JA HEU AGAFAT TANDA PER TROBAR UNA FEINETA PER ARRODONIR LA PENSIÓ?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 24 d’octubre 2016)

● JA HEU AGAFAT TANDA PER TROBAR UNA FEINETA PER ARRODONIR LA PENSIÓ? – Tenim una ministra de treball i seguretat social que porta nom de marededéu manetes - Fàtima -, la qual no ens mereixem. A més a més, és una paia amb molta gràcia com a bona andalusa que és. Però no tothom se la mira amb tants bons ulls com jo; molts opinen que en comptes de gràcia, el que té és un morro que se’l trepitja, comparèixer davant la premsa amb cara de lluna plena i de que totes li ponen, presumint d’haver trobat el desllorigador de les pensions: que els pensionistes poden continuar buscant-se la vida legalment malgrat cobrin la paga de jubilats. De manera que allò que era una estafa de l’alçada d’un campanar i una insolidaritat envers els parats fins avui mateix per ingressar quatre xavos d’estranquis, gràcies a aquest bé de Déu de ministra ja no haurem de patir de mala consciència: serà més legal que la caça i la pesca, una expressió que els nostres avis feien servir per donar a entendre que alguna cosa “anava a missa”. La ministra, que és tan estudiada com salada, ha vist clar, com en una aparició de la seva santa patrona, que l’única manera d’aturar la pèrdua de poder adquisitiu dels jubilats i, inclús, per avançar-se a les inevitables retallades de pensions que obligarà a fer la pèrfida UE al càndid govern Rajoy, és que els treballadors treballin fins a l’edat que els roti i els que ja estan jubilats i es queixen que no arriben a fi de mes es puguin buscar la vida sense que cap inspector n’hagi de fer res. Què n’és de bona aquesta ministre que no ens mereixem! Jo, per si de cas, ja he començat a donar veus per si algú em dóna unes horetes...

A la meva manera de veure, però, aquesta idea de la ministra, recolzada per tot el govern en pes, en comptes de ser brillant és novament una vertadera presa de pèl als jubilats i una absoluta pèrdua de temps administrativa. Suposant que reeixís aquesta parida, en què milloraria la precarietat i sostenibilitat de les pensions en general i a futur? Absolutament en res, al contrari: molts d’autònoms que no es poden jubilar perquè no podrien viure i no gosen treballar i cobrar la pensió simultàniament, de manera que moltes vegades estiraven la pota sense estrenar la paga de jubilat, ara als 65 anys demanaran la jubilació i seguiran treballant fins que el cos aguanti. Però la immensa majoria de treballadors a la industria o als serveis, no trobaran pas fàcilment oportunitats de feina, llevat de les escadusseres excepcions indispensables per a justificar la regla, per posar en pràctica la teràpia tan prodigiosa de la ministra miraclera. En conseqüència, arribem a la conclusió que els polítics en general només se’n recorden de Santa Bàrbara quan trona. Mira que en fa de temps que gent sensata cridava l’atenció sobre la data de caducitat de les pensions, sense que els governs agafessin el toro per les banyes! No es pot pas dir que no s’hagués avisat, però ningú tenia ganes d’embolicar-s’hi i donant una llambregada al sac de les reserves, es refiaven que qui dies passa anys empeny. Però ara que ja hem arribat al cul del sac, correm-hi tots! Després de sis anys de no convocar el Pacte de Toledo, ara en Rajoy diu que s’ha de fer demà passat. El Pacte de Toledo tenia un plantejament que es podia comprar: amb els excedents de cotitzacions per pagar pensions exclusivament contributives es constituïa un Fons de Reserva, el qual s’anava incrementant amb els interessos del capital degudament invertit i aportacions pressupostaries anuals. A l’hora de veritat, el resultat ha estat un nyap, un abús de bona fe i, qui sap si una estafa: perquè ni es té la garantia que el Fons hagi servit només per pagar pensions contributives; ni s’han invertit els capitals en deute públic solvent sinó que la totalitat del paquet ha servit per finançar la despesa de l’Estat acaparant a tremuja deute públic espanyol devaluat i, finalment, el govern no només no hi ha fet cap aportació pressupostària sinó que més d’una vegada l’ha fet servir, la reserva de les pensions, per tapar algun forat de l’exercici corrent. La ministra, doncs, ja pot cantar missa, però la solució per a les pensions no passa per donar permís als jubilats perquè es busquin la vida, sinó per apuntalar el Fons de Reserva tal com s’havia pactat a Toledo. Ara que s’està veient que s’ha arribat tard de bon tros, polítics, sindicalistes i empresaris reconeixeran la seva culpa o, com passa sempre, es posaran d’acord perquè el pobre pensionista sigui una vegada més l’ase dels cops? Per si de cas, repeteixo el prec: si algú em pot donar unes horetes per matar l’estona, li agrairia molt. No tinc manies, inclús m’ofereixo per anar a passar figues al Senat o per empescar-me els informes més surrealistes sobre qüestions surrealistes que algun ministeri surrealista estigui disposat a pagar-me en concepte d’assessorament surrealista.