dissabte, 31 d’agost del 2013

LA BATALLA DE L'EBRE

Cap al sud falta gent perquè a la cadena humana cap a la independència no li quedi cap baula per tancar. I algú, no sé si amb mala baba o de bona fe, perquè hi ha gent que mai saps si parlen en serio o per fotre-sen, ha batejat aquest darrer esforç dels organitzadors com “la batalla de l’Ebre”. No crec pas que sigui un encert aquest acudit, perquè tombar la vista enrere quan s’està compromès en una empresa, que per reeixir ha de mirar només endavant, no són maneres. Aquests propers dies que falten per fer realitat quelcom més que un record Guinness, des de tot arreu li cauran a la iniciativa catalana infinitat de comentaris barroers o insultants i se’n farà conya descarnada i malintencionada, abonant els instints hostils amb arguments falsos i carregats pel dimoni. El problema no és que aquesta cantarella vingui des de la tradicional, integrista i rància confraria mediàtica madrilenya, sinó que molt més a prop hi hagi qui faci el joc als sarcàstics i, malgrat conèixer de primera mà amb quina noblesa s’està bastint una gesta que s’hauria de qualificar d’èpica, no se’n deixi passar ni una per tirar-hi merda al damunt, fent novenes perquè plogui a bots i barrals o per recordar que a l'Ebre es va perdre una guerra.

            L’alçament d’un poble, per obra i gràcia d’una voluntat ferma i convençuda de dir prou!, no es pot bescantar ni menystenir, sinó que com a mínim hauria de merèixer respecte i l’intent d’entendre per què es fa tot això d’expressar els sentiments de llibertat de molta gent enllaçada de mans en una iniciativa pacífica i simbòlica. Mirar d’entendre-ho, és el mínim que podrien fer tots els fariseus que prediquen democràcia i solidaritat i, en realitat, nomes es dediquen a fabricar calumnies i cops baixos. Ningú els hi va explicar mai a aquesta gent que l’essència de la democràcia i, en definitiva, de la convivència, es basa en ficar-se en la pell dels altres per intentar comprendre les seves raons? Només des de la comprensió i el respecte es poden establir bones relacions, però amb qui ni tan sols interessen les raons dels altres no es poden arreglar les coses parlant. D’aquí plora la criatura i per això cal que els catalans hagin de gastar més èpica de la que seria necessària, si als fonamentalismes de tota mena se’ls hi haguessin cantat les absoltes. La Via Catalana cap a la Independència, no es res més que el crit desesperat de cridar l’atenció del món vers la voluntat d’un poble orgullós a decidir pel seu compte el seu futur, sense estar sotmès ni estacat al carro de ningú. Tant costa d’entendre-ho?


divendres, 30 d’agost del 2013

CADA VEGADA MÉS GENT NO ATRAPA EL QUE DEU

            El professor Mas-Colell va dir que l’Estat del benestar quedaria molt tocat amb els pressupostos de subsistència que va presentar l’any passat; ara els ha prorrogat i contempla una nova retallada de dos milions d’euros per complir amb l’objectiu de dèficit imposat des de Madrid. Si ja havíem tocat os, d’on rascarem per aconseguir arreplegar-los? Aprimant l’Estat del benestar, esclar, el qual, no ho oblidem, és una de les grans conquestes de l’Europa refeta després de la guerra. A Espanya s’hi va posar la primera pedra molt tard, i com en tantes altres coses que quan nosaltres hi anàvem els altres ja en tornaven. I mentre enlluernats per l’invent tiràvem la casa per la finestra, com si això del benestar volgués dir lligar els gossos amb llonganisses, els que anaven de tornada, especialment els països nòrdics, miraven prim i afinaven la punteria per no malgastar en projectes utòpics i, sobretot, insostenibles. I si algú més entenimentat predicava seny i austeritat, li tapaven la boca amb un estirabot: “no patiu, que el darrer ja tancarà la porta i apagarà el llum”. Era una actitud tan estúpida com la dels governants d’avui que ens volen fer creure que l’economia va de conya, quan mai com ara la gent torna els rebuts sense pagar.


            Em treuen de polleguera tants de “savis”, que senyalen l’Estat del benestar com l’esca del pecat, i que estem en crisi perquè volíem gaudir de paradisos que no ens podíem pagar. Però, francament, encara em fan més malastrugança i un poc de fàstic aquests que pretenen ensarronar-nos amb pronòstics esperançadors de millora de tots els índex macroeconòmics, mentre veiem a tocar de casa que indicadors tan determinants com la morositat de les famílies s’enfila per les parets duplicant amb escreix aquell 5% que els entesos consideraven, fa només quatre anys una línia vermella. No parlem d’endeutament, sinó de no poder pagar. Ep, que parin el carro i deixin de mentir tots aquests entesos! El nostre país ha estat sempre a la cua de la despesa pública en protecció social - un escarransit 20% del PIB quan la mitjana a la Unió Europea era el 27% -  i malgrat això, per sortir de la crisi només saben optimitzar recursos a base de tancar aixetes i retallar, mesures covardes que com s’ha vist a la pràctica  ni generen creixement econòmic, ans al contrari, ni milloren les prestacions socials. És ben curiós que cap de les reformes que es plantegen contemplin millores, sinó sacrificis i més retallades, directes o indirectes. Per aquesta raó, penso que quan, en nom de la independència, es fan promeses tan rodones com que l’atur es reduiria un 10% o que els pensionistes cobrarien més, s’ha de posar el fre i treure el peu de l’accelerador, perquè no hi ha res pitjor per un polític que fer brindis al sol per tenir contenta la parròquia.

dijous, 29 d’agost del 2013

TANT VA EL CANTIR A LA FONT, QUE...

            Síria és un gra al cul d’occident, que si rebenta pot escampar el pus pertot l’orient mitjà i, potser, desencadenar una tardor àrab que ensorri totes les esperances posades en aquella primavera àrab que ha acabat com el rosari de l’aurora perquè, per dir-ho amb franquesa, només va servir per canviar pixats per merda. Les primaveres de laboratori dictades des d’occident per tallar el coll als dictadors d’orient, han fet la mateixa fi del cagaelàstics que va desmuntar aquella utopia de l’aliança de les civilitzacions, que apadrinava un il·luminat com en Rodríguez Zapatero en la seva època de trinxador de l’economia espanyola. I és que les primaveres que alegren la vida solen ser verdes, no tenyides de vermell amb sang i cadàvers. Durant els aquelarres muntats a l’Irak, a Egipte, a Líbia, a Tunísia, com exemples més recents, els mascles cabrons per antonomàsia, altrament dits grans potències, han imposat les seves botes i la influència de les seves banyes de marrà sobre territoris rics en minerals, gas o petroli, i han abusat de les persones convertint-les en simples peons dels seus interessos inconfessables, fomentant les desavinences tribals i religioses, sobretot, per tenir-los amorrats per sempre més a la discutible protecció de les seves amples faldilles colonitzadores.


            I d’aquesta manera de fer potinera no se’n salva ningú: si Estats Units i els seus acòlits han fet disbarats, ni Rússia ni Xina són germanetes de la caritat i els seus mètodes d’influència són tan sibil·lins i imperialistes com els dels occidentals, i tampoc tenen escrúpols per fer experiments de tota mena, inclosos els químics i els mèdics, amb conillets d’índies que no poden protestar perquè es matarien per un mos de pa i per una mica d’aigua neta. Qui arma els braços dels senyors de la guerra en tot l’orient mitjà? Occident amb l’excusa d’ensenyar democràcia i bones pràctiques de convivència en uns països que no han superat el feudalisme tribal i, sobretot, el fanatisme religiós integrista, acaben desempallegant-se d’armament sobrer en els seus arsenals renovats i vés a saber la procedència real d’aquestes armes químiques que ara sembla que han sortit de l’infern quan, potser si gratéssim bé, hi trobaríem empremtes que farien caure la cara de vergonya a més d’un que sembla que no hi toca. I ara, ho beneeixin o no els inútils del consell de seguretat de l’ONU, algunes potencies democràtiques esclafaran potser el proper cap de setmana milers i milers de míssils, que valen un ronyó i que malgrat la crisi no estalviaran. Amb els diners que costarà la festa es podrien alimentar milions de boques i curar infinitat de malalties, però es prioritzaran una vegada més els dividends dels accionistes de les empreses d’armament. Aquest càntir fa molt de temps que va a la font i ja està molt consentit i alguna vegada ha de petar. I si fos a Síria l’escenari del desastre? Encara hi serien a temps d’evitar-ho, si enlloc d’escopir míssils a tremuja s’assentessin a parlar, deixant la hipocresia a casa.       

dimecres, 28 d’agost del 2013

ELS INDECISOS MANTENEN EL CEL DE LES OQUES

            De petits ens varen ensenyar que no deixéssim per demà, allò que podíem enllestir avui; però, aquesta màxima tan entenimentada avui no es practica gaire i més aviat es ganduleja a l’hora de fer allò que toca quan toca. I és que fer el que convé en un moment donat, generalment és incòmode i no es tan gratificant com marejar la perdiu i esperar a veure-les venir. Per aquesta raó, mantes vegades s’ha de lamentar no haver pres la decisió adequada en el moment just. Quants negocis i projectes no s’haguessin fet aiguapoll si no s’hagués fet el ronsa, per comoditat o per covardia, quan convenia agafar el toro per les banyes. Per desgràcia, no sempre és possible refer-se de les conseqüències de no haver actuat sense contemplacions quan era necessari. Per exemple: si s’hagués desinflat la bombolla immobiliària i financera quan es veia a venir que no podia acabar bé una estafa piramidal basada en donar crèdits a tremuja a qui vivia de manlleu i s’endeutava fins a les celles sense tenir on caure mort, de ben segur s’hi hauria pogut posar remei, enlloc de trampejar l’agonia del sistema tapant-se els ulls. Tanmateix, la classe política deixa per a un demà que mai arriba extirpar d’un cop de bisturí el càncer de la corrupció que els està consumint, preferint no baixar del cel de les oques on s’han refugiat com uns il·lusos.


