Follow by Email

dissabte, 3 de desembre de 2016

VAL MÉS SER PATIDOR I PRECAVUT, QUE TIRAR-S’HO TOT A L’ESQUENA

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERA DE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloquers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 3 de desembre de 2016)

● VAL MÉS SER PATIDOR I PRECAVUT, QUE TIRAR-S’HO TOT A L’ESQUENA.- Em sembla bé que quan hi ha una desgràcia es procuri que mai més es repeteixi prenent una sèrie de mesures; però aquestes presses post accident no dispensen de responsabilitat als que són capaços de trobar remei, en vint-i-quatre hores a problemes que s’havien fet crònics, perquè durant mesos i mesos ningú es va dignar a moure el cul de la cadira. Francament, no tinc estómac per disculpar que algú hagí hagut de pagar el pato perquè es comencin a arreglar coses. I que massa governants el primer que els passi pel cap quan tenen fred de peus sigui amagar les víctimes, si n’hi ha, o les proves de la negligència, sota una catifa. Sense anar més lluny, quasi a tocar de casa, em venen a la memòria recalcitrans punts negres en carreteres mal dissenyades; discoteques o sales de festes on ningú controla l’aforament en dies punta; boscos que no es netegen i són polvorins en potència; residències de gent gran que no en sortirien gaire galdoses d’una revisió elemental ; presons on no se sap com la droga hi circula a tremuja; cases que es lloguen com a llars familiars amb cèdules d’habitabilitat pintades a l’oli; proliferació d’atacs cada cop més violents contra la propietat privada, sense que les lleis prevegin una resposta proporcional i ràpida o la constància que per tolerància malentesa d'uns quants panxacontents ganduls s’estan covant els ous de quadrilles urbanes antisistema, que qualsevol dia ens donaran un ensurt, del qual costarà refer-nos-en. Per tot plegat em pregunto: és necessari que algú mori o que hi hagi un escàndol mediàtic perquè es reaccioni i, a corre-cuita, es trobin solucions que quatre dies abans es deia que eren impossibles?

A la meva manera de veure i salvant les distàncies, encara que segons qui llegeixi aquesta reflexió s’esquinçarà les vestidures i dirà que sóc un exagerat, moltes morts o patiments d’innocents es podrien evitar si qui governa es poses la bena abans que la ferida sense vergonya; però el que passa també massa sovint és que la bena no es posa perquè costa diners i no es fan dotacions pressupostaries preventives, apurant el risc fins que una mort o un escàndol justifiquin incorporar una partida extraordinària en el pressupost. Cada vegada, per exemple, que hi ha un nou cas de violència de gènere, d’abús de menors, de bulling, d’estafes a gent gran, etcètera, els polítics diuen que no se n’aniran a dormir fins que no hagin parit lleis que crucifiquin de veritat tota la gentussa que comet aquests delictes. Però quan el soroll afluixa i un clau mediàtic en desplaça un altre, tothom fa vistes esperant el guapo que s’atreveixi a desllorigar d’una vegada les causes reals dels problemes quotidians de civisme, de seguretat o de simple convivència. I aquesta reflexió tant és vàlida en la vida pública com en la privada. Si tots els pares es prenguessin en serio que la part principal de l’educació dels fills s’ha d’aprendre a casa i no a l’escola, qui sap si la societat maltractada no podria mirar el futur amb més optimisme. Però mentre molts de joves i no tan joves es vantin d’haver-se matriculat a “la universitat del carrer”, potser tindrem màsters en revolucions de butxaca, però no tirarem gaires trossos de carn a la l’olla.


divendres, 2 de desembre de 2016

REFLEXIÓ SOBRE ELS USUARIS QUE FAN UN MAL ÚS DE FACEBOOK

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 2 de desembre de 2016)

● REFLEXIÓ SOBRE ELS USUARIS QUE FAN UN MAL ÚS DE FACEBOOK.- Quan vaig vèncer la meva resistència conceptual a utilitzar la xarxa com a eina de treball per a canalitzar, després de jubilar-me, la meva inquietud literària i periodística, vaig crear l’any 2011 la pàgina web “A LA MEVA MANERA DE VEURE”, amb el propòsit de publicar-hi cada dia una reflexió sobre qüestions d’actualitat i, de tant en tant, narracions llargues i curtes que m’havien premiat en certàmens literaris. De fet, la idea i l’empenta me la va donar la Joana Maria, la meva dona. I des d’aleshores aquest blog, que va néixer sense cap altra pretensió que la de matar el cuc d’escriure, ha anat prenent una envergadura que no havia previst: rep la visita de una mitjana de set-cents lectors diaris, verificats pel sistema de control intern de la pàgina web, als quals s’han d’afegir els que comparteixen les reflexions des de Facebook estant, participant dels debats activament o clicant un simple “m’agrada”. Tant és així, que la Facultat de Sociologia de la Universitat de Barcelona fa més d’un any es va fixar en el meu blog per la constància en la publicació, per la independència intel•lectual de les opinions i per ésser jo una persona jubilada. I des de fa més d’un any l’ha inclòs en un estudi sobre 21 bloquers majors de 60 anys, quines conclusions pel que ens han dit seran publicades abans d’acabar aquest curs acadèmic. És a dir, he utilitzat la xarxa i en concret Facebook per vehicular la meva vocació d’escriptor. Jo estic convençut, amb tota la modèstia més sincera, que l’èxit del blog “A LA MEVA MANERA DE VEURE” rau en la seva honestedat, fidelitat i, sobretot, en procurar explicar-me planerament, com jo dic “net de pols i de palla”. Però com que no vull ésser esclau del blog ni tampoc disposo de tot el temps del món per a dedicar-hi, un cop penjada la reflexió acuso sempre rebut dels “m’agrada” i dels diversos comentaris, inclús si algú expressa la seva discrepància primer repasso l’escrit i si no hi trobo res a rectificar o a explicar millor, li comunico al lector crític ratificant el meu punt de vista des del respecte al seu. Tanmateix, aprofito les facilitats del banc de dades de Facebook per felicitar cada dia els aniversaris de les amistats, amb un missatge personal i si me n’assabento acompanyo en el sentiment als que han perdut pares o fills. Per fer tot això és pel que utilitzo Facebook. I malgrat el disgust d’ahir, seguiré fent-ho perquè com m’heu convençut entre tots, els que en fan un mal ús o el boicotegen directament no es mereixen sortir-se’n amb la seva. A la merda, els incívics, cretins i analfabets vocacionals!


A la meva manera de veure, si plegant veles solucionés res potser encara seria raonable engegar-ho; però com que no serviria de res he decidit continuar fent la meva, d’acord amb els propòsits que us he explicat abans. En una de les reflexions publicades fa temps ja vaig deixar constància que les amistats que es teixeixen a la xarxa no són tan virtuals com sembla, sinó que s’estableixen entre les persones uns certs vincles força més autèntics que un “bon dia” o un “passiu bé”. Amb el lector habitual de les meves reflexions, a la llarga s’estableix un lligam: ell perquè potser s’ha acostumat al meu estil, ja que esperar que comparteixi la manera de pensar ja seria abusar de la confiança; però per part meva també m’obliga a esmerçar-me en escollir de què parlaré i com ho diré. En sentir-me obligat a expressar-me clar i català, sense ofendre ni pretendre adoctrinar, fa que sovint repassi el text dos o tres vegades. Acabo amb un prec: a partir d’ara, sempre que veieu una fotografia o un text inapropiats, sobretot qualsevol invitació a participar en una cadena estúpida de les que circulen per la xarxa, per molt que apareguin sota el meu padrinatge no us ho cregueu, perquè mai he perdut el temps en aquestes bajanades ni ho faré ara. Però si això passés, ja no enviaré cap desmentit, ni faré arribar cap més denúncia a l'administració de Facebook. Vosaltres, amics i amigues, ja endevinareu que no en seré el pare de determinades parides. I pel que fa als de Facebook, ells ja saben que la seguretat dels comptes i la privacitat dels participants, per molts protocols que existeixin, fan aigües per totes bandes. Ells sabran fins quan permetran que passi. Per la meva part, seguiré fent la meva. I al que no li sembli bé que aquesta eina l’utilitzi com cal, pot esborrar-me d’amic perquè d'amics així no en vull. I a tots als que m’heu donat suport, gràcies.

dimarts, 29 de novembre de 2016

QUIN MAL DE VENTRE ESPERA A LA UE, PER CULPA DELS PACTES AMB ELS TURCS!

● Aquest Bloc d’opinió ha estat escollit amb 21 blocaires més, majors de 60 anys,  per servir de base per un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ● 

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 29 de novembre de 2016)

● QUIN MAL DE VENTRE ESPERA A LA UE, PER CULPA DELS PACTES AMB ELS TURCS! - L’Erdogan té ben agafats pels dallonses als capitostos de la UE, capitanejats una vegada més per Merkel, com a conseqüència del pacte contra-natura signat amb Turquia per aturar la sangonera d’asilats que estaven envaint Europa, fugint de les guerres i la misèria dels seus països. A canvi de pela llarga i d’un reguitzell de concessions a la desesperada, el turc va accedir a integrar en una població turca ja prou saturada tres milions llargs de refugiats i, per tant, multiplicant els problemes per accedir a la sanitat i a la educació. Però després de quasi mig any de contenir un allau de boques famolenques lluny de les fronteres europees, el turc s’ha cansat que des de Brussel•les no paressin de tocar-li el voraviu retraient-li els seus tics dictatorials, en reprimir la llibertat d’expressió i els drets humans més elementals a tothom que no combrega amb els seus deliris de grandesa. La gota que ha desbordat el vas de la paciència d’Erdogan ha sigut una resolució dels eurodiputats, en el sentit que si Turquia s’atreveix a restablir la pena de mort, la UE no tindrà més remei que suspendre el procés d’adhesió a la comunitat. Però el turc no està per orgues i, conscient que té la paella pel mànec, ha amenaçat la UE que si s’atreveixen a rebutjar la seva candidatura a formar part del Club comunitari, ja poden començar a pensar on acolliran la riuada de refugiats que inundaran Europa, “fins a aconseguir-ne el control” - en expressió del ministre d’Afers Exteriors.

