divendres, 28 d’octubre del 2011

QUÈ TENEN ELS GRECS, PERQUÈ ELS HI PERDONIN EL DEUTE?

CARTA AL VENT

            La primera resposta que se m’acut, per a la pregunta que acabo de plantejar, és aquesta: molta “cara”, per falsejar els balanços i per no fer els deures quan tocava. No agradarà, potser; però, és la pura veritat. S’ha de ser un governant molt maldestre, per tolerar que la despesa pública d’Atenes es desboqués. El país que fa segles bressolà la democràcia, l’ètica i el pragmatisme, en menys de deu anys es va convertir en la capital de “Xauxa”. La llei del mínim esforç es va apoderar fàcilment de la societat; els diners arribaven d’Europa a tremuja, des dels països amics i protectors del nord de la comunitat, mentre els que a Grècia vivien a costa de l’Estat es multiplicaven cada dia. I el més empipador era que els que es cruspien els plats de “sopa bova”, no oferien a canvi res de productiu. De ben segur que a l’administració pública grega hi trobaríem la proporció més gran de paràsits per metre quadrat.

El cas és que, sectors cada vegada més nombrosos de la societat civil es deixaven portar per l’utopia – una altra paraula inventada pels grecs – de viure del crèdit. Com que tot es podia comprar ahir, i pagar-ho l’any vinent o qui sap quan, l’endeutament domèstic va enfilar-se, també, pels núvols. Tanmateix, la tradicional malfiança envers els seus veïns – els turcs, especialment – va justificar entrampar-se fins a les celles per renovar l’arsenal militar, per si de cas. Però, com que tant l’Estat com els ciutadans privats tenien barra lliure entre els complaents creditors, tot eren flors i violes. Fins que la bombolla va esclatar, i els il·lusos nou rics grecs es van fumer la primera patacada: s’havia acabat el carbó. Els fins aleshores generosos pares carbassers alemanys i francesos van amorrar-los a la realitat: ja que no podien tornar els crèdits ni pagar els interessos, els hi refinancierien el deute sobirà a un interès insostenible. I cada vegada que vencia un termini, l’operació es repetia pagant-ne el gust i les ganes, i els pobres grecs anaven de corcoll, endeutant-se fins al dia del judici final.

Però, vet aquí, que els xafarders de les anomenades agències de control van aixafar-los la guitarra, al adonar-se que la llufa dels grecs era tan colossal, que els creditors ja es podien desenganyar de cobrar i, per tant, que els bancs creditors tenien al calaix uns actius tòxics molt perillosos, que fins i tot podien arrossegar altres economies que, si bé no anaven tan tocades com la grega, ja començaven a fer tentines. Les corredisses a tota Europa eren diàries, i molts peixos grossos de les finances i de la política no varen ni fer vacances. Mentrestant, els “mercats” estossinaven a tort i a dret, rebaixant les “bones referències” a bancs, comunitats i països, obligant-los a pagar interessos descarats pel diner que necessitaven per saldar els interessos del préstecs concedits la setmana anterior. És a dir: pels “mercats”, un negoci clar mentre no fes figa.

El problema, però, era que el deute forassenyat dels grecs, per culpa de la colla de malgastadors i de vividors que farcien aquella societat, no hi havia manera de cobrar-lo, ni pels segles dels segles, ja que els interessos acabarien superant el mateix capital. Grècia estava en fallida i ni tots els déus de l’Olimp, confabulats, podien resoldre l’atzucac. Hi havia, doncs, dues solucions: o abandonar els grecs al seu destí o fer el que s’ ha acabat fent, menjar-se amb patates la meitat del deute. Després de negar per activa i per passiva, durant mesos, que la segona opció fos la bona, en un tres i no res han decidit el contrari. Ara sembla que tothom estigui content, i les borses van cap amunt. Jo més aviat em decantaria per aconsellar que no tirem coets, ja que res fa pensar que el panorama apocalíptic de la setmana passada hagi millorat. Llevat per als grecs, que com a premi a la seva disbauxa malgastadora, els hi han perdonat la meitat del que devien, creant un precedent que ja en sentirem a parlar.

