dilluns, 30 de maig del 2016

ENVELLIR MASSA, DE MOMENT NO ÉS CAP GANGA.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 30 de Maig de 2016)

● ENVELLIR MASSA, DE MOMENT NO ÉS CAP GANGA.- Hi hauria molta gent interessada en viure quants més anys millor, si es resolgués com endarrerir l’envelliment físic? Jo diria que hi hauria llista d’espera sempre que es donessin certes garanties, perquè ningú no vol viure més si la perspectiva es convertir-se en una persona fràgil, dependent i considerada “molt vella”, considerada com una relíquia als ulls de tothom. Malgrat és indiscutible que s’ha guanyat en esperança de vida i s’envelleix més fàcilment que cinquanta anys enrere, la veritat és que no s’ha resolt, per molts tractaments de rejoveniment que els científics estan posant a l’abast els que s’ho poden pagar, la fórmula màgica per envellir sense perdre qualitat de vida personal i no caure en algun tipus de dependència, perquè socialment cada vegada seria més difícil, en un supòsit de sobre població de vells, que les noves generacions es cuidessin de tantes persones grans. Tanmateix, tampoc l’actual sistema de pensions està concebut per suportar una longevitat perllongada del beneficiari, de manera que caldria renovar a fons l’estructura social, que suposaria d’entrada treballar durant més anys i que la gent gran hagués d’aprendre a valdre’s pel seu compte el màxim de temps possible.


Però com que la tendència genètica sembla irreversible en quant a augment de l’esperança de vida, la constatació que envellir massa de moment no sigui cap ganga, ha desvetllat en el món científic enorme interès per seqüenciar el genoma de persones centenàries, sobretot de les que es no es moren de malaltia sinó per causes accidentals, amb l’objectiu d’estudiar què les fa diferents de la resta de la població menys sana. A la meva manera de veure, tot plegat em semblaria molt bé, si no fos que em temo que els resultats d’aquests estudis no estaran a l’abast de tothom, sinó només de qui s’ho pugui pagar, perquè des de temps reculats tot allò que ajuda a acostar-se a la immortalitat, aparentar “semblar jove” dissimulant arrugues i pelleringues, mou molt de diner. I, a vegades, per desgràcia, aquesta obsessió per perllongar la joventut impossible, renegant de la maduresa que fa bells els cossos ancians, no s’aturen per escrúpols ètics si qui viu d’il·lusions paga el gust i les ganes.   

TORTOSA COM A REFERÈNCIA I TOC D’ATENCIÓ.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 29 de Maig de 2016)

● TORTOSA COM A REFERÈNCIA I TOC D’ATENCIÓ.- Suposo que des de sempre, però darrerament he observat que se’n sol abusar un pèl massa, els polítics i àdhuc els portantveus d’entitats significatives d’això que hem convingut en definir com a societat civil, s’expressen en nom del país, del poble, de la societat o de la gent en general. No crec que, realment, es creguin que tothom pensa com ells o que, com a mínim, els que combreguen amb les seves idees són majoria, perquè si fos així seria un imperdonable símptoma d’arrogància i de menyspreu a l’opinió dels altres. Més aviat crec que aquest discurs petulant forma part d’una calculada estratègia, basada en aquella vella i temerària pràctica de repetir tant una mitja veritat, que a còpia d’anar-la reiterant a totes hores i a tot arreu, no només qui se l’escolta acaba creient que no té volta de fulla, sinó que també el que la fet córrer se n’acaba convencent de que va a missa. Si cap d’aquests portaveus s’atribuís, quan parla en públic, la presumptuosa representació de tothom sinó només de la part que li correspon de “país”, de “poble” o de “societat”, potser a molts se’ls hi rebaixarien els fums i serien una mica més rigorosos i ponderats en la forma d’expressar el “seu” particular punt de vista o pronòstic. Potser també, francament, més sovint del que ho fan haurien d’anar amb peus de plom a l’hora de parlar en nom de tot el seu partit, entitat o col•lectiu, perquè en aquest món de mones no es pot estar mai segur de que inclús a casa teva no passi allò tan català de: “tants de caps, tants barrets”.


A la meva manera de veure, doncs, el sorprenent resultat de la consulta popular tortosina respecte del destí del conegut com a “monument del riu”, hauria d’alertar aquells que venen la pell de l’os abans de caçar-lo i, sobretot, aquells ingenus que pensen que quan se li dóna la paraula al poble, les discrepàncies i enfrontaments s’hauran acabat perquè els que perdin acceptaran el veredicte sense fer escarafalls i analitzant-lo amb lupa. Probablement cap dels impulsors de la consulta als tortosins, tenint en compte el prestigi personal de cadascun d’ells i la influència teòrica de les entitats patrocinadores, pensava que els ciutadans es decantessin per no fer-los cas. Però si voleu que us sigui sincer, allò que més m’ha desconcertat dels comentaris que he anat escoltant des de la mateixa nit de dissabte, és que enlloc d’acceptar democràticament el sagrat resultat de les urnes, ja se li estiguin buscant tres peus al gat començant per desqualificar-lo negant-li “qualitat” en base a l’abstenció – nomes un terç del cens -, callant-se com putes arguments que bé es fan servir quan convé, el principal dels quals: que en qualsevol consulta ciutadana qui no va a votar és perquè no vol. A mi no m’ha agradat, per exemple, que la portaveu de la comissió que defensava la desaparició del monòlit afirmi que en aquest plet no s’ha dit la darrera paraula, i que ja en parlarem si el “monument del riu” tindrà o no llarga vida. Aquesta reflexió, com haureu notat, només la faig en relació a qüestions formals de la consulta, sense entrar en el fons del debat, que són figues d’un altre paner. I dic el que dic perquè les formes no m’agraden, i perquè el que ha passat a Tortosa hauria de servir de toc d’atenció per a tots aquells que sobrevaloren la seva representativitat social real, parlant en nom de tots quan només ho poden fer en nom d’una part, a vegades tan escarransida que valdria la pena que s’ho fessin mirar abans d’obrir la boca, ja que anar fanfarronejar verbalment en qüestions delicades per a la convivència, ens pot fer prendre mal a tots. Perdoneu, però encara que algú ho consideri políticament incorrecte aquesta reflexió l’havíem de proposar. I no m’allargo amb exemples concrets de crides sobredimensionades, perquè només que repasseu què s’ha escrit i dit les darreres setmanes sobre el conflicte vila de Gràcia, posant pals a les rodes dels pressupostos, aventurant resultats electorals, etcètera, en trobareu, d’exemples de parlar perquè es té boca, a punta pala.