            La pregunta que primer ens ve al pensament als ciutadans pretén esbrinar les causes de la manca de reflexos i de múscul dels polítics, i sempre ens topem amb la mateixa resposta: dient la veritat crua i nua haurien d’abandonar el cel de les oques on s’administra el poder, i la majoria dels  s’hi rebolquen satisfets no volen ni bojos baixar-ne. De manera que el més fàcil es emborratxar la parròquia amb frases fetes, jocs de mans enrevessats i promeses falses, per dissimular la mort que porten escrita a la cara. Quan la mentida continuada ja no coli més, descobriran els que pensen viure en un paradís que estan asseguts sobre un vesper i que la paraula crisi no ho justifica tot i, molt menys, la seva desídia a l’hora de fer el que tocaria per evitar que d’aquest cel de les oques n’hagin de baixar per força. Durant el dol que estem passant els ciutadans des de fa mesos per la pèrdua de l’estat del benestar, la indignació dels que tenen clar que si s’hagués actuat amb noblesa ens hauríem estalviat moltes penes, i les que vindran, serà tan imparable que s’exposen a que del cel de les oques en siguin expulsats a puntades de peu, pel pecat d’haver tirat pilotes fora mentre els problemes del poble se’ls hi podrien als dits.

dimarts, 27 d’agost del 2013

LA TRAPACERIA DE LES VERITATS A MITGES

Qui us sembla que perjudica més la societat, el mentider barroer i descarat, el que diu mentides pietoses o el que enverina l’ambient amb mitges veritats? A mi, francament, els que em fan més ràbia i por són els darrers. El mentider compulsiu, en un moment o altre la vessa i queda atrapat en la seva pròpia trampa. El que emmascara la veritat perquè aquesta no sigui tan dolorosa, després de tot ho fa a fi de bé, no per malícia. Però el que va escampant mitges veritats és el més perillós, perquè el propòsit que el mou a actuar com un fals, no és honest sinó recargolat, tèrbol i traïdorenc. La majoria de les vegades, la seva conducta esbiaixada obeeix al principi de embolica que fa fort. Si aquest mètode s’utilitza en els negocis malament rai, però si se’l fa servir com estratègia política, la confusió que crea entre la ciutadania pot tenir greus conseqüències, no només en quan a empastifar i enrarir la credibilitat, sinó fent versemblants una mar de sospites insinuades sense faltar del tot a la veritat, però passant-li el ribot per deformar-la en profit d’interessos de partit. I aquest virus sol atacar més quan un poble està empantanegat en alguna cruïlla important de la seva història, com ara nosaltres amb el sobiranisme.


            Un exemple encara tendre de veritat a mitges és la que ahir anava amunt i avall a la xarxa i als mitjans de comunicació: “l’Eurocambra impedeix a un eurodiputat escocès redactar un informe sobre les conseqüències de la secessió d’un territori d’un Estat membre de l’Unió Europea”. I a tots els comentaris, alguns signats per respectables patums, s’insinuava que darrera d’aquest veto hi havien els socialistes espanyols revestits amb la pell de Satanàs posant pals a la roda del dret de decidir. I després d’assabentar-se’n de la brama, molts sobiranistes de bona fe es van indignar, una vegada més, contra els sociates  que volen fer la punyeta. Ara bé, la veritat complerta no es corresponia ni de bon tros amb la mitja veritat que interessadament algú va fer circular, fent veure que s’havia impedit un estudi que abonava la viabilitat d’una secessió en el cor d’Europa. Però, vet-aquí, que el diputat escocès era un laborista que, precisament, s’oposa al referèndum de l’any vinent a Escòcia i, per extensió, a les dèries independentistes de qualsevol altre territori. Per pur sentit comú, doncs, per què s’hi hauria d’oposar el PSOE si l’informe nonat acabaria recolzant les seves tesis en contra del sobiranisme? Ells en sabran els motius, però no eren els que se’ls hi van encolomar a benefici d’inventari. Si les coses s’expliquessin amb tots els ets i uts, ens estalviaríem de fer mala sang i als ciutadans rasos no se’ns voldria fer combregar amb rodes de molí, com si fóssim uns cagamandurries que ens ho empassem tot.    

dilluns, 26 d’agost del 2013

LA FORÇA DE VOLUNTAT

Als de la nostra generació ens havien acostumat a pujar a base d’oli de fetge de bacallà, vi de quina, algun calbot i molta força de voluntat. Això de tenir força de voluntat sempre que ens queixàvem per alguna cosa que no ens venia de gust o que no sabíem ni com posar-nos-hi per fer-la, era la canterella que tant a casa, a l’escola o a la feina ens teníem de sentir. I és que pels nostres avis tot es reduïa a tenir força de voluntat, que no és el mateix que fer les coses per força. Tenir força de voluntat tal com ells ho veien significava esforçar-se per aconseguir el que fos, ben diferent de fer-ho de mala gana o si us plau per força. Ara trobo que som menys tossuts però més mesells. La força de voluntat ha caigut en desús i les noves generacions es refien més dels estimulants artificials per posar-se a to ràpidament, quan estan en baixa forma. Però si bé és cert que amb aquesta classe d’ajudes, en les quals intervé més la química que no pas l’esperit de superació i el suc de canell,  la moral i l’eufòria pugen espectacularment, la revifalla dura el que dura: sovint amb prou feines per sortir del pas. Quan s’acaben els efectes de les potingues miraculoses s’ha de començar de nou, augmentant la dosis o la freqüència. En canvi, quan la força de voluntat estava en alça i era l’últim recurs, es recuperava l’optimisme i la capacitat de sortir-se’n per un mateix de qualsevol dificultat durava molt més, perquè el que s’estimulava no eren les neurones i el sistema nerviós sinó l’autoestima, la bona consciència i l’estat d’ànim positiu.


Abans, quan hom no reeixia en els estudis o en els negocis es deia: “no té força de voluntat”. Fins i tot per lligar feia falta tenir-ne, perquè per aconseguir un somrís de complicitat o una picada d’ullet de la noia que ens agradava calia perseverança i no parlem d’aguantar-se l’un a l’altre, després de casats, sense partir peres a les primeres de canvi. A la meva manera de veure, la força de voluntat ha perdut practicants per la senzilla raó que requereix sacrifici, renuncies i amorrar-se de colzes a la taula, i quan es pot aconseguir “triomfar a la vida” per la via ràpida, amb els llavis xops de mel costa d’acceptar que moltes coses a la vida porten fel. I la vida n’està farcida de situacions, individuals i col·lectives, que si no és a base de força de voluntat poc ens en sortirem mai. En el pla individual, superar mals tràngols sense una força de voluntat a prova de bombes es fa molt i molt difícil, per no dir impossible. I en l’aspecte col·lectiu, pobles o empreses, sense desvetllar la força de voluntat suficient per tirar endavant, el projecte o el negoci acabarà anar-se’n en orris. Tenir força de voluntat pot semblar una carrinclonada de temps reculats, superada amb la tecnologia moderna, però potser ens aniria millor sense tanta dependència, per exemple, de les pantalles en general i amb una mica més de força de voluntat.     

diumenge, 25 d’agost del 2013

NO SEMPRE ES TRACTA DE VIOLÈNCIA DE GÈNERE

No sempre que un home mata una dona o viceversa, estem davant d’un episodi més de violència de gènere. És una idea que em volta pel cap des de fa temps i que avui intentaré reflexionar amb la vostra ajuda, partint de la base, que es tracta d’un tema delicat. Però em sembla que val la pena de pensar-hi una mica perquè, potser, algunes vegades posem al sac de la violència de gènere autèntics drames domèstics que, de ben segur, es mereixen un tractament més escatit. Per exemple: fa quatre dies vàrem llegir als diaris el cas d’una parella d’ancians que l’home va matar primer la dona, malalta d’Alzheimer, i després es va llevar la vida ell i, segons els mitjans, el succés es va comptabilitzar estadísticament com violència de gènere. Per què serà que la notícia grinyola i em deixa un mar de dubtes? Doncs perquè les coses no sempre són tan simples com sembla a l’hora de cuinar una estadística i, sobretot, perquè d’entrada el mateix enunciat del cas predisposa a una anàlisi més acurada a fi d’evitar-nos cometre l’error, bastant freqüent, de fer passar bou per bèstia grossa. Si esporguem una mica la realitat que ens envolta, possiblement trobarem evidències o almenys indicis de situacions domèstiques que estan al límit, en les quals els afectats arriben a sentir-se tan sols i indefensos que, en un moment donat, fan un disbarat que mai ningú sap com explicar-se.


            La soledat i la indefensió són males conselleres: sota la seva influència hi ha persones que, simplement, “es deixen” morir en el seu racó sense fer soroll ni cridar l’atenció; però en alguns casos la desesperació és tant extrema i angoixant que esclata fent sang. Penso que no és convenient liquidar successos d’aquesta mena posant-los precipitadament l’etiqueta de violència de gènere, perquè al darrera de moltes situacions de soledat hi ha un reguitzell de gent que se n’ha rentat les mans d’uns problemes de dependència mal atesa per manca de recursos públics i, moltes vegades, enmig d’un escandalós abandó familiar, fills inclosos. El problema és que mai agrada parlar de certs problemes. Mireu què ha passat amb la declaració del síndic de greuges sobre la desnutrició infantil: que ha generat reaccions esvarades tractant de negar-ho. El mateix conseller Boi Ruiz n’ha dit una d’antologia: “la desnutrició no és per passar fam, sinó per culpa de la cisi”. Aquí i a la Xina, un nen desnodrit és perquè passa gana. Que passi gana per culpa de la crisi, són figues d’un altre paner. Com també ho són la genuïna violència de gènere i els disbarats comesos en una crisi de basarda  insuperable, davant una situació domèstica al límit.    

dissabte, 24 d’agost del 2013

DEBATS ESTÉRILS

Molta gent no pot entendre que quan des del moll de l’os de la societat civil es fa una crida concreta a recolzar amb fets pacífics una causa concreta, en aquest cas la independència, s’enceti un debat tan poca-solta i punyeter com aquest que tenim plantejat sobre la taula de l’actualitat política: si la crida a participar en la cadena humana sota el lema “Via Catalana cap a la independència” ha de ser “inclusiva”. En primer lloc, què cony vol dir “inclusiva”? Els que amaguen darrera aquest canyer dialèctic la poca gràcia que els hi fa la iniciativa, pretenen l’absurd que els que estan a favor d’una cosa aigualeixin el lema de la pancarta perquè els que hi estan poc o molt en contra hi puguin participar de la moguda sense sentir-se’n ideològicament exclosos. Què ens hem venut l’enteniment? Als que han engegat la idea de la cadena humana perquè tots els que considerin la independència com l’única sortida política possible per millorar les condicions de vida dels ciutadans de Catalunya, no se’ls hi pot demanar en nom de la “inclusió” que tirin una mica d’aigua al vi. Qui no cregui que aquest és el camí encertat, simplement no hi ha d’anar i no tenir por d’explicar-ho amb tota claredat i no fer-se el desmenjat o els tiquis-miquis per a no mullar-se o per guardar-se una pedra a la faixa, que no sé quina de les dues estratègies és pitjor. Quan més clars, mes amics. I com a mínim, s’ha d’agrair que la gent de l’ANC no amaguin el cap sota l’ala, rebaixant el to de la crida.