Em pregunto: a partir d’ara els grecs ja s’espavilaran i començaran a generar riquesa, en lloc de més deute? I posats a fer, la penitència que s’ha imposat a la banca perquè sembli, de cara a la galeria, que “paga la factura”, fins quan l’entomarà sense rebotar-s’hi? En definitiva, tota aquesta parafernàlia orquestrada per Alemanya i França, potser ens deixarà menjar els panellets, però dubto que arribem tranquils als torrons. Si depèn de mi, ara mateix encenc un ciri a Santa Rita; però, sincerament, no les tinc totes. Si, en definitiva, per sortir de la crisi tothom coincideix que s’ha de desencallar el consum, amb una banca que no deixa un euro ni per l’amor de Déu - més ara que ha d’assumir part de les pèrdues per la quita de Grècia – i que encara s’enrocarà més en les restriccions creditícies, creieu de veritat que arrancarà amb força suficient l’economia?       

dijous, 20 d’octubre del 2011

MOLTA FRESSA I POCA ENDREÇA

CARTA AL VENT

            A Espanya – he escoltat que deia una patum “pepera” a una colla de parroquians -, cal que les coses canviïn, i si no és per les bones, ho serà per les males. Després del 20-N les coses, a Espanya, hauran de canviar”. Des de la meva supina ignorància de les estratègies polítiques, crec que al nostre país el què li falta és trobar el punt d’equilibri entre el triomfalisme i el derrotisme, entre la depressió i l’eufòria, entre la realitat i la fantasia. I, en aquest, sentit seria desitjable un canvi urgent de la nostra endèmica predilecció pel sensacionalisme. Les coses sempre poden dir-se de moltes maneres, però, en públic, els dirigents tenen l’obligació, al meu entendre, d’utilitzar sense necessitat  “d’amagar l’ou”, aquelles expressions que facin menys mal a la moral de qui llegeixi o escolti les seves esbravades.
            Però, és clar, sempre fa més impacte una “parrafada” com la que encapçala aquest comentari o com la d’aquell característic economista de la mateixa corda que la patum d’abans – entès “característic”, de la mateixa manera com en Pla emprava aquest adjectiu –, que ens pinta el panorama, un dia sí i l’altre també, així de negre: “estem asseguts sobre un polvorí. Si l’Estat fos una empresa, ja estaria en absoluta fallida”. No és gens estrany que amb diagnòstics tan derrotistes, s’especuli que a tot l’Estat hi ha un dos milions de depressius. A mi m’agradaria que, per compensar la mala llet que et ve, quan escoltes xorrades com aquesta, algun gabinet sociològic em digues quin és el tant per cent d’eufòrics que hi ha al país. El que passa és que el personal no s’està per orgues, quan la caixa està escurada, i si no hi ha diners no hi ha solucions, per més espavilat que hom sigui. Pagar no agrada a ningú  i, mani qui mani el que gosi tocar la butxaca del contribuent, ja ha begut oli. Però, bé s’ha de fer alguna cosa, vatua l’olla!.
            Fixeu-vos que quan s’acosten les eleccions no hi ha ningú, a cap país del món, que prometi esprémer més al ciutadà, ja que de ben segur faria la fi d’en cagaelàstics. Per aquesta raó, tot i que bufin mals vents, durant la campanya electoral tenen la barra d’assegurar que abaixaran impostos i que, manant ells, tot serà de color de rosa. No cal fixar-se només en els del PP; a les passades eleccions catalanes tothom recorda aquella promesa fallida sobre “el govern dels millors”, que ens havien de treure les castanyes del foc amb la seva vareta màgica. Tot just fet el traspàs de poder i una vegada al timó del vaixell, varen canviar de discurs i, malgrat la impopularitat que comportava, digueren que eren valents per sanejar la hisenda, i que pel seu atreviment sense complexos mereixen una barretada i no una xiulada general. Aquesta diferència de discurs dels polítics segons estiguin en temps electoral o en temps de govern, es tracta d’un dilema enfadós.
El ciutadà només demana que se li doni una informació suficient per no afogar-se, perdut en un mar d’informacions interessades. Explicar senzillament una matèria tan complicada com els impostos em faig el càrrec que no deu ésser bufar i fer ampolles, però s’hauria de posar tota la carn a la graella, en aquest sentit. No sé fins a quin punt és possible determinar quan un poble té massa pressió fiscal. El que sí es pot detectar fàcilment és quan un poble comença a estar tip de ser d’ase dels cops. En tot cas, si em llegeix algun polític que no tregui conclusions equivocades del què dic. No hi ha cap relació causa efecte entre la primera i la segona situació, ja que un poble pot estar tip de pagar i, no obstant això, no haver esgotat llur capacitat de fer-ho. El poble avui es troba en una situació apurada, enmig d’una crisi que cada dia que passa s’enforteix més i sap que la cosa només s’arregla gastant menys, però no podant l’estat del benestar com desesperats.
No hi ha, per definició, cap impost popular. La pressió fiscal sobre la classe mitjana, sobretot, plou de tots els cantons: per la via directa, indirecta o disfressada. Però alguns impostos es guanyen totes les cotes d’impopularitat: són els impostos “pretext”, aquells que es “venen” com qui sap què, i que només serveixen per fer bullir l’olla uns quants dies, o per emmascarar la inoperància i la covardia                 davant la gran bossa de frau fiscal, fent veure que arreglar-ho és molt complicat. Si de veritat volguessin posar-hi remei, ho podrien acabar amb mitja dotzena de decrets. El que passa és que el frau o l’evasió fiscal esquitxa massa gent ficada a l’olla, més de la que ens pensem. I aquí rau el problema. Que ningú té pressa per ensorrar la seva petita rectoria, tirant-se pedres a la teulada. Convé, potser, reflexionar que gràcies a aquesta mena de complicitat somorta dels que defrauden “engrunes”, van la mar de bé els grans aprofitats insolidaris que sense cap vergonya evadeixen “pastissos” de veritat.     
                 

