relació amb l’adolescència, directa o indirectament, i es consideri innocent, que tiri la primera pedra.


A la meva manera de veure, doncs, massa vides joves s’escapcen prematurament perquè l’ambient corrosiu que els envolta els porta al límit en la recerca d’uns objectius irreals i ningú a prop seu fa quan toca prou per dissuadir-los, la majoria de les vegades per ignorància o per no saber com posar-s'hi. Una mestra, després de llegir la primera part d’aquesta reflexió em comentava: “A l’Institut hem tingut casos de bullying i t’haig de dir que cada cop que l’hem detectat el cap d’estudis hi ha intervingut. Potser no és així sempre, però almenys en el nostre centre intentem combatre’l, tot i que de vegades no és fàcil que ens n’assabentem, sobretot quan l’assetjament es produeix fora del centre... Vull dir amb això que el que planteges a la reflexió és correcte i que em sembla molt bé que toquis aquests temes delicats, però també cal matisar que no tots els professors “passem” del tema, almenys voluntàriament”. Em consta que és així i quan ahir em referia a l’ambigüitat de l’establishment docent, no assenyalava el professorat sinó a qui des d’altres nivells de responsabilitat, inclosa la política, prefereixen anar amb peus de plom. Per exemple, no és igual la resposta que es pot donar des d’un centre públic que des d’un de privat, i menys encara si aquests és confessional. En un centre de pago és innegable que hi ha més interessos a tenir en compte abans d’aixecar segons quines llebres que puguin donar mala imatge a l’establiment. D’altra banda, no sempre els pares, sobretot si la família està desestructurada, són receptius a admetre que els seus fills puguin tenir res a veure, sigui en el rol de botxí o en el de víctima, en casos d’aquesta mena. En el primer cas, perquè sempre “el meu fill és un sant” i, en el segon, perquè “vés a saber què coi s’han pensat de que nosaltres no ens cuidem del fill”. És veritat que són fenòmens complicats, però no es resoldran pas amagant el cap sota l’ala i no parlant-ne, per allò de que ulls que no veuen, cor que no sent. 

DEL BULLYING AL CUTTING, PASSANT PELS SUÏCIDIS D’ADOLESCENTS (1).

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 20 d’agost de 2016)

● DEL BULLYING AL CUTTING, PASSANT PELS SUÏCIDIS D’ADOLESCENTS (1).- Ja em faig càrrec que avui proposo reflexionar sobre temes tan delicats, que una mena de norma convencional no escrita recomana passar-hi de puntetes. Possiblement per aquesta raó costa de parlar-ne obertament, per exemple, de si l’assetjament escolar (bullying) va de baixada o està a l’alça. Aquesta paraula anglesa s'utilitza per identificar la intimidació entre estudiants, i es defineix com la violència mental o física exercida individualment o en grup, dirigida contra adolescents considerat més dèbils i que no són capaç de defensar-se, sigui perquè estan cagats de por o perquè se’ls ha fet sentir inferiors a base de cruels humiliacions psicològiques. Sempre solt desenvolupar-se aquesta pressió en l'àmbit escolar i es caracteritza per conductes intimidatòries, d'amenaça, aïllament i tirania que du a terme un individu “dominant” sobre un individu “dominat”, i no pas esporàdicament si no de forma persistent durant setmanes, mesos, i fins i tot, anys. Llevat de poques honestes excepcions, l’establishment docent tan públic i privat, però sobretot el de caire confessional, no n’ha volgut sentir-ne a parlar gens ni de la remota possibilitat que als seus col.legis passés res de semblant, i si bé no hi tiraven descaradament terra a sobre de les escasses denuncies, tampoc es morien de ganes d’encetar un debat per arribar a les arrels vertaderes del problema, petes qui petes. Puc parlar de bullying amb cert coneixement de causa perquè el vaig patir, fa més de cinquanta anys ja que no es cosa de quatre dies, mentre estudiava per capellà al seminari de Girona. Precisament la inhibició del meu senyor “prefecte” va ser la causa que, en el meu cas particular, perdés la fe en els homes d’església ja que no m’entrava en el meu caparró d’adolescent ingenu que els que predicaven la caritat cristiana i l’amor al pròxim, i que glopejaven cada nit aigua beneita per rentar-se les dents i l’ànima, fessin escarni durant mesos d’un company per un defecte físic temporal – unes dents prominents - i el vexessin posant-li un motiu tan repugnant com “ratassa”, sense que ningú parés els peus als botxins virtuals de la seva autoestima, la qual segons els manaments de Déu es tenia de respectar per damunt de tot a qualsevol persona. I no devia ser pas un cas únic el meu, ja que d’altres testimonis de caps d’esquila n’he anat sentint, com tampoc és cert que avui d’assetjament escolar en prou feines n’hi hagi, sinó que n’hi ha molt més del que es vol admetre per no fer mullader innecessari.


I per si teníem pocs problemes a l’escola, ara s’ha posat de moda el “cutting” que, en certa manera, és una conseqüència del “bullying” però, sobretot, una senyal d’alarma molt significativa de cara a les probabilitats d’incrementar en un futur el trist cens d’adolescents suïcides. S’ha hagut de recórrer altra cop a una paraula anglesa - potser perquè la societat anglosaxona sigui la que va incubar el virus -, per descriure el síndrome de l’adolescent que creu poder descarregar-se d’angoixes existencials que considera insuportables, fent-se talls als braços, a les cuixes o a la panxa amb cúters, tisores o ganivets. En principi, quan nois i sobretot noies comencen a mutilar-se d’aquesta manera no pretenen cridar l’atenció ja que es tapen i dissimulen les ferides, ni tampoc camuflar impulsos o tendències malaltisses cap al suïcidi, sino simplement volen esbravar-se emocionalment de les frustracions que experimenten en una edat tan difícil com és l’adolescència, i sobre les quals massa sovint no troben amb qui poder-se recolzar sense complexes ni suspicàcies. A la meva manera de veure, doncs, la societat laica, corrupta, hipòcrita i, sobretot, desestructurada d’avui dia, té un problema molt greu amb una part important del jovent que puja. Un problema en el qual la televisió hi té molta de culpa, en quan a la proliferació d’aquest fenomen, ja que no es té cap escrúpol sinó més aviat tot el contrari en promocionar gratuïtament models socials i conductes ètiques gens exemplars, de manera que molts adolescents, a falta d’altres referents més centrats, imiten les estrelles mediàtiques de moda i fan tot el possible per assemblar-s’hi tant, que per exemple una Belen Esteban, insolvent intel·lectual i moralment, té més admiradors i badocs entre el jovent que algú de la mateixa edat que ella que s’hagi obert pas a la vida a base d’esforç i d'estudi. Finalment, tampoc la corrupció i la hipocresia generalitzada de la classe dirigent d’aquest país, ajuda gens ni mica a que els adolescents trobin referents ètics on arrapar-s’hi quan els hi fan més falta. (continuarà) 

divendres, 19 d’agost de 2016

VOLEU DIR QUE NO SOM CADA VEGADA MÉS INTOLERANTS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 19 d’agost de 2016)