dissabte, 28 de maig del 2016

EL QUE EM PREOCUPA MÉS DE L’ATUR, ÉS QUE FA PERDRE LA COSTUM DE TREBALLAR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 28 de Maig de 2016)

● EL QUE EM PREOCUPA MÉS DE L’ATUR, ÉS QUE FA PERDRE LA COSTUM DE TREBALLAR.- Que t’hagis de llevar cada mati per anar a la feina i tot el sant dia el tinguis ocupat, és molt diferent de no saber què fer des que et lleves fins que te’n vas a dormir. Que tota una generació de persones perdin la costum de treballar, mireu-vos-ho com vulgueu, és una tragèdia. Allò del “dolce far niente”, és una collonada que es varen inventar quatre ganduls que els hi sortien els calers per les orelles, per envernissar de fals romanticisme o de no sé què, el que no era més que pur parasitisme. Els que no han tingut mai feina o no en troben després de perdre-la, no s’ho passen bé. I per molt que s’espavilin uns quants per passar el temps llegint, reciclant-se, fent esport o dedicant-se a tasques solidaries, per citar alguns placebos de la manca de feina per guanyar-se la vida i permetre’s no dependre de ningú, omplir les llargues hores d’atur costa molt, desmoralitza, fa perdre l'autoestima i, a la llarga, aboca qui ho pateix a resignar-se a ser explotat per l’economia submergida, a la delinqüència o al suïcidi. Però, sobretot, després d’una llarga temporada sense treballar, si per casualitat un dia sona la flauta, resulta que aquell treballador en potència ha perdut tan la costum de fer-ho que no li fa el pes al seleccionador, que n'agafa un altre ja que pot triar i remenar.


Quan la crisi va començar a queixalar les plantilles de les empreses industrials, molts empresaris – sobretot alemanys i anglesos -, eren partidaris de pactar amb els sindicats una reducció horària enlloc d’acomiadar, precisament per a no “desacostumar” el treballador de treballar. I encara per una raó més important: per a no llançar per la claveguera tones d’experiència pràctica i de formació teòrica. Però aquesta solució que hagués estat la raonable i sostenible - ara que aquesta paraula s’ha posat tan de moda perquè es creu que fa progre, malgrat no pugui ser més conservadora -, els sindicats d’alguns països la varen rebutjar de pla, embolicant-se amb aquella pancarta tan carca del: “ o tots o cap”. I alguns governs, tanmateix, varen considerar “massa complicat gestionar i controlar” subsidis complementaris a llocs de treball a temps parcial, preferint pagar subsidis d’atur sencers, sense calcular que hauria d’aplicar cataplasmes de subsistència quan l'atur es convertís en crònic, cosa que ja es veia a venir després d’encomanar-se, per sortir de la crisi, a la santa austeritat. Si valoréssim, en diners i en el valor afegit que suposa mantenir “la costum de treballar”, la diferència entre distribuir la feina o destruir llocs de treball, ens adonaríem que els gestors polítics de la crisi tenien molt de pa a l’ull. Potser perquè, com no em canso de repetir, donaven més importància al rescat de les oligarquies financeres, que no pas al de les persones? Segurament, però la llàstima es que mai pagaran pel mal que han fet. Només la història en deixarà constància, algun dia; però quan arribi l’hora de passar comptes de veritat, tots nosaltres ja criarem malves. Esperem que, com a mínim, als que vinguin al darrera els hi serveixi per no caure en la mateixa pedra. 

UNA DEMOCRACIA SANA ES BASA EN REGLES DE JOC CLARES, CONSENSUADES MAJORITARIAMENT I VOLUNTAT PER FER-LES COMPLIR.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 27 de Maig de 2016)

UNA DEMOCRACIA SANA ES BASA EN REGLES DE JOC CLARES, CONSENSUADES MAJORITARIAMENT I VOLUNTAT PER FER-LES COMPLIR. - Compadeixo al pobre ex-alcalde Trias perquè ara tothom se li tira a sobre per haver pagat, d’amagatotis dels membres de cartipàs municipal i dels propis afectats, el lloguer d’un local okupat a la vila de Gràcia. I el compadeixo, perquè tothom s’apunta a fer llenya de l’arbre caigut, com si fos el gran culpable del sidral que fa quatre dies que dura, en els carrers que va immortalitzar la Rodoreda. La decisió de l’alcalde Trias - malgrat la intenció era bona: impedir una segona part del sainet de Can Vies -, s'ha de reconèixer que fou un nyap democràtic de manual, per la raó que encapçala aquesta reflexió. Quan l’ajuntament tenia de moure fitxa, no era quatre anys després de l’expropiació a la valenta d’una propietat privada. Si hi ha normes clares de com s’ha d’actuar quan algú vulnera la legalitat, no s’ha d’esperar que el problema es podreixi per restablir l’ordre.


