MOLTA FRESSA I POCA ENDREÇA

Fet i pastat, com havíem previst: al debat sobre l’estat de la nació s'ha fet mes fressa que endreça. I com correspon en any electoral el govern pretén apuntalar-se en el poder prometen una reforma fiscal que retorni l’alè al cadàver de la classe mitjana assassinada a punyalades per l'esquena els darrers anys. Ho té difícil en Rajoy, si és que no sap ressuscitar morts. Fixeu-vos que quan s’acosten eleccions no hi ha cap partit del món que es proposi esprémer més al ciutadà, ja que de ben segur els seus candidats farien la fi d’en cagaelàstics. Per aquesta raó, tot i que cada vegada estan més endeutats, com a bons saltimbanquis de la política tenen la barra d’assegurar que abaixaran impostos i que si segueixen manant tot serà de color de rosa. Però l’endemà ja ens ho trobarem perquè la musica en temps electoral és molt diferent que la que sona quan es governa. Fer jocs de mans amb els impostos, de totes maneres, no és tan fàcil com bufar i fer ampolles quan un poble té un empatx de pressió fiscal: els impostos no són populars ni quan es rebaixen, perquè el que el ciutadà no paga amb diners o paga amb dinars. La pressió fiscal, per exemple, sobre la classe mitjana plou des dels quatre vents: per la via directa, indirecta, disfressada o a base de retallades de serveis. Ara bé, alguns impostos es guanyen totes les cotes d’impopularitat: són els impostos “pretext”, aquells que es “venen” per arrodonir-ne d’altres i que només serveixen per fer bullir l’olla uns quants dies més i per emmascarar la inoperància i la covardia davant la gran bossa de frau fiscal, fent veure que arreglar-ho és molt complicat. Si de veritat volguessin posar-hi remei a l’injust repartiment de la riquesa ho podrien fer amb mitja dotzena de decrets. El que passa és que el frau o l’evasió fiscal esquitxa massa gent ficada a l’olla. Més de la que ens pensem. I aquí rau el problema: que ningú té pressa per ensorrar la seva rectoria, tirant-se pedres a la teulada. I si comencéssim a passar revista als consells d’administració de les grans empreses del país, per comprovar quants polítics hi fan parada i fonda? I si passéssim el rastell a les despeses de l’Estat, quanta gent de l’establishment trobaríem que percep una, dos o tres momes a càrrec del pressupost públic? En Rajoy, menys que ningú, pot presumir de saber com es fa una reforma fiscal amb cara i ulls, perquè la seva especialitat es aparentar rebaixes que quan el contribuent fa el compte de la vella resulta que, no sap com, però Hisenda l’ha cargolat una mica més. Li rebaixen quatre xavos, però li retallen serveis, prestacions i oportunitats de guanyar-se la vida dignament. De manera que els pobres en el paradís virtual muntat i gestionat pel duo malabarista Rajoy-Montoro, mai no en sortirà de la pobresa. I si no, que ho preguntin als que s’han quedat sense feina amb més de 45 anys o als que per treballar quasi han de posar-hi diners.

L'ENCAIXADA LLUMINOSA

M’agradaria saber si el príncep Felip ha interpretat correctament el sentit de la negativa d’un ciutadà català a encaixar-li la mà, en la seva condició d’hereu de la Corona; el fet que aquest ciutadà sigui un petit empresari és purament anecdòtic. El que m’interessaria saber és si el príncep ha entès el gest o simplement el considera un acte de descortesia, ja que em temo que la seva claca li deu haver fet veure que els catalans son una gent mal educada i esquerpa, i que d’on no n’hi ha no en raja. Però, espero que si el príncep té criteri propi i això de fer discursos en català no es una pura excusa per fer-se el simpàtic i caure bé, no pot ignorar que a Catalunya es respira indignació pel tracte que rebem del govern que governa en nom de la Corona que ell representa. Des d’ahir tothom opina el que vol de la rebequeria del ciutadà que li va negar el compliment al príncep, però a la meva manera de veure no es just que el debat es centri només en si és de bona o mala educació. El ciutadà en qüestió no és cap secret que és un activista reconegut de l’independentisme radical: va ser fundador de Solidaritat Catalana. Però aquesta condició de militant sobiranista no impregna caràcter a la seva vida només en unes hores determinades i quan fa d’empresari ha de canviar el xip. Les ideologies són d’ús a full time i no s’apliquen a hores convingudes com una carota de treure i posar. L’empresari-ciutadà va rebre la notícia que les autoritats que havien inaugurat el Congrés de Mòbils, entre elles el príncep, passarien davant del seu estant per saludar-lo. Aleshores tenia dues opcions: anar-se’n a pixar una estona o esperar-se al peu del canó i dir-li al príncep que no es pot fer una encaixada d’amic amb qui et nega el pa i la sal. I va optar per la segona. Què se li ha de recriminar? D’entrada no va fer com altres que tiren la pedra i amaguen la mà. No fa gaires dies que l’infanta Cristina i el seu duc varen assistir a una recepció de l’alta societat barcelonina, reunida per festejar la boda de la filla d’un empresari pota negra: les reverències, la bava i les genuflexions es varen comptar per dotzenes, sense que a ningú - català o espanyol - li caigués la cara de vergonya, perquè segons diuen els protocols d’urbanitat de la gent fina a una mà estesa no se li pot fer un lleig. El príncep potser no en té cap culpa d’estar enmig del mullader, però com a bon coneixedor de la llengua catalana li deu ser familiar aquella dita que si no vols pols no vagis a l’era. I si tingués dos dits de front i una mica de perspicàcia política hauria de trametre al viatjant de gra cuit que està al timó del govern, amb el beneplàcit de la Corona, que la marineria catalana n’està fins als dallonses que se la tracti a baqueta i que la paciència té un límit. El ciutadà-empresari que no va acceptar l’encaixada, simplement li va fer palès que no ho faria fins que es reconegués al seu poble el dret a decidir. Per cert, el príncep de Girona, què en pensa de que un poble pugui votar en una consulta d’autodeterminació? Si accedís a debatre aquesta qüestió, sense línies vermelles, potser ens podríem començar a entendre. I a encaixar.         

L'EIXIDA (novel.la curta - capítol quart)

L’EIXIDA

(VIII Premi Mn. Romà Comamala.  Publicada per Cossetània Edicions)

Capítol 4

Avui, que ja feia una setmana justa que no la veia, la dama misteriosa ha tornat a donar senyals de vida, si bé amb unes diferències significatives: ha aparegut una hora més tard de la que té per costum i l’acompanyava un home rabassut, moreno i de barra serrada, que l’agafada per la cintura, més que en un gest delicat de protecció, com a mostra de domini, de possessió. Em fa l’efecte que ella caminava incòmoda i una mica encongida, impressió que em va confirmar el fet insòlit de no aturar-se a recollir la caca de la gosseta. Durant tot el temps que els vaig seguir amb la vista, ell no va parar de parlar amb certa vehemència. Al revés d’altres vegades, tampoc han fet el mateix recorregut, sinó que han seguit carrer avall fins tombar cap a l’esquerra. Almenys he sabut que està bé, malgrat que la presència d’aquell home, ves per on, m’ha desassossegat. Estic comprovant que el fet de no poder-me comunicar amb facilitat amb els altres agreuja les meves cabòries i fantasies. Si pogués desfogar-me amb algú de confiança dels castells que m’estic muntant, segurament m’ajudaria a trobar explicacions simples a moltes de les coses que m’escamen. Però les circumstàncies són com són i a pesar que intento relativitzar tot allò que no m’incumbeix directament, no puc evitar la curiositat morbosa que m’inspiren certes situacions que observo i que sovint, potser, magnifico més del compte, perquè no tinc cap altra cosa per fer.

Només em tranquil·litza, repeteixo, confirmar de tant en tant que alguna de les meves sospites, enfilades al vol, no eren tan descabellades. Per exemple, ara ja sé de segur que la dona que suposava feia el salt al seu home no era cap ximpleria. Ha estat una casualitat la que m’ha permès de lligar caps definitivament. La dona treballa a casa d’un dentista que té el consultori al primer pis de l’edifici que hi ha davant per davant de l’escola. Les seves finestres les puc observar des de l’eixida, encara que sense afinar massa perquè els vidres són glaçats; però avui feia molta calor i les tenien entreobertes el suficient com per enxampar-los morrejant-se descaradament. El dentista és vidu des de no fa gaire i comparteix l’àtic amb una filla adolescent que és amiga de l’Anna. La dona he deduït que fa al salt, després de veure l’escena dels fogots, perquè el cornut del seu home l’esperava com cada dia a l’hora de plegar, al peu de la porta. Quan ha sortit, s’han fet un petó a la galta i han marxat agafats de bracet, com dos perfectes enamorats.  

            Havent dinat hi ha hagut raons. La Sara i la seva mare s’han embrancat en una discussió que ha anat pujant de to, fins que s’han tirat els plats pel cap i, de rebot, com sempre, me l’he carregada jo. Feia poc que l’Anna se n’havia anat a treballar, doncs al arrancar el cotxe m’ha desvetllat un instant de la becaina, però quan ha començat l’esverament de les dues dones se m’ha estroncat de cop la passió de son. La primera atzagaiada que m’ha arribat clara, ha sortit de la boca de la Sara:

- Si vós us penseu que hem de viure com si encara aconduíssim vaques esteu molt equivocada. La nena i jo ens guanyem prou bé la vida fora de casa i tenim dret a fer vacances quan ens plagui i com ens plagui. Ja m’he passat massa anys sent un escarràs. Ara guanyo deu vegades més que munyin aquelles besties i repartint llet fes fred o calor. Ve vaig fer prou deixant-hi mitja  joventut.

- No siguis tan desvergonyida – li va replicar la sogra -, que gràcies a les vaques has tingut sempre un plat calent a taula i vares poder estrenar roba i estudiar amb les monges.

- Ja veieu quins privilegis!

- El que passa és que el teu home et va fer malbé. Ja se sap, quan es va amb un coix s’acaba coixejant com ell. Els diners no els regalen, s’han de suar i vosaltres com que sembla que us costa poc de guanyar-los no els hi doneu importància i tants com n’entren en surten.

- Mare, no us poseu allà on no us demanen. Només faltaria que no pogués donar-me els gustos que vulgui, ara que em lleu. Mireu com s’ha quedat aquell sòmines de l’eixida, que només vivia per arraconar per quan fos vell. Es va comprar l’apartament i en prou feines hi varem passar quatre dies seguits, perquè sempre tenia feina endarrerida. Ja s’ho ha trobat! Jo no penso acabar com ell. Treballo per viure bé al dia. I si em ve de gust fer dos mesos de vacances, doncs me les agafo i santes pasqües. Per això soc la meva mestressa. A més a més, des de la platja estant també puc tancar molts negocis.

- És clar, i la tonta de la teva mare que t’aguanti la tova.

- No em retragueu això ara. En Toni no us donarà cap feina. L’assistenta li farà tot, des de llevar-lo fins a posar-lo al llit. Vos ni us l’haureu de mirar, si no voleu, que ell ja estarà ben atès.

- Però aquest caprici val molts de quartos...