divendres, 14 d’octubre del 2011

SANT MARC, SANTA CREU, SANTA BÀRBARA NO ENS DEIXEU!

CARTA AL VENT

Abans d’ahir, el dia nacional d’Espanya, mentre m’afaitava una radio recordava, no sé si amb segones de canvi, aquell vell èxit de la Trinca: “És difícil d’esbrinar com poden mantenir-se dues pàtries, com qui manté dues dones, i no estar tocat de l’ala”. Quan havent dinat vaig donar un cop d’ull a les notícies, un ressuscitat Alfonso Guerra - tan esperpèntic com quan feia els ulls grossos amb les trafiques del seu germà - defensava les peonades amb que els de la seva confraria mantenen captiu el vot d’una bona part dels jornalers andalusos. No sé què faran els altres quan manin, de moment encara no ho han fet mai i potser donaran la sorpresa. Però no hi compten massa, doncs ja se sap que una cosa es predicar i l’altra donar blat. Ja es veurà d’aquí a un mes quan, enfeinats o desenfeinats, amoïnats o tranquils, farem cap al col·legi electoral per escollir aquells polítics que considerem ens trauran millor les castanyes del foc.

Dintre de no res començarà la campanya electoral i tots faran cara de bons xicots. La majoria dels que es presentaran no aconseguiran l’escó, però ens deixaran bones paraules: “Crec en l’home per damunt de tot”; “Crec en la persona al servei de la societat”; “Crec en les obres, no en les paraules”; “Crec en la bona fe, en el treball, en l’esforç desinteressat”; “Crec que avui és millor que ahir”. Tots bons xicots, si no fos que per darrera miraran d’aixecar-se la camisa els uns als altres. ¿Faran veure que no s’ha adonat com es multipliquen les campanyes de solidaritat o els moviments d’indignats que retreuen a la classe política que parla molt del sexe dels àngels i poc de tirar pel dret contra la corrupció, el frau fiscal, l’evasió de capitals i la delinqüència o l’incivisme creixent? Quan una campanya de solidaritat s’ha d’endegar, val a dir que les coses estan arribant a perillosos sostres, perquè qui hauria de prendre mesures no ho fa i, llavors, ha de ser la iniciativa popular la que ha de substituir unes escandaloses mancances institucionals.