Dit això, a què ve tota aquesta cerimònia de la confusió que protagonitzen alguns dels que haurien de donar exemple en un sentit o en un altre? Perquè, diguem-ho clar una vegada més des d’aquest blog: tan respectable és ser independentista com autonomista, sempre que no es vulgui amagar l’ou i semblar una cosa o una altra depenent de les circumstàncies o de les conveniències de cada moment. A més a més, la crida a participar en la cadena humana és fa a les persones de forma individual, no a les institucions ni a les entitats. Per tant, aquesta comèdia que escenifica el govern amb la margarida de la indecisió a les mans, a la meva manera de veure se la pot ben estalviar perquè mai s’ha demanat al govern que hi prengui part en pes. Les decisions han de ser individuals i no corporatives. Una comunitat de veïns no posa a votació si l’edifici posa una estelada a la façana, sinó que cada veí penja el seu balcó el que vulgui. Al final de l’obra, la decisió que decanti el futur d’un costat o d’un altre serà el resultat de com pensi la majoria, expressada individualment a través de les urnes el dia que es faci la consulta per exercir el dret a decidir. Fracassar perquè fa basca anar tots agafadets de la maneta, i fer-ho darrera una pancarta “inclusiva” però aigualida seria una derrota nacional històrica i potser irreversible.


divendres, 23 d’agost del 2013

L'EMPALAGÓS MISTERI DEL DEUTE

            Francament, hi ha molta gent entenimentada que cada vegada que se li acut ficar el nas en les planes econòmiques dels diaris es fa un embolic, i acaba per deixar-ho córrer abans no li agafi alguna cosa. Per exemple, amb això del deute no hi ha qui s’hi aclareixi, per molt que els suposats entesos intentin d’explicar-ho a la seva manera. El que veu la gent com jo és que segons escriuen els diaris, després de cinc anys de privacions i de mirar prim, resulta que devem més del doble que el 2009 i que el gep de l’Estat ja frega quasi el cent per cent del PIB. Aleshores, per poc espavilat que hom sigui es pregunta, legítimament, de què serveix passar-ho malament si cada vegada estem més endeutats? Qualsevol mestressa de casa sap que quan la família gasta més del que ingressa s’ha de frenar com sigui la despesa, si no es vol fer la fi del cagaelàstics. I després d’unes setmanes o mesos de fer bondat, es té la satisfacció de comprovar que el deute que els tenallava s’ha rebaixat considerablement. Doncs amb el deute públic passa exactament a l’inrevés, que quan més ens purguem enlloc d’aprimar-se s’engreixa. I això de seguida és veu que no pot ser o que, almenys, no té una explicació senzilla. I d’aquí plora la criatura.


            Aleshores, què dimonis passa? Pels que fem el compte de la vella, no n’hi ha cap de misteri: com que vivim de manlleu, per moltes polítiques d’austeritat que es treguin de la màniga els governants, mai no seran prou suficients les retallades per estalviar el necessari per pagar els interessos dels préstecs que s’han demanat compulsivament perquè no es volia renunciar al tren de vida de nous rics a que ens havíem acostumat, encara que no ens el poguéssim pagar. I, finalment, per entrampant-nos més amb interessos d’usura per tornar els primers interessos vençuts dels capitals manllevats per anar tirant de beta. I quan el ciutadà ho comença a entendre, arriba a la conclusió que és absurd seguir masegant-se per un camí que no té sortida. He escrit moltes vegades que tots els sacrificis es poden entomar amb paciència, si es creu que serveixen per sortir de l’atzucac. Però en el cas de la crisi que patim, si el desencadenant va ser l’endeutament desmesurat i les retallades severes i l’austeritat espartana eren la solució, comprovar que el deute s’enfila sense parar malgrat tot i que els nostres cosins grecs estan a les portes d’un tercer rescat, de ben segur més pantagruèlic que els anteriors, no ajuda a prendre-s’ho amb calma. Per aquesta raó, penso que potser seria necessari abans no s’escampi el pànic i la frustració, que coses tan simples s’expliquessin amb claredat perquè els que fem el compte de la vella no hi veiem un misteri que ens acabi embogint.       

dijous, 22 d’agost del 2013

MAI SOTA XANTATGE

Quan en plena negociació d’un conveni col·lectiu o empantanegats en un conflicte laboral els vaguistes omplien el carrer amb revoltes de tramoia, fent-se notar tant com podien, els representants de la patronal s’aixecaven de la taula i, molt dignes i solemnes, llegien la cartilla de l’ètica negociadora als  sindicalistes: “sota pressió nosaltres no parlem”. Era un guió suat i de pissarrí: la cantarella de no negociar mai sota pressió l’ensenyaven a qualsevol seminari de direcció de recursos humans des del primer dia. Després, la cosa anava com anava, i si la fressa al carrer continuava i no desempatava la partida la força pública, prou que es trobava la manera que la sang no arribés al riu. Però l’acusació de “xantatge” escopida pels empresaris en el moment oportú, solia fer el seu efecte i, si per res més no, servia per rebaixar la febrada. Dit això, es podria pensar que la patronal mai recorreria al xantatge emocional per estovar els sindicats, però la realitat és que si ho requereix el guió es perden els escrúpols i, si convé, els més sensibles es tapen el nas. Sense anar més lluny, ara en tenim un exemple pràctic del que dic: el plantejament de les condicions per acomiadar 2.500 empleats del què en queda de Caixa Catalunya, Caixa Manresa i Caixa Tarragona.


            Després que alts directius d’aquestes i altres empreses bancàries ens han refregat pel nas que els suculents sous, primes i indemnitzacions que es rifaven els privilegiats eren totalment legals, malgrat superessin amb escreix la mitjana salarial de la tropa, ara proposen als llicenciats si us plau per força que se’n vagin a casa amb l’escarransit coixí d’un any de sou com a compensació màxima. Afegint una cirereta sàdica al cinisme de la proposta: “aquesta oferta és pot millorar si els vostres companys que es quedin a l’empresa accepten la mobilitat funcional, geogràfica i una passada de ribot als sous”. A la meva manera de veure, un xantatge tan barroer, que fa servir d’hostatges a la resta de treballadors de moment no afectats, desqualifica els cervells d’aquesta operació neteja al passar-se per l’engonal el respecte a les persones. El pitjor botxí és aquell que es justifica dient que la feina bruta la fa per encàrrec: “són els de Brussel·les els dolents. No voldríem, però ens hi obliguen”. Això de quedar bé amb la vianda al plat és més vell que l’anar a peu i l’infern, si es que encara no ha baixat portes per crisi, n’està farcit de paios amb bones intencions. Ara bé, el més fotut de tot plegat és que una vegada sanejada l’entitat, amb els recursos dels contribuents, la pelleringa que en quedi s’endossarà per quatre xavos al primer voltor que passi, el qual pretendrà al cap de quatre dies una nova  reestructuració. La qüestió és que el negoci no pari i trobar el cap de turc a qui carregar el mort.    

dimecres, 21 d’agost del 2013

SE'NS ACABA LA TRANQUIL.LITAT

Amb la darrera setmana d’agost l’establishment es cruspirà oficialment les vacances, i el circ mediàtic i el pim-pam-pum engegaran de nou amb energies renovades i també, per desgràcia, amb moltes ganes de passar factures endarrerides, de posar en marxa ventiladors carregats de merda, d’escalfar l’ambient a benefici d’inventari i, en definitiva, de mirar de pescar el que es pugui aprofitant que els rius baixaran remoguts. La treva estiuenca ha servit per carregar piles de cara a una tardor que es preveu calenta, considerant els problemes aparcats per ganduleria durant els mesos de xafogor i que ja s’estan reescalfant a la cuina per tenir-los a punt quan es cridi tothom a taula per inaugurar la nova temporada. Els mitjans de comunicació, que han anat tirant de beta tots aquests dies de calma mercès a quatre serps d’estiu ben dosificades, a mitja dotzena d’estirabots dels franctiradors de guàrdia i, sobretot, recorrent a al calaix de sastre de reportatges de conveniència, sovint molt ben escrits i documentats a lleure durant la resta de l’any, recuperaran els seus columnistes estrella i els tertulians inundaran ràdios i televisions amb les ungles ben afilades i els arguments ben esmolats, per entretenir el personal amb polèmiques agafades pels pèls.


            Després de la bassa d’oli estiuenca, doncs, ara ve quan el maten, i em temo que no donarem abast a pair els gripaus que saltaran sobre la taula, dia sí i l’altre també. Perquè havent-hi tanta feina endarrerida per fer i tants comptes per quadrar em dóna la impressió que la feina no s’atraparà i que els números sortiran més vermells que mai. Però el que, a la meva manera de veure, em preocupa més és que la gent s’angoixi veient com el remei no arriba a temps i que les vacunes i potingues miraculoses que van prometre els xarlatans a la darrera fira electoral, a l’hora de la veritat es recepta al malalt desesperat passar una altra vegada pel quiròfan, perquè es deixi amputar una mica més de sou, de pensió, d'estalvis i els quatre penjolls que queden de l'Estat del benestar. Per tant, amics meus, aprofitem els quatre dies de  tranquil·litat que ens queden, perquè quan comenci el sarau no guanyarem per disgustos. I una vegada més ens posarem les mans al cap veient les bestieses dels timoners del vaixell, encegats com uns mesells pel rumb que porta al desastre. Tant de bo els que malden per arriar el bot de la llibertat l’encertin i una part de la tripulació emprenyada puguem fotre el camp d’aquesta nau que ha perdut el nord des que enlloc de bons i experimentats mariners tenim pirates fent de capitans.        

dimarts, 20 d’agost del 2013

ELS TEMPS ESTAN CANVIANT

És curiós que en una població característica d’aquella vella Anglaterra romàntica i encarcarada, que des de l’època victoriana ençà, sense que les dues guerres suposessin cap parèntesi sinó més aviat una justificació més, va introduir el voluntariat com institució britànica, sigui ara capdavantera de les anomenades “social enterprises”. En efecte: Alston, que és la ciutat de la que parlo, s’ha convertit en banc de proves de varis negocis ètics que pretenen apedaçar els forats que una administració pública, amb la caixa plena de teranyines, no pot evitar que es vagin multiplicant a la teulada de l’anomenat Estat del benestar. La novetat és que aquestes empreses socials que s’han d’ocupar de prestar als ciutadans serveis que l’Estat de mica en mica no pot assumir, malgrat s’estructuren amb criteris cooperativistes, no volen permetre’s ser deficitàries i perdre-hi diners en l’invent i, per tant, les gestionen amb el propòsit de fer beneficis, dels quals n’han de sortir les misses per realitzar les bones obres. O sigui, del què es tracta es d’arrambar el concepte “sense afany de lucre” que es refia del “subsidi” com a darrer recurs, pel de “rendibilitat” responsable i sostenible.