Ara bé, quan actuar com es degut depèn de consideracions d’oportunisme polític, no es resolt el problema sinó que s’ajorna el remei, i quan més temps passa, més de mal prendre és la píndola. Aquest fou l’error fonamental que va cometre l’alcalde Trias: no fer complir la llei quan tocava. El porter de futbol que fa “vistes” - mai millor que avui per recórrer a un símil futbolístic per il•lustrar l’exemple, en capella de l’enèsim partit del segle -, li colen un gol per l’escaire. Que és, exactament, el que li ha passat a l’alcalde Trias: que ha pagat la seva covardia o mandra d’ahir, amb les batalles campals d’avui. Les quals, per cert, ningú sap com acabaran, perquè qui ha d’aplicar la norma democràtica que, en un moment donat, es va consensuar en seu parlamentària o en sala d'actes consistorial, per evitar allò tan lleig del "si us plau per força", que els castellans ho tradueixen per “trágala”, ningú vol, pot o sap aplicar des d’una autoritat legítima. Entre d’altres raons, a la meva manera de veure, perquè fa massa temps que aquesta legitimat democràtica per exercir l’autoritat, sembla que fa vergonya a la dreta i fàstic a l’esquerra.

dijous, 26 de maig del 2016

PLORS OFEGATS I DOMINADES IRES (Relats)

PLORS OFEGATS I DOMINADES IRES
(obra premiada IV Concurs de relats breus per a gent de + 60 anys, convocada pel Consell Comarcal del Solsonès)

1 – LA NEUS: UN PLOR OFEGAT –
El pare de la Neus el dugué a casa sent cadell d’una setmana mal comptada, tot just desmamat a corre-cuita, perquè arribés a temps de cagar-li el tió a la nena per Nadal. Volien fer-li una gràcia, tenint en compte que els metges no els asseguraven que la nena hi sigues el Nadal vinent. El pare va empènyer el gosset a treure el caparró de la capsa, deixada damunt del sofà del menjador amb gran remirament, un cop arrossegada de sota la manta de quadres que escamotejava el miracle-misteri - incomprensible inclús per a una nena tan espavilada com la Neus -, que un tros de soca corsecada i de ventre tan llis com la fusta de planxar de la mare, cagués aquell bé de Déu de regals i torrons, després d’apallissar-la.
Va ser festa major per a tothom menys per a la pobre bèstia, és clar, que no parava de somicar com una criatura, tremolant de por fins que la Neus se’l va afillar, protegint-lo amb els seus bracets escanyolits i insegurs. Per fi la nena havia trobat un ésser més feble i poruc que ella, fent-la sentir de cop i volta necessària per algú i desvetllant-li un fort i desconegut sentiment, vés a saber si comparable amb el d’una mare. Sigui com sigui, a partir d’aleshores, el cadell es va convertir en quelcom més que una mascota, qui sap si com un fill o un germà petit, i fins i tot se’l volia emportar al llit, desobeint la categòrica i al final histèrica prohibició de sa mare, que s’havia posat tossuda portant-li la contraria; tot i que li trencava el plat bonic ben a contracor, només perquè pensava que el gos podia encomanar-li algun virus si dormien plegats. L’estira i arronsa entre el desig de la nena i la negativa terminant de la mare, va durar fins que el metge, revestit del paper d’àrbitre o d’home bo, va assegurar-los que anant en compte amb la higiene del gos, que a totes hores la nena estigués enganxa al Xispa – amb aquest nom va batejar el cadell la nena, sense demanar parer a ningú -, podia tenir a la llarga efectes beneficiosos.
La Neus patia una d’aquestes merdoses malalties modernes de les quals se’n saben tan poques coses, perquè com que no emprenyen prou la gent d’upa, a la indústria farmacèutica tant se li’n dóna de trobar-hi remei d’un dia per altre, ja que no en poden treure benefici immediat els seus capitalistes. Una malaltia que, això sí que se sabia de cert, la neularia en pocs mesos. Vet-aquí, doncs, que els pares li donaven a la nena tots els capricis que es podien permetre i més, procurant que l’esllanguiment irremeiable de sa vida fos el màxim de suportable i li passés el més desapercebut possible, com en un somni envoltat de fades, entre coixins de plomalls.
Heus ací, però, que ben aviat els pares van adonar-se que alguna cosa entre el gosset i la nena no girava rodó, ja que malgrat el cadell no podia ser més festós amb tots els de la casa, de sobte tenia ramalades una mica estrambòtiques. Per exemple: trigava a obeir quan se’l cridava, llevat que qui ho fes estigués palplantat davant seu. El veterinari els ho va aclarir en quatre paraules, després de fer-li una simple ullada i quatre proves ràpides: en Xispa sordejava, segurament des de naixement. El pare, en escoltar aquell diagnòstic inesperat, es va sentir estafat, i en un primer rampell decidí tornar el gos a la botiga d’on havia sortit, després de vendre-li per sa i a preu d’or. El pare era un home d’idees fixes i radicals: - "el que vulgui fotre’m a mi, encara ha de néixer" – es vantava sempre, tant a la feina com a casa, molt refiat, cofoi i gelós de la seva murrieria.
Ara bé, la veritat sigui dita, a tothom li va disgustar molt que en Xispa fos un gos tarat i, a cop calent, no li venia d’aquí retornar la pobra bèstia als que els que li havien aixecat la camisa. Sort en va tenir el pobre cadell que la Neus se’l va arrapar al pit, amb tanta força que no hi hagué manera d’arrancar-li dels bracets. I fins i tot un gosset tan dolç, inexpert i indefens com aquell, va treure el geni i, segurament per instint, va fer veure que ensenyava unes dents, que ni se li despuntaven, als que pretenien separar-lo de la seva amigueta i mestressa. En vistes del drama que s’anava congriant, el pare va arronsar-se d’espatlles abatut, i empassant-se la ràbia i l’orgull matxucat, va prometre-li solemnement a la nena que no el tornarien pas i que se’l podia quedar, malgrat la sordesa.
De fet, s’hagué de mossegar la llengua i fer el sacrifici de no dir cap penjament, tot per amor a la Neus, naturalment, però sent conscient que mai més al cadell se’l podria mirar com abans, perquè el pare és d’aquella mena de persones que voldrien que tot el que toquen, compren o maneguen, fos tan perfecte, emmidonat, verge i radiant, que quan la realitat els decep s’exposen a perdre, com en el cas del cadell per un simple punt d’honor, l’afecte tendre, franc i pur de criatures innocents, amb la vida escantonada sense tenir-ne cap culpa, per una punyetera discapacitat o defecte físic.