He rellegit el llibre “L’any 2000, un repte per a Catalunya”, del filòsof i economista J.A. Gibernau, que va ser molt polèmic a principi de segle perquè trencava més d’un plat bonic. La meva pregunta, després de rellegir-lo. és si les seves previsions, onze anys després, eren tan forassenyades com les patums de l’època en blasmaven. Fixeu-vos en alguns detalls i decidiu per vosaltres mateixos: “Avui, Catalunya, no està preparada, ni políticament ni econòmica, per enfrontar-se al món que és a les portes... Si en la nova joventut no es dóna un renaixement nacionalista genuïnament català, aliè a als “ismes”, acabarem sent cada dia més una subcultura espanyola, una mica com succeeix amb els indis dels Estats Units, que conserven el seu idioma, costums, nacionalitat, fins i tot la seva sardana(amb plomes) però que són, en efecte, una subcultura americana... A Catalunya ha predominat la mentalitat del minyó escolta i del botiguer, fent massa ostentació que la petita i mitjana empresa és la ideal per a la nostra economia, quan en realitat es pot provar que, si bé algunes indústries no necessiten créixer, la major part són petites perquè no han sabut créixer o morir a temps”.

Alguns es queixen de la joventut d’ara perquè no té els mateixos valors d’abans. Error garrafal al meu entendre, i tant que tenen els mateixos valors! El que passa és qui si abans els tenien a flor de pell, avui són intermitents, fluixos, apagats, adormits, enterrats, alguns fins i tot potser fossilitzats. Els més fonamentals abans, avui estan tocats: el sacrifici, la tenacitat, l’esforç, la duresa, la constància i la generositat. Però, per què passa? Potser perquè és una joventut que ha crescut allunyada de la paraula “poc” i del que significa i comporta la “mancança”? Perquè ha crescut amb l’hàbit de “guanyar” i no sap el pa que si dóna quan toca “perdre”? Bé, sigui de qui sigui la culpa, vet aquí que cada vegada són més els joves indignats que s’han atipat de fer el paper de convidats de tercera en un banquet a on, fins ara, només els hi han donat per menjar plats de sopa, que també a partir d’ara els hi volen racionar. No és estrany que reaccionin dient: “Si n’hi ha o no de tall per repartir ja ho veurem, de moment fiquem-nos a la cuina i ja procurarem fer bullir l’olla per a tots”. De manera que si aquesta classe política, que ja es reparteix els millors llocs del banquet, abans que la cridin a taula, no es treu el pa de l’ull, que sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara no ens deixin, que és el que resaven les nostres àvies quan veien acostar-se la tempesta.   


divendres, 7 d’octubre del 2011

PAREM DE FER-LI EL LLIT A LA SANITAT PÚBLICA

(CARTA AL VENT)

            Mentre el conseller de la cosa va de bòlit retallant a tort i a dret, els metges es despengen denunciant que el desballestament s’hauria pogut evitar si s’hagués planificat la sanitat pública des de criteris professionals i no pas des de criteris polítics. I, és clar, quan escoltes acusacions com aquestes, sobta; ja que des del primer govern Pujol fins avui, la conselleria de Sanitat sempre ha estat en mans de metges. Què  passa, doncs, que els metges quan es disfressen de polítics no paren atenció als metges amb bata blanca? Perquè, francament, a peu de carrer no s’entén. Fins fa quatre dies els culpables de la fallida érem els usuaris perquè estàvem massa ben acostumats i ens n’aprofitàvem. Però ara sembla que surten més draps bruts, potser aprofitant que les aigües baixen tèrboles.