Diuen que els cada cop més rigorosos ajustos pressupostaris, culpables del retrocés de la despesa públic, obligaran a prendre en consideració iniciatives semblants a l’anglesa. L’única objecció que se m’acut, és quin paper se li reservarà al voluntariat tradicional en els organigrames d’aquestes noves experiències empresarials. No crec pas que se’n pugui prescindir d’un actiu que no té preu, però segurament també els futurs voluntaris s’hauran de replantejar criteris d’organització, disciplina i professionalitat, perquè l’objectiu serà l’eficàcia. La tenalla de la crisi està fent reconsiderar molts d’esquemes arnats i crec, francament, que s’estan donant en aquesta direcció passes molt interessants i impensables en altres circumstàncies. Per exemple, em sembla un cop de timó molt important en l’estratègia dels sindicats el gest de responsabilitat que acaba de fer el comitè d’empresa de Seat, presidit per un tal Matías Carnero del quan en tinc vàries referències com a prototipus de cap ben moblat, desant el posat malcarat, intransigent i demagògic pel més pragmàtic de defensar - amb arguments genuïnament capitalistes com productivitat i estalvi de costos per aconseguir més marge de beneficis -, la conveniència de portar a Martorell el nou tot terreny lleuger de la marca, tenint en compte que és la planta del grup més competitiva. Potser sí que de la crisi encara n’aprendrem quelcom de bo.        

dilluns, 19 d’agost del 2013

LES OPORTUNITATS S'HAN D'AGAFAR AL VOL

            I si en teniu cap dubte, fixeu-vos com una bona campanya de promoció – quin espavilat en màrqueting hi deu haver al darrera! – ha permès que d’un nyap colossal com fou la restauració d’un Eccehomo per part d’una feligresa de vuitanta anys, que d’art no n’havia après ni per correspondència, fa rajar diners dessota les pedres. Quan es va descobrir com va quedar aquell fresc del segle dinou, emblemàtic de la devoció popular més rància de la contrada, desprès de passar-hi els pinzells aquella aficionada, a la dona se la volien menjar amb patates i se les va sentir de tots els colors. Fins i tot es va fer córrer que havia perdut la xaveta i els primers dies d’esvalotament no era pas coneguda com la senyora Cecília, com se li diu ara que és famosa, sinó que era la Ceci a seques, i encara gràcies. Però algú que tenia la vista llarga i el  do de l’oportunitat ben desenvolupat va intuir que d’aquella desgraciada facècia se’n podia treure molt de suc. I no anava pas errat d’osques: pel santuari de la Misericòrdia del, que només es mig omplia el dia de l’aplec i para de comptar, a hores d’ara ja hi han desfilat a la vora de cent mil peregrins que, previ peatge, han deixat uns beneficis de prop de cinquanta mil euros nets, descomptades les despeses de seguretat i manteniment.


            Però la cosa no s’acaba aquí: els restaurants més emblemàtics de la comarca es veu que han duplicat la clientela, empalmant dinars amb sopars i, segons l’eufòric alcalde per Borja han passat turistes vinguts de tot arreu, inclús de l’altre cap del món, amb les consegüents repercussions positives per al comerç en general i algunes butxaques en particular. Tanta és l’envergadura d’aquest prodigi de la manipulació publicitària, que fins i tot l’economia del sector, bolcada en la elaboració de bon vi, fa dues setmanes que unes bodegues especialitzades en un excel·lent garnatxa han comercialitzat uns quants milers d’ampolles amb l’etiqueta de l’Eccehomo dels pebrots, seguint els passos de Bodegues Aragoneses que des de la tardor passada va treure al mercat dos marques de vi de taula més modest, dedicades al nyap artístic de la senyora Cecilia, les quals sembla que han fet forrolla i es venen com si fos aigua beneita. I no va de conya: el propi president de la DO Campo de Borja que remena quasi 20 milions d’ampolles l’any diu que “a part de la qualitat del producte, el factor Eccehomo és nota”. I segons sembla, els botiguers del poble estan barrinant la manera de llençar productes de marxandatge, aprofitant que una tonteria com aquesta és “trending tòpic” a les xarxes socials. Ara ja ningú parla de retornar al fresc que es va carregar la senyora Cecilia la seva fesomia original, perquè a veure qui és el maco que gosa matar la gallina dels ous d’or. I que serveixi d’exemple als ploramiques que es queixen de la crisi: el que s’ha de fer es no trencar-se el cap en grans invents i treure punta a les petites oportunitats que ens passen per davant del nas cada dia i no en fem cas.

diumenge, 18 d’agost del 2013

DEIXAR-SE ESTIMAR, LA CORRUPCIÓ LIGHT

            L’alcalde d’un poblet del Bages, Navarcles, en el darrer ple municipal ha fet una confessió que m’ha deixat bocabadat, no perquè ignorés que aquestes coses passen sinó perquè l’alcalde, l’historiador, professor i amic Llorenç Ferrer, no podia explicar millor aquesta modalitat de corrupció a la qual, si repasseu el meu  blog, m’hi he referit dotzenes de vegades com “deixar-se estimar”. Va remuntar-se l’alcalde a uns fets de l’any 1994, quan ell era regidor i el municipi passava pel mal tràngol d’uns aiguats que van fer molt de mal. Per refer les infraestructures malmeses es necessitaven molts de diners públics i l’aixeta no s’obria si un enginyer de l’Agència Catalana de l’Aigua no hi donava el vist-i-plau, com es diu col·loquialment: “si no posava la mosca als papers”. L’alcalde va fer memòria que algú els va advertir que l’enginyer engegava a migdia, al voltant de l’hora de dinar perquè el convidessin i pel que explica l’alcalde, el sòmines “no s’estava de res”, reconeixent que posar “la mosca” va costar-los factures que feien feredat, al millor restaurant de la contrada. I va rematar el seu relat amb un brindis al pragmatisme: “llavors vaig prendre plena consciència que, malgrat vulguis gestionar amb ètica, de vegades cal fer coses pel bé comú que no faries pas en l’àmbit particular”.


            No us esgarrifeu: la confessió de l’alcalde no fa res més que palesar les corrupteles que sempre han envoltat les relacions entre els administrats - conscients que per desencallar expedients s’han d’untar xarneres -  i els administradors, que s’hi posen bé perquè els estimin. És veritat que només es tracta de “detalls”, però no s’ha de tenir un màster per entendre que “les mosques” es posen amb més alegria si hi ha petites motivacions. El corrupte que només es deixa estimar no rep comissions ni compensacions, que és massa lleig, es conforma amb una caixa de puros, un bon àpat, una panera... Els bitllets no solen formar part del repertori de “motivacions”, si bé algú recordarà que en temps reculats de postguerra per aconseguir el “cupo” de fuel calia deixar discretament damunt el taulell una revista o un diari amb uns quants bitllets intercalats entre les pàgines. Gairebé més que de suborns es tractava de “cortesies”. El que passa és que qui fa un cove fa un cistell i com el porro de tant en quant, en el cas de la droga, deixar-se estimar encara que només sigui una micona també deixa seqüeles i causa addicció. I el mes fumut de la qüestió és que costa discernir, en aquests casos, on acaba el simple detall d’agraïment i comença a teixir-se la tela d’aranya de la corrupció. Deixar-se estimar causa la dependència d’estar sempre en deute amb algú. I d’això es valen els corruptors. Perquè s’ha de ser molt ingenu per pensar que els regals no tenen contrapartida. Desenganyeu-vos, poca gent fa res per res; però n’hi ha, i aquesta és l’esperança que ens queda: que almenys de l’honradesa no se’n perdi la llavor.

dissabte, 17 d’agost del 2013

LA MÉS RICA DEL CEMENTIRI

            Ahir els informatius i els papers anaven plens de la notícia que Rosalia Mena, la dona més rica d’Espanya i una de les cent persones que a tot el món, per dir-ho en expressió col·loquial, tenen el ronyó més ben cobert, havia mort de manera sobtada mentre estava estiuejant. Diuen que aquesta milionària era una treballadora gallega de pedra picada i que havia fet la fortuna posant-se a pencar ben d’hora, ben d’hora, seguint la recepta d’en Pep Guardiola; però no es tracta ara de fer un panegíric aprofitant la necrològica, com sol passar en moments com aquests que surten aduladors pòstums de tots els armaris. La reflexió d’avui tira per un altre camí: el de palesar que l’única circumstància en que s’iguala el pelacanyes i el rei Mides, és pel que fa a l’hora de la mort. Això sí que ho té la dona de la dalla: no hi ha comissions ni suborns que valguin i cap pressió la fa decantar. A cadascú li toca quan li toca i aquesta és una veritat incontestable. És pot programar a conveniència l’hora de venir al món, però per molts calers que es tinguin no es pot preveure a l’agenda l’hora d’estirar la pota. Inclús els que es lleven la vida voluntàriament no van a toc de rellotge, encara que faci temps que hi donin voltes. Per aquesta raó, insisteixo tant en el fet de l’hora com a factor d’igualtat. Una altra cosa és el que ve després: l’organització de la cerimònia mortuòria i l’elecció del lloc del repòs etern. Aleshores sí que les diferències de classe social es fan evidents i, en alguns casos, escandaloses. No sé si la dona amb més patrimoni del país es convertirà també, des d’avui, en la més rica del cementiri.