● VOLEU DIR QUE NO SOM CADA VEGADA MÉS INTOLERANTS?.- A la meva manera de veure, el món rutllaria bastant més rodó si la tolerància fos una assignatura que s’ensenyés a les escoles com practicar-la. Si s’expliqués des ben petits a la canalla que per carregar-se de raó, és imprescindible pensar en la possibilitat que els demés també toquin de peus a terra, segurament s’evitarien petites i grans tragèdies, basades únicament en conjugar el verb prohibir.


I quan la intolerància està basada en motius religiosos – i en aquest sarró hi caben totes les creences -, fa més pudor que qualsevol altra, perquè les restriccions no les imposen els déus, sinó els que creuen ser-ne els seus portantveus o els seus intèrprets, quan en realitat no passen de ser uns tristos i reprimits intermediaris en el millor dels casos, sempre vestint l'uniforme dels fariseus. Segurament aquesta gent que no es cansa de prohibir pensen de bona fe que quan es morin aniran de pet al cel, perquè han pujat adoctrinats en la pitjor versió de les intoleràncies, la religiosa, que quasi sempre va de bracet amb la hipocresia moral i ética dels que prediquen allò que no creuen.

NOMÉS S’APRECIEN ELS PETITS PLAERS QUAN ES TROBEN A FALTAR.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 19 d’agost de 2016)

● NOMÉS S’APRECIEN ELS PETITS PLAERS QUAN ES TROBEN A FALTAR.- De dormir m’ha agradat sempre, encara que no sóc allò que se’n diu un dormilega; però ara que fa unes quantes nits que puc dormir d’una tirada, aprecio aquest plaer que tan vaig trobar a faltar des que fa quasi tres anys que, per culpa d’uns veïns incívics i antisocials, dormia a xarbotades. Tanmateix, avui vaig tard en la publicació de la reflexió diària – diguem que la d’ahir, ja la podem donar per perduda -, perquè per aquells misteris de la tècnica el terminal se’m va quedar desconnectat d’Internet i durant unes hores m’he sentit desvalgut com una criatura en no poder consultar el meu correu, com si ahir a la tarda m’haguessin d’arribar totes les notícies que fa temps espero i segurament seguiré esperant, potser en va.


Vet-aquí, doncs, com plaers dels quals ni ens n’adonem que hi són quan els tenim a l’abast, formant part de la rutina diària - dormir com un tronc o navegar per la xarxa sense aturador -, a la que ens abandonen o els perdem descobrim que gairebé no podem seguir vivint sense ells. En conseqüència, a la meva manera de veure, crec que cal valorar, més enllà de considerar-los una rutina, els petits plaers quotidians, i aprendre a conservar-los perquè si els perdem després no ens ho podrem perdonar, és un bon exercici per anar practicant avui abans que demà.

dijous, 18 d’agost de 2016

DE QUÈ SERVIRIA INVESTIR UN GOVERN, SI NO EL DEIXARIEN GOVERNAR?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 17 d’agost de 2016)

● DE QUÈ SERVIRIA INVESTIR UN GOVERN, SI NO EL DEIXARIEN GOVERNAR? – A la meva manera de veure, avui aniré al gra des del principi perquè ja me n’estic afartant que la classe política faci nou mesos que estigui jugant a nyaus, amb tot aquest sainet de la investidura. Dispenseu que recorri a aquesta expressió col•loquial gironina dels nyaus, que en Pla segurament traduiria per: jugar a tocar-se els collons i avia’m si sona la flauta per casualitat. Tant com van anar els resultats de les eleccions, no cal que aquests polítics tan saberuts perdin més el temps fent la papallona: potser el que cal és que llegeixin bé els resultats i obeeixin la voluntat del poble. Què coi va decidir, per dues vegades, el poble? Doncs que havien de governar els dos o tres partits més votats, bastint un full de ruta amb el tant per cent corresponent del programa de cadascú. Com carai es formen als països més adults democràticament, les coalicions estables de govern? No pas repartint-se cadires i rectories, sinó trencant-se les banyes per redactar un programa comú de govern amb aportacions de cadascú, que puguin ser compartides per tots? Tant difícil és això? No està tothom d’acord en que la raó està repartida i que ningú pot imposar “la seva raó” sobre la dels altres, perquè tothom en té una mica? Aleshores, repeteixo, a què carai estan jugant tota aquesta colla de pallassos?

Francament, estic indignat i avergonyit veien com aquest coi de viatjant de gra cuit, que quan surt a la tele fent jòguing sembla com si se li escapés la tova, ens prengui el pèl amenaçant-nos amb perpetuar-se “en funcions” fins el dia del judici final. Què dimonis significa això de treure l'espantall de les urnes per tercera vegada, si no se’l fa president sense condicions, perquè és el més votat? Com pot ser tan il•lús de pensar que podrà governar si no reparteix joc sense fer trampes? Que no s’adona que li faran la vida impossible? Perdoneu, ell faria el mateix amb un president de la competència, que aquí tothom la sap llarga. Què no veu que està passant a Catalunya amb un govern que no poden tirar endavant ni uns tristos pressupostos perquè qui va donar la clau, amb quatre vots escarransits, per investir un president, ara el colla, no el deixa respirar i, segons com, li farà estimbar el carro pel pedregar?. Si fins i tot l’abat de Montserrat els va renyar l’altre dia: “no es pot governar només pensant en lo nostre, s’ha de governar per tots”. La teoria democràtica no contempla les majories absolutes, perquè no vol dèspotes i quan hom té tot el poder absolut a les mans, encara que no vulgui, se’n torna.


dimecres, 17 d’agost de 2016

AQUEST SUECS ESTAN BOJOS, MIRA QUE DIMITIR PER UN POSITIU D’ALCOHOLEMIA!.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 16 d’agost de 2016)


