AL PARAR TAULA, EL MÒBIL A LA DRETA O A L’ESQUERRA DEL PLAT?.-

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERA DE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloggers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 4 de desembre de 2016)

● AL PARAR TAULA, EL MÒBIL A LA DRETA O A L’ESQUERRA DEL PLAT?.- En Climent, que la sornegueria li ve de les seves arrels berguedanes, va deixar parats els seus alumnes de l’escola d’hostaleria amb una pregunta tan sorprenent com les del Merlí, el professor de moda a la tele. “Al parar taula, a quin costat del plat creieu que s’ha de posar el mòbil” – els hi ha engaltar, fent el posat més ingenu dels del seu repertori de pallasso repatani. Es va fer un silenci immediat i, a continuació, tots els deixebles es varen mirar els uns als altres, per si havien plegat bé la pregunta del mestre; finalment davant l’astorament majoritari, en Climent s’hi va recrear: “us he ben fotut, oi? Aquesta no us l’esperàveu pas!” Com gairebé sempre, va ser el desvergonyit d'en Carles qui li va esgarrà la petita diversió: “Apa, senyor Climent, que els restaurants no posen mòbils a taula com si fossin coberts! Fins aquí hi arribem, que no venim pas de pagès!”. No va afegir, "cm vostè", però francament ho degué pensar. Tanmateix, en Climent no es va arronsar confessant que, com insinuava el bordegàs d’en Carles, els havia volgut aixecar la camisa, sinó que va insistir en la seva proposició: “No penseu pas que era parlar per parlar, si no s’hi posa remei a aquesta moda de passar-se tot un sopar amb el mòbil enganxat al dit, aviat ens l’haurem de plantejar en serio la pregunta que us he fet abans”.

Bé, jo no hi era en aquella classe i el que us he explicat ho sé d’oïdes, però a la meva manera de veure, deixant de banda que de tant en tant en Climent li agrada temptar els seus deixebles amb preguntes que semblen fregar l’absurd, aquesta vegada no crec que l’home anés lluny d’osques. La darrera vegada que vaig entrar en un restaurant a l’hora de dinar, em va sorprendre que a la majoria de les taules s’hi veia gent penjada del mòbil o inclús de la pantalla d’un petit ordinador. Però el que més em va cridar l’atenció és que moltes parelles que quan varen entrar per les aparences em va semblar que festejaven, varen passar-se tota l’estona agafant el mòbil amb l’esquerra i la forquilla o la cullera amb la dreta. Amb qui cony parlaven tan enganxats? Un cambrer de la vella escola, que es va adonar de la meva perplexitat, atribuint-la com així és de fet, que als restaurants hi poso els peus com aquell que diu només els anys de traspàs, em va assessorar: “miri, això és el pa de cada dia. Pensi que a vegades entra una parella, i no sempre de la primera volada, que es passen tot l’àpat fent anar el dit com boixos. Un dia que els hi vaig preguntar si tenien molta feina endarrerida, em van deixar parat contestant-me que s’estaven enviant missatges i wassaps entre ells. Collons!, i perdoni l’expressió, on anirem a parar amb aquesta tropa que no s’enraona?” Vet-aquí la paraula clau, la que va dir el cambrer: enraonar!. Ara que tothom vol dialogar tant i el diàleg se’l penja tothom a la solapa com si fos un pin, potser que ens prenguéssim la molèstia d’enraonar. Una societat que perd la costum d’enraonar i es conforma parlant pel mòbil, acabarà per trobar-li gust al monòleg seu i al dels altres, i d’aquí al cretinisme hi ha un pas. Feu-me'n cas!