- I a vós que us importa? Que us he demanat res?  A més, això ho pagarà ell dels seus estalvis. Almenys que li serveixi d’alguna cosa el que arraconava per si tenia un mal de ventre o per polir-s’ho en putes.

- També són teus aquells diners.

- Que se’ls confiti! Jo ja em defenso sola. Si en queden ja els trobaré i si no, bon vent... Ja em vaig potejar prou la joventut entre les vaques i el casament desesperat amb el primer home que em va dir alguna cosa. De fet, em pensava que casant-me seria lliure, però no va ser així ni de bon tros. No sé com us ho vareu fer per aconseguir que ell acceptés de venir a viure amb vosaltres, tenint en compte que mai l’heu pogut veure.

- No sé perquè remous tota aquesta història per justificar-te de tenir les mans foradades, Sara. Jo només et dic que qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla.

- I que qui endavant no mira, enrere cau, oi? No em sortiu amb aquestes bajanades ara! Tant jo com la nena ens hem fet tips de pencar, aguantant cabronades de tota mena. El que passa és que li sabem treure profit a la nostra feina. I si no ho voleu entendre, malament; perquè jo no penso pas renunciar-hi. Marxarem a Salou i no penso tornar a Valls fins a la darrera setmana d’agost. I quan la nena acabi les seves vacances vindrà els caps de setmana. O sia que poseu-vos-hi fulles i feu com el pare, que no s’enfila per les parets com vós.

            Al fer aquesta referència al sogre, vaig veure com aquest parava un moment de cavar, per de seguida tornar-hi, com si aquella cridòria no anés amb ell, malgrat em sembla que no se n’havia perdut un sol detall. De fet no es pot dir ben bé que es barallessin, ja que les discussions entre les dones d’aquesta casa sempre s’han desenvolupat en un to de veu exagerat, més exasperat del que realment és. Jo ja m’hi he acostumat, inclús als disbarats que m’esquitxen. Tot el que he escoltat em sona a disc ratllat. L’única novetat és que avui la cosa ha esclatat perquè a la sogra no li ve de gust fer-se càrrec de mi mentre elles s’estiguin de panxa al sol. Fins a cert punt, millor que tot m’ho faci la criada. No la conec encara, però me l’hauré de fer meva per resguardar-me de la mala baba de la sogra. Si resulta que, en definitiva, la pago jo, suposo que també la podré manar.

EL LABERINT

Cada dia que passa tinc més la sensació que els governants ens enreden ficant-nos en un laberint endimoniat de teories econòmiques enfrontades entre el malbaratament i l’austeritat, entre la gestió i la transformació de recursos, un laberint que et dona la impressió que algú, amb tota la malicia del món, vol convertir en un cul de sac dialèctic per entretenir-nos com criatures. Avui, en el discurs sobre l’estat de la nació en Rajoy ens farà una enèsima demostració de la seva especialitat d’embolicar la troca. La majoria dels que hi estem atrapats en aquest laberint, al començament no ens desesperarem perquè teníem coll avall que seriem capaços de trobar el desllorigador, entre tanta teoria econòmica contradictòria, si hi reflexionàvem una mica. Però, avui que ja ens hem perdut entre tantes xifres macroeconòmiques que asseguren que anem de conya com a país encara que els ciutadans siguem cada dia més pobres, de cap manera es pot tirar la tovallola i arronsar-se en un racó, resignats a combregar amb rodes de molí. Per encoratjar-nos ens direm que no pot ser que el laberint sigui una trampa, que hi ha d’haver un forat per alguna banda i que el que passa és que no ens hi fixem prou. En el fons, són arguments per a no caure en la depressió ni en el derrotisme però no poden servir d’excusa per tapar la realitat: si ens poguéssim observar donant voltes i més voltes dintre d’aquest immens dèdal, quedaríem impressionats de veure com ens compliquem la vida anant amunt i avall com esperitats, enlloc d’asseure’ns d’una vegada a l’esplanada central del laberint i mirar de posar-nos d’acord per establir un mètode consensuat d’orientació per trobar la sortida en base a dosificar rigorosament el risc, en estimular l’esperit de sacrifici i disciplina convençuts que tots els laberints t en tenen de sortida, si el compromís és no deixar de caminar tots en el mateix sentit, colze contra colze, fins que s’estigui fora de la ratonera en que determinats poders fàctics ens volen atrapar, multiplicant les dificultats per desorientar-nos. Ara bé, si s’arribés a demostrar que el laberint l’han sabotejat expressament per fer-nos tornar bojos, potser algun dels que estan decidits a no rendir-se acabi perden la paciència i compleixi l’amenaça de tirar pel dret, fent volar el laberint pels aires. No seria la sortida que ens convé, però cal recordar les lliçons de la història: quan un nus està tan embolicat que no hi ha manera de desfer-lo per les bones, no queda més remei que tallar-lo d’un cop de destral com va fer l’Alexandre el Gran amb el nus Gordià. El que em preocupa més, de tot plegat, és que comença a ballar-me pel cap la sospita que l’administrador del laberint estigui provocant que a algú se li’n vagi l’olla, perquè especula que un ball de bastons seria bo pels seus interessos.           

CONSELLS DE MAL PAGADOR

A la Rita l’altre dia la va aturar pel carrer l’antic director de la sucursal de la caixa d’estalvis que tenia sota de casa, fins que la varen tancar per allò de la reestructuració. Ell va ser més llest i es va jubilar abans d’hora i de que l’agafés el daltabaix, aprofitant que li feien bons tractes per compensar-li l’estrès sobrevingut després de classificar-se durant tres mesos consecutius com l’empleat que havia endinyat més preferents als clients capsigranys de la seva zona. Al topar-se'l deseguida va fer veure que se n’alegrava, tot i que la relació comercial es va esquerdar temps ençà, quan volia engrescar-la per acceptar el tiple del préstec que li demanava per pagar l’hipoteca. La Rita el va plantar llavors dient-li que no volia empantanegar-me amb un ròssec superior al que podia fer front, en cas que alguna cosa li anés de mal borràs. Encara se’n recordava de la seva mirada de perdonavides. Aquesta trobada casual de fa quatre dies la va fer pensar que, de ben segur, hi devia haver molta més gent com ella, que no varen estirar més el braç que la màniga com ara es diu per moltes pressions de directors de caixa, que només compraven allò que podíem pagar trinco-trinco i que amb penes i treballs arraconaven quatre rals, per si de cas teníem un entrebanc. En teoria. doncs, la Rita raonava que la crisi hauria hagut de passar de llarg per casa seva i escarmentar només als incautes que mentre ella estalviava vivien com reis anant de manlleu. Però, no havia estat ben bé així, sinó tot el contrari. Per això sovint la Rita es pregunta i no obté resposta, qui hauria d’estar més indignat, si els que havien tingut seny i veien perillar el futur que havien planificat sacrificant-se o els somiatruites que ja no tenien cap futur aleshores i ara s’havien quedat més pelats que les rates. L’antic director, com aquell que li feia un favor, li va dir a cau d'orella i fent-se el murri: "vagi en compte, amb tot això de la independència que si els hi donen, quatre dies després la fotran al “corralito”. Si no fos que quan la Rita s’indigna compta fins a vint abans de reaccionar, li hagués clavat un bon mastegot a aquell impresentable que després d’haver arruïnat uns quants passerells, enlloc de callar per vergonya encara va de set ciències i es dedica a donar consells de mal pagador.

DE LA PLAÇA TAHIR A LA PLAÇA MAIDAN

No obstant es digui sempre que seria impensable una revolució que no acabés en alegria, la veritat és que en la majoria dels casos de resistència popular espontània o organitzada acaben plorant malaguanyades víctimes o reculant amb la cua entre cames, baldats per la repressió dels tirans de torn. Però Ucraïna ha sigut una de les comptades excepcions en els darrers anys d’haver aconseguit uns victòria pràcticament absoluta i aquesta nit, després de vetllar quasi un centenar de morts, ha esclatat l’alegria festejant la retirada dels repressors als quarters d’hivern i la fugida no se sap a on, possiblement amagat a casa de la seva lloca putinesca, del dèspota. La victòria d’anit a la plaça Maidan em recorda estranyament la de la plaça Tahir: també els revoltats egipcis que l’havien ocupat durant setmanes varen emborratxar-se de la lògica alegria per haver aparentment guanyat totes les reivindicacions, després d’un bany de sang, i al cap de quatre dies varen haver-hi de tornar, a la plaça, perquè el remei va resultar pitjor que la malaltia. Si cap revolució és un ball de gala, Mao dixi, administrar l’endemà d’una victòria és tan complex com gestionar la lluita dels dies anteriors i sovint tant o més dolorós; raó per la qual l’experiència ensenya que el bon resultat de l’operació “començar de nou” no està mai garantit del tot, per aquesta raó intel•lectuals contraris a les revolucions prediquen, a vegades a sou dels tirans, que és millor continuar que començar de nou. El gran bufó Bernard Shaw se’n fotia d’aquests “conservadors” amb una cullerada de fi humor britànic: “l’home raonable s’adapta constantment al món. El no raonable s’entesta en voler adaptar el món als seus somnis. Però si en el món hi ha hagut progrés ha sigut gràcies a homes no raonables”. Ara bé, el gran problema de l’endemà de les revolucions és que enlloc de clarejar el dia amb la llum de la concòrdia es desvetlli, encara mig a les fosques de la matinada, rebolcant-se en el terror i la revenja. M’agradaria que Maidan esdevingués un símbol més que no pas un precedent, i que servís per entendre arreu que la forma més segura d’impedir les revolucions és evitant-ne les causes. Finalment, penso que caldria a cridar l’atenció que al voltant de les grans revolucions sempre s’hi troben papallonejant voltors que amb el plomatge de la neutralitat s’han especialitzat en enriquir-se amb les desgràcies dels altres. Si en voleu una mostra, fixeu-vos sense anar més lluny en l’amable, educada i florida Suïssa, que va fundar una indústria bancaria basada en les calamitats alienes. No ho dic jo, està escrit a la història.          

L'EIXIDA - (novel.la curta premiada - capítol 3)

L’EIXIDA

(VIII Premi Mn. Romà Comamala.  Publicada per Cossetània Edicions)

Capítol 3

            Quan la principal distracció d’una persona es redueix a la sedasseria mental, de retop, vulgues que no, es peixen moltes fantasies a benefici d’inventari. No podent-me ocupar d’altra cosa que de xafardejar i fer córrer el magí, he après a mesurar el temps en funció de determinades rutines que gairebé es reprodueixen durant la jornada amb mil·limètrica exactitud horària, si fa o no fa, i les quals, per alguna raó que no recordo ara mateix en tots els casos, em van cridar l’atenció en un moment donat i des de aleshores s’han acabat convertint en referències obligades del meu jornal a l’eixida. Per exemple, quan són una mica més de dos quarts d’onze tomben la cantonada, puntualment, una parella d’avis agafats de bracet que van a asseure’s al pedrís d’entrada al pati de l’escola, esperant que sigui l’hora de l’esbarjo. Quan surt la canalla a la desbandada es posen dempeus perquè se’ls vegi bé, mentre ella es treu de la butxaca de la bata un petit embolcall fet amb un tovalló de paper que conté, pel que he pogut deduir, alguna gormanderia. De seguida que els reconeix, se’ls hi acosta un negrito que es llança als seus braços, estimant-los amb un sentiment que m’entendreix. Després d’aquestes primeres efusions, el nen desembolica el paquetet que li allarga l’àvia per veure que li han portat, petonejant-la una altra vegada, abans de tornar amb els seus companys; mentrestant els dos vellets es queden arrapats a la reixa del pati, fins que s’acaba el temps de lleure. Quan els escolars han retornat a les aules, ells es retiren també, a poc a poc, per on han vingut.