● AQUEST SUECS ESTAN BOJOS, MIRA QUE DIMITIR PER UN POSITIU D’ALCOHOLEMIA!.- Diuen que aquest ha sigut el comentari que va fer el ministre de l’Interior d'Espanya, mentre esmorzava amb la notícia que la ministra sueca d’Educació Secundària per Adults – Aida Hadzialic, la ministra sueca més jove i, a sobre, filla de bosnians migrats - havia dimitit per donar positiu en un control d’alcoholèmia, amb una taxa de 0,2 mil•ligrams. I encara va afegir-hi: “però si a Espanya fins a 0,25 no se li hagués dit res. On van aquests suecs, filant tan prim!” Francament, a còpia de notícies com aquesta, potser ja seria hora que els polítics de casa nostra fessin cabal que, a l’estranger, els personatges públics que ocupen llocs de responsabilitat dimiteixen immediatament per una simple relliscada, sovint infinitament més insignificant, per exemple, que untar-se els dits aprofitant-se poc o molt del càrrec. Aquestes bones pràctiques dels polítics forans tampoc no cal que les sobrevalorem, com si fossin una mena d’heroïcitat democràtica, ja que simplement es tracta que la gent enxampada in fraganti en una falta d’ètica entenen, amb tota naturalitat, que no cal que els empenti cap tribunal fora de l’escenari. En canvi, els polítics autòctons davant de notícies com aquestes només saben posar-se les mans al cap, com el senyor Fernàndez Diaz, exclamant histèrics: “on anirem a parar, si de cada pet en fem una esquerda?” En primer lloc, aquí no s’hi està acostumat a que qui té una rectoria hi renunciï així com així, i en segon lloc, l’establishment espanyol en general, inclòs el que es pica el pit cada dos per tres i va a missa diumenges i festes de guardar, li sembla un anacronisme que es tingui un concepte tan purità i encarcarat de la moral. Fa dos anys el general Petraeus, cap de l’Estat Major nord-americà, va dimitir per haver posar banyes a la legítima. Una relliscada “moral”, que com la de la ministra sueca, als nostres barris no cal abaixar el cap perquè aquestes foteses i posar la mà a la caixa tenen dispensa.

Perquè aquí no es desenganxa ningú de la cadira ni amb aigua calenta per simples rumors de conducta impròpia, mentre no ho declari provat un jutge i totes les instàncies superiors a les que es pugui recórrer per marejar la perdiu. Tanmateix, molts ni un cop dictada sentència admeten la culpa ni els hi cau la cara de vergonya, si pleguen perquè bo tenen més remei, tenen la barra de dir que ho fan “per a no perjudicar el partit i poder-se defensar millor de les calumnies”, mai perquè tinguin mala consciència. I en la majoria dels casos, mentre no hi ha sentencia ferma i inclús a vegades havent-n’hi, aquests personatges no solen quedar a la intempèrie sinó que "la providència" els hi assegura una menjadora. És cert que no fa pas gaire un ministre de Justícia, va patrocinar un projecte de Llei que exclogués partits i sindicats de la llista de persones jurídiques exemptes de responsabilitat penal, i que els polítics processats per corrupció abandonessin càrrecs públics i llistes electorals. Però ha servit d’alguna cosa? Em temo que no, ja que si la nostra classe política volgués assemblar-se als demòcrates amb més pedigrí i sentit de la decència, no hauria pas d’esperar que les situacions acabessin podrint-se en el bany maria de la presumpció d’innocència, sinó que, simplement per ètica, haurien de fotre el camp.

A la meva manera de veure, a la ministra de 29 anys i de cultura musulmana no li han pas hagut d’explicar en què consisteix això de l’ètica. No obstant, és comprensible venint d'on ve el nostre ministre de l’Interior que ni es disculpi ni dimiteixi per les gravacions de les seves converses escandaloses circulant orbe et orbi, les quals fan palès unes tan males pràctiques polítiques que, no en tinc cap dubte, quan hàgim sortit de les beceroles de la cultura democràtica que la llossa de quaranta anys de dictadura ens ha endarrerit respecte dels suecs, a les escoles de primària les cintes de les gravacions en qüestió seran posades com exemple de potineria i escarni democràric.

dimarts, 16 d’agost de 2016

LA TIETA LOLA HA DECLARAT LA GUERRA ALS CARTELLS DELS PIDOLAIRES POSTISSOS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 15 d’agost de 2016)


● LA TIETA LOLA HA DECLARAT LA GUERRA ALS CARTELLS DELS PIDOLAIRES POSTISSOS.- La pobra tieta Lola que des de fa tres anys, pràcticament des que es va quedar vídua, se n’ha vingut a viure a mi al pis d’Enric Granados, diu que n’està tipa de no poder caminar quatre passos sense topar-se amb pidolaires que li demanen caritat posant-i davant dels morros un cartell fet a un tros de cartró on, amb lleugeres variants, sempre ve a dir el mateix, amb els mateixos gargots i faltes d’ortografia: “no hay trabajo ni casa, tengo cuatro hijos y no puedo comer…” Deixant de banda que els primers dies aquests missatges l’entendrien, aviat va acabar adonant-se que ni que volgués podia atendre tanta mà estesa, però quan els pidolaires no se’ls trobava passejant sinó que es palplantaven davant d’ella mentre es prenia una aigua mi-neral o un desgraciat – tallat descafeïnat amb llet descremada i sacarina -, entaulada en una de les terrasses en capella de ser capades per la Colau, i no hi havia manera que escampessin la boira mentre li refregaven sota el nas el seu cartell-pancarta, es posava tan nerviosa veient que per molt que els hi digués que no, ells feien veure que no l’entenien o que no la volien entendre, que a vegades els hi donava la xavalla que tenia a mà perquè no l’emprenyessin més. Fins que un dia va dir: prou! Fou quan un d’aquells carai de pidolaires, fixant-se en la moneda que li havia donat si us plau per força, se la va mirar a la pobra tieta com volent dir: quina cara!