2 - EN BENET: LA DOMINADA IRA -  
En Benet era sempre el primer d’arribar a la feina. De fet, ell l’obria el despatx un parell d’hores abans de les nou, que representava era quan, oficialment, tothom tenia de formar al rengle, perquè començaven a degotar els primers clients del dia. Com que en Benet era el més antic dels empleats de l’oficina, els seus companys no li retreien aquell excés de zel, sinó que més aviat el passaven per alt, sense parar-hi atenció, com si fos la cosa més natural del món que el més veterà també fos el més complidor, però sense prendre’n exemple procurant no fer salat cada dos per tres. Si haguessin sabut que matinava perquè volia, sense que ningú li hagués manat ni tan sols suggerit subtilment, i que per acabar-ho d’adobar tampoc no se li rescabalava res a canvi d’escarrassar-se tant a la feina, se l’haurien rifat per ruc, fotent-se’n pels descosits de la seva ingenuïtat.
No obstant això, l’estrafolari comportament d’en Benet no donava dret a ningú, com s’havia fet a bastament per part d’alguns dels seus companys des que corregué la brama que era un llepaculs i un portafarcells, a escarnir-lo i treure-se’l de sobre sense miraments. La veritat era que aquell pobre home, més aviat pecava d’ésser un curt d’esperit a qui la informàtica se li havia entravessat, que per dissimular que davant el teclat d’un ordinador li venien basques i els dits li feien tentines, estava disposat a esmerçar a benefici d’inventari totes les hores que convingués, perquè la feina no se li aculés i ningú s’adonés de quin peu coixejava.
Es refiava que si es treia la xeixa dels dits, a l’amo tant se li’n donava esbrinar com s’ho feia, evitant que acabés sabent l’embolic en que s’havia ficat per estar renyit amb les noves tecnologies, simbolitzades pels teclats, les pantalles i els ratolins. En canvi, mentrestant el deixessin apanyar-se-les per les seves, sense ficar-hi el nas pel mig ningú, es veia capaç de trampejar la situació amb discreció i dignitat, estalviant-se de passar per la vergonya de que el consideressin curt de gambals.
Però en Jesús, l’amo del negoci, era gat vell i es vantava d’ensumar els coixos bo i asseguts, de manera que ja feia temps que li havia calat les martingales. Tanmateix, per si no se n’hagués adonat, l’emprenyador del seu nebot li recordava cada dos per tres que la feina d’en Benet, ben informatitzada, podia enllestir-se en menys de mitja jornada i, per tant, aquell disbarat d’horari que se li consentia al vell xaruc no treia cap a res, puix encara que no se li pagués un ral per les hores de més que s’hi passava escalfant la cadira del despatx, entre naps i cols els feia perdre diners.
El que passava era que en Jesús es resistia a trencar-li les oracions a en Benet per sentimentalisme, perquè era la darrera resquícia que quedava de la vella colla d’empleats amb qui havia engegat el negoci son pare, però especulant també després de descobrir-se la tracamanya, que potser la seva dedicació a la feina s’encomanaria a la resta del personal, sobretot als que les obligacions se les prenien més a la fresca. L’aposta fou endebades: ningú va seguir-li la beta al pobre capsigrany, ni posant-se a pencar més d’hora, ni mirant de no tenir tanta pressa a l’hora de plegar. Ans al contrari, alguns encara s’hi repanxolaven fent el ronsa, sense cap recança, amb l’excusa de: “com que ja es queda en Benet...”.
De manera que l’amo de la immobiliària, finalment, va donar-se per la pell, fent-li purgar el desengany al carrincló d’en Benet, colgant-lo de feina fins a les orelles, ja que si tenia tantes ganes de treballar no pogués decantar-se-la ni un segon. Aquesta nova estratègia - un xic maquiavèl·lica, parlant clar -, la va entomar en Benet sense badar boca, parant resignat la seva gepa cada dia més grossa: matinava una mica més, escurçava la migdiada i no passava ànsia per plegar quan es feia fosc. Fins i tot, va acabar per endur-se’n feina a casa.
Però el més sorprenent de tot plegat fou que, malgrat pencava com un escarràs i no li quedava temps ni per donar-se el més simple requisit, era feliç en estar convençut que la seva angoixa per amagar que anava coix en informàtica, passaria desapercebuda i que, a més a més, fent la feina de dos pel preu d’un, s’estava convertint en una mena d’empleat modèlic i molt valuós - en una vertadera institució de l’empresa, vaja -, ja que al despatx ja només faltava que s’hi quedés a dormir.
Amb aquesta fama de pencaire empedreït es va refiar tant de que era imprescindible, que quan començà a córrer el rumor que la immobiliària trontollava per culpa de la crisi, i que per evitar que fes l’ànec el més probable era que s’hagués de retallar plantilla, es va dir que no li calia patir per res ja que l’amo, rai, ni borratxo voldria desprendre’s d’una ganga com ell, i menys si les coses li anaven malament. Però aquesta seguretat se li va glaçar al païdor quan un vespre, poca estona abans de tancar, va cridar-lo el senyor Jesús al seu despatx i li va entaforar sota el nas una carta d’acomiadament en tota regla i un sobre marró amb la liquidació fins aquella tarda, donant-li les instruccions per anar a cobrar a partir de l’endemà mateix de la caixa dels encantats.
Per què us ho explico això? Doncs perquè després de tanta lleialtat i dedicació, el pobre Benet només va aconseguir ser el primer de la plantilla que varen passar per la pedra de la reestructuració. I malgrat de calent en calent, considerava que sense ell no se’n sortirien, l’amo i el seu nebot havien fet els números d’una altra manera: llogant a mitja jornada un xitxarel·lo mig espavilat en tenien prou per enllestir la feina i encara li sobraria temps per fer carrer; tot plegat, cobrant una tercera part del que li pagaven a l’altre. En resum, que mentre en Benet tenia coll avall que era el pal de paller de l’empresa, on havia pràcticament entrat a treballar amb pantalons curts, pels amos no passava d’ésser un de tants infeliços que, en perdre bufera a causa de l’edat, feien més nosa que servei. A partir d’aquell vespre, amb la carta d’acomiadament a la mà que ja se li havia quedat balba, i la liquidació a la butxaca, va aprendre per força i aprenent a dominar la ira, com n’és de difícil de sobreviure amb plom a les ales i sense sang a les venes.