No tinc ni idea de qui són la majoria de transeünts que m’enganxen, però a còpia d’anar-los observant m’he acabat inventant una identitat o una pel·lícula per a cadascun d’ells, sense tenir idea de què hi ha de veritat. En el fons és com un joc i tant se me’n dona si l’encerto poc o molt, a pesar que quan més temps transcorre des d’una primera impressió, més greu em sap que les meves elucubracions es quedin, només, en la falòrnia d’una ment esvalotada. Quasi prefereixo no saber si desvariejo i seguir creient-me les fantasies que m’he empescat per a cada personatge que m’intriga. No faig mal a ningú fent volar coloms d’una manera innocent com aquesta, simplement per passar l’estona. Quan xalo més d’aquest curiós entreteniment, és quan diversos detalls que he anat observant, a còpia de dies d’atenció meticulosa, encaixen passablement, o confirmen que la meva intuïció no anava tan lluny d’osques.

Algunes vegades, és clar, l’esguerro estrepitosament, com en el cas de la parella d’avis a qui em referia fa un moment. Va ser una casualitat que després d’uns quants dies de veure’ls passar i traspassar, amb la puntualitat d’un rellotge, s’ensopeguessin amb el meu sogre un dia, quan sortia a passejar el gos. Els dos homes es devien conèixer d’abans i es varen posar a caminar plegats, fins a tombar la cantonada. No es que em delís, però quan el sogre va pujar a l’eixida a portar-me la potinga que m’he de prendre un parell d’hores abans de dinar, no me’n vaig pas estar de preguntar-li, com vaig poder, per la seva conversa amb els avis. Francament, no es pot dir que aquesta vegada m’hi hagués lluït gaire, fent d’endevinaire. Jo hagués jurat que el nen negre era el seu nét, potser adoptat per algun fill. Doncs no, resulta que no n’he encepegat ni una: els avis van perdre l’única filla que tenien en un accident de cotxe ja fa uns deu anys i des de llavors sobreviuen sols en un tercer pis, a tres cantonades de casa nostra. Del negrito, el meu sogre no en sabia ni un borrall i es va quedar parat quan li vaig explicar l’afecte que es tenien. Des de llavors he observat que, com aquell que no hi toca, el sogre no els perd de vista quan els veu passar, camí de l’escola. En canvi, a mi el desengany m’ha refredat l’interès. Sí que me’ls miro, ja que no tinc res més a fer, però no penso enredar-me en cap altra teoria estúpida.

En qualsevol cas no m’avorreixo gens, perquè durant la jornada les ocasions que se’m presenten per embolicar la troca no les podria pas comptar amb els dits d’una mà. Inclús em penso que he caçat un parell de pistes que jo diria poden tenir el seu marro. Estic acabant de lligar melics però, almenys en un cas, posaria la mà al foc que es tracta d’un embolic de faldilles, probablement una dona que li fa el salt al seu home. Totes aquestes deduccions no són pas fetes a la babalà, fruit d’un pressentiment capriciós, sinó la conseqüència de no perdre de petja determinades anades i vingudes de gent que passa anònimament, però que a mi em crida l’atenció per algun detall. Si pugés fer servir els binocles afinaria molt més la punteria - podent examinar de prop les sensacions que traspuen les fesomies -, però malgrat m’hi he esforçat en aconseguir-ho, em resulta complicat, per no dir impossible, sortir-me’n amb una sola mà. D’altra banda, si la sogra o la Sara m’hi enxampessin tafanejant, se’m menjarien de viu en viu a retrets.

Ara per ara, la que més m’interessa de les persones que mantinc en observació és una dona de la que, des del primer dia que va aparèixer pel carrer, me’n vaig quedar penjat. Travessa per davant de casa dues vegades mentre jo m’estic a l’eixida: una a mig matí i l’altra abans de fer-se fosc. Treu a passejar una gosseta - d’aquestes que en diuen "marilins" - carrer avall, fins que l’animal ha fet les seves feines. Llavors, s’ajup amb elegància a recollir la caqueta, amb un paper que ja deu portar preparat a la butxaca des de casa i s’entorna per on ha vingut. De manera que la puc repassar pel davant i pel darrera quatre vegades al dia. Inclús algun cop he pogut mirar-me-la més detingudament perquè se sol aturar a la reixa del pati, mentre la seva gosseta i el nostre Xispa - que en fa tres com ella - s’ensumen i festegen una estona, a la seva manera. És una dama de mitja edat, airosa i senyora, que camina d’una manera tan elegant que si només fos per aquest detall, ja es faria mirar. Però a mi em va cridar l’atenció, sobretot, per dos altres característiques singulars: perquè va vestida de cap a peus tota de blanc o tota de negre segons els dies, i perquè té un cutis extremadament pàl·lid, que accentua una mata de cabells embreada, que li tapa la nuca i se li escampa espatlla avall. La seva expressió reflecteix, sempre, una melancolia tan evident que, de primera impressió, vaig pensar que estava malalta; però més endavant m’he decantat per la teoria que li’n passa una de molt grossa.

Els vestits que es posa, llevat del color, són d’estil idèntic: uns pantalons perfectament planxats i una bruseta cordada fins a sotabarba que li amaga tot el coll. Quan va de negre, la pell de la cara li ressalta com una glopada de llet. Vull dir que el to pàl·lid de la seva pell no es pot descriure ni com esgroguissat ni com descolorit, sinó que és el seu to natural. Em va impressionar, ho confesso, des del primer dia que la vaig veure; sentiment que ha anat arrelant a mesura que passa el temps. Estic atrapat entre el misteri que desprèn la seva figura i la sensació de fragilitat que transmet, que em desvetlla un desig impossible de protegir-la. Precisament, des de fa quatre dies li he perdut la pista, circumstància que potser tingui una explicació ben raonable i natural, però que al relacionar-la amb certes coses que he notat darrerament, em fa estar una mica neguitós.

La canalla del barri ha passat a recollir diners per a la revetlla, parant una barretina on dipositar-hi els donatius, mentre una colla de cantaires s’esforçaven entonant el repertori que porten assajant des de fa dies al pati de l’escola i que gairebé ja em sé de memòria de tan sentir-lo. La sogra s’ha retratat amb la contribució que més o menys els hi té taxada de cada any, rondinant com sempre perquè les festes sempre es fan a l’altra banda de barri. La canalla, ben ensinistrada per entomar planys d’aquesta mena sense fer-ne cas, deixa que s’esbravi, mentre el sogre segueix l’escena sense badar boca, entretingut en subjectar el gos, que no para de bordar. Tot plegat vol dir que s’acosta Sant Joan i que aviat a l’escola començaran les vacances, privant-me així d’un passatemps interessant, fins que torni la tardor.

Precisament, serà la primera tardor que viure des del carretó de rodes i no sé com anirà quan els dies s’escurcin i no pugui estar-m’hi, a l’eixida, tantes hores com ara. Durant la primavera i l’estiu, que les estones de claror i de bonança son tantes, pràcticament m’hi passo el dia assegut a fora. Potser quan la calor aplançoni fort, en plena canícula, hauré de fer el pensament d’entrar a migdia i resguardar-me’n, dintre l’alcova. La sogra, de tant en tant, deixa anar comentaris tan estúpids com que ella poc sabria estar-s’hi tantes hores quieta i plegada de mans, prenent el sol com les sargantanes. Càsum la dona! Quan l‘Anna se’n vagi de vacances amb la seva mare, a l’apartament de la platja, em quedaré en mans d’aquesta mala bruixa, de manera que ja em puc preparar a passar-ho magre.

Per cert, no n’han pas dit res d’emportar-se-me’n amb elles, malgrat l’apartament de Salou sigui l’única cosa de la que encara soc l’amo, ja que el vaig comprar d’estranquis quan els meus negocis rajaven fort. Ni s’ho han plantejat, de ben segur, si m’agradaria o no anar-hi. La Sara ja deu haver decidit per mi que no em convé, i del tema no se’n parli més. Prefereix llogar una donota per ajudar-me en les feines més emprenyadores – llevar-me, banyar-me i vestir-me – que no pas que li espatlli els seus plans. De fet, l’entenc. Segurament, jo faria el mateix si a qui li haguessin anat mal dades fos a ella. O potser em comportaria encara pitjor. Quan estava bo no vaig convidar ni una sola vegada els sogres a passar-hi uns dies de descans vora la mar. No voldria dir cap mentida, però em sembla que la sogra no hi ha posat mai els peus a l’apartament de la platja. El sogre sí que va estar-s’hi una temporadeta, però perquè li vaig fer anar-hi a pintar i repassar totes les portes i finestres. La pobra dona em feia nosa per anar de vacances i, ves per on, ara les passarem plegats per força i, a sobre, li hauré de fer la farina blana si vull anar una mica ben servit. Em sembla que l’Anna i la seva mare marxaran després de Sant Pere. He sentit a dir que l’Anna ha de tornar a treballar a finals de juliol, però la Sara encara s’hi estarà tot l’agost a passar-s’ho com una barjaula. Això sí, perquè els faci companyia se’n portaran el gos. Em fan sentir tan poca cosa que, a vegades, no em sabria pas greu llevar-me a l’altre mon. Si no fos per l’Anna ja ho hauria engegat tot a la merda, i això que tampoc es passa fent-me moixaines. Però, almenys, em demostra una mica d’afecte i em dedica una estona cada dia, que aprofitem per fer barrila de les novetats.

Amb la canalla que ha vingut a pidolar hi he vist aquell negrito que és tan afectuós amb els que jo em pensava eren els seus avis i que resulta que no. El sogre, finalment, es veu que, encuriosit, ha procurat treure’n l’entrellat pel seu compte i l’altre dia em va comentar, fent-se el desmenjat, que en realitat el nano i els vells viuen al mateix replà de l’escala, però que no són res de família. Sembla que tant el pare com la mare del negrito han donat un cop de mà vàries vegades als dos vellets i que la criatura s’hi passa estones fent-los companyia, mentre ells es cuiden dels dos altres fills més petits dels seus veïns. Al sogre, mentre m’ho explicava, no li he notat cap inflexió a la seva veu que palesés algun sentiment. Com sempre - llevat de quan repapieja fent memòria a la sogra de les seves peripècies de joventut - no demostra mai cap emoció; és com si es limités a passar comptes, sense implicar-s’hi gens. Solament vaig enxampar-lo un cop emocionat de veritat: fou quan un roser, que ja donava per mort degut a les fortes glaçades de l’hivern, li va tornar a florir contra tot pronòstic. A mi també m’agradava aparentar fredor, distància o reserva, però tot era postís i sovint m’havia d’esforçar perquè no aflorés el meu sentimentalisme ploraner, posant-me en ridícul. Ara no té dita, perquè des de la malaltia tinc el llagrimall fluix i no puc evitar que em tremoli la barbeta, si faig el mínim esforç per reprimir-me.