Quan vaig anar a dinar estava tota enfaristolada a la taula de la cuina, escrivint amb un dels meus retoladors negres, en el lateral d’una caixa de cartró retallada, el que un cop acabada l’obra d’art em va dir que era la seva ofensiva contra els cartells que els pidolaires li encastaven a la cara mentre feia un beure i no volia ser empipada. La tieta va justificar la seva estratègia, com que eren tants els pidolaires que s’anava trobant durant el dia, que li va semblar que l’única manera d’esbandir-se’ls de la vora era contrarestant els seus cartells prefabricats, els quals es temia per detalls que havia notat al cap de tants de dies de parar-hi atenció, que se’ls passaven sense escrúpols uns als altres en acabar el seu torn. La meva dona, que està molt sensible amb tota aquesta qüestió de la pobresa i la crisi, inclús fa de voluntària en un banc d’aliments i no li ve d’aquí fer d’advocada dels pobres refugiats, li va retreure a la tieta el seu gest per poc solidari, assegurant que hi ha molta misèria i gent que passa gana de veritat i que no tothom és un galtes. Però la tieta no està per orgues quan ha pres una decisió - prou que ho sé, perquè ja he tastat el seu mal geni quan li toquen el voraviu -, la va tallar: “estic segura que cap dels que s’ho passen malament o no troben feina, faci el pena pidolant amb cartells que són més falsos que Judes... Si tothom fes com jo, veuríeu com aquesta gent deixaria d’emprenyar i de fer-te sentir malament traient-te’ls de sobre...” Mentre les dues dones defensaven cadascuna les seves raons, vaig llambregar el famós contra-cartell que la tieta Lola pensava endur-se’n a la panxa de la seva baldera bossa, per exhibir-lo cada vegada que un pidolaire l’abordés amb el conte de la llàgrima. No sé perquè el va escriure en castellà, ella que és tant de la ceba; no obstant això, més clar i català no en podia pas ser: “Lo siento mucho, pero con la mierda de pensión de viudedad que cobro no tengo para comer ni para vivir sola. A mi sobrino que me mantiene tampoco le sobra de nada, por tanto si puede ayudarme se lo agradeceré”. Carai amb la tieta! M’agradaria veure per un forat la cara que hi posaran tots dos – el pidolaire i ella – el dia que comencin les hostilitats.

diumenge, 14 d’agost de 2016

UNA CURIOSA I MALDESTRE MANERA DE FER AVORRIR LA VIOLÈNCIA: LA DE TV3

● UNA CURIOSA I MALDESTRE MANERA DE FER AVORRIR LA VIOLÈNCIA: LA DE TV3.- No sé si es donaria el cas en moltes altres televisions públiques (vol dir les que les paguem entre tots els que paguem impostos), com fa TV3, de programar els dissabtes d’estiu, com a sobretaula per pair el sopar, sessions dobles dedicades a exaltar l’acció violenta més gratuïta, sota el reclam gens equívoc de “Cinema d’Acció”. Però el que em desconcerta més de tot plegat, és com s’ha tingut la barra de promocionar aquesta programació especial de cap de setmana, des de fa dies i a totes hores, com si es tractés de l'una promoció televisiva fora de sèrie, posant-hi un èmfasi i un entusiasme argumentari francament desencertat i desproporcionat. Però al guionista d’aquest mailing, almenys no se’l pot acusar de mentider ni de pretendre fer passar garses per perdius, com solen fer la majoria de publicistes, sinó que te les engalta sense vaselina ni compliments.


En efecte: segons ens explica aquest prodigi de sinceritat i transparència publicitària, durant els ressopons d’estiu tota la família - inclosa la mainada que se'n va a dormir més tardot -, ben repapada al sofà de la saleta o de la terrassa, podrà conèixer des de la pantalla del televisor “el millor de cada casa: milhomes, perdonavides, busca-raons, macarres, autèntics tarats, barruts, carallots, impresentables, venjatius, xitxarel•los, fanfarrons, fatxendes, proxenetes, provocadors, i no sé si me n’he deixat algun exemplar dels convidats que TV3 promet portar-nos a casa de franc perquè passem una vetllada tranquils, desintoxicant-nos de la violència quotidiana prenen una dosi de violència a l’engròs. És possible que aquesta programació formi part d’una nova teràpia experimental, que consisteix en fer servir la violència enllaunada com a antídot contra la violència al carrer. Quina gran idea estúpida, si fos així! Potser si que per educar al jovent - sobretot al que no gira gaire rodó o a algun de no tan jove, que també li falta un bull - es pensen que per fer avorrir les armes, els cops de puny, els maltractaments, les violacions, el consum de droga o d’alcohol, el remei consisteix en servir l’audiència que no vol més caldo violent tres tasses de sang i fetge, és a dir d'acció, que és com tradueixen aquests genis la violència pura i dura, perquè sigui més fàcil d'empassar. En qüestions d’honestedat, ja se sap que la dóna del Cèsar no només no ha de fer de puta, sinó que no ha de donar motius perquè ningú pensi que sí que en fa; igualment una televisió pública, a la meva manera de veure, sobretot la d’un país que segons com vol donar lliçons d’ètica i moral a mig univers, hauria de procurar cuidar més els detalls i, en aquest cas del que parlem, mirar si no hi ha una alternativa més pacífica, gratificant, positiva i estimulant dels valors humans per tirar cap a baix un bon sopar d’estiu, que passar-lo en companyia del “millor de cada casa”, segons el càsting que TV3 creu que és el que ens convé. I perdoneu les molèsties, esclar, que em sabria greu que cap vaca sagrada d'aquelles que us parlava abans d'ahir se m'emprenyés. 

divendres, 12 d’agost de 2016

EN JOAN M’HA DIT QUE S’ESTÀ FENT LA MALETA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 12 d’agost de 2016)

● EN JOAN M’HA DIT QUE S’ESTÀ FENT LA MALETA.- Ens vàrem retrobar ahir, a la sortida del funeral d’un amic comú i, francament, si no arriba a ser per ell que em va fer una ganyota com volen dir: que no te’n recordes?, jo no l’hagués pas reconegut. De fet, feia una bona temporada que l’havia perdut de vista, però no era el temps qui me n’havia esborrat la fesomia sinó que aquell home era un altre: més escanyolit, sense bigoti i el cabell pelat al zero com quan fèiem la mili. Però, sobretot, el que més el desdibuixava era la “carona” que feia, una expressió que li havia sentit dir a ma mare sempre que parlava d’algú amb poca salut. Com que feia tan de temps que ens havíem distanciat, després d’haver sigut cul i merda quasi des que anàvem a escola i fins que va passar allò de la feina i va anar-se’n a viure fora. Bé, vull dir quan al despatx varen fer net de mitja plantilla perquè en Jesús, l’amo, deia que amb la crisi no tenien tants clients i no es guanyaven la vida com abans, i com que en Joan ja passava de la cinquantena va ser un dels primers a qui va tocar el rebre. Em va saber greu, la veritat sigui dita, però jo també m’acostava a l’edat crítica i he de confessar que em vaig sentir-me alleujat de que no em toqués la ribotada. No sé si se’m va notar a la cara l’alegria continguda, però el cas és que en Joan em va retreure que no li hagués fet gaire costat. Sigui com sigui, avui en trobar-nos no m’ha semblat pas que m’ho tingués en compte. Al contrari, m’ha convidat a fer una beguda al bar de davant de l’església, i quan jo, per encetar la conversa de conveniència li he preguntat com li anaven les coses, m’ha deixat parat amb un estirabot que feia temps no li escoltava a ningú, però que recordava amb mala astrugància de quan era jove: “nano, m’estic fent la maleta”.