            Francament, a mi no m’agradaria pas ser-ho, cosa per altra banda bastant improbable; però no pots dir mai d’aquesta aigua no en beuré, perquè la vida té cops amagats i no es pot tirar la tovallola. Fins i tot l’Eduard Punset es permet el luxe d’especular que, potser, la de la dalla passi de llarg de casa seva, en una demostració que delirar és gratis. Jo més aviat sóc dels de menjar poc i pair bé. Si ja deu ser prou fotut per a la salut administrar en vida una gran fortuna, compteu la gràcia que fa convertir-se en el més ric del cementiri. Quan visito pobles, d’aquí i de fora, tinc una debilitat per fotografiar cementiris i epitafis. En Camus va escriure, a La Peste, que la personalitat d’un poble queda reflectida on són enterrades les persones. No he vist cap cementiri on totes les tombes siguin idèntiques, on no saltin a la vista les diferències, on no puguis identificar el més ric de l’altre barri. Els rics, malgrat s’hagin forjat com la Rosalia volia fer creure des del rengle, només es poden fer perdonar el greuge que uns tinguin tant i d’altres tan poc, compartint la riquesa. Que és molt diferent de fer caritat. Repartir les sobres no té cap valor, el que té mèrit és compartir l’abundància. Ara bé, el que obri així mai serà el més ric del cementiri.     

divendres, 16 d’agost del 2013

DONES COM ALTERNATIVA

            Quan la societat civil d’aquest país fa tentines i se sent orfe de líders amb un discurs fresc i estimulant, penso que hem tingut la gran sort de topar-nos amb dones disposades a fer un pas endavant i encapçalar importants moviments socials - alguns ja consolidats a còpia d’anys i d’altres tan tendres com les plataformes ciutadanes fruit de la indignació - amb empenta i criteri. Muriel Casals, d’Omnium; Àngels Guiteras, de la Taula del Tercer Sector; Ada Colau, de la PAH; Teresa Forcades, impulsora d’un moviment constituent; Carme Forcadell, de l’Assemblea Nacional Catalana; Llúcia Caram, sacsejadora de la consciència i la solidaritat; Itziar Gonzalez, de Crida a la desobediència civil. Totes elles tenen en comú que el seu lideratge es basa en el consens pacífic, ni autoritari ni jeràrquic, fent paleses altres maneres de participar en la vida pública i decantar-la per viaranys ètics. Ara bé, no oblidem pas que aquestes icones són hereves de moltes altres dones que durant la transició varen lluitar per canviar les lleis masclistes i injustes del franquisme, que van irrompre i competir sense arronsar-se en el món del treball i van  envair l’universitari, i que sempre les trobaves empenyent el carro del respecte i l’atenció a les persones, sobretot a les més febles.


            Però no obstant aquesta bona disposició de la dona a entomar responsabilitats, la realitat és que malgrat la seva presència creixent en moltes vessants de la societat, la seva incidència encara està a les beceroles. Sense anar més lluny, per exemple, en la sanitat. Mentre en els darrers 30 anys la proporció de dones en la professió és de l’ordre de 7 a 1 respecte als homes, les especialitats quirúrgiques, els contractes sènior, els càrrecs acadèmics més alts i les cadires amb poder de decisió estan en mans de lobby masculí. I aquest balanç es repeteix calcat en moltes altres professions i activitats públiques: les dones saturen les bases però s’han de buscar amb pinces a les cúpules, sembla que només siguin bones per eixugar llàgrimes però no per dissenyar polítiques. I aquesta desigualtat no s’arregla imposant quotes. Una comissaria europea, la Reding, es trenca les banyes fa dies en pro de la discriminació positiva de la dona en les juntes directives de les grans empreses, però ho veu tan negre que només pidola un 40% de conselleres no executives. No crec que la fornada de dones amb vocació de lideratge hi vulguin arribar per la drecera de la quota. Tanmateix, penso que la societat no se les pot deixar perdre com alternativa a la vulgaritat trapassera de fer política, mentre conservin verge la il·lusió, l’honestedat, es pugui creure en les seves paraules i no caiguin en la temptació de convertir-se en icones o oracles. Només ens faran servei com a persones amb sentit comú, que és de que anem escassos. 

dijous, 15 d’agost del 2013

SOUS, SOBRESOUS I RECTORIES

Com a conseqüència d’aquest espectacle penós que són les clavegueres a cel obert dels partits polítics, vulguis o no, s’empastifa el concepte de democràcia, i no només per la merda, les rates i la fortor, sinó perquè els aparells d’aquests partits, llevat comptades excepcions s’entesten en tirar-hi terra a sobre enlloc de fer una neteja definitiva, amb desratització inclosa. Potser, els partits polítics després d’una experiència de dictadura tan llarga i autoritària com la d’aquí – que no fa tant de temps per haver-la oblidat - s’han preocupat més de rifar carnets i credencials de demòcrata, que no pas de desenvolupar la democràcia, i la crispació, la mala maror i l’afició a tocar el botet a l’adversari i, a vegades també, a l’amic que fa nosa per enfilar-se al poder, han substituït la noblesa i l’elegància pel cop baix, la mesquinesa i la mentida. La política, vista a través dels quatre o cinc partits que han polaritzat l’escena en els darrers trenta-set anys – encara no hem empatat amb els quaranta de dictadura - s’ha convertit en una mena de carnaval en què tot s’hi val. començant per viure bé a la seva ombra i a l’esquena del poble.

Quan els ciutadans s’enfurismen i posen el crit el cel cansats de ser l’ase dels cops, ho fan simplement perquè estan farts de pagar la timba dels sous, sobresous, comissions i rectories vitalícies que es paguen amb els seus impostos, mentre els polítics els hi desmunten peça a peça, amb sadisme rapinyaire inclòs, l’estat del benestar. I quan els responsables d’aquest femer tenen la barra de justificar-se dient que han perdut la memòria o que en les seves organitzacions qui talla el bacallà de veritat no és el president o el secretari general, sinó el tresorer, és que a sobre de mofar-se’n de la ciutadania la prenen per cretina. Suposo que recordareu aquelles solemnes manifestacions, fetes en  sagrada seu parlamentària, que a un determinat partit qui porta l’economia té tant de poder i autonomia de gestió que es podria vendre patrimoni sense la complicitat de cap altre dirigent. Potser sí que és així com ho pelen, però si és veritat tenen mala peça al teler; fins i tot l’entitat més senzilla, una simple comunitat de veïns per exemple, sap que la clau de la caixa no la pot tenir només una persona. I que consti que, a la meva manera de veure, la regeneració de la política no passa, només, per qüestionar, amb més o menys raó, què cobren els polítics, sinó en tenir la certesa que la seva feina pel benestar del poble es mereix els sous que es reparteixen. Ara bé, que no abusin cobrant deu vegades més que el sou mig d’un ciutadà, perquè ningú necessita sopar dues vegades. I s’ n’hi ha cap ha de ser perquè passa fam, no perquè es dediqui a la política.


dimecres, 14 d’agost del 2013

LA MANCA D'AUTORITAT MORAL

            La pena que arrossega la nostra classe política no és que vagi escassa de líders, sinó que molts de que aparenten ser-ho s’han petejat el prestigi com a dirigents per manca d’autoritat moral, una condició indispensable per tenir credibilitat. I, per desgràcia, aquesta carència no és una característica només dels polítics, sinó que tampoc bastants dels anomenats agents socials i més de la meitat dels quatre manxaires d’opinió poden vantar-se d’un currículum net, polit i, sobretot, coherent. I sense tots aquests ingredients no es pot anar gaire lluny, sobre tot si el camí no es de flors i violes sinó que té espines a dojo. Quan els dirigents tenen autoritat moral suficient el poble els reconeix com a líders naturals, s’hi identifica i els hi fa costat. Quan és a l’inrevés, els dirigents han de recórrer a l’autoritat del bastó o a l’enganyifa del populisme per fer creure un poble a qui fan tanta mala astrugància que, en virtut d’un sisè sentit, se’ls miren de cua d’ull.


            Per aquesta raó estan proliferant líders espontanis a tot arreu, que la gent reconeix perquè són dels seus, parlen el seu llenguatge i, la majoria de vegades, porten a l’esquena una motxilla carregada amb les mateixes greuges. Però sobretot perquè es fan obeir sense recórrer al suborn més descarat ni al xantatge emocional de la por. ¿Quina autoritat moral els hi pot quedar a uns polítics esquitxats per històries de corrupció, que es veuen des de quatre hores lluny i que neguen com uns mentiders compulsius? Cap societat pot avançar i reeixir si no es treu de sobre ràpidament aquest jou d’uns capatassos moralment desacreditats. El poble desconfia sempre dels que prediquen una cosa i en fan una altra, però encara més d’aquells que prediquen allò en què no creuen. D’aquí venen les fractures tan doloroses a les famílies, a les escoles i fins i tot a les esglésies. El problema sempre és el mateix, que s’ha de predicar amb l’exemple i portant l’honestedat a flor de pell. Com poden, per exemple, demanar sacrificis salarials aquells que cobren sous que n s’acaben? Qui es pot creure que no hi ha cap més remei que retallar en sanitat, en educació, en pensions, si els que ho afirmen no tenen un pam de net? I com aconseguirem amb èxit la independència, si alguns dels líders que ens hi han de conduir han suspès vàries vegades l’assignatura de l’autoritat moral? O s’ha de fer net del tot o anem per mal camí.

dimarts, 13 d’agost del 2013

A PROPÒSIT DE LA FINALITAT DE LA CADENA HUMANA

A PROPÒSIT DE LA FINALITAT DE LA CADENA

            Em sembla que el rebombori que estan encebant entre uns altres, a propòsit dels actes entorn de la Diada en general i de la cadena humana en particular, mereixen un toc d’atenció seriós perquè les desavinences, els embolics malintencionats i les desqualificacions pujades de to que es van sentin, no ajuden gens a donar una imatge del país madur que volem ser, i són aprofitades per tota la caverna mediàtica per fotre’s un fart de riure a la nostra salut. Però el que és pitjor: descol·loquen els observadors internacionals encaterinats per l’entusiasme d’una societat civil llençada al carrer per aconseguir un objectiu, i ara sorpresos per l’espectacle vergonyós d’uns representants polítics que no estan a l’altura d’un poble que, per primera vegada, ha agafat amb fermesa les rengles del seu destí. En primer lloc, sembla mentida que uns partits que es consideren tan democràtics que, inclús, en dispensen credencials a tort i a dret alguns no reconeguin ni el dret de decidir i els que sí diuen que hi estan d’acord semblen no suportar que cadascú pugui fer lliurement campanya en favor del què creguin, acceptant d’antuvi sense crispacions ni ambigüitats el veredicte final de les urnes.