FI

dimecres, 25 de maig del 2016

HE TINGUT UN GRAN SOMNI, PERÒ EN DESPERTAR HE CAIGUT DEL LLIT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 25 de Maig de 2016)

● HE TINGUT UN GRAN SOMNI, PERÒ EN DESPERTAR HE CAIGUT DEL LLIT.- He somniat amb un país que no tenia ni soldats, ni policies, ni municipals i, no obstant això, els ciutadans vivien en pau i tranquil•litat, sense que hi hagués desordres ni aldarulls, on tothom semblava estar programat des de les beceroles per obeir les ordenances sense discutir-les, on tothom deixava les portes i finestres de casa obertes de bat a bat sense cap por dels lladres, on no hi havia presons perquè tothom complia les seves obligacions cíviques amb naturalitat, on feia anys i panys que ningú matava a ningú... M’hi he passejat pels carrers i places d'aquest país amb la respiració continguda, perquè tot allò que veia i que m’explicaven em venia tant de nou que, francament, al•lucinava. Però m’hi trobava bé i no me n'hagués volgut entornar mai... Llàstima que el somni s’ha esvaït de cop, en caure del llit, potser perquè em bellugava massa o vés a saber; el cas és que la trompada, mai millor dit, m’ha fet tocar de peus a terra. Del somni de color de rosa he passat a la realitat d’unes dures imatges d’enfrontaments entre mossos d’esquadra i manifestants, que apareixien en la pantalla del televisor que vaig deixar obert anit, en adormir-me perquè els ulls se m'aclucaven.


Què més voldria jo, sinó que el somni fos realitat! Però a la meva manera de veure, cap democràcia pot sobreviure sense un bon sistema de prevenció de la seguretat pública, inclosa la reacció repressiva immediata en cas d’atacs violents en contra del sistema. Per aquesta raó, m’esgarrifo quan algun partit polític, sobretot si és parlamentari, reacciona tèbiament per condemnar avalots o, encara pitjor, si s’empesca justificacions difícils de compartir, per treure ferro a les conseqüències que aquestes accions de protesta tenen per a tercers. A qui li han calat foc al cotxe o li han destrossat l’aparador, no els hi valen excuses ideològiques buscant tres peus al gat: per a les víctimes de la violència urbana, els que els han perjudicat són uns simples vàndals, per als quals reclamen tot el pes de la justícia, càstigs exemplars, i no pas mitges tintes. Una democràcia té els dies comptats, si pretén calmar els ànims exaltats repartint flors, recitant poemes o cantant cançons d'amor. Mentre hi hagi gent antisistema, que s’infiltra en tota mena de manifestacions legítimes i pacífiques només per fer mal, mentre hi hagi qui els deixa fer, per allò de que si hi ha mala maror, peix en abundor, la nostra democràcia té mala peça al teler. Seria ideal un país com el que he somniat, però no ens hi podem adormir somniant truites, perquè quan caiguem del llit podem prendre mal. 

dimarts, 24 de maig del 2016

S’ACABA MAIG, EL MES DE LES FLORS.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 24 de Maig de 2016)

● S’ACABA MAIG, EL MES DE LES FLORS.- Una bona part de la meva generació vàrem aprendre a estimar o odiar les flors, gràcies a una mena d’activitat extraescolar, que es coneixia com el “mes de Maria”, i que consistia en portar, preferentment de casa, flors fresques per guarnir un altar que es muntava en un lloc cèntric del col•legi en honor de la Verge, davant del qual, depenent del fanatisme o de la beateria dels mestres, cada dia feien desfilar els alumnes cantant allò tan airós de: “Venid y vamos todos con flores a porfía, con flores a María, que Madre nuestra es con flores a María, que Madre nuestra es...”. I barrejant naps amb cols, en un terreny tan delicat com el de l’educació de la mainada, en massa col•legis portar el ram de flors més maco feia pujar la nota, tant o més que saber-se la lliçó de pe a pa. Tanmateix, no tothom tenia un jardí al pati de casa i, en conseqüència, els que solien destacar en aquesta mena de competició floral no eren els que sortien al bosc a arreplegar un ram de flors boscanes, adornades amb branques de ginesta, sinó els que al costat de l’esmorzar ja hi trobaven preparats el pom de roses o de clavells, que la mare havia collit quan encara la rosada estava fresca. Aquells mesos de maig de la postguerra i una mica més cap aquí i tot, no eren gens diferents com es comportava la societat adulta, que no premiava l’esforç sinó l’oportunitat, i que es resignava eixorca i bocabadada, a una màxima de pena: “el diner crida al diner”, màxima que es podia enunciar de mil maneres: “el poder crida al poder...”, etcètera.