SER FELIÇ EN TEMPS DE TRIBULACIONS

Tenia un amic que enlloc d’acomiadar-se amb un adéu o un bon vent com la majoria, tenia la costum de fer-ho amb un: que siguis feliç! Ho feia amb tothom, com si es tractés de la cosa més natural del món, tant si li queien simpàtics com si no. I quan es creuava amb un conegut que feia cara de pomes agres, quasi sempre l’interpel•lava per sorpresa amb una pregunta punyetera: ets feliç? Hi havia gent que una pregunta tan directa la dispensava com una excentricitat d’algú que no gira rodó, però n’hi havia d’altres que ho consideraven una impertinència, potser perquè no sabien ben bé quina cara s’ha de posar quan s’és feliç. A la meva manera de veure, la felicitat no depèn de res més que de les ganes que hom tingui de ser-ho. Alguns estan convençuts que per ser feliços totes els han de pondre, quan la felicitat vertadera no és un valor que cotitzi ni pel que tens ni pel que desitges, potser ni tan sols pel que vals, sinó per tenir bon cor i una mirada neta, transparent i optimista. En canvi, si s’és d’aquells que creuen que tots els coloms del poble venen a cagar-se a la seva finestra, val més que demanin corrents hora al metge i s’ho facin mirar. Perquè amb aquesta manera de pensar, rai, no en seran mai de gaire feliços. Conec moltes persones que les passen magres com tothom i no han perdut pas el coratge, ni el somriure, ni se’ls hi ha agrejat el caràcter consumits per l’enveja dels que tot els hi raja. I no és perquè siguin fleumes, submisos o de bon conformar sinó perquè saben adaptar-se, si cal fent tombarelles per sortejar cada envestida banyabaixa de la vida i que no s’entretenen buscant tres peus al gat, sinó que els hi encanta tot allò que no grinyola encara que sigui la cosa més insignificant. El secret de ser feliç rau, justament, en saber apreciar la suma dels petits i vulgars detalls del dia a dia, des de despertar-se, cordar-se els botons de la camisa, calçar-se i anar al lavabo tot sols: hi ha molta gent que aquestes coses tan simples, que quan s’està bé no se'ls hi dóna la importància que tenen, mai seran capaços de fer-les sense ajuda. Si aquestes persones no fan el ploramiques sinó que s’esforcen per anar tirant, quina excusa tenen per considerar-se infeliços els que no pateixen cap discapacitat? Hi ha qui menja delicadeses a cada àpat i viu tot el dia amargat. En canvi, hi ha qui s’ha de conformar amb rossegons i sobres de la taula dels altres i, tenint tota la raó per renegar de la seva sort, deixa parat tothom dient que no li falta de res. No en coneixeu cap d’aquesta mena de persones? Doncs si us en trobeu una pel camí no deixeu passar l’ocasió de demanar-li què entén per felicitat. Serà, de ben segur, la lliçó més profitosa de la vostra vida.  

ALCAVOTS DE LA MENDICITAT

En quin món vivim, que es permet que hi hagi tanta gent miserable que viu d’explotar la misèria dels altres? Potser hauria d’haver escrit enlloc de “permetre”, “ésser capaç”. Ja que és evident que hi ha gentussa vivint de la desgràcia dels altres, que s’han venut la consciència per un plat de llenties, i a la qual no li queda ni una engruna d’escrúpols per repartir cada dia els captaires que manipula per indrets cèntrics i estratègics de les zones comercials de grans ciutats, procurant que facin llàstima des de la primera llambregada, deixant-los una mica de xavalla en una caixeta dipositada davant seu perquè serveixi d’esquer als vianants que no s’hagin adonat que aquell pellingot, agenollat o assegut a  terra amb el cap cot, demana caritat.  Per arrodonir la posta en escena, el proxeneta de torn col•loca al costat dels cossos immòbils, talment com si fossin una figura de cera o estàtues humanes, un currículum escrit matusserament en un tros de capsa de cartró mal tallada, penjat del coll o abandonat no gaire lluny, quin text si fa o no fa és una versió recurrent de la mateixa cantarella: “tengo cuatro hijos y no han comido desde ayer. Una ayuda”. A vegades, expressament, fan alguna falta garrafal d’ortografia perquè coli que el cartell és obra d’aquella pobre ànima de càntir que de ben segur no sap fer la o amb una canya ni parla un borrall de castellà i encara menys de català. N’hi ha alguns d’aquests proxenetes que, a part de fer la seva rutina diària, volen ser una mica més creatius per treure’n més beneficis i ajuden els seus enzes a dramatitzar el numeret  i, si per cas en el llistat de cimbells de qui s’aprofiten tenen la sort de tenir-hi algun esguerrat, en treuen el màxim de profit de fer-los ensenyar sense escrúpols monyons fastigosos i tètrics. I quan aquestes pobres criatures acaben la seva jornada "laboral" els alcavots passen a recollir-los dissimuladament per, prèvia confiscació de la recaptació del dia, retornar-los al cau on malviuen. És cert que no tots els mendicants escampats per la via pública estan “protegits” per gentussa; també ni ha que treballen pel seu compte, com si diguéssim en pla de captaires autònoms, però no m’estranyaria que paguessin alguna taxa a la màfia dels alcavots, com a preu de la tranquil•litat. D’aquest món tan sòrdid se'n pot esperar qualsevol cosa. A més a més, aquests explotadors de la mendicitat saben com moure’s perquè no els enxampin i tenen tan collades les seves víctimes que cap d’elles tindrà pebrots per delatar-los. Sembla mentida, però com a Galicia de bruixes encara que no se’n vegin n’hi han. El que no sé és per quins set sous mai s’organitza oficialment una batuda d’aquesta plaga de vampirs.

SENSE ÀRBITRE NO ES POT JUGAR UN BON PARTIT

Bé, de jugar és pot jugar, però quan sorgeix la primera jugada compromesa tothom ha de córrer a posar-hi pau. La gent civilitzada per continuar sent-ne ha de sotmetre’s, si pot ser de bon grat millor, a que algú decideixi si una cosa està bé o malament. Inclús els animals, diuen els entesos, que respecten uns determinats codis de conducta que el líder recorda quan convé si algú vol transgredir-los. En una societat tan competitiva com la que vivim fer d’àrbitre es complicat, perquè la feina consisteix en treure la raó a uns per donar-la als altres i els que perden sovint no ho paeixen bé. Per aquesta raó es recorre a principis democràtics per blindar l’autoritat i garantir la independència de l’àrbitre de l’única manera possible: fent que tothom participi en la seva tria. Si tots escollim per majoria significativa qui volem que faci de mediador en cas de discòrdia, després no podrem engegar-li els gossos si el veredicte ens trenca les oracions o el plat bonic.  Feta aquesta introducció, amb la qual em penso que tots hi podem estar d’acord, mireu com ho tenim de malparat a aquest país en quan a arbitratges: un Tribunal Constitucional que perd oli per totes les juntures i una Corona, en funcions de cap de l’Estat, que s’ha begut l’enteniment i el poc prestigi que li quedava caçant papallones, posant en qüestió la seva legitimitat. El màxim òrgan de la justícia no pot estar contaminat pels partits polítics, fins a l’extrem que els seus membres els hi deguin el càrrec i la menjadora de cada dia. La qual cosa no vol dir que els jutges hagin de renegar de la seva ideologia, perquè les idees no es poden esborrar de la nit al dia, però si s'han de deixar al bany maria quan es fa jurament d’imparcialitat, si jurar una cosa donant paraula d'honor o posant a Déu de testimoni, es recupera com un valor sòlid. A la meva manera de veure, la prioritat principal d’aquest país - tan important com per deixar-ho tot i posar-se mans a l’obra - és resoldre el desgavell dels àrbitres, arribant fins on calgui. Si no es fa aviat, algun dels partits que s’estan jugant pot acabar a bufetades. I si això passés, tinguem per ben segur que els àrbitres d’importació que ens enviarien els socis europeus que vetllen perquè els hi tornem els diners que ens ha deixat, potser encara ens les farien passar més putes.   

GERANIS I PENSAMENTS

Al tornar cap a casa m’he adonat que en tot el carrer on visc, d’entre tots els cent i escaig de balcons que hi ha al veïnatge, només s’hi veuen flors en dos. Un és el de casa i l’altre el d’uns amics encantadors de la casa del costat: jo hi tinc geranis, penjats de la paret, a l’estil andalús, perquè es vegin millor i no carreguin de pes i d’humitat el terra del bacó, i els veïns hi han tingut tot l’hivern pensaments grocs que no sé amb què els deuen abonar de tanta patxoca com fan i d’aquí a quatre dies hi afegiran dos o tres geranis. En tot el carrer, no en veig cap altre de balcó florit. Els meus geranis enguany pràcticament els he salvat tots de la plaga de la mosca collonera que els corseca l’entranya i de les glaçades que els deixen entercs, i alguns ja estan florint. De tota la vida, a casa es han agradat les flors i si bé al meu balcó no s’hi han aclimatat més que geranis, en ple esclat primaveral de les plantes la borratxera i la sensació de goig i orgull no es pot explicar a qui no li agradin les flors ni tenir el balcó com un jardí. És comparable a la impossibilitat de fer entendre la satisfacció que dóna ser propietari d’un gos o un gat, als que no volen tenir animals de companyia ni regalats. Inclús sé de gent, perquè m’ho han confessat, que se senten ridículs esplaiant-se sobre l’especial relació que es pot arribar a tenir, per exemple, amb un gos. Igualment passa quan pretens justificar perquè t’agrada tenir flors al balcó a un escèptic: veient la cara que hi posa de perdona-vides acabes deixant-ho córrer. Però us heu preguntat mai com canviaria la fesomia d’una ciutat, si la majoria de balcons i finestres estiguessin plenes de torretes amb flors ufanoses? I, tanmateix, com potser milloraria el caràcter de les persones? Encara que us sembli mentida, són detalls que defineixen el tarannà de les ciutats. Arreu del món i a Espanya mateix trobes pobles on el cromatisme floral de les façanes de les cases et deixa agradablement sorprès i quan tractes amb la gent que hi viuen t’adones que són amables, extravertits i simpàtics, més que no pas els que passen de tanta floritura, que són més eixuts i rampelluts. Tenir flors al balcó o a la finestra del carrer està a l’alçada de tots els pressupostos i resulta molt gratificant, però reconec que s’ha de tenir humor. Serà aquesta la raó que a tants de balcons no hi arribarà tampoc enguany la primavera? Si fos així, potser valdria la pena que els ajuntaments estimulessin la bona costum de posar flors als balcons, en benefici de l’estètica ciutadana i, sobretot, de l’estat d’ànim dels ciutadans. En Manel, el meu barber, diu que no, que això de posar flors no es pot imposar com aquell qui diu per decret, que primer la gent s’hauria de sentir feliç i n’hi ha molta que les passa magres. Jo li replico que es pot ser feliç amb molt poca cosa i ell em fa que no amb el cap, que hi ha gent avui dia que fins i tot no arriba ni als mínims per sentir-se’n, de feliç. Li dic que no segueixi amb aquesta lletania, perquè al final em farà treure les flors del balcó per vergonya de voler sentir-me feliç malgrat tot. I fins aquí no penso arribar-hi perquè encara que les passo magres com tothom, ningú em podrà fer perdre la il•lusió per les petites coses que ens alegren la vida. És la meva manera de resistir i de no donar-los als quatre sapastres que ens governen la satisfacció de veure’m anorreat. El secret està en tenir més vida interior que no pas els que guanyen diners a cabassos a l'esquena dels treballadors. Però no ho diguem gaire alt, perquè aquests malparits són capaços de posar un impost als propietaris de balcons amb flors.  