Tanmateix, els europeus han sigut tan mesquins gestionant aquesta tragèdia dels refugiats, que després de bloquejar a Grècia més de 62.000 migrats sense present ni futur, i de comprar la complicitat de Turquia per aturar-ne tres milions més, perquè cap país vol fer-se’n càrrec a l’hora de la veritat, un Erdogan envalentit i emprenyat per les crítiques a la seva manera de governar amb mà de ferro, sense cap respecte als principis democràtics que caracteritzen Europa, a més a més es permet fotre-se’n de Brussel•les retraient-li’ls que dels diners promesos perquè Turquia fes de tap als refugiats, no n’ha vist ni una quarta part i que també es regateja el compromís de lliure circulació dels turcs per Europa. Total, que la UE té un pa com unes hòsties amb tot aquest negoci maldestre dels refugiats, per culpa d'haver donat prioritat a la unió econòmica enlloc de relligar la política. De fet, no cal ser cap expert per adonar-se que no existeix una directriu política comuna i els estats membres, a dins de la Unió, actuen més com ciutadans de cada país que com a ciutadans europeus. Però tampoc l’Eurozona pot vantar-se d’haver-la encertat en matèria econòmica: ja no es discuteix que es va equivocar en l’intent anòmal de crear una moneda, sense Estat ni Banc Central. A la meva manera de veure, doncs, li serà difícil a aquesta Europa desunida aguantar l’envit d’un turc que ensenya les dents perquè una Merkel, sobrepassada pel malson d'uns refugiats molt superiors al que podia preveure, enlloc de negociar serenament va deixar-se hipotecar, quasi posant-se de genolls.




dilluns, 28 de novembre de 2016

A VALÈNCIA I AL VATICÀ NO VOLEN NORMES FALLERES CARQUES NI CARDENALS ARNATS.-

(●● NOTA SOBRE EL BLOG: La Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ha seleccionat el blog “A LA MEVA MANERA DE VEURE”, entre d’altres 21 escriptors i periodistes de + 60 anys que mantenen un blog d’opinió, per realitzar-ne una investigació acadèmica. Una vegada completades les entrevistes i la feina de camp, s’està procedint a la transcripció i a l’elaboració de les conclusions, tasca que per enllestir-la poden passar unes quantes setmanes segons ens ha comunicat la coordinadora de l’estudi. En quan es publiquin els resultats, en penjarem un resum al blog per a coneixement de tots els seguidors, gràcies els quals des de 2011 el blog el llegeixen una mitjana de 700 lectors controlats diaris, i a través de Facebook es desenvolupen espontàniament debats molt enriquidors a partir de les meves reflexions sovint provocadores ●●)  

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 28 de novembre de 2016)

● A VALÈNCIA I AL VATICÀ NO VOLEN NORMES FALLERES CARQUES NI CARDENALS ARNATS.- El corrent d’aire fresc que ha recorregut Valencia, des que Compromís ha obert les finestres de bat a bat de l'Ajuntament i de la Generalitat, s’han descobert les arnes que s’amagaven sota les faldilles de milers de falleres, gràcies a un reglament de qui sap quants anys, segur que del temps de Maria Castanya, que la setmana passada va ser suspès en espera de substituir-lo per un de menys tronat, però que sobretot compti amb l’assessorament de l’Institut de la Dona per evitar normes tan masclistes com les actuals:.. “quan les falleres vagin vestides de carrer hauran d’evitar les transparències i els escots excessius, faldilles per sobre del genoll, sabates de taló, pantalons texans i bosses de mà massa grans ... Si la indumentària que porti una fallera es considera indecorosa, el seu acompanyant tindrà l’obligació de fer-la canviar-se i en cas de negativa, tancar-la a casa castigada...” Aquesta mostra de l’anacronisme més carca es pot trobar al reglament de la Junta General Fallera, i malgrat l’empeny dels que ara manen, em sembla que aquesta caspa els tradicionalistes del “caloret” no se la deixaran raspallar de l’espatlla, sense plantar cara. El que em fot és que no crec que ho facin per convicció, sinó per ganes de fer la punyeta i fer-se passar el punt.

Tanmateix, al Vaticà tampoc agrada que el papa Francesc vagi sotragant tots els racons de l’ortodòxia, i que desmunti tabús fins ara com que els divorciats (adúlters en la pràctica) puguin combregar, o qui ha practicat l’avortament pugui ser perdonat per un capellà ras qualsevol, ha caigut molt malament en alguns sectors arnats. En nom dels cardenals més emprenyats, que són més d’una dotzena pel cap baix, quatre s’han constituït en una mena de “comitè de vaga” – els alemanys Brandmüller i Meisner, el nord-americà Burke i l’italià Cafarra -, i el desembre passat van enviar una dura carta a Francesc, en la qual li expressaven la seva preocupació i, en pla crític i una mica sarcàstic, li exigien que aclarís la doctrina en el sentit de si l’adulteri o l’avortament havien deixat de ser “pecats mortals”. Com que el Papa va donar la callada per resposta, aquesta colla de radicals, complint l’amenaça d’anar a totes, aquest mes han publicat la carta privada, amb tota la malicia de ser conscients que la revelació de la rebel•lia dels prelats causaria un escàndol en l’univers catòlic. Sort que aquestes mogudes clericals no es avancen al mateix ritme que les de la resta d’humans, per tant es fa difícil de dir si el got està a punt de vessar o no; no obstant això, el recent l’acostament del Vaticà als luterans, en el seu darrer viatge apostòlic, ha fet cruixir les carns del col•lectiu cardenalici arnat i no han tardat a acusar a Francesc de “protestantizar” l’Església catòlica. El Papa argentí, a ritme de tango, els hi ha contestat que no li faran perdre la son. A la meva manera de veure, doncs, davant les rebequeries de personatges arnats en contra del progrés - siguin cardenals o la junta fallera de València -, val més fer com el Papa i deixar que els estirabots entrin per una orella i surtin per l’altra, ja que com deia en Perogrullo: “el major desprecio, es no hacer aprecio”.


BANC BO, BANC DOLENT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 27 de novembre de 2016)

● BANC BO, BANC DOLENT.- Aquest final de setmana gairebé trenta mil voluntaris han recollit en 48 hores, per al Banc d'Aliments quatre mil tones i escaig de menjar. Es calcula que superen de lluny el mig milió els ciutadans que en aquest país no poden fer un àpat decent que inclogui carn, pollastre o peix, com a mínim, un parell de cops a la setmana, i que una de cada cinc famílies catalanes sobreviu de miracle per sota del llindar de la pobresa. I que si no fos per iniciatives solidàries de la societat civil, molta d’aquesta gent ho passaria encara més magra i començaria a fer disbarats, més en contra seu que dels altres. Perquè per molt que es digui, l’augment de la delinqüència no està associada a la pobresa, necessàriament. N’hi ha molts de pobres que, per malament que ho passin, no robaran res a ningú encara que es vulgui fer veure el contrari. Aquest Banc Bo no reparteix dividends i els que el fan funcionar, des dels directius, coordinadors i fins al darrer bastaix, no perceben cap sou sinó que hi sacrifiquen de franc moltes hores de lleure els jubilats i de son els que treballen. Tampoc hi aboquen el sac les institucions, al contrari: començant per la Comissió Europea, es regateja l’ajuda als programes d’ajuda alimentària. Però a la inversa dels Bancs comercials, que fan gruar el crèdit a qui no té quelcom per respondre, cada dia hi ha més cua al taulell del Banc dels Aliments de gent que no té més remei que pidolar menjar. I aquest Banc Bo no demana avals als seus clients, sinó que fa mans i mànigues per a no deixar ningú amb el cul a l’aire, i si se li acaben les reserves en busca gratant la solidaritat anònima, sense rendir-se mai.


A l’altra banda hi tenim el Banc Dolent, aquell que per entendre’ns sense anar amb embuts és un immens abocador de porqueria immobiliària, que es van treure de sobre les entitats financeres que no varen saber gestionar els seus actius amb la responsabilitat d'un bon pare de família. Una porqueria que es van espolsat de sobre els bancs rescatats amb els diners dels contribuents, endossant-la a un Banc tant dolent, que ja se’l va batejar així per no enganyar ningú, el qual per reial decret es carregava el mort. I aquesta operació que varen tenir la barra de definir com a sanejament financer ens costa i costarà virolla llarga, tanta com perquè la seva directora s’embutxaqui no sé quantes dotzenes de salaris mínims, a més a més dels sous ben apanyats dels empleats i les dietes generoses dels consellers i assessors d'aquesta entelèquia. No deu ser tan “dolent” per als que hi tenen la nòmina, perquè ningú ha reclamat un “plus de toxicitat”. Però el més fotut de tot plegat és que aquesta virolla sortirà al final de l’obra de les butxaques dels ciutadans com sempre, a base d’impostos, taxes i retallades a l’estat del benestar. I si algun dia el mercat immobiliari revifa, qui en traurà profit dels beneficis de les vendes d'actius no seran els ciutadans a costa de qui va anar el sanejament de la Banca que va provocar el daltabaix econòmic més greu de la història, sinó aquesta mateixa Banca sanejada, els quatre espavilats de tota la vida i els polítics especialitzats en portes giratòries. Queda clara la diferència entre un Banc BO i un Banc DOLENT?

dissabte, 26 de novembre de 2016

ENTRE BRINDIS HISTÈRICS, LLÀGRIMES DE COCODRIL I DOL SINCER, HA FET MUTIS CASTRO.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 26 de novembre de 2016)

● ENTRE BRINDIS HISTÈRICS, LLÀGRIMES DE COCODRIL I DOL SINCER, HA FET MUTIS CASTRO.- Amb la mort de Castro ha tombat, potser, el darrer referent carismàtic per als revolucionaris que contraposaven una versió poètica de marxisme romàntic, plantant cara al capitalisme més imperialista. Semblava una empresa condemnada al fracàs quan aquells barbuts es van tirar a la muntanya, però el castrisme s’ha mantingut quasi mig segle i, estic convençut que Fidel, responent al patró dels dictadors i tirans de totes les èpoques - en dictador i tirà s'hi va convertir quan la inicial flamarada revolucionaria idíl·lica va començar a marcir-se -, va morir pensant que tot ho deixava lligat i ben lligat. De fet, a martellades del nepotisme més escandalós i ranci ha apuntalat en la família la continuïtat del sistema. Però l’optimisme en el progrés i la confiança en la possibilitat de millora general de les condicions de vida d’un poble explotat pel dictador Batista i els ianquis que li donaven suport, fa temps que va desaparèixer de l’Habana. Tanmateix, del gran patrimoni cultural de l’esquerra, exportat a la meitat els països sud-americans, després d’assajar moltes teories de transformacions reals de la societat en millor, els resultats han sigut minsos i el poble les poques alegries que ha tingut li han costat tants de sacrificis que molts es pregunten si valia la pena.