            A principis dels vuitanta, tothom ho pot comprovar, al nostre país hi havia menys hospitals, menys llits, poc personal sanitari i uns vint mil aprenents de metge que engreixaven si us plau per força les files d’universitaris que no trobaven feina encabats els estudis – per una pèssima política en matèria d’ensenyament -,  llençant a la bassa els diners que la seva formació havia costat a la societat. I no parléssim dels llocs de treball que els hospitals d’allavonces reservaven a la investigació, perquè n’hi hauria per plorar. No era d’estranyar, per tant, que la gent que treballava en l’àmbit sanitari, maldés per planificar i coordinar, després – paraules teòriques, indeterminades i abstractes amb que tothom s’omplia la boca i que pocs sabien què significaven – com a eina definitiva per posar ordre a l’embolic hospitalari.

            Vet-aquí que un quart de segle desprès, resulta que els metges i les infermeres surten al carrer per manifestar-se, i no només perquè estiguin en contra de que se’ls hi escantonin una mica més un sou ja prou masegat i rebregat, sinó sobretot per denunciar que hi ha més culpables de trobar-nos en un atzucac, de que les coses funcionin gens o poc bé en la sanitat. Per exemple, la deficient programació, tant dels equipaments com dels recursos necessaris per pagar la factura per tenir la primera sanitat del món. Colossal! Això és colossal... Si he entès bé els retrets dels professionals, es critica que per una caparrada darrera d’altra, alguns polítics prenien les decisions com si nedéssim en l’abundància, quan els recursos econòmics – captats dels impostos - dels quals podien disposar eren escassos, per no dir ridículs. No obstant això, enlloc de tocar de peus a terra i aplicar-se a buscar recursos suficients per optimitzar el sistema amb seny i eficàcia, procurant no estirar més el braç que la màniga, resulta que tiraven de beta aprovant ambiciosos projectes d’equipaments, sobre els quals segons els metges indignats d’avui no se’ls hi havia demanat el parer, a peu de territori.

Degut a la urgència política de munyir vots, ara confessen, els metges, que a la xarxa pública sanitària se la constrenyia  a oferir bastants serveis que ja es veia a venir que no serien sostenibles. S’ha parlat molt de la bombolla immobiliària, però en la sanitat pública també es va anar inflant artificialment, a base d’endeutar-se, una altra mena de bombolla, que quan ha esclatat ha esquitxat tothom, una mica més a les persones febles. Per aquesta raó, es qüestiona amb raó per què abans de retallar dràsticament plantilles, sous i serveis s’hagi tingut la valentia de tibar de la manta i posar damunt la taula totes aquelles coses que han precipitat l’endeutament, des de la despesa farmacèutica, passant per la duplicitat de serveis caríssims – ens podem permetre a Barcelona quatre unitats de transplantaments? –, o per la generosa tolerància del turisme sanitari, o per la repetició de proves clíniques només en funció de protocols massa estrictes i burocràtics o, simplement, pagant més hores extraordinàries del compte com a conseqüència de la descoordinació i manca de rigorositat en l’aprofitament de les capacitats productives. 

            No ens esveréssim! La sanitat pública catalana ha fet passes enrere, és cert; però no li cantem el gori-gori abans d’hora i, sobretot, no contribuïm a fer-li el llit. Malgrat incrementar els temps d’espera per a una intervenció quirúrgica, suposa el fracàs absolut d’un model que volia prioritzar el principi de la igualtat dels usuaris, entès aquest com una autèntica igualtat d’oportunitats, eliminant obstacles burocràtics que impedissin o dificultessin, de fet, la seva utilització per a tothom que hi tingués dret. Assegurar que les llistes d’espera es gestionaran segons les prioritats que determinin els facultatius, no treu la por del cos als malalts amb alguna patologia greu. Perquè per molt que es digui el contrari, la gent ja és prou gran per saber que qui té padrins es bateja abans. I això, quan parlem de salut, no ajuda gens a calmar els ànims.