A la meva manera de veure, doncs, deixant estar aquesta petita excursió a temps reculats, ni el mes de maig en especial, ni cap altre mes en general, no s’aprofita el clima mediterrani tan favorable al cultiu domèstic de les flors i plantes, per adornar balcons i finestres de les nostres cases, amb jardins en miniatura. Tant poc com costa una torreta amb geranis, per exemple; i tantes poques com se’n veuen. Heu pensat com canviaria la fesomia de tants edificis sense personalitat, si tots els ciutadans es comprometéssim a penjar un parell de jardineres al balcó i tenir-ne cura? I com canviaria el tarannà avinagrat de molta gent, que des que es lleva fins que se’n va a dormir, viu amargada? Regar i cuidar una flor no roba temps, però recompensa amb escreix, i ajuda a que les ciutats, els carrers, les persones, siguin més amables, menys grises i tristes. Em direu que d’això se n’han de cuidar les administracions i que ja tenim prou maldecaps per, a sobre, mudar amb tons alegres les façanes. És clar que sí que les administracions haurien d’acostumar-se a rebre els administrats amb una flor, enlloc de amb una cara de set jutges, i que als seus balcons les institucions haurien de lluir-hi, a més a més de banderes, patacs de flors de tots colors. Si quan entréssim al Jutjat, a l’Agència Tributària, per exemple, a part d’arcs per detectar metalls hi haguessin unes quantes macetes, com diem a l’Empordà, amb flors; potser no ens faria tanta ràbia anar a aquests llocs... Ostres quina tabarra que us he clavat! Però si teniu una estona, penseu-hi, i féu l’esforç d’imaginar-vos-la una ciutat desbordada de flors. A mi, com que m’agrada predicar amb l’exemple, ja fa anys que compleixo i us ben asseguro que tenir un balcó ben endreçat no costa tant. A part que és l’enveja de tots els veïns i veïnes; i això també compta. 

dissabte, 21 de maig del 2016

PER QUÈ LA DELEGADA DEL GOVERN A MADRID HAURIA DE SER CESSADA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 21 de Maig de 2016)

● PER QUÈ LA DELEGADA DEL GOVERN A MADRID HAURIA DE SER CESSADA.- En primer lloc perquè és una obvietat que ella no dimitirà, com faria qualsevol persona que fiqués la pota com ella ho ha fet, i comprometés greument el govern, en nom de qui ha pres temeràriament decisions administratives que envaïen competències polítiques que no li pertocaven. Per tant, com que ja ha manifestat que ella no plega perquè el verb dimitir no l’ha après a conjugar - com és habitual en la formació bàsica de qualsevol alt càrrec governamental, en un país de tradició democràtica, que l’hagués vessada com ella -, al govern no li queda altra remei que cessar-la fulminantment, encara que nomes sigui perquè la seva incompetència supina no el contamini, tenint en compte que s’està en campanya electoral. I si el govern no mou un dit per passar-li un drap per l'esquena, com em temo que farà, no podrà criticar cap ciutadà que el titlli de còmplice d’un fastigós intent de passar-se per l’arc del triomf, un dels drets humans més sagrats en una democràcia: la llibertat d’expressió pacífica.


A la meva manera de veure, doncs, sembla mentida que uns polítics tan llegits i intel·ligents,  primers de les seves respectives promocions acadèmiques, ignorin aquell principi democràtic elemental que va popularitzar l’intel•lectual Voltaire: “no estic d’acord amb res del que vostè diu i pensa, però donaria la meva vida perquè pugui dir-ho i pensar-ho”. És clar que el viatjant de gra cuit que presideix el govern, i la senyoreta Rottenmeier que li fa costat com una titella de luxe, no tenen la categoria intel•lectual del gran polític francès. I d’aquí plora la criatura, des de fa temps. Que una delegada del govern vagi peixa en cultura democràtica i constitucionalitat, no té perdó de Déu; però que no assumeixi els seus errors de gestió, excusant-se en que les seves decisions administratives són purament tècniques i no pas polítiques, fa petar de riure, si no fos que estem parlant de coses tan series com provocar barroerament una part de la ciutadania que no pensa com ella. Per tant, repeteixo, el govern l’ha de cessar ja que ella no té la dignitat de posar el seu càrrec a disposició de qui la designar a dit. 

dijous, 19 de maig del 2016

OPORTUNITAT LABORAL: A MADRID NECESSITEN TRES MIL ESCORCOLLADORS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 19 de Maig de 2016)