A la meva manera de veure, en Fidel pretenia eradicar el capitalisme deixant de consumir articles fabricats mitjançant l’explotació de la mà d’obra i només per donar beneficis a quatre panxacontents, però el seu germà Raul ha tingut de permetre que, de mica en mica a través del turisme i de la inversió especulativa, aquell sistema capitalista del qual tantes pestes havien dit torni amb una rialla de galta a galta. Per tant, el comandant se n’ha anat amb tot els cordills del seu sistema descordats, malgrat durant uns quants dies semblarà que els vells temps de la revolució estiguin tornant per quedar-se. De moment, però, cap dels exiliats que torna a veure la família té intencions de quedar-se, i molts dels cubans que s’ho poden permetre nomes pensen en tocar el dos, per veure-les venir. Això deu voler dir alguna cosa, i no crec que en Fidel, que tenia el cap clar pel que diuen, no se n’hagués adonat. Per tant, jo ni brindaré ni ploraré, em conformo amb un: “Déu l’hagi perdonat!”.

http://tabrilde.blogspot.com 

divendres, 25 de novembre de 2016

MORIR-SE DE PENA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 25 de novembre de 2016)

● MORIR-SE DE PENA.- Fa ràbia sentir expressions com aquesta però en boca de gent que no en tenen ni idea de les moltes persones – des d’ancians a criatures – que es moren de pena arreu, cada dia. No en dubto gens ni mica que l’exalcaldessa de València hagués passat per un calvari personal els darrers mesos, però en certa mesura l’escarni i l’abandó sobretot dels seus, en part li anava també inclòs amb el càrrec; en canvi els molts que es moren de pena sense sortir al telenotícies, qui sap si no mereixen que se'ls planyi amb raó. Segons Arrels, només a Barcelona hi ha 3000 persones que es van morint de pena a pessics, dia a dia, amagats sota mantes i cartrons; de mitjana, tenen 43 anys, amb estudis superiors més del 12%, qui més qui menys amb trastorns físics o mentals... Les seves vides – ruptures familiars, somnis truncats, fallides econòmiques, fracassos professionals, addicions sobrevingudes, malalties mal curades, atur ... – sí que donen motius per a morir-se de pena de veritat o almenys per fer llàstima. De ben segur que si alguns d’aquests pelacanyes i poca-robes varen escoltar la senyora Rita - vantant-se que determinats obsequis que li feien per ésser qui era, com ara una bossa de Vuitton no tenien d’escandalitzar ningú perquè era el més corrent del món -, no varen pas pronosticar-li que es moriria de pena i en canvi ells varen decandir-se més, en veure que amb els “obsequis” que els queien amb prou feines en tenien prou per un bric de Don Simón i un entrepà de mortadel•la, i el dia que hi havia sort un cafè amb llet calent.


A la meva manera de veure, a alguns polítics de plastilina – li he comprat l’expressió al senyor Margallo -, i tertulians a sou de qui pagui millor la feina de remoure femers, no els hi faria cap mal, sinó tot al contrari, comprovar com es mort la gent de pena, a pessics, en aquest país. Que donin una volta pel caixer de la sucursal 725 de CaixaBank, al costat de la plaça del Pes de la Palla, on hi vegeten les deixalles humanes d’un advocat, d’un encarregat de restaurant, d’un empresari arruïnat que té cura d’un fill tarat, i quatre refugiats sense ofici ni benefici, tots consumint-se de pena. O que entrin a qualsevol geriàtric a passar una tarda amb els vells que encara s’aguanten els pets, barrejats amb els que no toquen quarts ni hores, i també sabran el pa que s’hi dóna morint-se de pena... De cara al cap de setmana, val més no posar-nos de més mal humor, però no es pot deixar de denunciar les actituds frívoles d’aquells que, precisament perquè són personatges públics i tenen la seva parròquia, no poden permetre’s dir les bajanades com aquesta de "morir-se de pena", només havent-ne sentit tocar campanes. Perdoneu les molèsties... 

dijous, 24 de novembre de 2016

QUI VOL DONAR LLIÇONS HA D’ESTAR PREPARAT PER ENTOMAR MOCS.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 24 de novembre de 2016)

● QUI VOL DONAR LLIÇONS HA D’ESTAR PREPARAT PER ENTOMAR MOCS.- Des de Catalunya es té una mica més que la sospita, de que els nacionalistes bascos es miren els sobiranistes catalans amb una certa condescendència crítica, entre sorneguera i múrria, dels que estan sempre a punt de donar-los lliçons sobre com s'hauríen de trampejar les relacions amb l’Estat i les seves institucions, sense arribar a les mans ni tenir bronca cada dos per tres, posant-se ells com exemple. No obstant que aquest malestar cada vegada es nota més, des de l’establishment sobiranista català ningú admetrà mai pensar que els renys més o menys en serio que se’ls hi escapen als bascos, ni alguna de més fresca que es permeten de tant en tant, siguin producte de la mala fe, ni encara menys, de ganes de tocar el botet. Però el cert és que no fan gràcia alguns estirabots clavats barres avall per patums del PNV, i gent d’aquí que té la pell més prima o els que són llenguts de mena, fa temps que s’aguanten les ganes de cantar-los unes quantes veritats als bascos, sobretot quan es posen en pla paternalista i refreguen pel nas d’una Generalitat que no pot veure ni amb pintura el Tribunal Constitucional, la fotografia del lendakari sortint d’Ajuria-Enea agafadet de la mà amb el president d'aquell Tribunal. I tampoc s’ha entomat bé que després de signar el pacte de govern entre nacionalistes i socialistes, tant els uns com els altres s’hagin vantat, mirant de reüll cap a Catalunya, que ells sí que fan les coses amb seny i no com altres que tot ho volen resoldre “unilateralment”, argument que no ve de nou.


A la meva manera de veure, aquests missatges que cada dos per tres deixen anar els pragmàtics bascos perquè els pleguin els esvalotats catalans tenen una part que es pot comprar, jo mateix en altres reflexions ho he admès, i una altra que és infumable, per exemple posar tan d’èmfasi i esperances en la nova redacció de l'Estatut perquè, en aquesta qüestió, Catalunya enlloc de rebre lliçons els en pot donar a tremuja, amb el valor a afegit de fer-ho com escarmentats i baquetejats. La bona sintonia estrenada amb els socialistes mai podrà superar aquella promesa d’en Zapatero: “Aprovaré l’Estatut que Catalunya redacti!”, ni l’escarni d’un Guerra orgullós d’haver-lo ribotejat fins deixar-la en la pell i l’os i, finalment, passar per la humiliació que el Tribunal Constitucional masegués aquell Estatut discapacitat i esquelètic, després que els mesells catalans l’acceptessin tal com era, amb tots els seus defectes i mancances, i les Corts Generals refredessin la pelleringa en que s’havia convertit. Aquest va ser el desencadenant d’un sentiment independentista que ha crescut des d’un percentatge testimonial fins fregar el cinquanta per cent de la ciutadania. Per tant, penso que els bascos haurien de tenir presents aquestes i d’altres males experiències, abans de dedicar-se a donar lliçons gratuïtes als catalans, perquè de tant passar-se en la didàctica, es poden trobar amb algun moc com a resposta. 

dimecres, 23 de novembre de 2016

EL RESPECTE DAVANT UN CADÀVER NO IMPEDEIX RECORDAR EL BO I EL PITJOR D’UNA PERSONA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 23 de novembre de 2016)

● EL RESPECTE DAVANT UN CADÀVER NO IMPEDEIX RECORDAR EL BO I EL PITJOR D’UNA PERSONA.- Cadascú es troba al final de la seva vida un sarró ple dels records bons o dolents, resum de les seves obres. Tots els cadàvers són iguals, la mort no distingeix entre bones persones i males bèsties: dintre de la caixa tots els morts fan la mateixa fila després de ser retocats i en la seva presència l’únic que no se’ls pol negar es respecte. Si no per altra motiu, pel fet que de la mort ningú se n’escapa i la seva dalla deixa a tothom arranat horitzontalment, panxa enlaire, siguis rei o captaire. Per aquesta raó, repeteixo, inclús aquells que es passen la vida asseguts a la porta de sa casa esperant veure desfilar les despulles del seu enemic, quan passa el cadàver per davant no se li pot negar una mostra de respecte, no pas pel que representava en vida o pel que pogués haver fet, sinó simplement perquè des que hom es converteix en cadàver ja no compta al món del vius més enllà dels records endreçats com a penyora al sarró deixat per la senyora de la dalla, als peus del taüt. Tot plegat, com us podeu suposar, ve a tomb de la mort de Rita Barberà i de la cerimònia de la confusió orquestrada a l’entorn d’un minut de silenci seguit per tots els grups polítics en el Congrés dels Diputats, menys pels cadells d’en Pablo Iglesias. Ell mateix ha explicat que el no seguiment d’aquesta iniciativa obeïa a que no els engrescava participar en un homenatge a una política corrupta. Deixant de banda el detall significatiu que gent del seu mateix grup no li n’ha fet cas al líders en iguals circumstàncies al Senat, i que els companys de viatge de Compromís s’han comportat envers la morta respectant tota la seva dignitat institucional, potser que aclarim d’una vegada que guardar un minut de silenci no és cap homenatge – ho seria un aplaudiment, per exemple -, sinó un minut de recolliment durant el qual cada persona, d’acord amb les seves creences, resi perquè un difunt descansi en pau. Desitjar que reposi en pau, no se li pot negar a cap persona, hagi sigut en vida bo o dolent, quan ja no és res més que un cadàver.