L'EIXIDA (Novel.la curta - capítol 2)

L’EIXIDA

(VIII Premi Mn. Romà Comamala. Publicada per Cossetània Edicions)

Capítol 2

            Del tros que hi ha davant de casa en diem pati, però en realitat és el que queda de l’antiga horta i dels coberts de les vaques, després de tirar-les a terra en benefici de l’obertura del nou carrer. Avui aquella quartera de bona terra que es repartia a banda i banda del camí per on transitaven els carretons carregats de cantines de llet, ha quedat limitada a la llenca de cent pams quadrats que va des de la façana de la casa fins a la tanca de totxos que limita la propietat amb la vorera del carrer. Aquesta tanca té l’alçada d’un home i des de l’eixida estant - que queda com si diguéssim a l’altura d’un primer pis - em permet d’estar a l’aguait de tot i de tothom que passa. Hi ha una porta reixada, de dues ales, que s’obre automàticament per deixar entrar o sortir el cotxe de l’Anna o el de la seva mare. La meva filla necessita el cotxe per anar a treballar cada dia des de Valls a Montblanc i la meva dona condueix encara la relíquia de la família, una furgoneta atrotinada – de la que jo me’n fotia sempre dient-li “el quatre llaunes” – que li serveix per anar a carretejar, dues vegades al mes, els subministres des de la cooperativa de pagesos. L’Anna, en realitat, s’aprofita com d’una ganga caiguda del cel del meu cotxe, del que em vaig haver de despendre per força, quan tot just feia quatre dies que l’havia estrenat. Si escolto que li fa xerricar una marxa o que surt disparada com un coet, sense deixar que el motor s’escalfi una mica, se’m regiren els budells d’indignació, encara que ja sé que a mi no m’haurien de treure de polleguera aquestes foteses. L’altre dia vaig descobrir que portava un frontal abonyegat. Quan em va venir a fer el petó de rutina em va fer mandra de preguntar-li què li havia passat: la veritat és que encara no m’he acostumat a fer servir la pissarra per comunicar-me amb els demés.

Cada vegada que obren la porta reixada es prenen tota mena de precaucions perquè el gos no s’escapi, ja que amb canalla voltant a prop no es pot pas badar. És tot un espectacle l’enrenou que munten per impedir que el gos fugi, quan el més senzill fora tancar-lo dintre de casa o mantenir-lo estacat amb la corretja. Però sembla que a tots - incloent-hi el gos – els hi agrada repetir el numeret les vegades que calgui. A mi em fa l’efecte que qualsevol dia tindran un disgust perquè la sogra - tot i que manté en bona forma el seu geni - no passa el mateix amb la força necessària per dominar una bestia sovint excitada pels brams de la mainada, i no tant mainada, que s’acosten al reixat a provocar-lo, amb tota la mala baba del món. Però, ja s’ho faran!

            La sogra mai m’havia tingut per sant de la seva devoció, però poc abans d’emmalaltir la nostra mala relació va empitjorar una mica més al assabentar-se - per un maleït pas en fals del meu soci - que em ballava pel cap fer-li vendre la finca a una immobiliària que feia mesos ens venia al darrera. Els sogres haguessin aconseguit quartos suficients per viure de renda com uns reis  - no se’ls haguessin pas acabat, ja us ho ben asseguro – i la Sara i jo n’hauríem tret una bona picossada, com a comissió. Quan la sogra va descobrir la conxorxa abans d’hora, va estar a punt de fer-me fora a puntades de peu. Si no m’hagués ferit una setmana després, potser ja no hi seria a la casa. Ara, però, s’ha d’aguantar, encara que no m’ho perdonarà mai i m’ho farà pagar amb escreix. De fet, quan vaig tornar de l’hospital de Tarragona, el seu déu vos guard no podia haver estat més franc: - a tots els porcs els hi arriba el seu sant Martí. En canvi, el sogre em va venir a veure dos o tres vegades i mai va gosar treure’m els drapets al sol. La Sara es limita a fer el paper que li pertoca com a esposa resignada - no li puc pas retreure res - però no m’hi posa ni una unça de tendresa al tracte que em dispensa. No em deixarà morir, però no es desviurà per mi. Sort en tinc de l’Anna que ve a fer-me companyia almenys una vegada al dia, intentant que no m’enfonsi del tot. Ni la padrina ni la seva mare han aconseguit, de moment, posar-me-la en contra, però no sé fins quan aguantarà, considerant que de mi ja no en traurà mai més res d’amagat de la seva mare, com fins ara s’havia acostumat.

            Sota l’eixida hi ha el porxo, que és l’única part de la façana i del pati que no puc controlar amb la vista des de dalt; no obstant, sí que puc escoltar les xerrades que hi fan petar, els sogres que són els que amb més freqüència s’hi asseuen a descansar una mica a l’hora que pica el sol o al capvespre, per prendre la fresca. El sogre, que aparenta ser un home de poques paraules i que més aviat peca d’ésser un pèl sorrut amb tothom, s’esplaia com una calàndria quan la conversa deriva a desembolicar records de joventut. A vegades, mentre ell s’allarga recreant-se amb algun romanço del temps de Mariacastanya, la sogra aprofita per esbandir alguna peça de roba delicada al safareig petit que es va fer posar a l’altra banda del porxo, per rentar a mà. Ho noto perquè sento rajar l’aigua i perquè mentre renta només escolta, sense posar-hi cullerada al monòleg de l’altra. Abans me’n solia fotre quan els arreplegava passant el rosari de les seves desmarxades remembrances, en canvi ara quasi m’esforço a parar l’orella per no perdrem un mot del què diuen, encara que sigui una història suada perquè la sogra, sobretot, sol repetir-les més d’una vegada, tot i que sempre una mica diferent de l’anterior. Em conec fil per randa el camí que feia quan anava a repartir la llet pel barri i el nom i el motiu de cadascun dels seus parroquians.

            He dit que el porxo no el veig perquè queda sota mateix de l’eixida, però en canvi ni de la resta del pati ni de la façana principal em perdo detall. La casa té dos plantes, però en realitat des de tota la vida només s’han utilitzat els baixos i la primera. La segona, que queda sota teulada, no està obrada i, pràcticament, es fa servir de golfes per a malendreços. De fet, la primera planta té el sostre més alt que la resta perquè suposo estava destinada a menjador i a sala d’estar, funcions que no va exercir mai ja que des de la primeria la família es va acostumar a fer vida a la planta baixa, aprofitant que és on hi ha la llar de foc – al costat de la qual més tard es va posar la cuina econòmica - completant-se amb el dormitori dels sogres, la cambra de bany, el rebost i un enfony. La primera planta està repartida entre la nostra alcova, un recambró que la Sara fa servir de tocador i per guardar-hi el seu aixovar, una altra cambra de bany i l’habitació de l’Anna. Les dimensions de l’alcova son tan generoses que han permès d’afegir al mobiliari – sense que es noti gaire més atapeïda – el meu flamant llit articulat, al costat del de matrimoni on ara la Sara s’hi pot repapar tota sola, i una tauleta al costat del finestró que dona a l’eixida perquè jo pugui fer-hi els àpats que vulgui, ja que no paga la pena d’emprenyar ningú per ajudar-me a baixar o pujar l’escala cada dos per tres.

            A un cantó de la façana, el que queda més allunyat de l’eixida, gairebé arrapat a la paret, hi ha un vell lilà i una mica més enllà un nesprer i un cirerer, tots dos especialment ramalluts. Enfaixant la paret, el sogre ha cavat una rasa de cap a cap per sembrar-hi petúnies i margarides, que diu que és el tipus de flor que li dóna més resultat, doncs alguns assaigs amb rosers o amb clavellines van ser un fracàs absolut. En línia amb el nesprer, però entortolligada a la tanca del carrer, hi ha entaforada una parra que, en contra del que de primer semblava, s’ha fet ben cepada i robusta i aquesta tardor, si no ho espatlla res, podrem collir més d’un penjoll de moscat. La resta del pati que no està ocupat pel camí de pedra que va des del reixat a la porta del cobert que queda darrera dels arbres, on es guarden els cotxes, el sogre l’ha aprofitat per fer-hi una mica d’horta on hi planta de tot: tomàquets de dos o tres classes, albergínies, carbassons, pebrots, patates i, darrerament, també hi ha sembrat una rengla de mongeteres. On li queda un forat lliure hi fa créixer menta i julivert. No sé com ha aconseguit que el gos no s’hi pixi ni furgui la terra. Quan el devia ensinistrar - llavors jo encara pencava i no m’hi podia entretenir com ara a badar - segur que va ésser un espectacle digne de contemplar-se.

LA MANIA DE REFORMAR PER REFORMAR

No sempre que es retoca la solfa millora la musica i la majoria de vegades que s’abusa dels retocs enlloc d’una melodia encantadora el resultat de la reforma és un orgue de gats. Cada vegada que gira la truita política els ministres del govern entrant que es delien per fer un solo i guanyar-se galons, es treuen del barret com uns il•lusionistes de barraca de fira, sense encomanar-se a Déu ni al diable, “la reforma definitiva”, la qual per desgràcia sempre resulta un bunyol de ca l’ample que ja demana a crits ser contrareformada des de les beceroles degut als ulls de poll i sentiments que toca i pels problemes que desvetlla on no n’hi havia cap. Aquesta ventolera reformista no es patrimoni de les dretes ni de les esquerres: totes hi tenen la mà trencada a fer jocs de mans i si a més a més disposen de majoria suficient per fer allò que els roti són capaços de posar potes enlaire la cultura, l’educació, la justícia, la sanitat o el món laboral, disgustant tot déu, sigui perquè les reformes es queden curtes o es passen de rosca. Els que les abonen suposo que prou voldrien que cada reforma fos com un vestit a mida dels ciutadans, perquè tothom s’hi sentís còmode, però per desgràcia el que pretenen moltes vegades és que tothom es posi el vestit que ells porten i com que això és un absurd acaben discutint a bufetades amb els que es neguen a disfressar-se a vegades amb vestits de fa cent anys que fan flaire de naftalina i aquestes pretensions, vulguis que no, treuen de polleguera els ciutadans més pacífics. A la meva manera de veure el que caldria seria reflexionar amb sinceritat si realment tanta afició a la reforma respon a una necessitat o només a l’afany desmesurat de protagonisme d’un ministre narcisista o si al darrera d’aquestes maniobres reformistes hi ha motius quelcom més maquiavèl•lics i ideològics. Aleshores potser descobrirem que llevat de en comptades excepcions al darrera de cada reforma hi han interessos creats per grups de pressió organitzats, en definitiva, per mantenir la tradició dels peixos grans cruspint-se els petits i del pensament únic. Si de mi depengués, obligaria que qualsevol rampell reformista per tirar endavant hagués de comptar sempre amb una majoria de més de dos terços dels representants del poble, per tal de garantir dues qüestions fonamentals perquè la democràcia no es converteixi en un circ de nans: que en primer lloc qui impulsi una reforma  abans l’hagi contrastat a fons amb la societat civil a la que representa, tant pel que fa a la lletra de la llei com els serrells, avortant que els ciutadans s’hi rebotin fent-ne objecció activa posant-s’hi de cul i, en segon lloc, que quan torni a girar la truita els nouvinguts al poder no tombin lleis per despit o venjança, fent-les empassar als ciutadans tant si volen com si no. Reformar per reformar no surt gratis, ni en recursos ni en bona convivència.    