Era tan evident de què m’estava parlant, que no vaig ni dissimular preguntant-li si se n’anava de viatge. A vegades, llamp me mau, sóc una mica curt de reflexes i no encerto el biaix. Però tampoc va fer-ne cas en Joan d’aquesta meva poca traça per enfocar assumptes delicats, i com si fos la conversa més natural del món, em va confirmar el que jo estava pensant: que ja veia "les tres pedretes" a tocar i que tenia molt clar que havia arribat l’hora de fer la maleta, si no volia entrar a l’altre barri en pilotes. “No m’agafaran pas, rai, amb els pixats al ventre” – m’ha assegurat. I quan per rectificar la meva poca vista d’abans li he respòs que vaja quines coses de dir, m’ha parlat amb una serenitat que, francament, li envejo, de com s’està preparant per si de cas després del darrer panteix es troba amb alguna cosa més que un immens forat negre. D’aquí ve això de “fer-se la maleta”. “Jo no era de missa, ja te’ns deus recordar; però ara no les tinc totes i prefereixo deixar tots els melics lligats, per si de cas. Ja que he arribat a la conclusió que per molt que alguns es facin el pinxo, quan t’arriba l’hora et cagues a les calces. Si és que te n’adones és clar! I jo, per sort o per desgràcia tinc clar del mal que he de morir. No trigaré massa, perquè ja m'han sentenciat i estic en capella, però tant se me’n fot quan sigui, jo ja tinc la maleta a punt i no saps com em tranquil•litza veure-la al costat del llit”. La mare que l’ha parit en Joan! Ja m’ha deixat teca per rumiar tot el cap de setmana. 

dijous, 11 d’agost de 2016

LES VAQUES SAGRADES NO PASSEN PER AL SEU MILLOR MOMENT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 11 d’agost de 2016)
● LES VAQUES SAGRADES NO PASSEN PER AL SEU MILLOR MOMENT – A l’Índia, com tots sabeu, les vaques són animals considerats sagrats per l’hinduisme, i pràcticament poden passejar-se per carrers, autopistes i per on els hi roti, com si fossin les mestresses. Però aquesta mena de privilegi ja hi ha bastants indis de les generacions més tendres, que pensen se’ls hi ha de regatejar als bovins, segurament més per qüestions de logística i una mica també per portar la contrària als pares i als avis, que no pas per sèries discrepàncies ideològiques, malgrat tinguin grans dubtes sobre quins són els mèrits de les vaques per ser objecte d’una veneració gairebé supersticiosa. Vet-aquí, però, que els fonamentalistes del dogma i de la tradició ancestral s’estan agrupant en una espècie d’escamots patriòtics-religiosos anomenats “protectors de les vaques sagrades”, que tenen per objecte passar per la pedra els que se’n foten d'aquesta costum popular i n’estan farts de les mosques i paràsits que crien i arrosseguen els animals per tot arreu on passen. Hi ha, per tant, una tibantor i un enfrontament no declarat però fefaent, entre una joventut diguem-ne evolucionista i ambiciosa, i una vella guàrdia carca i gasiva quan se li parla de fer canvis i una mica d’endreça de valors i de símbols.

A mitjans del mes passat un d’aquests escamots de vigilants de l’ortodòxia, curiosament amb moltes coincidències amb moviments d’extrema dreta occidentals, varen fer una cara nova a una colla de revisionistes busca-raons que van matar una vaca sagrada, en el transcurs d’una protesta que se’ls hi va escapar de les mans. La pallissa que els “protectors” van donar als heretges la van gravar en vídeo, perquè servís d’escarment als que poguessin tenir la temptació de mirar-se de reüll les "vaques sagrades", i el vídeo de la pallissa es va convertir en viral a la xarxa, però enlloc de l’efecte escarment que es buscava va escandalitzar tant els hindús moderats, que el mateix primer ministre, el tocat i posat senyor Modi, en unes declaracions oficials va desautoritzat els protectors ultres, puntualitzant que la integritat física de les "vaques sagrades" no perillava per por de que fossin “assassinades” per uns quants esvalotats, sinó per la proliferació de tot tipus de deixalles de materials de plàstic, que les vaques s’empassen i després no poden pair morint intoxicades. El primer ministre, tanmateix, va posar en relleu que les "vaques sagrades" no ho tindran fàcil d’ara endavant per sobreviure, perquè el marc social en part idíl•lic en part supersticiós en que vegetaven s’està esquerdant per tots els cantons: comencen a fer nosa a les noves generacions i, sobretot, la contaminació ambiental els hi farà la vida impossible.


A la meva manera de veure, tampoc ho tenen millor les “vaques sagrades” que a casa nostra fins fa quatre dies es consideràvem una mena d’oracles, tant en política com en economia, fins i tot condicionant la percepció de la cultura i, inclús, la teologia. No passen per una bona temporada perquè els dogmes ja no estan de moda, i les patums que tothom s’escoltava com si tinguessin resposta adequada pertot, avui dia se’ls hi fa un cas com un cabàs, encara que de moment se les deixa posar cullerada malgrat es posin en quarantena totes les seves receptes, pronòstics i amenaces soterrades. Només se’n salven del desprestigi social que s’han guanyat a pols les “vaques sagrades” – suposo que no cal que us en faci una llista, perquè tots sabem de quins “fantasmes” estem parlant -, aquelles persones que aconsellen sense que sembli que volen donar consells, modestament, sense escarafalls i de manera senzilla, que és com la saviesa de l’experiència mereix ser respectada.

dimecres, 10 d’agost de 2016

PARLEM DE LES VAGUES, ARA QUE ELS SINDICATS FAN VACANCES?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 10 d’agost de 2016)