A la meva manera de veure, dels morts només en queden els records i la vida i miracles de la persona que era transcendirà l’endemà de la seva mort física, en la mesura que sigui recordat pels vius. Deu-me’n guard de ser un trist cadàver del qual ningú se’n recordés! En Dalí em donaria la raó en aquest punt: “sigui per bé o per mal, el que importa és que se’n parli d’un”. Millor que sigui per les seves bones obres, que una persona passi a la posterioritat, en comptes de per les seves malifetes. Per exemple, el poeta Garcia Lorca, el music Pau Casals o l’inventor de la penicil•lina passaran a la història en un sentit positiu, mentre que les males bèsties d’en Franco o del Hitler sempre seran trets per mostra de la maldat. Per tant, ningú se n’escapa després de mort de passar comptes amb la història. Jo no sé si s’haurà d’entendre primer amb sant Pere per saber on descansarà en pau tota l’eternitat, després d’una vista preliminar, però del que podem estar segurs tots plegats és que no ens escaparem del judici dels homes o de la història, segons la importància. I com deia el meu padrí, als porcs també els hi arriba el seu sant Martí encara que el seu cadàver criï malves. Per tant, tornant a la qüestió de l’ex-alcaldessa de València, els senglars de Podemos haguéssim fet molt santament no perden els papers davant un cadàver encara calent, i encomanar-lo a qui fos en que ells creguin durant el minut de silenci. Tanmateix, si no em compren el consell, almenys que reflexionin aquesta frase: “no et comportis amb els altres com no voldries que es comportessin amb tu”.

dimarts, 22 de novembre de 2016

SERVIR A DOS SENYORS ES COMPLICAT, ARRISCAT I SOL ACABAR MALAMENT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 21 de novembre de 2016)

● SERVIR A DOS SENYORS ES COMPLICAT, ARRISCAT I SOL ACABAR MALAMENT.- Com que hi ha tantes ànimes caritatives sempre disposades a portar farcellets amunt i avall, ningú pot estar-ne segur que cap secret estigui ben guardat. Per aquesta raó, en principi val més no tenir secrets ni cors partits, però en vistes del que li ha passat al xicot tarragoní que s'estimava tant el Nàstic, el club de futbol quins colors sempre havia mamat des de petit, com el Reus, que feia un any i mig que l’havia fitxat per jugar al juvenil. Com que als 17 anys ningú té encara la picardia de disfressar la sinceritat, el xicot va anar a veure el derbi provincial que es va jugar al camp del Reus diumenge passat, comprant a taquilla dues entrades, una per a ell i l’altra per a la seva xicota, asseient-se enmig dels amics seguidors del Nàstic i com tots, ell discretament dessota la jaqueta, una camiseta de l’equip dels seus primers amors. Però, ai las!, algú va xerrar als directius del Reus la infidelitat del seu jugador juvenil i a les poques hores, sense ni agrair-li els serveis prestats, el varen fotre al carrer com a un gos. Potser a sang calenta, qui va prendre la decisió va confondre’s d’època i va creure's que era un dels centurions que van colonitzar el tarragonès, aplicant l’antiga regla dels legionaris: “Reus no paga traïdors”. Bé, el cas és que el xicot encara no ha entès que no s’hagués vist expulsat amb ignomínia si s’hagués comportat com un adult hipòcrita; però era massa jove per haver après que no es pot anar pel món amb el lliri a la mà. I que si el tira tant el Nàstic com el Reus, ha de dissimular i no comprometre’s asseient-se on li roti quan es té el cul llogat.


A la meva manera de veure, però, l’anècdota que us acabo de contar només l’he feta servir de pretext per parlar d’una qüestió més emprenyadora i és que en l’escenari polític d’avui dia, trobo que massa actors tenen la “sanfasón” de representar sovint la vella utopia de servir dos senyors alhora. Els evangelistes van deixar escrit que Crist ja s'havia referit als que gosaven aquest absurd com a cínics; però alguns dels nostres polítics, inclús els que es piquen el pit cada dos per tres, només fan servir de les prèdiques de Jesús allò que els hi convé. I vet-aquí que es fiquen de peus a la galleda quan se’ls hi retreuen fets o opinions contradictòries, que en realitat no són altra cosa que intents fallits d’una lleialtat impossible. Per exemple, l’alcalde de Lleida i president del PSC, ho té fotut per explicar que el dia de la consulta del 9-N anés a votar – per quedar bé amb l’ànima catalanista del seu partit –, i avui està a favor del suplicatori per inhabilitar el diputat Homs – per quedar bé amb l’altra ànima dels socialistes catalans, l’afí al PSOE -, que és qui li va posar l’urna perquè ell pogués vantar-se de nacionalista. Si l’espai de que disposo no fos tan limitat, podria afegir-hi un carretó d’exemples semblants de gent pública, que avui diu naps i demà cols, depenent del peu amb que hom es lleva o de a quin dels dos senyors obeeix, però no cal perquè vosaltres segur que en teniu un bon repertori. Tanmateix, no voldria deixar de referir-me a un personatge que em sembla que s’ha ficat en llibres de cavalleria amb aquesta entelèquia de fer la gara-gara a Madrid i a Barcelona: l’Enric Millo, nomenat amb tota pompa ahir “corregidor” de Catalunya. Fins ara, des de Madrid enviaven funcionaris/es de carrera a com a delegats del govern, i no se'ls hi demanava res més que obediència cega a les ordres de la Montcloa. Però ara, com ja us vaig anunciar fa dies, des de Madrid volen recuperar la confiança dels catalans amb encanteris, i no podien trobar cap encantador de serps millor que un gat vell en canvis de jaqueta i de fer discursos segons de quin cantó bufa el vent. Per cert, per si no ho sabeu, un Millo que aspirava a ser ministre i s’ha hagut de conformar en ésser ulls, orelles i mans dreta i esquerra de la millor Rottenmeier de l’elenc espanyol, la senyora Soraya. El problema per al senyor Millo es que està tan convençut que es poden servir dos senyors alhora que no vol sentir a parlar que Jesús hagués dit que no podia ser perquè sempre acaba malament, l’experiment. Un home de formació cristiana com ell hauria de saber-ho. 

dilluns, 21 de novembre de 2016

A QUI LI INTERESSA COMPLICAR TANT LA RECUPERACIÓ D’UNA PROPIETAT OKUPADA A LA BRAVA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 21 de novembre de 2016)

● A QUI LI INTERESSA COMPLICAR TANT LA RECUPERACIÓ D’UNA PROPIETAT OKUPADA A LA BRAVA? – Fa quatre dies se’n parlava a tot arreu del cas d’un matrimoni que va acollir una sense-sostre per caritat, i als pocs dies es va fer mestressa del pis d'acollida portant-hi la seva parella i un fill, sense que els propietaris legals tinguessin res a fer per llançar-la fora, un cop transcorregudes 48 hores de la violació de domicili. ¿No n’hi hauria d’haver prou, per recuperar un habitatge habitual o segona residència d'un particular, amb presentar un contracte legal de lloguer o una escriptura de propietat? Doncs no, perquè la legislació d’aquest país és tan “paternalista” i “garantista“ que massa vegades hom té la sensació que la norma està feta per salvaguardar els drets dels delinqüents enlloc dels de les víctimes. Deixeu-me dir una obvietat escandalosa: em sembla increïble que es desnonin famílies de pelacanyes, de pisos propietat de bancs, immobiliàries i corporacions, i no es faci servir la mateixa regla de tres per desokupar habitatges privats, adquirits amb els seus estalvis honrats per famílies treballadores o menestrals que, per exemple, en tornar d’unes vacances o anar de cap de setmana, han trobat que no podien entrar a casa seva perquè uns pòtols havien canviat el pany i plantaven cara a la policia cridada pels propietaris, al•legant sense cap més prova que el fet consumat d’haver-hi entrat feia més de 48. No us penseu pas que les violacions de domicili són escadusseres, perquè cada dia resulta que n’hi ha un parell de dotzenes de denuncies, que deixen alguna família cagant-se literalment en les lleis d’aquest país.


A la meva manera de veure, el que fa sentir més indefensos els ciutadans que es troben en situacions com aquesta és que, en parleu amb qui en parleu, tothom troba un disbarat que uns paios, aprofitant que temporalment no hi havia ningú al pis, canviïn el pany i s’hi escarxofin com si en fossin els amos, i quan l'amo de veritat crida la policia resulta que sembla que aquesta vetlla més pels drets dels de dintre que no pas pels de fora. I és que una cosa és la filosofia del moviment social okupa, consistent en aprofitar un habitatge abandonat temporal o permanentment per aixoplugar-hi en un moment donat famílies esdevingudes, per circumstàncies de la vida i de la crisi, en indigents o sense-sostre; i una altra de molt diferent es entrar en un pis buit durant uns dies, ple de les pertinences personals i aixovars de les persones que hi vivien, i nega’ls-hi als legítims propietaris l’entrada. En un país “normal”, mai ens podria passar pel cap que la policia i la justícia fessin costat als violadors d'un domicili, enlloc de als violats. Per tant, s’imposa una reforma urgent de les normes per tal de contemplar amb sentit comú aquestes situacions tan lamentables. Hi ha reformes legislatives que tenen prioritat, i en un estat de dret una de les principals és que els ciutadans sentin protegides les seves propietats. És una prioritat que no té volta de fulla, com tantes d’altres en les quals tampoc el sentit comú s’utilitza massa per resoldre ràpid conflictes d'interessos. Qui sap si perquè qui ha d’exercir l’autoritat per impedir abusos d’aquesta mena té les mans lligades pel Codi Penal, les víctimes que s’ho poden permetre tiren pel dret i contracten “desokupadors” que per una tarifa gens mòdica materialitzen allò tan lleig – però efectiu – de prendre’s la justícia per la seva mà. La qüestió és si, com ja més de quatre sospiten, en alguns d’aquests escamots radicals no s’hi amaguen ex-okupes sense gaires escrúpols, consideració que ens portaria a una conclusió que per a bastants ciutadans escarmentats seria de pissarrí: moltes màfies urbanes existirien si les policies poguessin fer sense traves la seva feina de protecció dels ciutadans víctimes de delictes contra la propietat, la seguretat o el civisme, per exemple? Si a ningú l’interessa complicar la troca, per què no ho fem tot més senzill i planer?

diumenge, 20 de novembre de 2016

LES GUERRES SATISFAN ELS MÉS BAIXOS INSTINTS DE L’HOME, ALEP N’ÉS EL DARRER EXEMPLE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 20 de novembre de 2016)