ES PERDONEN ELS INEPTES, PERÒ NO ELS MENTIDERS

Voltant per fora t’adones que més o menys a tot arreu hi ha algun governant que li falta un bull i que no fa per estar al govern, però també que són suportats amb resignació mentre no la facin tan grossa que es desbordi el vas de la paciència. Ara bé, per molt espavilat que sigui a cap dirigent se li deixa passar una mentida, ja que qui fa un cove fa un cistell. En política es pot ser un ximplet inepte, però no un mentider fastigós. Per aquesta simple regla de tres els mentiders són botats del càrrec a la primera de canvi en quan són enxampats in fraganti, si es que no dimiteixen abans no els fotin fora d’una puntada de peu. En tota la geografia democràtica occidental estic gairebé segur que els espanyols som l’única excepció que confirma una regla tan higiènica. Els diaris cada dos per tres ens informen que un ministre del que sigui ha llençat a la bassa la seva carrera política per una bestiesa com haver negat quelcom que després s’ha demostrat que era ben cert. Mentir és una llàntia que cap honorable personatge pot permetre’s duu a la camisa. Ser curt de gambals és una pena i, en certa manera una desgràcia, però tots som humans i s’arriba on s’arriba i a qui no en sap més què vols anar-li a reclamar; no el votes més i bona nit cargol. Però qui menteix és un pocavergonya que a més d’enganyar després se’n fot de la ciutadania pensant que són uns enzes. És possible que tot plegat depengui de com d’estricte hom sigui amb la moral. Algunes societats, sobretot les inspirades en el luteranisme, determinats valors els tenen molt assumits i, en canvi, a d’altres els hi rellisquen aquestes qüestions de la moral i de la consciència. Nosaltres estaríem del cantó dels que fan la vista grossa i per això es poden comptar amb els dits de la mà els polítics que han dimitit per dignitat els darrers anys. En el llibre d’instruccions per exercir de polític deu haver-hi un capítol que explica com s’han d’expulsar les puces de sobre quan se’ls hi retregui que avui en diuen naps d’allò que ahir ens varen vendre com cols, perquè la resposta sempre és la mateixa: la culpa és dels altres, que són uns dolents i han tergiversat el sentit de les seves innocents paraules. Però ni quan se’ls hi allarga el nas, per exemple fent tot el contrari del què portaven escrit en el programa que repartien a la parròquia durant la campanya electoral, es donen per la pell. El problema no és que alguns polítics siguin com són, sinó que demà passat, quan tornem a votar, els seus partits els inclouran a les llistes com si no hagués passat res perquè els polítics mentiders, malgrat tot, solen caure simpàtics i saben posar-se la gent a la butxaca. És allò que diu en Manel, el meu barber: tenim els polítics que ens mereixem. I perquè tenim el què tenim, fixeu-vos que el clam més repetit en capella del referèndum sobiranista és que es digui la veritat i que s’expliqui bé als ciutadans la pel•lícula. I la gran paradoxa és que els ciutadans es creuen més les explicacions i anàlisis que es fan des de la societat civil que no pas el devessall de promeses mitineres però buides de suc i de bruc que fan els polítics. I és que gat escaldat...              

UNITS I CARREGATS DE RAÓ

En el transcurs d’una impressionant manifestació, fa disset mesos un poble escarnit va reclamar amb ràbia a tots els ciutadans de Catalunya una majoria parlamentària sobiranista per tal de participar amb garanties en una cursa d’obstacles a l’autonomia, començada amb traïdoria pel govern espanyol. El premi en joc tenia de ser l’estat propi. Ja fou un èxit que la majoria d’atletes prenguessin la sortida des del Parc de la Ciutadella vestint com a mallot l’estelada i que, uns més que altres, tinguessin les idees clares: que sigui difícil l’empresa d’aconseguir la independència no vol dir que sigui impossible. Ara bé, pel que s’ha anat veient després de les primeres etapes del recorregut la dificultat d’aquesta competició tan singular no rau només en que els adversaris sembla que tinguin butlla per fer tot el joc brut que vulguin, sinó que a casa nostra mateix i a casa del veí grups de hooligans perfectament organitzats i ben alimentats en tots els sentits escalfin l’ambient més del compte fins que un eixelebrat faci un disbarat que desencadeni la saragata que, sense cap dubte, desitgen alguns que encara pensen que si el riu baixa tèrbol els pescadors furtius hi surten guanyant. Per aquesta raó, modestament des d’aquest blog he insistit vàries vegades que si l’equip sobiranista vol arribar a la meta en condicions de pujar al podi i alçar el trofeu no es pot encantar ni perdre el temps barallant-se amb provocadors professionals. Tanmateix, aquesta cursa té dues particularitats que la fan atractiva i apassionant però alhora complicada: que és una cursa per a corredors de fons i que els espectadors poden fer decantar el desenllaç. Els corredors sobiranistes tenen a les seves files especialistes bregats i amb capacitat de resistència contrastada i també compten amb atletes disposats a sacrificar-se voluntàriament fent de llebres llançadores dels esprintes, perquè han assumit que si el trofeu no cau al sac ara potser tardàrem segles a tenir-ne una altra oportunitat. Tanmateix, els seguidors sobiranistes caldrà que no se’n refiïn massa de les enquestes triomfalistes, perquè una victòria pírrica o per punts no serveix de res i, per tant, haurien d’estar preparats per avituallar i animar el seu equip a qualsevol hora, ja que els aficionats de l’equip contrari no estalviaran pas esforços ni puntades de peu deslleials per menjar-los la moral, tallar-los l’oxigen i, si no n’hi ha prou, empresonar-los descaradament pel delicte de rebutjar posar-se el mallot unionista, en defensa dels colors constitucionals. Jo estic molt content que la cursa hagués començat amb la moral alta, però a la vista de les travetes i pals a la roda enmig d’una escalada de calumnies, d’escampar porqueria i d’intents d’asfíxia econòmica, emparats en la impunitat que dóna el poder absolut, em fan patir dues coses: que alguns atletes de l’equip sobiranista es deixin convèncer pels cants de sirena dels espanyolistes o dels liles i es facin el ronsa a mig camí o que, en un moment donat, els seguidors sobiranistes, aquells que varen manifestar-se els dos darrers onzes de setembre emborratxats d’il•lusió i d’eufòria, es cansin de rebre tantes patacades i revessos i envaeixin el circuït de la cursa i s’alcin amb el trofeu per nassos, perquè els que observen la cursa des d’arreu del món amb curiositat o escèptica neutralitat ens poden desqualificar per tramposos. Per aquesta raó gosaria pregar als atletes que no s’arronsin i no afluixin i als seguidors i simpatitzants que respectin i facin respectar les regles del joc democràtic fins al final de la competició, si convé mossegant-se la llengua les vegades que calgui, perquè un poble carregat de raó és imparable. I si anés unit, que aquesta és una altra, encara més.          

L'EIXIDA - (novel.la curta premiada - capítol primer)

L’EIXIDA

(VIII Premi Mn. Romà Comamala. Publicada per Cossetània Edicions)

Capítol 1

            Amb la malaltia m’he tornat més observador i corcó del que havia estat mai. Sobretot perquè m’entretinc amb detalls que no m’haurien distret abans, quan anava tan atrafegat que només pensava en la feina. Per exemple, en ma vida havia valorat tant com ara la casa on vivim, de la que aquests darrers dies n’he arribat a conèixer pràcticament tots els rebrecs de la seva centenària carcassa i cada pam del que en diem pati d’entrada, però que en realitat és mig jardí, mig horta. No sé a l’hivern com m’ho faré per passar l’estona, però mentre es mantingui el bon temps em trauran cada dia a l’eixida, deixant-me sota el pasa-sol que despleguen a migdia, quan la calor comença a petar-hi de ple. Els primers dies la Sara va anar de corcoll, perquè cada dos per tres li demanava que em canviés la cadira de posició fins que no vaig trobar el racó perfecte, arrambat a la barana de cara a ponent, des d’on puc dominar el pati d’entrada, el carrer que travessa per davant de casa i una bona part de la nostra façana.

            La nostra casa m’he adonat que té un encant especial, el qual vertaderament no havia sabut copsar després de tants anys de viure-hi, potser perquè era com si només m’hi estigués de pas. En canvi, ara ha esdevingut la meva millor amiga, còmplice i confident alhora. Tot allò que s’hi relaciona m’encurioseix, des de la teula on cada dia s’enfilen una parella de coloms - esperant que, havent dinat, la sogra surti a espolsar d’engrunes les tovalles - fins als continus experiments en les jardineres de flors que conrea el meu sogre. El principal encís de la casa trobo que, sens dubte, és que s’hagi mantingut ferma cent-cinquanta anys o més, després d’estrenar-se com a casa de pagès i vaqueria, malgrat que avui quedi encaixonada en un entorn urbà desenvolupat en un estil que la deixa en evidència, com a mostra marcida d’una altra època. Arran de l’eixida, just a la meva esquena, s’alça un edifici provocador de cinc pisos que, per sort, té orientades les finestres cap a llevant i, per tant, no ens manlleva intimitat sinó que ens fa de recer quan bufa fort el vent de tramuntana i no ens priva del sol. Si fos a l’inrevés, no em faria gràcia tenir badocs a sobre i, segurament, ja hauria avorrit aquesta eixida, tot i ser una atalaia tan entretinguda. A l’altra cantó del carrer hi queda l’escola municipal – un pavelló d’una sola planta que em permet divertir-me mirant la mainada quan juga a l’esbarjo - i dos altres edificis de vivendes noves de trinca, on els darrers inquilins van traslladant-s’hi des de començament de la primavera.