● PARLEM DE LES VAGUES, ARA QUE ELS SINDICATS FAN VACANCES? - Quan els sindicats declaren una vaga, creieu que pensen en la manera de minimitzar els efectes colaterals, per no dir directament els danys a tercers, o precisament pensen que quantes més molèsties causin millor? En estricta aplicació dels principis democràtics de convivència, ningú hauria de reclamar els seus drets esclafant els drets dels altres, oi? Es té en compte això, doncs, quan es planifica una protesta a gran escala? Per posar un exemple, fa un parell de mesos vàrem patir l’enèsima vaga del transport públic a Barcelona, i a part de fastiguejar i fer la santíssima als usuaris, es fa fregar la tragèdia quan degut a la saturació dels vagons del metro en horaris de serveis mínims, una allau de gent podia haver costat molt car. Afortunadament no es varen tenir de lamentar danys irreparables perquè, és clar, no es van comptabilitzar com a tals les angoixes per viatjar com sardines, la distorsió de les rutines, els retalls del temps de descans per a no fer tard a la feina o que se n’anessin a can pistraus gestions que no es podien deixar d’un dia per altre, oi?. Aristòtil, en temps reculats, ja va pronosticar que la democràcia portada fins a les últimes conseqüències, podia acabar en tirania. Per aquesta regla de tres tan elemental, si bé és cert que cap demòcrata pot estar a favor de suprimir, escantonar o racionar el dret dels treballadors a declarar-se en vaga, la majoria dels ciutadans pensem, com el filòsof grec, que quan l’exercici de la llibertat a l’engròs es desboca, pot trepitjar moltes llibertats individuals.

Sóc conscient que ara en diré una que es considerarà políticament incorrecte, però ho faré perquè a vegades cal ser incorrecte per acabar al cap del carrer. Massa sovint quan els sindicats han amanit, per exemple, una vaga general, intentat paralitzar tot el país o un sector en concret, aquí o més enllà dels Pirineus, el seu objectiu principal més que no pas doblegar la voluntat de la patronal, és que el govern i els poders fàctics no oblidin que els sindicats existeixen i que se’ls ha de tenir en compte a l’hora de remenar les cireres. I com que qui crida la gent al carrer té l’obligació d’omplir-lo de gom a gom si vol sortir-se’n amb la seva, malgrat es negui i es digui que els que ho diuen fan córrer una brama, la realitat és que els “piquets informatius” se’n foten d’aquell altre principi democràtic de que el fi no justifica els mitjans. L’agost no es època de vagues perquè els sindicalistes, com tothom, tenen dret a fer vacances, però de cara a la propera tardor que ja es prepara un calendari farcit de reivindicacions, les víctimes escarmentades pels danys colaterals ja tremolen: per exemple, malalts que desprès d’esperar setmanes hora per anar a l’especialista o per sotmetre’s a una operació no urgent, perden la tanda. Sense posar-ne altres d’exemples dels molts que s’hi podrien afegir, aquests efectes col•laterals dels quals mai ningú se’n fa responsable, els sindicats procuraran evitar-los en el futur? De garantir la llibertat de qui no vol fer vaga, instruint els piquets informatius de fins on pot arribar la “informació” per no acabar en “coacció”, convertint la llibertat democràtica en tirania democràtica, algun sindicalista entre bany i bany es pren la molèstia de pensar com ho explicarà a la parròquia? Per culpa de melics mal lligats com aquests, tenim la democràcia esguerrada que tenim i que no ens mereixem. Repeteixo, encara que no sigui políticament correcte furgar en determinades ferides, mentre les persianes de les botigues no es baixin el dia d’una vaga general espontàniament i no per por a represàlies, cap demòcrata podrà assegurar sense que li caigui la cara de vergonya, que el comerç ha secundat la protesta. Pensem-hi serenament durant la treva estival, perquè en cas contrari l’Aristòtil pot acabar veient com el seu pronòstic pessimista es fa realitat.


dimarts, 9 d’agost de 2016

MALA PEÇA AL TELER QUAN LES CAMES COTITZEN MÉS QUE ELS CERVELLS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 9 d’agost de 2016)

● MALA PEÇA AL TELER QUAN LES CAMES COTITZEN MÉS QUE ELS CERVELLS.- Cada estiu assistim a l’espectacle del traspàs de jugadors de futbol per quantitats astronòmiques, i durant tota la temporada omplirem els estadis per aplaudir una sèrie de gamarussos ganàpies que per córrer darrera una pilota cobren el que cap de nosaltres cobrarà treballant tota una vida sencera. Ahir mateix va ser notícia que un jugador se l’ha traspassat per 120 milions d’euros i que en cobrarà 18 nets per any. I a més de quatre encara els hi cau la baba llegint al diari esportiu, que en va ple de la vida i miracles d’un tan excepcional individu, que amb les cames s’ha fet la barba d’or a més de mantenir tota una trepa d’espavilats que  viuen de gorra a la seva esquena. Mentrestant, les notícies dels petits avenços científics de la gent dedicada a la investigació, que aconsegueix pas a pas vèncer malalties punyeteres, es moren de fàstic a les pàgines de societat de la premsa generalista, i en prou feines unes quantes dotzenes de lectors se les repassen de dalt a baix. I no parlem de la misèria que se’ls paga als investigadors que dediquen els seus cervells privilegiats, més hores de les que té el rellotge, a la recerca i a fer assajos i proves en laboratoris no sempre tan ben proveïts com els vestidors dels clubs milionaris. I només les primeres figures d’aquesta formidable població de científics mal pagats es poden considerar més ben retribuïts, però cap guanya ni una dècima part del que s’embutxaca un futbolista d’elit, encara que sigui intel·lectualment un sabatot.


A la meva manera de veure, doncs, una societat que permet el disbarat que cotitzin més les potes d’un saltimbanqui, hàbil amb la pilota als peus, que no pas les neurones d’un cervell ben moblat, té mala peça al teler. I mentre d’aquest gran negoci del futbol li’n diguem esport, serà una ofensa i un escarni per aquells vertaders esportistes que es suen i es sacrifiquen per amor a l’art, només delint-se per competir i guanyar honestament un trofeu, esforçant-se per guanyar la glòria no al preu que sigui ni per fer-se rics d'una revolada. Fa riure que prostituïm el genuí esperit olímpic deixant participar-hi als Jocs cada vegada més “esportistes” professionals, ben pagats i sense maldecaps per arribar a fi de mes, com passava i passa amb molts atletes que han d’esgarrapar les ajudes per entrenar-se com aquell que demana caritat. Almenys els paralímpics que algú va tenir el bon criteri d’impulsar, mantenen el caliu de l’olimpisme i de l’amateurisme. I és que el problema de tot plegat és que algú descobrís que amb l’esport de tapadora i com excusa es podien muntar grans negocis, que fessin rics a organitzadors, intermediaris i alguns participants. Qui sap si als científics mal pagats allò que els falta per ser reconeguts a bastament i fer-se populars, és un bon representant i un mànager que els promocioni i els faci famosos, més enllà del que descobreixin cremant-se els ulls i el cervell en l’anonimat d’un laboratori. 