● LES GUERRES SATISFAN ELS MÉS BAIXOS INSTINTS DE L’HOME, ALEP N’ÉS EL DARRER EXEMPLE.- Acabada la primera gran guerra van néixer les Nacions Unides amb el propòsit que la política servís de vacuna per aturar en endavant els conflictes armats, però la bona fe d’uns quants no va poder-se imposar a l’ego magnificat, la tossuderia i la mediocritat d’alguns polítics de l’època i ja vàrem tenir armada la segona gran guerra, que després de banyar en sang i odi tres quartes parts d’Europa, va permetre genocidis de jueus i armenis i l’holocaust nuclear de milers de japonesos. I quan després de més de mig segle de massacrar-se els uns als altres com salvatges, comproves que les crides de l’ONU no fan ni pessigolles als que atien la guerra sense amagar-se’n, per continuar apostant per la política s’ha de ser molt gamarús o tenir molt d’estómac. Mentre les nacions unides per entendre’s els pobles sense apallissar-se continuïn associant seguretat a despesa militar, a imposar ordre per la força bruta, totes les crides i proclames en favor de la pau per part dels líders polítics des de les tribunes no són altra cosa que mostres del cinisme i de la hipocresia més barata. El passat 2015 la despesa militar al món va pujar fins a 1,7 bilions de dòlars, comptant només les operacions “legals” perquè si sabéssim tot el que es remena al mercat negre – guerres tribals, guerrilles i terrorisme, inclosos -, ens vindria un cobriment de cor. I d’aquesta repunta constant de la despesa militar ningú pot fer veure que no en sap res, perquè si passem el rasclet per totes les clavegueres dels estats, inclosos els que diuen estan per sobre del bé i del mal com Suïssa o Suècia, tenen la seva indústria de guerra, més o menys camuflada; i potser fins i tot el Vaticà hauria de fer-se mirar si ja s’ha després de tots els interessos, que, en època del financer opusdeista i arquebisbe Paul Marcinkus, tenia en empreses armamentistes. De manera que per a no esverar-nos en va i fer-nos mala sang, millor que abans de tirar la primera pedra tothom miri si a casa seva estan lliures de culpa.


A la meva manera de veure, però, si bé és cert que avui la salvatjada de les sanguinàries Síria i Rússia a Alep, ens encén d’indignació en veure com els pitjors instints de l’home s’apliquen a arrasar hospitals i població civil indiscriminadament; aquesta massacre només es tracta d’una anècdota al costat de l’autèntica dimensió d’aquesta set d’armar-se fins a les dents: la despesa militar global suposa un 2,3% del PIB mundial i amb simplement el 10% d’aquests diners es podria acabar – ACABAR, he! -, amb la pobresa i la fam al món. El pacifisme actiu només el practiquen vint-i-cinc països, la majoria microestats, que rebutgen tenir exercit. La majoria creuen que les armes serveixen per conservar la pau, quan les armes per la única cosa que serveixen és per fer la guerra, matar i imposar-se per la força no de la raó sinó dels mals instints. Les guerres on moren milers de persones estan provocades pels poderosos per ser-ho més, de poderosos. Tan veritat com que les crisis econòmiques estan provocades pels rics que volen ser-ho més, de rics. Poseu-vos-ho al cap i traieu-vos-ho dels peus. Per què es llancen tants milions per anar a l’espai, havent-hi tantes persones que es moren de gana? Per investigar amb finalitats estrictament científiques, altruistes de cara a la humanitat? Au vinga! No siguem il·lusos, la conquesta de l’espai també és una arma de defensa, de domini de l’home sobre l’home. Per cert, m’agradaria saber per quins set sous davant la salvatjada de Síria no s’omplen el carrers de les capitals del món protestant, cridant: Alep som tots! Serà perquè el principal botxí és Rússia i val més fer-hi la farina blana? O perquè, en el fons, els antics bolxevics tenen butlla? Estaríem tan callats si qui massacrés Alep fossin els ianquis?               

divendres, 18 de novembre de 2016

MENTRE HI HAGI TANTS QUE MALDIN PER UNA FEINA DECENT, LA CRISI NO S’HA ACABAT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 18 de novembre de 2016)

● MENTRE HI HAGI TANTS QUE MALDIN PER UNA FEINA DECENT, LA CRISI NO S’HA ACABAT.- Que molta gent tingui feina, avui dia no vol dir res per a valorar la salut econòmica d’un país, si un grapat molt considerable de feines estan mal pagades i els treballadors que pretenen només guanyar-s’hi la vida, considera que no són feines decents. Quan s’aspira a una feina decent és senyal que no se’n té, no hi doneu més voltes. Mentre la cara bruta del capitalisme no s’avergonyeixi d’aprofitar-se, en temps d’atur elevat, que els treballadors accepten condicions de treball insatisfactòries - bé sigui en salaris baixos, jornades llargues o mitjans escassos –, a canvi de conservar la feina, malgrat sigui una merda de feina que ni cobreixi les seves necessitats ni aporti estabilitat, no anem bé. Venja’m quins són els factors de referència per considerar una feina decent. En primer lloc, rebre un salari que sigui suficient per cobrir necessitats bàsiques com l’alimentació, l’habitatge i les despeses que se’n deriven (calefacció, llum, aigua, etc.), però també per disposar d’ingressos suficients per desenvolupar una mínima vida social: menjar ocasionalment fora de casa o estalviar per si es té un mal de ventre i per quan s'arribi a vell. En segon lloc, la sensació de seguretat és l’aspecte més valorat per definir una feina decent. Les feines en que la relació laboral s’estableix, per exemple, mitjançant contractes diaris successivament renovats, o que requereixen treballadors discontinus per sistema en llocs fixes, provoquen que el descontent entre els que tenen feina sigui cada vegada més gran. El tercer factor que serveix per posar nota a una feina decent és que permeti disposar d’unes vacances pagades i d’un salari com cal en cas de malaltia. I, finalment, que l’entorn laboral sigui segur i no pas tòxic... Si fem una ullada a l'entorn, ens adonarem que una gran part dels que tenen la sort de treballar – uns privilegiats respecte dels que engreixen les estadístiques de l’atur -, no fan salts d’alegria amb la feina que tenen, dada ben significativa, francament.


A la meva manera de veure, doncs, mentre les organitzacions polítiques i patronals no entenguin que escanyar les condicions de treball suposa benefici per avui i bancarrota per demà, no avançarem. La OIT ha dit que la promoció de les feines decents és avui un dels objectius pendents en 193 països, també entre els occidentals més industrialitzats. Aleshores, quan comprendran aquests que diuen rumiar tant perquè siguem feliços, que si no circula diner, si els treballadors no es guanyen la vida dignament perquè animin el consum, d’aquest atzucac no ens en sortirem mai? Sembla que la Comissió Europea canvia els criteris d’austeritat i que deixarà obrir la mà, però falta que aquesta nova cultura s’imposi adequadament. Als EE.UU. per si us n’havíeu oblidat varen enterrar la depressió del 29 seguint una doctrina simple: "incrementar la despesa pública en moments de recessió, per a generar demanda que estimuli la inversió". El principal inconvenient és que aquesta doctrina keyniana avui augmentaria el dèficit, i amb els nivells d’endeutament que arrosseguen alguns països, entre ells el nostre, potser seria arriscat de fer-ho sense un bon i competent director d'orquestra. A banda d’això, potser seria també l’hora de preguntar-nos perquè s’han fet tantes inversions improductives, que enlloc de generar riquesa han fet més pobres als pobres i més rics als rics? I aquesta pregunta només la poden contestar els establishments panxacontents que han defensat unes directrius que han fet augmentar el número d’infeliços, enfront d’una minoria cada vegada més encantada de la vida, perquè es pensa que tothom, i no només ells, lliguen els gossos amb llonganisses. 

dijous, 17 de novembre de 2016

EL CAS FERNANDEZ-DIAZ, UNA PROVA DEL COTÓ-FLUIX DESAPROFITADA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 17 de novembre de 2016)

● EL CAS FERNANDEZ-DIAZ, UNA PROVA DEL COTÓ-FLUIX DESAPROFITADA.- En Rajoy potser no es mereix, com diuen alguns des d’aquí, que perdem el temps parlant del què fa o deixa de fer; però agradi o no de moment és qui remena les nostres cireres i pren decisions que ens poden fastiguejar tot el dia o hipotecar-nos qui sap si l'eternitat. Semblava que havent d’anar amb crosses per donar quatre passes, seria més prudent i procuraria tenir contents als de qui depèn per apuntalar-se, si vol arribar al final de la legislatura. Qualsevol persona intel•ligent faria la farina blana a canvi de no renunciar a representar el paper de capgròs del regne, però en Rajoy es de l’escola gallega i sempre amaga la propera jugada, tant al dominó com a la política. I malgrat va insinuar que no faria un pas sense recolzar-se almenys en una crossa, a la primera oportunitat de demostrar que havia aprés la lliçó, va i la pífia. El discurs d’investidura fou de tot, menys humil i pragmàtic; en la composició del govern no va repartir gens de joc, precisament; però això de fanfarronejar descaradament amb treure's de la màniga l'as que hi porta amagat – la convocatòria d’eleccions –, és tan lleig com fer xantatge als companys de partida, si em permeteu l'expressió. Tanmateix, jo sempre vaig insistir que on se li veuria el llautó al gallec seria en com gestionaria la patata calenta de l’antic ministre de l’interior, el venerable opusdeista don Jorge. En Rajoy podrà tenir molts defectes, però als amics que li han tret castanyes del foc no els deixa caure. Recordeu aquell cèlebre tuït a un altre amic: “Luis resiste!”? Vet-aquí, doncs, que a Fernández-Diaz volia deixar-lo ben arreglat amb la presidència de la Comissió d’Afers Exteriors.