● OPORTUNITAT LABORAL: A MADRID NECESSITEN TRES MIL ESCORCOLLADORS.- Malgrat anar a mig gas perquè està en funcions, el govern del senyor Rajoy no para de pensar en el benestar dels ciutadans i de treure’s de lai màniga projectes i martingales per rebaixar, encara que sigui per unes hores, les vergonyoses cotes d’atur. Ara mateix, aprofitant la final de la Copa, la subdelegada del govern de Madrid, a Madrid mateix, està enfeinada seleccionant a contrarellotge personal idoni per escorcollar els socis i sòcies del Barça, perquè no es colin a l’estadi matalasser amagant cap maleïda estelada. Com que des de la mort de dictador Franco aquest ofici anava de capa caiguda, és difícil trobar gent amb carnet o experiència d’escorcollador i, per tant, la tria s’ha de fer ben feta i des de zero, perquè per un escorcoll com cal es requereix criteri i una certa traça manual, perquè ningú pugui sentir-se rebregat, matxucat o, encara pitjor, grapejat. I, evidentment, s’han de preveure un cert número d’escorcolladores, perquè tenint en compte que l’objecte de la recerca pot amagar-se en llocs delicats del cos humà, és imprescindible, més que mai, ser exigent amb allò de: nois amb nois, i noies amb noies. La subdelegada del govern, quan va rebre les instruccions del ministre de l’Interior, com que és una funcionaria molt eficient i qualificada, en principi va pensar en instal.lar escàners mòbils a de les portes d'entrada per detectar les perilloses estelades, però s’havia decidit tan a darrera hora l'operació que no es podien fer miracles, de manera que ràpidament s’ha passat un correu a totes les oficines de l’Inem i a les empreses de treball temporal per trobar candidats que reuneixin les condicions mínimes d’escorcollador. Segons tinc entès, llogaran dos mil parats i mil parades, i ara mateix s’ha convocat una comissió intergovernamental per decidir si l’operació es pagarà a càrrec dels pressupostos de l’Estat, dels fons per a escorpins del ministeri de l’Interior o des de qualsevol caixa del partit.


Tanmateix, segons el que he pogut saber, la subdelegada i gent de la seva confiança faran les entrevistes personalment, però per anar per feina, al vestíbul un comitè de recepció farà un clivatge previ dels candidats, per descartar els curts de talla, els menors de trenta anys i majors de seixanta, els desnerits, els que facin mala pinta i, sobretot, els catalans. Sorprenentment, no obstant els escorcolladors catalans són els que millor coneixen la prova del delicte, ser català és una causa d’exclusió inapel•lable per optar a aquesta convocatòria laboral. Només poden deslliurar-se’n els residents a Catalunya que demostrin estar al corrent de la quota de soci del PP, i aportin el nom de dos militants avaladors. La subdelegada del govern de Madrid, a Madrid, diu que impedir que cap estelada entri al camp és tan important per a la seguretat nacional, que cap precaució és poca. A més a més, sembla ser que el ministre de l’Interior li ha mig insinuat que si l’operació acaba amb èxit, l’espera una creu al mèrit policial, igual com la de la Verge de no sé què. No hi ha dubte que la subdelegada es veu que hi posarà els cinc sentits en la selecció d'escorcolladors, no només per l'esquer de la medalla sinó també perquè l’estelada fa temps que se li ha entregirat al païdor. I en Rajoy s’ho va mirant tranquil des del seu palau, cofoi de que cada dia fa més amics. El que m’agradaria saber és si el cap de l’Estat, patrocinador de la Copa, en tot aquest sarau on tan malparada queda la llibertat d’expressió, hi té constitucionalment alguna cosa a dir. 

dimecres, 18 de maig del 2016

● ELS SINDICATS HAN REACCIONAT SEMPRE COM CALIA, PER NEUTRALITZAR LES REFORMES LABORALS?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 19 de Maig de 2016)

● ELS SINDICATS HAN REACCIONAT SEMPRE COM CALIA, PER NEUTRALITZAR LES REFORMES LABORALS?.- Com a continuació de la reflexió d’ahir, i enllaçant amb alguns dels comentaris rebuts, tinc una pregunta que fa temps em balla pel cap i que em sembla avui una bona ocasió per plantejar-la: la manera com els sindicats han reaccionat davant els tossuts, i a vegades desesperats, intents dels governs de modificar les relacions laborals per reconduir la sortida de la crisi econòmica, ha estat la més intel•ligent possible? Perquè de la mateixa manera, com dèiem ahir, que la pressió de les reformes laborals no ha servit de res per reforçar l’economia i reduir les taxes d’atur, tampoc les manifestacions, barricades, vagues i algunes resistències èpiques, han pogut aturar les conseqüències pràctiques de les severes mesures encaminades a abaratir els costos de la mà d’obra. Per tant, t'ho miris con t'ho miris, els assalariats han perdut drets consolidats des de temps reculats, no passen gana però poden gastar menys, i un grapat d’incerteses per a quan siguin grans i pleguin de treballar no els deixa clapar amb la tranquil•litat com ho feien abans. Mirant-nos-ho fredament, aquest és el panorama que tenim: els defensors del capitalisme com a únic sistema econòmic possible, a empentes i rodolons s’han sortit amb la seva, algunes vegades salvatgement; mentre que la classe treballadora i una bona part d’aquella que se’n deia mitja, s’han hagut de prendre la purga que, sota amenaça d’una apocalipsis econòmica si no hi posaven remei, els hi han engargamellat per força la purga, fins a la darrera cullerada.