dilluns, 8 d’agost de 2016

ELS PETITS DICTADORS QUE ENS AMARGUEN LA VIDA SENSE VOLER

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 8 d’agost de 2016)


ELS PETITS DICTADORS QUE ENS AMARGUEN LA VIDA SENSE VOLER - A tothom li agrada manar, no ens fem trampes al solitari negant-ho; el problema és que no tothom en sap, de manar. I qui vol manar sense saber-ne, acaba fent plorar gent que l’envolta i amb qui es relaciona cada dia, inclosa aquella que diu s’estima. Francament, a les persones que hom s’estima ni se les mana ni se les tracta a baqueta. Però algunes persones se’ls hi ha de reconèixer que això de manar - no distingim entre homes i dones -, ho porten a la massa de la sang i que se’n surten prou bé: és com si tinguessin un do per fer creure als altres quasi sense imposar-se, a vegades simplement amb una mirada o amb el to de veu. Tanmateix, per desgràcia, n’hi ha d’altres que a més a més de agrada’ls-hi manar es consideren dipositaris de l’autoritat natural i en possessió de la veritat absoluta, i s’enceguen quan no aconsegueixen fer-se obeir a la primera. La majoria de les vegades que els desobeeixen no és perquè manin a la babalà, sense ser assenyat allò que manen, sinó perquè no se saben explicar o perquè no saben fer allò que manen que facin els altres. Si ens topem amb algun d’aquests paios o paies, ja cal que no badem i que no els perdem de vista, ja que en qualsevol moment, pot escapar-se’ls-hi el dèspota que els converteix en males persones.

Per altra banda, hi ha també uns altres individus més aturats, poc ambiciosos, que aparentment no aspiren a “picar molt alt” a la vida, però que també els hi agrada manar una mica, “tocar” un xic de poder tenint algú que depengui d’ells en un moment donat. Aquests són els pitjors, ja que no capgiraran el món però fastiguejaran tothom que tinguin a la vora, fins i tot inconscientment, només per fluir la satisfacció de sentir-se temuts. No pretenen esclafar ningú: simplement es conformen xafant la guitarra abusant de la seva posició de domini. Mireu, us posaré mitja dotzena d’exemples reals i calents, entre infinitat d’altres que podríem trobar, dels quals vosaltres qui sap si en el debat us en fareu ressò: el veí incívic que no sap comportar-se en societat i fa la vida impossible a tota una comunitat. O el funcionari que no facilita la gestió del ciutadà que s’acosta al seu negociat, perquè s’ha llevat amb el peu esquerre i algú té de pagar els plats trencats. O el metge/metgessa que no treu els ulls del monitor mentre atent un pacient que té la sensació d’estar parlant amb la paret. O el fill massa mimat que s’aprofita d’haver sigut malcriat per imposar els seus capricis. O el cuidador/a de residències de vells que va a la seva i ferint cada dia la sensibilitat dels residents que no fan la farina blana. O el jove que porta un rei al cos i trepitja i escarneix el company de classe més dèbil d’esperit. Són petits abusos de poder que no fan trontollar el món, però sí infelices unes quantes persones que s’haguessin estalviat la pena i la vergonya de sentir-se com una merda, si no s’haguessin topat amb aquests “petits dictadors”.

diumenge, 7 d’agost de 2016

A LA CAÇA DE POKÉMONS PER OBLIDAR-NOS DELS “MONSTRES” DE VERITAT?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 7 d’agost de 2016)

● A LA CAÇA DE POKÉMONS PER OBLIDAR-NOS DELS “MONSTRES” DE VERITAT?.- Poc s’imaginava ningú, encara que sempre hi ha “savis” que diran que ells ja ho varen pronosticar, en aquell llunyà febrer del 1996, quan des del Japó la factoria Nintendo va parir la bessonada Pokémon Vermell i Pokémon Verd, que quan aquestes criatures es transformessin en Pokémom GO en arribar a la majoria d'edat fa quatre dies, la dèria d’atrapar animalons pel carrer llançant-los unes boles màgiques acabaria enganxant tanta gent, i que els milions entrarien a punta pala a les arques dels propietaris d’en Pikachu i de la seca colla. Encara menys era previsible que fins i tot aquesta bogeria persecutòria de “monstres de butxaca”, basada en el bluf de la “realitat augmentada”, obligués a posar a la venda una assegurança contra els riscos que implica l’addicció al Pokémon GO, després d’una cadena d’accidents que aquest videojoc ha provocat arreu, simplement pel fet d'anar pel carrer badant, o que els serveis de seguretat d’Israel prohibissin la caça de pokémons prop de les bases militars per por que amb l’excusa de fotografiar els petits monstres a exterminar, es revelessin detalls sobre instal•lacions secretes. Els defensors de la moda o del fenomen argumenten que tots els jocs Pokémon tenen un important component social, atès que és impossible anar de cacera una persona sola, sinó que es necessita almenys la complicitat d’una altra i, si és possible, de tot un equip de gent - es coneguin o no entre ells -, però preferentment de l’anomenada “generació Z”, que segons sembla identifica entre els encaterinats per la xarxa social els joves nascuts entre mitjan dels anys noranta i el 2000.

Diuen que el fenomen ha agafat tothom despre ingut, començant pels analistes que ja donaven per amortitzada la febre Pokémon, els mateixos jugadors que consideraven que el joc havia tocat sostre i la mateixa Nintendo, que ha vist els seus servidors desbordats per tantes descàrregues, que el Pokémon ja supera en minuts diaris d’ús al WhatsApp, Instagram o Snapchat. No és cap disbarat assegurar que avui són milions les persones caminant pels indrets més diversos del planeta a la cerca dels pokémons amb resultats i experiències que van des del sublim al grotesc. Veus tan sensates i en principi alienes al món dels videojocs, com la de l’advocat Roca Junyent, denuncien vertaderament preocupaees que: “milers i milers de persones, instal•lades en un món virtual, es dediquen a un joc que els obsessiona, els allunya de la feina, sacrifica la família i fa de l’oci gairebé una addicció”. ¿Serà veritat, doncs, que el joc ha esdevingut, premeditadament o per pura casualitat, en un refugi per fugir de la realitat i que, en certa manera, un pokèmon virtual eliminat, significa un problema real menys? Si fos així, vaja futur que li espera a la generació Z, aprofitant un joc grotesc per inhibir-se de les males notícies, de les incerteses i, sobretot, del deure de trencar-nos el cap entre tots a la recerca de solucions per a un món convuls!

dissabte, 6 d’agost de 2016

A L’AGUAÏT DEL TOC DE PITO DE L’IMSERSO.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 6 d’agost de 2016)