A la meva manera de veure, com ha gestionat aquest afer m’ha deixat francament decebut, si és que en algun moment m’havia cregut que era sincer quan es vantava de ser el terror de la corrupció. Per començar, ja palesa que li falta un bull a l’hora de seleccionar candidats, perquè per proposar per un càrrec de projecció institucional exterior a un analfabet en francès i anglès, s’ha de ser una mica frívol. Però gràcies a Déu, o a qui sigui que vetlla perquè no es facin mes disbarats del compte, la crossa socialista va recuperar el seny i va deixar plantat el repartidor de medalles a les Verges, negant-li el seu suport per endollar-lo a la presidència de qualsevol comissió parlamentària. I a partir d’aquí és quan en Rajoy ha desaprofitat la prova del cotó-fluix, i enlloc de deixar de banda un ex-ministre recusat per totes les bancades, li ha regalat el caramel d’una comissió de tercera categoria, però amb dret a una moma de 85 mil euros anuals, un assistent personal i cotxe oficial. En qualsevol país de cultura democràtica enxampar un ministre conspirant contra càrrecs electes i institucions comporta la fulminació política perpètua. És més, en aquells països no cal que ningú prengui una decisió tan radical, perquè el presumpte culpable per ètica presenta la dimissió. Repeteixo, el tarannà democràtic del senyor Rajoy no ha superat la prova del cotó-fluix i per si no n’hi havia prou amb la vergonya del cas Fernández-Diaz, la guinda ha estat permetre l'exhibició a l’hemicicle d’una altra amiga, la Rita Barberà, en pla fallera major, mentre se li acumulen les causes judicials. 

dimecres, 16 de novembre de 2016

ENVEJO PERÒ TEMO ELS QUE NO TENEN POR.DE RES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 16 de novembre de 2016)

● ENVEJO PERÒ TEMO ELS QUE NO TENEN POR.DE RES - Fa uns mesos tots els musics de l’orquestra de la Scala de Milà van sol•licitar al seu director que presentés la dimissió, si no volia que es declaressin en vaga perquè els hi feia por amb els seus mètodes autoritaris. Quan des d'una empresa, una organització o una simple família la por s’imposa a la confiança i a la lleialtat, ja podeu tocar a morts perquè cap dels projectes que engeguin sota aquest condicionant arribarà a bon port. Sort que aquesta por concreta que es basa en l’autoritarisme, el culte a la disciplina o la nul•la capacitat de consensuar els mètodes o les maneres d’aconseguir els objectius, té un remei senzill i ràpid d’aplicar, sempre que es tingui el valor de denunciar la causa sense contemplacions. Mort el gos, morta la ràbia, en sentit figurat. Però el que em preocupa de veritat és que hi hagi professionals en sembrar pors, amb prou discreció o malícia perquè no se n’adonin els seus destinataris predestinats, masegant de mica en mica el crèdit i la confiança de la societat en les institucions i en els lideratges, intoxicant l’ambient amb incerteses i dubtes sobre tot. I encara em treu molt més la son, descobrir que moltes vegades els que transmeten por ho fan perquè tenen por. Quanta gent que té idees interessants sobre com resoldre problemes complicats de tota mena, des de culs de sac tècnics o financers a atzucacs polítics, es talla i prefereix no obrir la boca per por que allò que exposi no li agradi al seu cap directe, de qui penja la seva nòmina i la carrera? Quants treballadors qualificats prefereixen executar el que se’ls hi mana i no s’atreveixen a innovar per por que se’l titlli de trepes o de poc respectuosos amb els superiors jeràrquics? Vaig llegir en algun informe d’una escola de negocis, que moltes empreses anirien millor si els seus empleats col•laboressin voluntàriament aportant idees innovadores, però que no ho fan per por que aquesta proposta de canvis els hi reportés conseqüències negatives. D’aquesta por se’n parla poc en algunes empreses, perquè sol ser un tema tabú.

A la meva manera de veure, doncs, la por que es destil.la sibil•linament sobre la societat, per tenir-la dominada i submisa, seguint aquell principi maquiavèl•lic de que la por guarda la vinya, és la que em fa basarda de veritat Sense anar més lluny, s’hi prenem per mostra el procés independentista que ens toca de tant a prop, no en tinc cap dubte que la por s’utilitza des dels dos bàndols descaradament. No és una crítica sinó una constatació. Els sobiranistes volen guanyar partidaris argumentant que si no es parteixen palles amb Espanya els catalans ho passarem molt magra, perquè l’Estat està entrampat fins a les celles, i des de la sanitat a l’educació, passant per les pensions i acabant en el futur dels fills, tot penja d’un fil a punt de trencar-se. Els unionistes, en canvi, mouen els espantalls de la por en sentit contrari: sense l’aixopluc de les faldilles de la lloca espanyola els pollets catalans passarem gana perquè ningú voldrà invertir en un país proscrit d’Europa, del món i quasi de l’univers. I, per descomptat, els vells haurem d’anar a cobrar la pensió al riu i els joves migraran on puguin. La por, sempre el discurs de la por. Si de mi depengués l’estratègia per fer avançar el procés, recomanaria que s’oblidessin d’algunes falses premisses, com ara que prudència és igual a covardia o que confondre el valor amb temeritat. També compro una cosa que vaig llegir no fa gaire, em sembla que era d’en Llàtzer Moix, que considero pertinent per acabar aquesta reflexió: “Els ordres democràticament constituïts no se subverteixen prescindint de la por, sinó respectant – en tota circumstància i no només quan convé a una part – les normes de convivència. Les transformacions consensuades no són gaire discutibles ni fan por. Les unilaterals, sí. Per molt condiment “sense por” que les assaoni”


ARA QUE ESTÀ MORTA, CORREM-HI TOTS A COMBREGAR-LA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 15 de novembre de 2016)

● ARA QUE ESTÀ MORTA, CORREM-HI TOTS A COMBREGAR-LA!- Ho sabia tothom: la família, perquè una néta hi treia el cap tot sovint per casa seva; els Serveis Socials, puix li pagaven una subvenció perquè no li tallessin l’aigua; els veïns, perquè aquestes misèries no es poden amagar de les xafarderies; la propietat del pis, perquè havia interposat una demanda a l'àvia per morosa del lloguer; Gas Natural-Fenosa, perquè li havia tallat la llum tirant pel dret... Però ningú va impedir que la pobre àvia de 81 anys morís cremada, en calar foc al matalàs una espelma que substituïa la llum que li havien tallat. Ho sabia tothom, i ara tothom s’espolsa la culpa: la família, perquè tenia altres problemes de què ocupar-se abans que de l’anciana; l’Ajuntament de Reus, perquè diu que l’àvia era esquerpa amb els Serveis Socials i no acceptava que l'ajudessin, i que la companyia elèctrica no va avisar als serveis socials que la deixaria a les fosques, com mana el que queda de la llei catalana mutilada pel Tribunal Constitucional a petició del PP; i Gas Natural-Fenosa perquè bescanta de l’Ajuntament acusant-lo que no els hi havia comunicat que l’àvia era una persona vulnerable, enlloc de reconèixer la seva culpa directa... En fi, tothom ho sabia; la llàstima és que a l’àvia la volen combregar, ara que ja està morta. Però el problema no rau en aquesta tragèdia en concret, sinó en quantes tragèdies semblants s’amaguen sota les teulades de moltes cases del país. Els serveis socials dels Ajuntaments disposen de censos exactes dels casos de vulnerabilitat, sigui per pobresa energètica, per degradació social o per pura misèria? Em preocupa que, com passa amb les oficines d’ocupació, els serveis socials municipals amb l’excusa que van curts de recursos, només s'enregistrin els que passen a donar-se d'alta. I sobretot em preocupa que quedin molts de pobres vergonyants que prefereixen morir-se en un racó de casa, abans de despullar les seves intimitats.


A la meva manera de veure, doncs, quan passen coses com aquesta són varis els responsables de no haver-ho fet prou bé; però hi ha culpables amb majúscules. I encara que només sigui per decència, cap ciutadà pot mirar cap a una altra banda ignorant escàndols com declarar inconstitucional una Llei per regular i prevenir la pobresa energètica o vantar-se que les tres grans elèctriques que abasteixen el mercat espanyol han guanyat més de 56.000 milions d’euros, des del 2008 fins al tercer trimestre del 2015, mentre els espanyols castigats per retallades de sous o a l’atur han vist com el rebut de la llum s’apujava un 52% en el mateix període, el doble de la mitjana europea amb el govern en pes aplaudint amb les orelles. La companyia que més bacallà talla és Endesa, la qual va deixar de ser pública quan l’Aznar no va impedir que la italiana Enel se la cruspís, a la salut del seu col·lega Berlusconi. Però el que m’emprenya més de tot plegat, és que en els poltrones dels Consells d’Administració de les citades tres Corporacions – Endesa, Iberdrola i Gas Natural- Fenosa -, s’hi escarxofen 43 polítics de renom, alguns dels quals s’omplen la boca de justícia social, que mitjançant el truc de la porta giratòria es deixen estimar amb una rectoria de categoria, a compte de no sé quins serveis prestats. En el repertori d’estomacs agraïts hi figura o hi ha figurat la flor i nata de quasi tots els partits, progressistes i conservadors, que s’han acotxat amb el poder des de la transició fins ara, inclòs algun “pare de la Constitució” com en Roca-Junyent, o destacats “socialistes obrers espanyols” com Josep Borrell, Felipe Gonzalez, Joan Majó, Lluis Solana, Pedro Solbes... Només amb la meitat del que s’embutxaquen aquests il•lustres exemples d’una ètica i moral molt discutibles, es podrien cobrir de sobres les factures de la llum o del gas que els poca-robes deixen de pagar per necessitat. I qui sap si ens haguéssim estalviat la mort de l’àvia de Reus, que després de 81 anys de penúries no ha trobat cap més porta giratòria que sortir de casa seva amb els peus per davant i amb el matalàs – potser una bona part del seu escàs patrimoni – convertit en cendres. Que Deu li doni un bon repòs i que descompti la seva mort a tots aquells que ara s’excusen dient que no sabien que les seves accions, omissions o prohibicions tinguessin tanta repercussió. Perquè ho saben molt bé, però no s’hi fixen fins que s’hi enganxen els dits. En qualsevol cas, la multa que li pot caure a Gas Natural-Fenosa després d’un litigi contenciós que pot costar el tiple, seria de 100 mil euros. Pura xavalla. 

dimarts, 15 de novembre de 2016

PER QUÈ HE DE MENJAR-ME UN DEUTE QUE JO NI HE ENGREIXAT NI ME N’HE BENEFICIAT?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 14 de novembre de 2016)