            ¿Com s’ha de menjar, doncs, aquesta dèria de boicotejar la participació en la cadena humana exigint que se n’exclogui la reivindicació de la independència? ¿Què s’han venut l’enteniment en Duran, en Navarro i companyia, i algunes altres patums que aprofiten l’enrenou com excusa per posar pals a la roda?  L’Assemblea Nacional Catalana des de bon començament va reivindicar noblement i a cara descoberta el dret a l’autodeterminació en defensa llegítima de l’opció independent. Què volen ara aquests fariseus, que se’n desdiguin? Els promotors del dret a decidir van tenir sempre per objectiu assolir la independència, o és que algú es pensava que es tractava de decidir on s’anava a estiuejar? El que han de fer els que la independència els hi fa picor es fer campanya en contra i buscar els vots necessaris, si els troben, per decantar la balança del seu cantó. I pel que fa al senyor Duran, tothom sabia que la independència no li feia el pes perquè, legítimament també, tenia un altre punt de vista. Que jo sàpiga no ha enganyat ningú, perquè se n’havia cansat de manifestar la seva fredor al respecte. Deixant de banda com s’ho pelin entre els socis de coalició, algú creu que no és legítim que expressi el seu poc entusiasme per la independència i que prediqui una altra doctrina? Llavors, per què se’n diuen pestes d’un polític fins fa quatre dies ben valorat i se li atien els gossos? No havien quedat que, simplement, es tractava de decidir? La batalla del sobiranisme s’ha de guanyar per la convicció, noblesa i no violència física o verbal dels seus partidaris, i no pas regatejant el dret a decidir als contraris. Aquesta és la meva manera de veure-ho i per ser honest amb els meus seguidors no m’ho podia callar. Potser avui, un dimarts i tretze sigui el dia més escaient per fer-ho.  

dilluns, 12 d’agost del 2013

TENIR VIDA INTERIOR

No teniu la sensació que massa gent sembla estar renyida amb ella mateixa? Que quan es queda sola tot li pica i se sent incòmoda? Tinc por que ens trobem en les beceroles d’un problema, el qual pot ser important  si aquests símptomes d’inestabilitat emocional s’estenen. I el que em preocupa encara més és que aquesta mena de virus no ataca a un segment de població determinat, sinó que totes les edats, sexes i ètnies hi estan igual d’exposades. L’únic comú denominador, entre els que pateixen d’aquest mal, és que pertanyen a societats ahir opulentes, avui de capa caiguda. Això em porta a arriscar  una primera hipòtesi: als que no els hi falta mai de res no tenen temps per fer-se amics d’ells mateixos, per coneixes millor, per muntar-se una vida interior on aixoplugar-se quan se sentin sols. La soledat sense l’alternativa d’una vida interior pròpia és tan terrible que estic segur es troba en l’origen de la majoria de suïcidis. Les persones acostumades a passar privacions de tota mena han aprés, si us plau per força, a parlar-se, a fer-se amigues del clon que tots portem dintre i que uns en diuen ànima i altres consciencia. No entendre-s’ amb un mateix, no tenir un lloc on retrobar la tranquil·litat d’esperit quan totes van mal dades, porta a la desesperació i, el que és pitjor, a les rampellades.


            Tenir vida interior no vol dir introversió ni portar una mena de vida contemplativa; potser la definició que s’hi acosta més seria un estat d’ànim que permet que no avorrir-se estant sol, és a dir: que no es necessiten estímuls externs per sentir-se viu. Quan no es pot passar sense gresca al voltant o estar penjat del mòbil o de l’ordinador per connectar-se contínuament amb amics reals o virtuals, qualsevol de les dues dependències no són més que excuses per a no pensar, i això vol dir que algun mecanisme de supervivència xerrica. Fugir de pensar, de reflexionar i d’analitzar primer els problemes amb un mateix, palesa que o bé és qüestió de falta de feeling o d’una crisi de confiança, i no sabria dir quin dels dos dèficits és pitjor. Una persona eixorca de vida interior sempre dependrà de la crossa d’un altre per tirar endavant i no li sortirà de dintre seu la capacitat de reacció ni la voluntat de superació. L’autoestima, precisament, neix d’una bona entesa amb un mateix. Com establir aquest bon rotllo no s’ensenya ni a les escoles ni a les esglésies, i tampoc no es tracta d’una vacuna que dispensin els hospitals i receptin els metges. La vida interior s’ha d’anar conreant dia a dia, pessic a pessic, trompada a trompada...     

diumenge, 11 d’agost del 2013

DE "TU" O DE "VOSTÈ" ?

            Hi ha a qui li plau que el tutegin mentre que d’altres quasi exigeixen que se’ls tracti de vostè. Els nens i els joves no en tenen cap dubte: tutegen tothom. Són els de més de trenta anys que a l’hora de dirigir-se a un desconegut  se senten  insegurs i no sabem quin tractament donar-li; aleshores, si hem de fer cas dels experts en protocol val més pecar de formal que de mal educat. Els lingüistes consideren que el vostè posa distancia en la relació, si bé l’emmascara de consideració i respecte; en canvi, dir de tu d’entrada encara hi ha uns quants estirats que pensen que es propi de pelacanyes i no pas una forma de solidaritat o d’apropament a la persona. Hi ha sociòlegs que opinen que deixar de banda el vostè suposa, a part d’un empobriment de la llengua, perdre la referència d’on acaba el respecte i comença la familiaritat, però també, com sovint passa en els debats filosòfics, hi ha qui en discrepa i opina que la societat del coneixement tendeix a relacions més horitzontals i properes, menys verticals. Curiosament, però, en el què tothom coincideix és que per insultar, resulta més descortès i fa més efecte i és més solemne un “vostè és un imbècil” que no pas un escarransit “tu ets un imbècil”.


            A l’escola, els especialistes veuen complicat de recuperar el “vostè” perquè de mica en mica l’actual model educatiu abona carregar-se les diferències, però alguna cosa deu fallar en el plantejament quan els forasters que arriben al nostre país es sorprenen de com pelem una qüestió tan delicada. Els anglesos, per exemple, només tenen un tractament per a la segona persona, l’universal “you” i si volen recalcar familiaritat afegeixen el nom de pila de l’interlocutor en la frase. A França - no oblidem que la seva cèlebre revolució va servir per igualar el tracte social per dalt: tothom va convertir-se en “monsieur” -, la forma de “vous” no té controvèrsia i el tu només s’utilitza en l’àmbit familiar, si bé hi ha moltes excepcions inclús reflectides en la literatura de matrimonis que no es tutegen entre ells ni ho fan amb els seus fills. A Alemanya i Itàlia, a més de mantenir-se el tractament de vostè amb desconeguts, és indispensable amb persones grans i en el món laboral. Al contrari que en països llatinoamericans, on es fa servir el “tu” com a forma culta i recorrent només al “vós” en les relacions familiars. En canvi, a Catalunya el tractament de vós, avui en desús, marcava més distànciona que el vostè. En tot cas, a casa nostra tenim una frase feta per tallar el “tu” no consentit: “em voleu dir quan vostè i jo vam menjar junts del mateix plat?”. 
                                                                                                                                                                                                    

dissabte, 10 d’agost del 2013

ÀNSIES QUE ENS PODRÍEM ESTALVIAR

Hi ha petits incidents en la vida quotidiana de les persones, que poden desestabilitzar temporalment la seva ordenada monotonia i, en alguns casos, desvetllar ànsies que es podrien ben estalviar. Des de que t’entri un ratolí o un dragó a casa fins a haver se suspendre les rutines diàries per una xacra inesperada. I ha gent més propensa que altra a passar ànsia, és veritat, perquè a algunes persones tot se’ls hi fa un castell i aquí ja entraríem en un terreny més delicat: però la majoria no podem pas negar que hem patit petits atacs de pànic com a primera reacció a determinats estímuls inesperats: l’exemple del ratolí o d’una filtració d’aigua de procedència misteriosa, són explícits per il·lustrar aquests estats d’ànim, com també podrien ser-ho el bombardeig sobre noves retallades de sous, pensions o prestacions socials. Tanmateix, la majoria de la gent és cert que s’hi sobreposen i ho superen posant en marxa uns mecanismes d’autoestima, però també n’hi ha d’altres als quals desenvolupa el pessimisme i l’ànsia malaltissa, inclús anant més enllà d’haver-se resolt satisfactòriament l’incident: i si torna a passar-me?


            Per aquesta raó, perquè hi ha gent més sensible que altra a la inseguretat i a la sensació de fragilitat que comporta viure, des de la societat en general s’hauria de procurar que estiguessin sempre a punt els contrapesos emocionals imprescindibles per superar l’ànsia. Per exemple, donant resposta ràpida i radical a denuncies ciutadanes derivades de problemes de convivència: sorolls, brutícia, incivisme... Llegíem ahir en un diari que d’una casa okupada al bell mig d’una ciutat important, després de setmanes d’exclamar-se els veïns i comerciants per les molèsties, pudors i brutícia, els serveis municipals de neteja varen treure tones de merda en dos containers, sense fer net del tot ni decretar-se l’expulsió de les dues dotzenes de romanesos que se l’han fet casa seva, tot i que és propietat d’un banc. Qui compensarà mai al veí tranquil, ordenat, net i meticulós del patiment moral per l’ànsia que ha estat passant veient que ningú se l’escoltava? I a aquell que no pot dormir els caps de setmana perquè la cridòria a la sortida dels bars li fa la vida impossible i no sap a qui recórrer perquè ningú li’n fa cas? La vida es tan curta que de petits, a les escoles i a les llars, s’hauria d’ensenyar a conviure i a no fer passar ànsia als demés; però també a desenvolupar cadascú de nosaltres mecanismes mentals de rebuig i control de cabòries fruit de la por, de la incertesa o del fàstic.       

divendres, 9 d’agost del 2013

RIFES PATRIOTIQUES

            En Manel, que aquest dies me’l trobo per tots els racons, ahir em va envestir tot petant-se de riure: - “Ara sí que m’han deixat ben parat aquesta colla amb això de la grossa de cap d’any, que s’han tret de la màniga per de mica en mica omplir la pica”. Ja se sap que quan hom passa necessitat no pot ser llepafils i no es poden fer rossegons de cap pa, inclosos els contaminats pel vici del joc. Bé, parlem-ne: qui compra butlletes de loteria es pot considerar un ludòpata? Una pregunta difícil de respondre, si és té en compte que les loteries nacionals són una font d’ingressos que les hisendes estatals en teoria destinen a tapar forats de l’assistència social. No podem, doncs, precipitar-nos en la resposta, però si diguem que ja hi estem d’acord que amb les loteries es faci  discriminació positiva, em sembla que ens embolicarem en un jardí del qual serà complicat trobar-ne la sortida. Només cal considerar que si abonem la loteria quan la manifasseja un govern, estarem admeten que el fi justifica els mitjans i això no sé si els guardians de l’ètica hi estarien conformes. Potser també els psiquiatres haurien de justificar per quina raó jugar al casino, al bingo o a les carreres de cavalls, per exemple, és un vici o una malaltia i, en canvi, apostar en les loteries patriòtiques té butlla.