● A L’AGUAÏT DEL TOC DE PITO DE L’IMSERSO.- Ja s’estan covant les esperades cartes de l’Imserso i la gent gran, en plena època “alta” de les vacances "de veritat" ja comença a fer plans per quan el turisme massiu vagi de baixa i arribi l’hora dels jubilats pota-rancs, que com si no passés res, com si tot fos com sempre encara que qui més qui menys tingui una rata passejant-se-li a la panxa. Gràcies a aquest invent del “turisme social” que salva la temporada baixa a molts hotels, la gent gran que se sent jove, malgrat li costi més esforç fer les coses que feia quaranta anys enrere però que té claríssim que el temps passa volant, el proper mes tornarà a fer cua amb il•lusió davant les agències de viatges, per aconseguir plaça en algun dels destins més buscats. I els hotels que acullin aquesta eixam de turistes de temporada baixa, confirmaran una vegada més, en els bufets lliures i en les pistes de ball, aquell estirabot del sorneguer Pla: “els vells semblem gairebé morts, però encara estem vius”. Les pistes de ball d’aquest hotels i els seus pantagruèlics bufets, efectivament, faran palès que l’única manera d’envellir amb dignitat, és sentint-se jove i traient-li el suc a la vida fins al darrer cremallot. La gent gran que s’apunta a l’Imserso no vol envoltar-se de records a la vora del foc, sinó viure el present i pensar que hi ha molt de futur encara que sigui esbufegant una mica.


Una de les coses importants, quan ja es tenen uns quants anys a l’esquena, és no deixar-se jubilar de la vida per l’entorn i, molt menys, fer-ho voluntàriament. Mantenir-se jove d’esperit vol dir no perdre mai la il•lusió per fer coses, deixant de banda les migranyes, els desenganys, les angoixes i les retallades. La gent gran que no dimiteix de viure ha de començar per a no arronsar-se per les xacres, doncs la malaltia no és monopoli de la vellesa com no ho és estimar, de la joventut. Tanmateix, així com hi ha molts de joves que per desgràcia emmalalteixen, la gent gran per sort pot estimar i enamorar-se, també, si els ve de gust sense cap vergonya ni recança. Com deia el poeta Auden: “ només no hi ha vida sexual a la tomba”. I és que mentre hi ha vida hi ha esperança i el sexe, encara que ja necessiti crosses, també ajuda a viure. S’ha de trencar l’hipòcrita prejudici que veure una parella de vells amants agafats de la maneta o fent-se un petó xoca, com si estimar-se a certa edat sigui quelcom escandalós o brut. D’altra banda, tingueu en compte que fins i tot un carca com en Chesterton tenia les coses clares, en aquest aspecte: “quan s’apaga la bombeta de baix, s’encén la de dalt”. És a dir, a les persones grans pel fet de ser-ho no se’ls hi ha acabat la corda i poden desenvolupar una activitat inclús intel•lectual fecunda. El fenomen de l’Imserso, malgrat la seva aparent vulgaritat, certifica que queda molta energia per cremar a les cames i al cor de la gent gran. El que caldria, qui sap si algun dia s’aconseguirà, es aprendre a no desfogar tota aquesta energia de la segona joventut ballant a totes hores; però a qui només visqui per remenar els malucs no cal menystenir-lo ni ridiculitzar-lo, almenys no està parat, ni sol, ni trist. I pels temps que corren, això ja és dir molt. 

divendres, 5 d’agost de 2016

DIVAGACIONS SOBRE LA SOLETAT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 5 d’agost de 2016)
● DIVAGACIONS SOBRE LA SOLETAT.- Avui, al fer endreça d’un calaix de la cuina m’he topat amb un full d’agenda del 6 de novembre passat, que la dona guardava perquè hi havia pres nota d’una recepta de llenties, i m’ha cridat l’atenció que tal dia fos sant Leonard, patró dels solitaris. Ja s’ho devia tenir ben merescut aquest coi d’home perquè el fessin sant, ja que normalment dels solitaris ningú en fa massa cabal. Malgrat en Nietzsche pensava que “el valor d’un home es mesura en funció del feix de soledat que és capaç de traginar penjat a l’esquena”, en Rousseau, en canvi com que era més radical, va empastifar la fama del tots els solitaris del món amb un anatema terrible: “només els malvats estan sols”. Per sort aquesta afirmació era una de les pixades fora de test del gran filòsof, ja que fins i tot els condemnats a mort que esperen l’execució de la sentència, tancats a pany i forrellat en el cèlebre passadís de la mort que el cinema ha fet famós, per a no estar sols es comuniquen entre ells mitjançant copets a les parets de les cel•les. I és que la soledat absoluta, pura, no existeix llevat que sigui reflexivament volguda. És més, així com en un moment donat posar-se a dieta per aprimar-se pot ser necessari i saludable sempre que no ens passem, també si se n’abusa de voler estar sol es pot acabar malament. Per a la única cosa que la soledat no fa mai nosa es per trobar-se a un mateix escrivint, pintant, esculpint o pensant, entre d’altres activitats introspectives. En general, tant els escriptors i artistes com els filòsofs, pareixen les millors obres envoltats de silenci i de solitud.

A la meva manera de veure, però, hi ha moments per tot, uns que vols estar sol i d’altres que t’estimes més estar acompanyat. Vet-aquí, doncs, que de com se sàpiga administrar l’equilibri entre ambdós estats d’ànim en depèn la bona convivència amb un mateix i amb els altres, ja sigui en l’àmbit familiar com fent vida social o a la feina de cada dia. Existeix la falsa impressió que les persones quant més barrejades i juntes estiguin, millor; però si bé sembla que això por ser veritat, en general no és així sinó a l’inrevés. Inclús enmig d’un grup ben avingut, per aficions comunes o per bioritmes semblants, hi ha moments en que les persones necessiten estar soles, simplement per pura supervivència anímica i higiene mental. El que passa, és que la soledat espanta i només de parlar-ne ja fa basarda i un no què, i per fugir-ne es malda per tenir companyia a totes hores, companyia per la qual a vegades es paguen preus massa cars. No sé què va fer en Leonard perquè el fessin sant, però s’ha quedat sol al santoral: coherentment és l’únic que hi consta per la seva condició de solitari. I és que quan t’hi acostumes massa, a la soledat, et pot passar igual que a ell: quedar-te sol com un mussol enmig d’un món que no para de moure’s. O el que és pitjor: que de tant desitjar estar sol et sentis sol fins i tot enmig d’una multitud.