● PER QUÈ HE DE MENJAR-ME UN DEUTE QUE JO NI HE ENGREIXAT NI ME N’HE BENEFICIAT? - Amb els grans números m’hi perdo i no em faig càrrec de la magnitud de la tragèdia fins que m’assec tranquil•lament i faig el compte de la vella, comptant amb els dits. Segons els comptes oficials del darrer exercici, el deute de la Generalitat puja 72.274 milions d’euros. Un cop ben assegut per a no caure d’esquena de la impressió, comprovo que la gepa que arrossega l’economia catalana em repercuteix a la meva butxaca exactament en gairebé 10.000 euros, per fer números rodons, i si afino més la punteria, descomptant els menors de divuit anys i tots els insolvents, resulta que les passaré magres per eixugar la part que em volen endossar d’aquesta llufa. Però el que m’indigna més, si voleu que us sigui sincer, és que com tants d’altres ingenus ciutadans no me n’havia preocupat de passar pel sedàs els balanços, confiant que els governants ja governaven. Ara bé, quan m’hi fixo m’adono del desgavell, sobretot a partir del 2005, per cert en ple govern tripartit. Per entendre’ns, fins aleshores el deute pujava a 14.544 milions (8,3% del PIB), que ja era una bona i poc exemplar picossada, però quan plega el segon govern tripartit la llufa s’ha doblat a 32.000 milions, i això ja s’assembla més a una tragèdia. I no trobo excusa suficient que una bona part del dèficit ha mantingut l’estat del benestar, perquè em consta que s’ha gastat més en gestors que en beneficiaris i no s’ha planificat sempre amb vertadera professionalitat, ans al contrari, i s’ha allargat més el braç que la màniga. A més a més, el govern central enlloc d’ajudar a aixecar el cap ens ha amorrat tot el que ha pogut traspassant-nos la seva pròpia morositat. Patim, doncs, un ofec econòmic d’immenses proporcions, tant difícil de dominar com de gestionar. I mentrestant, les “reines” de la CUP maregen la perdiu desfullant la margarida per trobar "nos" als pressupostos que podrien alleujar la situació, somniant truites impossibles quines despeses que no podran assumir-se amb els ingressos actuals, llevat que el senyor Jonqueras sàpiga fer màgia, i que multiplicaran encara més el deute corrent. Doncs no, de cap manera! Jo no penso assumir sense picar de peus a terra aquest deute que m’encolomen fent un capmàs, perquè ni he malgastat ni m’he entrampat frívolament. Qui ho hagi fet, usurpant-me la personalitat, que pagui els plats que hagi trencat!


Però, el que m’emprenya més és que estic enfonsat en aquest pou degut a aquells a qui havia fet confiança perquè vetllessin que no fos víctima de cap enganyifa, i que devien aixecar-me la camisa quan em feien creure que en aquest país i en el del costat es lligàvem els gossos amb llonganisses, que érem els que teníem el rebost més ple i que podíem tirar de beta sense por, vivint com reis malgrat no fóssim monàrquics. I això no ho deien quatre pelacanyes indocumentats, sinó que capgrossos destacats d’aquí i del país veí se n’omplien la boca i, fins i tot, anaven pel món fent-se el fatxenda i donant lliçons de teoria econòmica a alguns que l’havien inventada. I és que tot era fum, tot era fantasia, tot era un somni de color de rosa que, en caure del llit d’una trompada, es va convertir en un malson. I de treure pit i de ser els primers en acudir a tots els merders, encara que no se’ns hi demanés, com si fóssim una potència de les grosses, hem de veure com una colla de la nostra gent han de parar la mà si volen menjar calent un cop al dia. I el que em fa més malícia de tot plegat, és adonar-me que els mateixos d’aquí i d’allà que van arruïnar-nos la vida, ara ens volen apedaçar l’armilla per tornar a començar la roda del malbaratament. I, a més a més, tenen la cara de dir que saben com fer-ho!

diumenge, 13 de novembre de 2016

A L’HIVERN EM POSO BARRET PER A NO AGAFAR UN COP D'AIRE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Vespre de diumenge 13 de novembre de 2016)

● A L’HIVERN EM POSO BARRET PER A NO AGAFAR UN COP D'AIRE.-Quan era jove, a Figueres es veia molta gent de la meva edat lluint barret tirolès sense cap mania, mentre que la gent més gran preferia una boina tirant a txapela o la gorra de tota la vida. Quan vaig anar a viure a Manresa em varen fer veure que això de portar barret no feia pels joves, ni pels grans tampoc, llevat que fossis una persona important que, en aquella reculada època, volia dir “ric” o “del règim”. Em va deixar parat aquest argument sense suc ni bruc, ja que per exemple al Garrigal de Figueres, com us deia el barri gitano possiblement més integrat de Catalunya aleshores – que ara són figues d’un altre paner -, tots els homes es resguardaven del vent i del fred portant barret. Però, a contracor, per a no desafinar al Bages, el meu tirolès va anar a parar a les golfes, al fons d’un armari. Els primers hiverns, tot i la meva considerable mata de cabell que encara conservo emblanquinat, el vaig enyorar molt perquè, francament, passava fred de cap i rar era l’any que no enganxava dos o tres constipats. A Figueres solia anar a dormir més tard de mitja nit perquè era qui tancava la radio local, una de les primeres emissores de la Cope – que allavonces era una cosa ben diferent de l'actual –, a Catalunya. A part de guanyar-me les garrofes a la fàbrica, feia de redactor, locutor i punxava els discos a l’emissora de vuit a dotze de la nit, de manera que quan sortia, el barret m’anava de conya per a no passar fred, malgrat quan bufava tramuntana sovint me l’havia d’encasquetar ben fort.


I quan els diumenges em petejava els camps de futbol de tercera divisió retransmetent en diferit el partit del Figueres, el tirolès feia un bon servei. De manera que portar barret no era una qüestió d’elegància personal sinó simplement de supervivència, però a més a més m’hi sentia còmode i tothom ho entenia. Va ser, precisament, en una comarca famosa per fer-hi un fred que pelava, on el barret estava mal vist i se’l considerava classista, reservat només als “senyors” però no als pelacanyes fredolics com jo. "El barret fa senyor" - deia la meva mare. Però, esclar, no parlàvem dels mateixos senyors. Total, com que jo no era prou “senyor”, me’n vaig haver d’oblidar. Hi va haver una època que es van posar de moda, per escalfar el cap, unes gorres estil cosac que per allò de tenir retirada russa devien semblar més proletàries per als treballadors que no pas els capitalistes barrets. Va durar bastant aquella moda, però no m’hi vaig adaptar mai: jo era empordanès i no pas rus. Tampoc la boina ni la gorra em feien el pes, simplement perquè m’esclafaven el pentinat. El barret és, en aquest sentit també, més respectuós amb el cabell i, francament, des que em vaig jubilar i em vaig considerar prou gran com per deixar-me de punyetes i de refredats cada dos per tres, vaig recuperar el barret, passant de sàtires i de sornegueries Amb el meu gest, inclús vaig aconseguir fer perdre la vergonya a uns quants que ara, amb el terrat calent, no se’l traurien mai. Si no hi hagués tanta hipocresia i prejudicis, qui sap si no se’n veurien més, de barrets, i a part de recuperar un complement masculí elegant, segur que molta gent tindria les idees menys congelades o engripades... Per cert, us demano disculpes per esplaiar-me tant. Deu ser que el cap encara el tinc emboirat entre paracetamols i xarops.

dijous, 10 de novembre de 2016

LA DOBLE VARA DE MESURAR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 10 de novembre de 2016)

● LA DOBLE VARA DE MESURAR .- Tres periodistes del “MUNDO” seran jutjats com imputats per calumniar i atemptar contra l’honor del polític català Xavier Trias, en assegurar que disposava d’un compte corrent a Suïssa on amagava diner a Hisenda. En canvi, el darrer ministre de l’Interior, del qual els seus propis subordinats varen gravar i filtrar una conxorxa continuada per a desacreditar polítics sobiranistes i desestabilitzar el procés independentista en curs, no només no en pagarà cap factura per incórrer en una conducta poc edificant i escassament democràtica, sinó que presidirà com a premi una de les comissions parlamentaries de més rellevància i projecció externa: la d’Assumptes Exteriors. El jutge que ha portat els periodistes a la banqueta dels acusats suposo que no ha tingut cap més remei que actuar d’aquesta manera veient la carretada de fems que el diari madrileny va abocar, en plena campanya electoral, a les portes del Palau de la Generalitat. Potser també ha pesat en la seva decisió, que s'ha adonat que resulta insuportable, inclús pel Job més carregat de paciència, l’esclat cada dos per tres de petards que feien molt de soroll però poca llevada, qüestionant l’honradesa de la classe política i de l’administració pública catalana. Francament, quan des de “goles profundes”, presumptament apeixades amb diners procedents dels “fons de rèptils”, quan a tot el món s’estava reconeixent l’empenta i el coratge d'un país petit com Catalunya per sortir de la crisi amb idees i projectes sostenibles, enlloc de vendre’ns a l’exterior com un exemple de seriositat i d’excel•lència, les males llengües no paraven de presentar-nos més aviat com un país de xoriços incompetents, d’empresaris toca-sons i explotadors, i amb mitja classe política, en especial la sobiranista, sota sospita perpètua d’untar-se els dits.


A la meva manera de veure, però, la qüestió no és si tot estava tan podrit com es volia fer creure, sinó per quina raó la Justícia allargava tant la instrucció dels presumptes casos de corrupció quan hi havia polítics i funcionaris implicats. En cap cas la Justícia hauria de ser lenta, però mantenir la intriga oberta mesos i mesos, estant en molts de casos sota sospita dirigents de la societat civil era tan perniciós per a la democràcia i la convivència com la mateixa corrupció. Com s’explica que el cas Pretoria, per exemple, després de tres anys i escaig d’instrucció i uns quants més d’investigació hagi quedat reduït a una pantomima? Com pot permetre la Justícia en un estat de dret que s’irrompi, en bell mig d’una campanya electoral, amb greus difamacions de corrupció contra un candidat a president o alcalde i aquestes fanfarronades no fossin tallades en sec amb diligència exemplar? Quan previsiblement aquesta primavera s’estigui en plena execució dels primers compassos del full de ruta, el judici oral del cas Palau – set anys i escaig després del seu inici i quatre jutges instructors cremats –, reviurem als titulars dels diaris el presumpte escàndol del finançament il•legal de Convergència, una qüestió que a EE.UU. o Regne Unit ja s’hauria esbargit en mesos. El cas Mercuri no sé com acabarà, però ja va començar malament en permetre, havent-hi secret de sumari, que circulés per les redaccions el dossier complert de la Fiscalia, mentre els imputats i els detinguts se n’havien d’assabentar pel telediari. I del cas Pujol, què en farem? També es deixarà al bany maria per servir-lo a taula quan més interessi políticament? Després d’un temps prudencial d’indagacions per part de la policia judicial, o es tira pel dret si hi ha proves suficients o no es munta un espectacle mediàtic que es desinfli sense pena ni gloria. Un país estomacat per la crisi i per la incertesa, no es mereix polítics corcats, certament, però tampoc una justícia ranca, poc expeditiva i massa permissiva amb els que viuen d'embolicar la troca. I, sobretot, no premia ministres tacats amb una presidència de prestigi o amb una direcció adjunta a Banc Mundial. No sé si amb l’era Trump aquestes qüestions ètiques ja no tindran cap importància o si inclús estaran ben vistes, però tenir vàries vares de mesurar conductes ètiques no porta enlloc de bo. 