            La feridura m’ha deixat baldat tot el costat esquerre del cos i m’ha afectat la parla, de manera que a penes se’m nota un fil de veu; però m’ha respectat el cap – tot i que he perdut una mica de memòria - i el braç dret i així, almenys, he pogut refugiar-me en una costum que tenia pràcticament arraconada des de la meva joventut: escriure. Ho faig, sense pretensions, de les coses que veig i sento, amb el ferm propòsit de no remenar en absolut ni la meva malaltia ni la seva lenta evolució. Ja que no puc anar a millor, no val la pena amoïnar-m’hi; em conformo no anant a pitjor, en quin cas ja decidiré, si encara hi toco, el que em sembli més convenient. Això de l’ordinador portàtil em fa molt de servei, ja que amb una sola mà i quasi sense cap esforç puc anotar el que hem ve de gust, quan vull i sense patir per si m’ho troben i m’ho llegeixen. És com si em donés conversa a mi mateix. Quan peti, que facin allò que els roti, si és que volen perdre el temps encertant la clau d’accés. El més probable és que acabi anant a la bassa, ja que tampoc es que aquest ordinador sigui un model que faci salivera i a la Sara, francament, no crec que l’interessin – un cop s’hagi deslliurat del meu pes mort - les confidències d’un vell capó. Ens portem nou anys, però des que vaig caure malalt és com si ja ens separés una eternitat.

            La casa és propietat de la seva família, jo soc només el gendre foraster que no ha tingut mai dret a moure ni un moble de lloc. El meu sogre es troba en el mateix cas que jo: també és el fadristern que es va casar amb la pubilla. La sogra és la que porta els pantalons tot i els seus vuitanta i pico d’anys, i la Sara està disposada a prendre-li el relleu, quan pertoqui per llei de vida, sense cap recança. De manera que el meu sogre i jo hem estat i serem sempre un zero a l’esquerra, realitat que no ha servit pas per apropar-nos gens, doncs ell sempre ha preferit mantenir-se al marge de les males marors, com si fos talment el tros d’enze que el considera la padrina, trafeguejant contínuament per la casa o posant els cinc sentits en conrear les flors i les plantes del pati. A diferència de mi que hi parava tan poc com podia, ell ha estat  sempre un coi de casolà empedreït. Ara que li segueixo, per força, el seu tràfec durant tota la jornada, començo a entendre-li el capteniment i que allò que jo no suportava – enterrar-me dintre aquestes quatre parets - a ell és el que li dóna sentit a la vida. Ara, des de la cadira on estic aculat, l’envejo de tot cor i si pogués tornar enrere uns quants anys no em faria pas res assemblar-m’hi. Però això ja no té remei i m’he de conformar mirant-lo bellugar-se com un gínjol, a punt de tombar la vuitantena. L’altre dia va pujar a la teulada enfilant-s’hi amb una escala de nyigui-nyogui, des de l’eixida. Li vaig fer amb la mà bona que anés amb compte i em va mirar amb suficiència, com volent dir: - no et preocupis, que ja controlo i sé el que em faig.

Bé, no sé pas si ho vaig interpretar santament, al cap i a la fi em va somriure amb aquell seu posat de rateta sabia i, potser, l’home només em volia agrair que passes ànsia. Seguint-lo com sempre a tot arreu, va treure el nas per l’eixida el gos de la meva filla, un bòxer de color marró que sempre baveja i que li varen posar de nom Xispa no sé perquè, ja que quan es posa dret gairebé em toca l’espatlla amb les potes. Mai ens hem entès gaire, ja que a mi els gossos més aviat em fan respecte i aquesta raça, en particular, una mica de basarda i tot. A hores d’ara, vatua l’olla, em faria gracia que vingués a llepar-me de tant en tant o que s’estirés als meus peus a fer-me companyia, però el pocavergonya només se m’acosta si algú puja a l’exida, com suara el sogre. Si estic sol ni me’n fa cas; el màxim que es digna fer es aixecar el cap quan em treuen amb la cadira després de llevar-me, remenant una o dues vegades la cua, com si estigués content de veurem; però aquí s’acaben totes les seves festes. Potser si pogués parlar-hi em faria una altra sonada, no ho sé pas. Diuen que les besties ho entenen tot; si és així m’està menystenint com jo vaig fer amb ell des que l’Anna el va portar a casa, quan encara era cadell. Llavors, si se m’acostava me’l treia de sobre d’una revolada, tot renyant-lo: - fuig d’aquí, gos! Mai el vaig cridar pel seu nom, ara en canvi no me n’amago de confessar que, de pensament, li ho  repeteixo una i altra vegada, com si cregués que pot captar el meu desig d’una mica d’afecte. No deu funcionar la telepatia entre nosaltres perquè s’ha ajagut al peu de l’escala, donant-me l’esquena desdenyosament, però sense perdre de vista les anades i vingudes del seu amo, damunt la teulada.

TREURE NOMÉS LLAST NO SURT A COMPTE

Suïssa i Bèlgica han obert la caixa dels trons volent posar ordre a la barra lliure de la immigració. I tot fa pensar que més d’un altre país europeu fervent receptor de mà d’obra barata s’apuntarà al carro dels que han desenterrat principis arnats – “primer per als de casa” - que poden tenir derivades perilloses. Perquè d’aquí a la xenofòbia hi ha un pas. Mentrestant, a Lampedusa i a Ceuta i Melilla, gendarmes italians  i espanyols fan mans i mànigues per impedir el devessall de desgraciats que fugen dels seus països amb una mà al davant i l’altra al darrera, expulsats per la guerra o per la fam. La consigna de l’UE als  governs del sud d’Europa per on es cola el principal flux migratori d’africans és impedir com sigui que canviïn de continent, quan l’única política acceptable del primer món per eradicar aquesta sangonera de persones miserables seria procurar, precisament, el contrari: que aquests pàries no tinguessin d’abandonar els seus països. Però l’Europa tan civilitzada i humanista no mou un dit en aquesta direcció i es limita, com a màxim, a donar suport a campanyes puntuals i benintencionades de subvencions a fons perdut que només serveixen per posar un pedaç i enriquir quatre dirigents corruptes que es queden amb la meitat dels donatius que reben per fer-hi negoci bruts i engreixar les seves particulars guardioles mentre la seva gent mort de desnutrició. Enlloc de trencar-se el cap posant paranys per fer desistir els que es juguen la vida a la ruleta russa per entrar en un primer món on es pensen que els gossos es lliguen amb llonganisses, costaria menys en diners i vides humanes convertir aquests països tercermundistes i sense domini sobre els seus recursos naturals en pobles capaços de generar riquesa, oportunitats i nivell de vida a la ciutadania. Però fer aquest esforç no interessa als que alimentant continues guerres i perpetuant la misèria a base d’enviar-los només els rossegons que sobren dels seus banquets, es fan rics. Tant difícil seria urbanitzar i bastir ciutats com les nostres, per substituir les barraques de canya o de fang i les precàries o inexistents infraestructures i equipaments? Què impedeix a l’ONU que no serveix per res més que per arbitrar guerres, posar d’acord la comunitat internacional per gastar menys en material bèl•lic i bacanals nuclears o competicions per dominar l’espai, a contribuir a fer sostenible i còmoda la vida a la terra de l’eixam de persones que han d’emigrar simplement per sobreviure? No hi ha cap líder mundial que s’hagi plantejat, per acabar amb el drama de l’emigració, una alternativa a rebre-la a cops de pal i de marginar-la en guetos si es que arriba a port? L’amarga medicina que volen fer empassar països europeus als immigrants que fan nosa, tant de bo fes encetar en selectes conclaus com Davos o en les periòdiques trobades dels clubs de nous rics, una reflexió serena sobre la possibilitat que hi fins i tot les utopies són factibles si enlloc de conformar-se llençant llast per la borda, es busca la manera de multiplicar la potència de la caldera per seguir avançant, inclús a contracorrent i enmig de tempestes

DES D'URGÈNCIES ESTANT

Passar una llarga estona en una sala d’espera d’urgències de qualsevol hospital de la Sanitat pública imprimeix caràcter i et fa tocar de peus a terra, en adonar-te que en aquestes sales s’hi troba l’altra cara de la moneda d’una ciutat que a quatre passes viu aparentment feliç i confiada. Entre les quatre parets d’urgències, assegut en una cadira anatòmicament incòmoda per estar-s’hi hores, malalts i acompanyants aprenen a carregar-se de paciència, entremig de persones que porten escrita a la cara amb una ganyota el dolor o la incertesa del moment, perquè no saben de quin mal han de morir, una expressió col•loquial que ve com anell al dit per definir l’estat d’ànim dels que esperen o es desesperen a urgències d’un hospital. Allà es comença a entendre que la vida té molts de cops amagats i traïdors i que no tot són flors i violes, que hi ha més gent de la que ens pensem que sap patir en silenci, que n’hi ha que s’ho passen més malament del compte menjant-se el coco, que d’altres fan cara de resignació i d’experiència, debilitats a pessics per una malaltia que els obliga a passar cada dos per tres per urgències i, també, gent que se sent simplement sola i desemparada a tocar d’una ciutat amb milers d’habitants... Durant tant de temps d’espera, la majoria de la gent parla amb el veí i per poc que es pari l’orella s’escolten moltes històries, a vegades confidències i tot. Tanmateix, s’hi poden observar detalls interessants. Com que malgrat els protocols hospitalaris en teoria no fan diferències entre pacients d’aquí o de fora i que no s’hi valen les in-fluències o les coneixences, sinó que en principi l’estona d’espera es proporcional a la gravetat de cada cas, n'hi ha sempre més d'un que no s’ho creu i bugona constantment maldats de tota mena, mirant de buscar complicitats per anar a queixar-se. També s’hi palesa que el dolor i la flaquesa no és exclusiva de la gent gran, sinó que es veuen joves descobrint el pa que s’hi dóna quan un còlic, per exemple, fa perdre el món de vista. Igualment la mossegada de la crisi es manifesta a urgències, amb un detall significatiu que segurament us xocarà: una noia diagnosticada de pneumònia, amb recomanació de repòs absolut durant una setmana, estava angoixada per la feina. Només fa quatre o cinc anys que estar de baixa no preocupava a ningú més que als empresaris que es queixaven de l'absentisme; en canvi, ara pot significar que no et renovin contracte. Des d’una sala d’espera d’urgències es descobreixen aspectes sorprenents de la vida. Però, per damunt de tot, una cosa em va cridar l’atenció: que no obstant tot el que es diu de les queixalades a la Sanitat pública la que ens queda encara és per treure’s el barret amb comparació amb altres indrets i que una bona part d’aquesta excel•lència i del mèrit s’ha de reconèixer a la professionalitat de metges i infermeres, les quals tenint mil raons per estar justament desmotivats dediquen al malalt-persona tot el temps que es mereix, sense estalviar paraules d’ànim, fins a la darrera hora del seu torn de treball, quan per a moltes d'aquestes persones els hi espera una segona tongada de feina a la llar . Mentre aquest material humà aguanti ferm al peu del canó, la sanitat pública no s’estimbarà, per molt que la matxuquin i la tractin com el mànec de l'escombra un reguitzell de governants miops o massa llestos.    