            No pretenc que se us posi malament el cafetó o el suc de taronja de l’esmorzar però, escolteu, les coses són així. Potser sí que la rifa de Nadal s’ha d’entendre una tradició - fins i tot cultural? - com les neules, els torrons, el pessebre o l’arbre. La qüestió és si convidant a jugar-hi es contribueix o no a augmentar el risc de caure en la ludopatia. Un alcohòlic que es vulgui desintoxicar no pot tastar ni una gota de licor, sigui Nadal o Pasqua, ni que el consum tingui finalitats benèfiques. Dispenseu, no vull aixafar la guitarra a ningú ni trencar-los el plat bonic de la grossa de cap d’any; però, a part que no sé si hi ha tantes peles per apostar en tantes rifes, és evident que la concentració en pocs dies de dues grosses i de la torna del Nen, sembla una mica exagerat, sobretot en un mes que la majoria dels pencaires veuran escantonada, també a la salut de la pàtria, la seva paga extra. Som un país singular, divers i sovint tan pintoresc que n’hi ha per llogar-hi cadires. Ahir m’explicaven uns que són d’una colla d’amics jubilats, que es reuneixen de tant en tant per fer una bona xefla, i al aixecar-se de taula deixen dos euros “per la corona”, en un gest de previsió sense precedents. Això sí, es veu que per tenir dret al ram de flors damunt la caixa s’ha d’acreditar una antiguitat de cinc trobades consecutives. Aquesta iniciativa potser alguns diran que és un xic macabra, de la mateixa manera que uns altres criticaran el govern de blanquejar el joc, amb l’excusa d’aplicar els beneficis a bones obres. 

dijous, 8 d’agost del 2013

ENS QUEDARÀ TALL PER TIRAR A L'OLLA?

A pagès, que no han perdut la costum de comptar amb els dits de la mà i de no fer una passa endavant sense tenir els dos peus ben afermats a terra, encara recorden aquella sonada dels avis quan els joves feien volar coloms: - i de tot això que expliqueu tan bé, quin tros tirarem a l’olla?  Perquè, fet i debatut, el que importava de qualsevol projecte era si faria bullir l’olla. Per la mateixa regla de tres, avui tampoc no entenen els fanàtics de la productivitat i de la rendibilitat que hi hagi gent que es fotin tips de treballar a benefici d’inventari, no per fer negoci sinó per un ideal. Però aquestes són figues d’un altre paner. Ara del què es tracta és de saber si, després de tanta pirotècnia que el govern està bastint perquè tremolin a Madrid, amb denuncia de l’executiu central als tribunals inclosa, en traurem alguna cosa de profit per tirar a l’olla, a part d’esbravar-nos picant de peus a terra. No crec que ningú es pensés que en Montoro s’atrevís a fixar-nos un objectiu de dèficit per sota de l’1,8% després d’amenaçar-lo d’estripar les cartes, però mira per on ha gosat de fer-ho i, a més a més, n’ha fanfarronejat.


I per si no n’hi havia prou amb aquesta befa per fer-nos palès que no ens tenen per res i que no els fem por, ens adverteixen que l’any vinent, o sia d’aquí a quatre mesos si descomptem que l’agost tothom va en xancletes i no està per mandangues, el llistó baixarà a l’1% pelat. O sia, que si no vos caldo tres tasses, Manela! I, a més a més, els organismes internacionals que en teoria ja  hauríem d’haver enllepolit per la causa, li retreuen al senyor Rajoy que no hagi fet anar el fuet amb més energia i li reclamen que intervingui les comunitats autònomes que se’n riguin un sol trimestre de l’objectiu de dèficit. Potser ara no toca parlar-ne, però a mi m’agradaria saber si a final de l’obra quedarà tall per tirar a l’olla o només ens haurem d’apanyar amb quatre ossos escurats. El conseller Mas-Colell, que no és un xitxarel·lo sinó un dels caps més ben moblats, ha tocat a rebato de cara a l’any que ve dient que els pressupostos hauran de contemplar molts ingressos enlloc de retallades i que aquests ingressos s’hauran d’aconseguir començant per cobrar el que se’ns deu i no se’ns vol pagar. De manera que el xoc és inevitable i només queda la pregunta del començament: estem segurs que acabarem omplint l’olla de tall suficient per no passar gana l’hivern que ens espera?    

dimecres, 7 d’agost del 2013

HAMBURGESA DE PROBETA I MALNUTRICIÓ INFANTIL

La casualitat, vés per on, ha volgut que dues notícies francament contradictòries acaparessin el mateix dia els aparadors dels mitjans: una és la presentació en societat d’una hamburguesa engiponada en una proveta de laboratori a partir de cèl·lules mare de vaca, i l’altra la denuncia del síndic de greuges que quasi cinquanta mil nens catalans estan en risc de malnutrició. Per fer els honors de l’hamburguesa proveta els seus pares putatius varen convidar una coneguda dietista per acompanyar-los en el primer tast i sembla que la degustació pública de la “criatura” més aviat ha resultat un fiasco, gastronòmicament parlant. Però els promotors de la parida no s’hi amoïnen pas gaire, ans al contrari: amb copa de xampany a la mà han assegurat que afinarien la punteria i que les següents mostres superarien en tots els sentits les hamburgueses autèntiques. El més curiós de la història és que els científics, per dir-ne alguna cosa, que han patentat l’invent n’estan tan cofois que es dediquen a fer declaracions delirants com ara que es podran eixugar els dèficits de carn, perquè en els prats virtuals dels laboratoris hi podran pasturar tantes vaques com vulguem.


            No sé si al senyor Ribó aquesta revolucionària hamburguesa li fa el pes com a solució al problema de la fam infantil. Jo diria que malgrat el síndic en la seva joventut era d’idees avançades, la notícia ha desvetllat més aviat la seva sornegueria proverbial de gat vell. En temps reculats les redaccions dels diaris durant el mes d’agost, amb mitja plantilla de vacances, agraïen i a vegades fomentaven i tot l’aparició d’unes serps estiuenques que servien per fer bullir l’olla amb els estirabots més sorprenents i ocurrents. Jo no sé si l’assumpte de l’hamburguesa és o no un producte periodístic de temporada baixa, del que sí estic segur és que la denuncia del síndic posa en relleu un drama social important: que a les societats empobrides mentre uns s’atipen com lladres uns altres han de passar amb un àpat sense substància ni equilibri nutricional. I això no s’arregla amb hamburgueses sintètiques, com tampoc servia de gran cosa en temps de la postguerra la llet en pols amb que el règim volia fer pujar sans els fills dels rojos. El meu amic Manel, que com sabeu és de la conya, mentre va llegint el que escric em diu que preguntí als pares de l’hamburguesa si a les vaques de laboratori també se les podrà munyir: “si sos així – remuga - es podria disposar d’un àpat equilibrat de carn i llet. Només faltaria una llesca de pa de benzinera!”  Val més agafar-s’ho a tall de conya, que si no ....       

dimarts, 6 d’agost del 2013

AUTOPSIA A LES CAIXES D'ESTALVI

            Com tots sabem, al Parlament es va esbudellar en sessió pública i televisada el cadàver de Catalunya Caixa, devoradora de les caixes de Manresa i  Tarragona, actuant de forenses forçats els seus principals dirigents els darrers vint i escaig d’anys. Amb tantes eminències intervenint en l’autòpsia va passar el que era d’esperar: tants de caps tants de barrets, i la víctima encara no se sap de quin mal va morir. Amb l’única cosa que tots estigueren d’acord, apart d’esbandir-se la culpa, és que quan va entrar en coma irreversible la Caixa ja estava catalèptica. Un dels prestigiosos oficiants en aquesta cerimònia de la confusió fou el professor Serra Ramoneda, el qual ha precisat en un informe complementari del seu primer diagnòstic,  publicat diumenge passat a “La Vanguardia”, que el problema de les caixes en general era que s’havia trencat el motllo de què estaven fetes, en particular la regla d’or en quant a remuneracions: la més alta no podia superar nou vegades la més reduïda. Quan uns principis fundacionals tan assenyats es van esbocinar apostant pel “Harvard style”, el model social de les caixes d’estalvi es va desvirtuar. “Només n’han sobreviscut de la infecció dues caixes – remarca el senyor Serra -, Pollença i Ontinyent, precisament les úniques que s’han mantinguts fidels al model original”.


            Referint-se al que titlla de “Harvard style” no es mossega la llengua: “...la contractació de persones externes a la caixa per ocupar càrrecs als esglaons superiors de la jerarquia, enlloc de ser fidels a la tradició del mètode d’ascens intern, va suposar que a la majoria d’aquests talents – reclutats de vegades per cercatalents – els era indiferent la fórmula organitzativa i el projecte social de l’entitat a la que s’incorporaven. No distingien entre un banc i una caixa d’estalvis, malgrat ser dues espècies diferents. El que els motivava era la remuneració i les possibilitats de millora ...” Trobo bé que quan es fa una autòpsia no s’amagui la veritat: al malalt ja no li ve d’aquí que es sàpiga perquè li varen fer figa els ronyons, el fetge o el cor, però les conclusions dels anàlisis poden ajudar a prevenir que tumors semblants facin metàstasi. I després d’una autòpsia, naturalment, ha d’intervenir d’ofici la justícia per si de cas, imputant o sobreseient responsabilitats. Però en aquest país carregat de problemes, la justícia va a pas de tortuga malgrat cada dia apareixen als armaris de l’establisment nous cadàvers que al final s’esbudellen per les cantonades abans no arriben a la taula de disseccions. Si qui mana no es posa les piles, la pudor empestarà l’Estat i estabornirà la seguretat jurídica, amb el perill que qui faci endreça sigui la indignació popular. Els romans varen deixar escrita una terrible alternativa quan la justícia ranqueja: “silent leges inter arma”.     

dilluns, 5 d’agost del 2013

CUINAR PER PLAER

            Veient com alguns amics desitgeu bon dia temptant-nos amb plats que t’entren pels ulls – penso amb en Miquel Pujolar, de La Sala, per exemple, que només de mirar-te el seu repertori ja et ve salivera, – m’ha semblat que tenia de confessar-vos una cosa que tinc clara, des de fa molt de temps: que t’ho pots passar molt bé a taula, sense ennuegar-te a l’hora de pagar. El secret consisteix en saber trobar el racó, la fonda o el restaurant on les coses que et serveixen tinguin el gust del que realment són i que qui cuina no ho faci simplement per guanyar-se la vida, sinó per passar-s’ho bé. A casa nostra tenim una de les cuines més variades, antigues i riques d’Europa, per no dir del món, i no només gràcies al Bulli o a Can Roca, que a l’edat mitjana els catalans ja donàvem lliçons de cuina, com es fa palès al “Llibre de Sent Soví”  o al “Llibre del Coch”. A Barcelona mateix, pots fer una romeria per dotzenes de petits restaurants de barri, entre la taverna i el bistró francès, on et proposin plats del dia fets al xup-xup que t’hi llepes els dits, a un preu raonable. A causa de les xurriacades de la crisi, és cert que cada dia en queden menys que no s’hagin traspassat als paquistanesos, però la llista dels que segueixen al peu dels fogons no te l’acabaràs en un mes, i ja no diguem als pobles.