dimecres, 9 de novembre de 2016

LA SOCIETAT NORD-AMERICANA AL RACÓ DE PENSAR, I L’EUROPEA QUE POSI LA BARBA A REMULLAR.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 9 de novembre de 2016)

● LA SOCIETAT NORD-AMERICANA AL RACÓ DE PENSAR, I L’EUROPEA QUE POSI LA BARBA A REMULLAR.- El que avisava en la reflexió d’ahir vespre que podia passar, ha passat: milions de Trumps festegen la victòria dels “que es fotin!”. Hi havia gent que se’l temia aquest daltabaix, però ningú s’ho creia que es fes realitat el gran disbarat, perquè és deien: “la nostra societat no permetrà que la farsa vagi més enllà i aquest escalfa-braguetes d’en Trump haurà d’empassar-se els insults i les barroeries de milionari fatxenda i prepotent”. Doncs mira, la societat nord-americana per mi ja té ordres d’agenollar-se al racó de pensar perquè l’ha fet grossa; però la resta dels que no s’han deixat ensibornar pel discurs masclista, xenòfob, incendiari i provocador del candidat sense partit també cal que, quan més aviat millor, es preguntin com pot ser que tanta gent se senti tan frustrada, amargada i pràcticament arran del suïcidi com per fer president de la primera potencia mundial a algú que vol capgirar-ho tot al crit de “primer nosaltres!”. No ha parlat de racisme expressament, però no ha deixat de senyalar amb el dit tots els que, en la seva opinió, li fan nosa. No ha renegat obertament de la solidaritat i la col·laboració internacional, però s’ha declarat rabiosament partidari que de les butxaques dels nord-americans no en surti ni un sol dolar per contribuir a la defensa dels seus socis i amics, ni per lluitar contra el canvi climàtic, ni per escalfar cadires en fòrums i clubs internacionals dels quals els nord-americans acabin pagant-ne les misses. “Qui tingui problemes que se’ls resolgui, que nosaltres ja ens sabem espavilar pel nostre compte” – és la seva filosofia de capçalera, renunciant a ficar el nas en cap conflicte del qual no en tregui més que maldecaps i pèrdues. “Qui necessiti que li traguem les castanyes del foc, que ens pagui el servei” – repetia per si algú encara no se n’havia assabentat de les seves intencions.


A la meva manera de veure, però, el problema és que no es tracta d’un fenomen aïllat, d’un furóncol al cul de Nord-Amèrica que se li ha de deixar fer el seu curs sense posar-s’hi nerviós, sinó que el partit dels “que es fotin” està guanyant més militants cada dia i a tot arreu, encalafornats en moviments, espais o plataformes que alimenten la indignació popular pels abusos del sistema, de l’establishment i de les oligarquies de tota mena. La seva ideologia és populista a cara de gos, atiada des de la dreta o des de l’esquerra, tant s’hi val, i fins i tot des dels extrems. Si donem una ullada per Europa, n’identificarem fàcilment la petjada d’aquest llop feixista disfressat amb pell de xai que ja va tenir profetes com Berlusconi i Le Pen, culminant recentment en els ideòlegs del Blexit, passant per tots els partits polítics que fan bandera de la protecció  contra la invasió dels immigrants en busca d’asil, que fugen de la guerra i de la misèria que els establishments armamentistes dels propis països que els foragiten, sembren indiscriminadament arreu, per arrodonir les fortunes de gent com l’inefable Trump, que remenen les tramoies mundials des de darrera el canyer on s’amaguen els terribles “dotze apòstols”, de quina existència alguns ingenus encara en dubten, no obstant  són els que mouen en definitiva, subtilment o barroerament, els fils dels destins de mandingues i poca-robes com nosaltres. Avui a EE.UU. se n’ha viscut un altre capítol d’aquesta decadència d’una societat que deserta dels valors i referents tradicionals perquè no li serveixen de res des que s’ha adonat que són manipulats des del propi sistema perquè serveixin de miratge inútil. I els que en són les víctimes d’aquest encaterinament pervers que, en el millor dels casos només els ofereix canviar pets per merda, encara ho festejaran tirant coets i emborratxant-se fins que es pongui el sol d’aquest dia tan trist. Quan s’adonin del terrible error a que s’han vist abocats, ja no servirà de res anar-se’n cap cots al racó de pensar. 

dimarts, 8 de novembre de 2016

ENTRE LA BELLA I LA BÈSTIA: QUIN EXEMPLE DEMOCRÀTIC TAN FASTIGÓS EL D’EE.UU!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 9 de novembre de 2016)

● ENTRE LA BELLA I LA BÈSTIA: QUIN EXEMPLE DEMOCRÀTIC TAN FASTIGÓS EL D’EE.UU!.- M’és indiferent qui canti victòria aquesta nit als Estats Units, perquè guanyi qui guanyi tots hi haurem sortit perdent, llevat que es produeixi el miracle que qui acabi exercint la presidència faci millor paper de president que de candidat. No es pot pas dir que cap de les dues candidatures s’hagi cobert de glòria, sinó ben al contrari. Aquesta campanya electoral passarà a la història com la més grollera i poc edificant, i costarà molt de temps oblidar-se’n d’un espectacle tan poc ètic, i bona part d’una generació d’adolescents d’arreu del món en sortirà tocada, i costarà molta pedagogia per fer entendre que la democràcia sana i vertadera no la protagonitzen aprenents de monstres ni de bruixes, sinó persones normals que defensen amb coratge les seves idees, per molt diferents que siguin, amb elegància i categoria intel•lectual, a part d’autoritat moral. El candidat republicà abans que acabi el dia encara ens pot donar una sorpresa, ja que enmig d'aquest caos diabòlic en que s’ha vist summergit l’electorat americà pot passar de tot. A l’espera dels resultats definitius, a tall de simple observador curiós de la campanya m'agradaria proposar-vos les següents reflexions:

● Que la que ens han venut com exemplar democràcia americana, fora dels candidats republicans i demòcrates els altres que es presenten no hi pinten res a la festa, ja que els grans electors de cada Estat no es reparteixen proporcionalment al percentatge de vot popular, sinó que per un sol vot de diferència un candidat s’embutxaca tots els delegats en joc.

● Que malgrat sembli que el president tindrà tot el poder executiu a les seves mans, en realitat les mans sempre les tindrà lligades pel Congrés o pel Senat, i com que cap congressista no té obligació de votar segons les instruccions del seu partit, sinó segons la seva consciència i els interessos del petit territori que representa, el president haurà de guanyar-se el suport individual dia a dia. Almenys una cosa bona del sistema americà.

● Que malgrat ningú en parla, simultàniament a les eleccions presidencials i de representants al Congrés i al Senat, en cada Estat se sotmeten a l’electorat infinitat de propostes legislatives per ser aprovades via referèndum.

● Que per molt carisma i prestigi que tingui, un candidat sense diners per pagar-se la campanya no té cap oportunitat de guanyar-la. Per tant no surten elegits els millors, sinó els que tenen la protecció dels lobbys.


● Que qui es presenti a candidat per a un càrrec polític, a EE.UU. - i també a Europa, a part de fer-se rastrejar l’hemeroteca per evitar que el posin en evidència declaracions contradictòries, tanmateix haurà de fer-se mirar tots els correus, tuïts i watssaps enviats a amics o coneguts des de que era major d’edat.

EUROPA DISPOSADA A REBAIXAR ELS FUMS A UNA ESPANYA MALGASTADORA I EN FALLIDA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 8 de novembre de 2016)

● EUROPA DISPOSADA A REBAIXAR ELS FUMS A UNA ESPANYA MALGASTADORA I EN FALLIDA.- Al viatjant de gra cuit que a còpia de veure-les venir ha aconseguit seguir en el poder, sembla que finalment Europa pensa rebaixar-li els fums i treure-li la son de les orelles. El problema és que els seus socis europeus la n’estan cansats que se’ls vulgui rifar una vegada més amb paraules, en comptes de portar els deures fets. Ahir, al seu testaferro, el senyoret De Guindos, ja li varen recordar les factures pendents amb cara de pocs amics, i li van deixar clar que si no cobren una bestreta del deute demà mateix, tancaran l’aixeta dels fons comunitaris perquè ja n’estan farts de péixer més diners a qui té les mans foradades. I s’ha hagut de sentir el tocat i posat ex-directiu de Lehman Brothers, perquè ara ja tothom sembla que s’hi atreveix a treure-li a Espanya els drapets al sol, que té una cara que se la trepitja amb la qüestió sagrada de la lluita contra l’escalfament global: els espanyols s’han hagut d’assabentar pels indignats europeus que encara Espanya no s’ha adherit als acords de la cimera de París i que de la contribució compromesa de 120 milions d’euros només n’han pagat un. A molts espanyols ahir els hi va caure la cara de vergonya aliena, però al gallec impertèrrit li va entrar el retret europeu per una orella i li va sortir per l’altra, com si res l’afectés, fidel una vegada més al seu triomfant programa polític d’una sola frase: qui dies passa anys empeny.


A la meva manera de veure, no m’estranya que a tants catalans se’ns remoguin els budells en comprovar que el millor que saben fer els que pretenen governar Espanya i representar-la a Europa, és aixecar la camisa a tothom que s'hi posi bé, a tort i a dret. I si algú ahir va gosar demana’ls-hi explicacions la riota de l’inquilí de la Montcloa s’hauria escoltat des de mig Madrid, mentre llegia l'informe del CIS refregant pel nas de la ciutadania parroquiana i mesella i de la infidel i descreguda que Espanya té gallec per estona. Tanmateix molts de problemes sense resoldre també, per desgracia. Ara bé, com deia la meva àvia on no hi ha mida ella mateixa s'hi posa. La qüestió és que quan Europa li xafi la guitarra de la festa i de la xefla a l’Espanya oficial, malgastadora i somnia truites, el gallec i la seva colla es refien que qui proveirà la taula per continuar la bacanal, seran els mesells espanyols que li donen suport a cegues. Celtibèrics, diria l’inefable i enyorat Carandell!