EL PERILL D'ENGREIXAR LA MALA FAMA

Fins i tot els socis europeus ens han tingut de renyar: els hi arriba als seus nassos delicats la ferum que s’escapa de les nostres corts i latrines, queixant-se que no sabem fer net. I és que veuen que som capaços d’empaperar destacats dirigents xinesos, per exemple, desencadenant quasi un conflicte internacional amb una potència que valdria més no emprenyar gaire i, en canvi, anem a pas de puça a l’hora de treure’ns del damunt la crosta de corrupció domèstica i per culpa de la lentitud judicial quan la causa no es mediàtica, una trista demanda per acomiadament pot trigar un any a ser jutjada. Més de 300 polítics tenen diligències obertes com a sospitosos d’untar-se els dits i a més estan en marxa laborioses investigacions sobre com es van gestionar diverses entitats financeres que farcien els seus consells d’elefants polítics i sindicals per agrair-los en espècies els serveis prestats. En totes aquestes diligències obertes a presumptes delinqüents hi ha emmerdats, com a còmplices necessaris, funcionaris, banquers, empresaris i fins i tot algun familiar del monarca. No obstant això, no es té cap pressa en llençar les pomes podrides del cistell i es poden comptar amb els dits de la mà els que tasten el pa que s’hi dóna a la cangrí. A més a més, els pocs que són jutjats i condemnats no compleixen la pena imposada perquè ja se’ls hi està tramitant l’indult. I no parlem dels imputats que ocupen un càrrec de representació pública: llevat de poques excepcions no se’n desenganxen per les bones, a vegades ni amb aigua bullent. És clar que Europa s’ho mira amb preocupació: no agrada a ningú anar de bracet amb un soci xoriço, sobretot si està endeutat fins a les orelles. I no hi ajuda gaire a millorar la imatge dels espanyols que a una empresa de primera fila com Sacyr se li hagin descobert asos amagats a la màniga. Robar és lleig, però en aquest món dels negocis barrejats amb la política el que no es perdona són les trampes i nosaltres tenim fama de fer-ne a totes hores. A la meva manera de veure, hauríem de procurar que si algun dia ens independitzem primer hàgim fet net de la part que ens correspon d’aquestes vergonyes, desratitzant a fons i vacunant-nos en salut perquè no es reprodueixi mai més l’epidèmia, inculcant des de l’escola mateix valors que potser hem descuidat massa. Començant per respectar el més elemental de tots si es vol assegurar la bona convivència: que les lleis i les normes democràticament establertes s’han d’acatar encara que no agradin. Pensem-hi una mica! Amb tota la bona fe del món i fins i tot carregats de raó, quan ens oposem aferrissadament a complir una llei perquè la considerem injusta no ensenyem el principi que les lleis injustes s’han de canviar a les urnes, sinó que justifiquem agafar dreceres com la insubmissió. Però el fi mai justifica els mitjans. I no acatar les lleis, també és fer trampa. Com ho és no descarregar sense contemplacions, des del primer moment, tot el pes de la llei sobre les espatlles dels corruptes i dels tramposos, es diguin com es diguin.       

LA MERCÉ (relat inèdit)

LA MERCÈ  (relat inèdit)

Es veia venir d’una hora lluny, li digueren.

Tothom se n’havia adonat menys ell, pel que sembla. S’hi va haver de fotre una bona clatellada, per tocar de peus a terra. Però ara ja ho tenia clar: la Mercè s’engatava d’amagat cada dos per tres, i d’aquí venia que la cuina anés de mal en pitjor. S’ho hagué d’empassar per força, entre glop i glop del cafè més amarg: els gossos ja no es lligarien mai amb llonganisses, a casa seva.

            Varen arrendar el bar de la plaça petita feia tres anys, just quan a l’home de la Mercè van tancar-li la fàbrica i es va quedar sense feina. Li oferiren aquella ganga a mida d’una butxaca que trempava amb els cèntims de la indemnització, uns quartos que sense ser res de l’altre món per a ells representaven una fortuna, acostumats a estar sempre  escurats. Estaven convençuts que es faríem la barba d’or tenint negoci propi, sense cap amo que els xuclés la sang ni tenint a la vora cap capatàs torracollons; i el banc també els hi va deixar creure que tot serien flors i violes, perquè els hi va deixar diners sense regatejar, quasi més dels que necessitaven per arriar la seva empresa, encoratjant-los que no era igual ésser amo que mosso.

La Mercè, malgrat hi havia dies que es llevava baldada i per gust s’hagués quedat a casa a clapar, s’hi va deixar la pell a aquella cuina de mala mort, fent cada dia el miracle d’empescar-se tapes i plats a preus econòmics, que tornaven boja la clientela, per allò de la novetat. Massa sovint, però, després de baixar la persiana poc li quedava esma de res, i quan arribava al llit queia morta de són, i al tocar el despertador de matinada, encara no havia fet les paus de la pallissa del dia abans. Però no es podia plànyer, perquè si alguna vegada s’havia queixat el seu home li retreia que es feia el ronsa per mandra.

            El bar tenia tres tongades de feina. Abans de les vuit: entrepans a dojo. A mig matí, cafès amb llet i una pasta. I entre quarts d’una i quarts de quatre: tapes o el plat del dia. El seu home s’estava darrera del mostrador, servia taules i anava a la plaça, mentre que ella cuinava i rentava els plats. Si el negoci hagués rajat prou, hauríem llogat una ajudanta, i la Mercè no hagués anat tan escarrassada. Però les misses no donaven més que per anar tirant i pagar les trampes del banc que malgrat les bones paraules de quan es penjaren la corda al coll, no els hi perdonaven cap lletra a fi de mes. A la Mercé se li va marcir en quatre dies la poca joventut que li quedava, i el seu home no se’n va adonar fins entrepassegar-s’hi: la dona afogava les penes, les frustracions o vés a saber què, amorrant-se a l’ampolla quan la deixava sola per anar al mercat o a comprar tabac. La veritat era que la Mercè si que bevia una mica per tirar cap avall la mala astrugància que li feia aquell cansament que l’atuïa.

            La reculada forta del negoci es va notar al afluixar els clients del tercer torn: les tapes i el plat del dia no tenien requesta, en part perquè ella no hi posava els cinc sentits com abans, però també perquè d’un dia per altre tancaren tres o quatre despatxos i un parell de fabriquetes del veïnat. Tampoc no es feia cap obra pels voltants, de manera que les quadrilles de paletes que s’hi deixaven caure a fer la cervesa o a dinar, van estroncar-se. Després, els parroquians del primer torn també van desertar sense donar explicacions, perquè quan un es queda sense feina no sol tornar al bar on anava a dinar, per llepar-se les ferides amb companyia, i amb els passavolants que entraven per casualitat no n’hi havia prou per fer bullir l’olla. Fins que un dia l’home de la Mercè va entrar a la cuina a l’hora de dinar, fastiguejat perquè només teníem un servei i no sabia estar-se com un estaquirot darrera la barra, i li va confessar a la dona que allò no podia continuar. Ella se’l va mirar sense fer-li cap retret, i es va posar a l’aigüera, a rentar el munt de vaixella bruta que se li havia acumulat en dos o tres dies, contenta de que podria reposar.

- Al bar li hem donat tot, i no ens ha tornar res. Val més que tanquem, Mercè – li va repetir l’home, resignat al fracàs per culpa de la crisi i del poc entusiasme d’ella.

La Mercè ni se’l va mirar, els ulls clavats a la pica, l’esquena corbada d’impotència i la boca closa. Només pensava que l’endemà, finalment, es podria quedar al llit fins a mig matí i que, potser, recuperaria les forces i les ganes de treballar.

- I si no és així - va decidir -, aniré al metge a veure de què em ve aquesta llei de deixadesa.

Això d’anar al metge, però, li feia tanta recança que ho anava allargant tant com podia des de feia temps, perquè temia que li trobarien un mal dolent. Tampoc el seu home l’havia animat gaire a fer-s’ho mirar, ja que ell no la veia com una malalta, sinó com una gandula.

Encabat de rentar plats i d’endreçar la cuina, es va treure el davantal i es va deixar caure a la cadira del costat de la taula. El seu home, per no veure-la en aquell estat d’abandó se’n va entornar cap a la barra. La Mercè, al quedar-se sola, va posar-se un cul de conyac, llençant a l’aigüera la resta del contingut de la botella.

- Ja no necessitaré beure més – es va animar -, per suportar el mal d’ossos i la migranya; dormiré tres dies seguits. 

ELS BUROTS DE LES DISCAPACITATS

El senyor Casadevall, un treballador marbrista de Girona, explicava ahir a la tele, assegut en una cadira de rodes i amb una cama visiblement amputada a l’altura del genoll, que degut a diverses patologies severes no pot continuar treballant del seu ofici. Però tot i que administrativament l’INSS li reconeix que l’estat en què es troba no li permet fer una vida normal, els burots que controlen que ningú es coli al paradís dels invàlids consideren que aquest home no està prou tocat com per tenir dret a una invalidesa absoluta, sinó que només li pertoca una invalidesa en grau de total per a la professió habitual. És a dir, que malgrat la seva dependència física de tercers per valdre’s, no està prou fotut  com per no ser capaç de fer alguna feineta senzilla bo i assegut a la seva cadira, com ara recepcionista o telefonista. En escoltar aquest testimoni fefaent d’allò que em parlat dies enrere respecte de legislar en favor de les persones enlloc d’altres interessos creats, el primer que em passa pel cap és que qui va redactar la resolució que afecta al senyor Casadevall no era un metge, sinó un funcionari. O un metge amb ànima de funcionari, que encara és pitjor. Tanmateix, el problema d’aquesta història no és que el senyor Casadevall, que ja té una edat, s’hagi de rossegar els punys impotent i arraconat, al no passar pel fi sedàs d’uns burots impersonals que es guanyen les garrofes en base a “denegar” i no pas a “concedir”, sinó que hi ha molts sol•licitants d’invalidesa que passen un calvari semblant tractant que se’ls hi reconegui que no poden treballar absolutament en res. Ningú ho confirmarà, però tot va pensar que el mercadeig que anys enrere era pràctica habitual en matèria d’invalideses, ara s’ha reconduït dràsticament a través de filtres i protocols rigorosos que costa molt de superar i com sempre passa quan es vol fer justícia sense mirar la cara de les persones paguen justos per pecadors. És cert que anys enrere la cosa anava com anava i que hi havia bufets especialitzats que quasi garantien els resultats. Ara potser no hi ha tanta picaresca, però continua havent-hi la sensació que en tot el procés qui menys compta és la persona i les seves circumstànci-es reals. L’administració ha delegat en funcionaris burots una tasca perversa: demostrar que el sol•licitant exagera la seva discapacitat, enlloc de posar en relleu les seves limitacions sense cap prejudici i posant-se en la pell de l’altre. Ahir mateix, una altra notícia posa la pell de gallina sobre la insensibilitat administrativa: a una senyora de 95 anys, dinàmica i eixerida fins que ha acabat els torrons, Benestar  li reconeix el dret a una ajuda emparada per la Llei de la Dependència, però envistes de la manca de recursos se li diu que començarà a cobrar-la d’aquí a tres anys. El burot que va signar aquesta resolució, se la va llegir a carta abans de posar-hi la seva “mosca”?