            En Pla, que malgrat de gran es va tornar llepafils i desmenjat, sempre va apreciar de la cuina dos ingredients de qualitat: la simplicitat i la substància. Ai, la substància! Una samfaina on el pebrot tingui gust a pebrot i l’albergínia a albergínia, podria ésser el paradigma de la substància. I com que cada terra fa sa guerra, els catalans que anem tan ben servits no podem arrufar el nas per xovinisme davant plats típics de la immigració perquè val la pena provar-los, sempre que ho fem ben entaulats i no pas al taulell d’un estand de fira de mostres. La cuina ha de ser nutritiva, diuen, però també s’hi ha de gaudir sense remordiments, que gaudir menjant no es pecat; al contrari, fins i tot a la cuina se li pot trobar una derivada cultural molt interessant i començant per reconèixer ànima d’artista sota la pell de molts cuiners i cuineres. No obstant, jo em quedo amb els modestos artesans i artesanes que des dels fogons casolans o des dels de petites tasques fan uns plats que hi canten els àngels, a bon preu i allunyats del menjar ràpid de moda. Recordeu aquell consell que si volies menjar bé paressis on o feien els camioners? No era cap llegenda urbana. Avui, amb la crisi, potser els camioners passen amb una mossegada, però paladejo encara uns ous ferrats, amb les puntes ben cruixents, acompanyats amb albergínia fregida amb sucre enlloc de sal, que em varen servir en un d’aquests restaurants de carretera, prop de Figueres. No sé si era un experiment espontani o una recepta amb pedigrí, però aquella cuinera es mereixia dos petons i, a més a més, em va sortir per quatre rals.      

diumenge, 4 d’agost del 2013

EL PACTE DE LA FAM

EL PACTE DE LA FAM

            Els experts del FIM, uns economistes graduats en universitats d’elit que són savis en teories i curts en pràctiques, han receptat a Espanya una dieta infal·lible per a la seva tocada economia: abaratir els sous per incrementar la demanda de mà d’obra. És la reencarnació d’una vella teoria que els economistes elitistes venen amb l’etiqueta “d’austeritat expansiva” i que els gats vells del sindicalisme titllaven de “pacte de la fam”: devaluar els salaris a canvi de més feina”. El problema és que de la missa només s’explica allò que els convé i no es parla, per exemple, que empassant-nos rebaixes de jornada i reduccions salarials amb l’excusa de salvar empreses i llocs de treball avancem per una mena de “reforma laboral” quina contrapartida més immediata és l’empobriment. Si la recuperació econòmica s’ha d’aconseguir prenent-nos una purga cada dia, tinguem la seguretat que serà una recuperació pansida i tan trista, sense alegria en el consum, que les pròpies empreses acabaran defenestrant aquests economistes de disseny al adonar-se que allò que les farà robustes no és escanyar més la mà d’obra sinó recuperar la demanda. Un pràctic i no pas un teòric, en Henry Ford, en plena depressió de l’any 29 va decidir apujar els salaris dels seus empleats perquè poguessin comprar-se els autos que ell fabricava.


            ¿Esteu segurs, doncs, que no sortiríem abans del sot pagant uns salaris que permetessin que els productes de les empreses tinguessin més requesta? Rebaixar les condicions salarials ha estat sempre un objectiu del capitalisme més ranci i, sovint, antidemocràtic, però els grans polítics estadistes i els gran empresaris visionaris sabien que empobrint la societat no s’aixequen països ni empreses. Tot a l’inrevés dels governants que tenim aquí i avui – una ministra de treball que envia els joves a fora “per fer currículum” i un altre sòmines que recomana “la dutxa freda” per reduir energia – que no volen entendre que l’austeritat pot ser una necessitat, però mai una opció. Potser ha arribat l’hora de contestar a tots aquests que ens volen fer prendre tantes purgues, que podem acceptar amb resignació l’austeritat però no volem entrar al regne de la pobresa. Algú que no fos un altre xitxarel·lo s’hauria de plantar davant dels “savis” del FMI i dir-los que a Portugal, Grècia i Espanya, a conseqüència de les retallades de sous, l’augment d’imposos i altres mesures d’austeritat, persones amb bona preparació i feines dignes no arriben a final de mes i han de recórrer a la caritat dels companys. Sortiran més aviat del forat deixant-se retallar més el sou?

dissabte, 3 d’agost del 2013

LA FILOSOFIA, CASTIGADA DE CARA A LA PARET

En un país on la corrupció empastifa uns quants més dels que seria tolerable i on la picaresca quasi s’admet com una característica indestriable del tarannà dels llatins, arriba un ministre d’educació i degrada l’aprenentatge de l’ètica i la lògica a la categoria d’una assignatura de pa sucat amb oli. En efecte, el ministre Wert tan conegut per la seva bel·ligerància en defensa del castellà també és el ministre potiner que vol castigar la filosofia de cara a la paret, suprimint la seva obligatorietat en quart d’ESO i convertint-la en una assignatura optativa qualsevol. Un país que tanta necessitat té de prendre’s amb filosofia la vida, de pensar abans d’actuar, d’amarar-se d’ètica per a convertir-la com a principi de conducta, llancem pel forat de l’aigüera una tradició intel·lectual de segles i, a més a més, sabotegem tota esperança de regeneració de la societat. Potser, perquè la filosofia ensinistra a tenir un pensament crític i lliure, el ministre la veu com una amenaça? Un proverbi xinés recorda que dos lluitadors, el que guanya és el que pensa.

            Fraus, enganys, corrupcions, imputacions de personatges públics, ens els podríem estalviar si haguéssim aprés de petits què vol dir comportar-se èticament. Totes aquesta porqueria moral que en els darrers temps omple les portades dels diaris minva l’estat d’ànim de les persones per afrontar el dia a dia. Si a molts dels polítics actuals es haguessin pujat de petits amb una sòlida base filosòfica, potser avui no ens escandalitzarien actuant en seu parlamentària – un lloc destinat a parlar – com vulgars galifardeus i trabucaires perquè no tenen cap base ètica ni lògica del discurs com alternativa pacífica per resoldre conflictes. Reduir l’educació del jovent a la ciència i l’economia és una manera miop d’encarar el futur. No apostar per la crítica i el pensament lògic, no ajudarà a tenir una societat realment de bones persones, sobretot de persones que sàpiguen destriar el blat de la palla, que sàpiguen discutir sense esgarrapar-se, que sàpiguen remenar diners de tothom sense caure en la temptació d’aprofitar-se de l’ocasió, que sàpiguen que per  “deixar-se estimar” quan és té poder, sempre es paga un preu. Tot això s’aprèn aplicant la filosofia a la vida. Però, esclar, això no ho poden entendre els que ja neixen ensenyats.

divendres, 2 d’agost del 2013

OFEGAR EL TERCER SECTOR NO SURT DE FRANC

Fa feredat com estan dinamitant  la convivència els governants, siguin del color que siguin, que al marge del què pensin en la intimitat, en l’actuació pública palesen què són i en el què s’han convertit:  escolans d’amen d’una troica sense ànima que actua d’aprenenta de bruixot del capitalisme més ranci en la seva versió globalitzada. En aquest paper de comparses necessaris dilapiden dia a dia sense aturador ni remordiment la democràcia feblement construïda després del franquisme. ¿No s’adonen que no prioritzant polítiques socials quan la crisi encalça els més fràgils, estan complicant la vida a molta gent innocent? No sé si serà per culpa dels anys de bonança o perquè s’han cregut que per tocar poc o molt de poder estan per sobre del bé i del mal, com si fossin una casta a part. Però el que no té volta de fulla és que quan han manat, de seguida s’han oblidat del patiment de la ciutadania a la qual representen. Tots, sense excepció, per acció o per omissió. No sabria dir si és perquè no saben, no volen saber o no han sabut mai que governar es trobar l’equilibri i el consens entre la diversitat de punts de vista, respectant el que vol la majoria sense imposar la tirania del rodet parlamentari sobre les minories.


            És immoral, per no dir indecent, que davant l’increment de la precarietat  els executius central i els de la majoria d’autonomies, inclosa la catalana, no prioritzin les polítiques socials i mirin cap a una altra banda quan se’ls hi proposa retallar d’àrees amb més capacitat de resistència com ara Defensa, Interior, Infraestructures deficitàries i sumptuoses, empreses públiques que no serveixen per altra cosa que per tenir la menjadora parada a quatre vividors de la política i administracions duplicades i amuntegades una sobre l’altra. Les retallades – ara el govern català amenaça amb una nova cargolada perquè l’objectiu de dèficit dictat des de Madrid és un escarni – condicionem la sostenibilitat econòmica dels serveis socials i agreuja situacions molt delicades en els àmbits de la gent gran, de la mainada i dels dependents, fregant l’exclusió social. La doctrina que predica la troica que ens marca el pas és que el problema ve del dèficit i que s’ha d’esprémer el ciutadà si cal fins a l’extenuació per tal d’assolir l’objectiu. Francament, ¿són tan rucs per no saber que el dèficit és una simple magnitud estadística, teòrica, monetària i especulativa? El problema número u d’un país és la caiguda del consum i de la producció i no veiem que es posi en marxa cap política contundent no ja per crear llocs de treball, sinó perquè no es destrueixin els pocs que queden. Per cert, ¿saben quants n’escanyarà la retallada de subvencions al tercer sector?  Ara, que no es pensin pas, els que fan anar les tisores de podar, que la seva miopia política no els passarà factura. Collar el dret a sanitat, habitatge i educació dignes, reduint els ciutadans a la condició de miserables mendicants de caritat i solidaritat, es pagarà molt car.