A la meva manera de veure, doncs, davant d’una perspectiva tan negra només hi ha dos alternatives: intentar capgirar el sistema econòmic o pactar-hi, deixant-se tallar cada part una mica la seva capa. És evident que les grans corredisses al món capitalista, venen determinades per la necessitat d’oferir productes de la més alta qualitat i valor afegit, al millor preu. I per aconseguir aquests objectius, tanmateix, només hi ha dos camins: robotitzar al màxim les plantes de producció o traslladar-les a països on la mà d’obra treballi per gairebé res, sense límits horaris ni gaires camàndules mediambientals o de seguretat. Cadascuna de les dues solucions porta al mateix resultat: treballadors a punta pala a l’atur. Qui sap si, mentre el canvi de sistema sigui inviable, no seria millor negociar alguns drets i els sous a canvi d’augments raonables de producció? A casa nostra mateix, sense anar més lluny, aquesta política sindical ha donat resultats a Nissan i a Seat: l’empresa volia garanties de flexibilitat absoluta i de productivitat, mesurada en unitats/dia, superior a les de la competència. I els sindicats, mossegant-se la llengua i disposats a treure el fetge per la boca si convenia, varen avenir-s’hi. El problema és que el pedaç és temporal, i a cada poc temps s’hauran se sotmetre a nous xantatges; però qui dies passa anys empeny. Llevat que el sistema es pugui tombar com una truita, qui té la paella pel mànec posa les condicions. La qüestió és si l’alternativa al capitalisme podrà garantir tot el que ens resistim a perdre avui, entre reforma i reforma. Perquè si arribat el cas quedés palès que la repartidora no dóna per més, potser caldria refredar els enfrontaments i negociar les enteses, renunciant cada part a pretensions maximalistes. Però, sobretot, deixant els ponts de diàleg en mans dels directament afectats pels conflictes: massa vegades qui afegeix llenya al foc és l’intermediari-assessor paràsit, que precisament no s’alimenta de les solucions, sinó dels conflictes. 

QUINA PUDOR FAN LES REFORMES LABORALS, QUE TOTHOM ES TAPA EL NAS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 17 de Maig de 2016)

● QUINA PUDOR FAN LES REFORMES LABORALS, QUE TOTHOM ES TAPA EL NAS? – Els francesos estan en peu de guerra contra una Reforma Laboral – segons el seu primer ministre, inspirada en l’espanyola -, que el govern socialista ha imposat per l’article 29, sense debat parlamentari ni consens social. La Reforma espanyola porta l’empremta i l’accent de la dreta neoliberal, però la francesa s’ha cuinat en fogons d’esquerra de disseny. No obstant aquesta diferència notable, vés per on ambdues reformes han estat blasmades per tots aquells a qui els ha tocat o els tocarà el rebre, directa o indirectament. Per què serà aquest rebuig unànime? Ja se sap qualsevol tipus de reforma costa d’empassar a la primera, perquè els canvis sempre posen de mal humor i és difícil d’adaptar-s’hi, encara que només sigui perquè trenquen la rutina i la comoditat; però quan la reforma toca les butxaques o drets adquirits dels ciutadans, ja la tenim armada! I si els canvis són per anar a pitjor, no te’n dic res. D’aquí plora la criatura. Si tal com venien la Reforma Laboral els empresaris espanyols, els que manaven i els que per raons de conveniència encara que estiguessin a l’oposició en altres aspectes ideològics - el cas més paradigmàtic seria CIU - els varen fer costat, el mercat del treball hagués experimentat una revifada espectacular i els treballadors haguessin notat una millora, per mínima que fos, després d’una quants marramaus sindicals, la indignació hagués afluixat. Però després de tres anys de tastar-la si us plau per força, al país continua no havent-hi feina per a tothom, el cinquanta per cent dels joves estan condemnats a caçar mosques sense ofici ni benefici, i els més grans de cinquanta anys, si l’empresa els deixa al carrer, ja poden anar-se’n fent a la idea que ho tenen magre per recuperar una nòmina decent i estable.


A la meva manera de veure, les lleis s’han de valorar pels fruits que donen. Si els resultats afavoreixen una ampla majoria, independentment de si agraden més o menys i dels plats bonics que es trenquin, les reformes són acceptades per una pura qüestió de sentit comú. Doncs bé, des d’aquesta perspectiva, la Reforma només ha servit per purgar enèrgicament el parc laboral, perseguint amb sanya la contractació indefinida, devaluant les nòmines de la mà d’obra directa, facilitant els acomiadaments i reconvertint el mercat laboral cap a una mena de caixa de contractació de personal per hores, dies o setmanes. Un dels fenòmens característics de la globalització – la deslocalització d’empreses -, no es basa en criteris objectius com ara millorar la qualitat canviant d'aires, sinó en simples especulacions mercantilistes com ara que la mà d’obra d'una altra banda és més barata i està més domesticada. El president dels empresaris espanyols acaba de dir que això del contracte fixe és una aberració del segle dinou, i que mai més tornarà. I el president de França, el socialista Holande, diu que no farà un pas enrere i que la reforma laboral es farà entrar, mal que sigui per la cabota. Tenint en compte que la mecanització i la digitalització cada segon eliminen una persona dels circuits de producció, quin és el futur que ens espera? M'espanta que totes les reformes laborals persegueixin que les persones siguin tan productives com les màquines, i mentre no s’aconsegueix aquesta utopia, les persones tindran tanta poca importància que les escenes d’informàtics xinesos estacats nit i dia als ordinadors per a no perdre pistonada potser serà el futur que espera als nostres néts? 

dilluns, 16 de maig del 2016

DUROS A QUATRE PELES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 16 de Maig de 2016)

● DUROS A QUATRE PELES.- Digués el que digués en Santiago Rusiñol, els duros que es poden trobar a quatre peles, la majoria de les vegades són duros postissos o trucats. Igualment s’ha d’anar en compte quan es tracta de gangues, perquè amb això de les “oportunitats”, si l’encertes l’endevines; sovint pensant fer un bon negoci, hom es queda amb un pam de nas, o fent com en Robert amb les cabres, que encara es més emprenyador. A mesura que he posat seny, potser perquè he vist molta gent enganxar-s’hi els dits, em fixo amb com les veuen des de pagès les qüestions de què us parlo, ja que com deia en Pla, o com va escriure el meu amic banyolí Jaume Farriol en el seu llibre, “El clar país”, s’hauria d’escoltar més el país que belluga darrera les ciutats, el "país menut". De fet, aquest país rural cada cop és més menut, perquè el jovent en toca el dos com d’un esbarzer, gràcies a que les bòrnies polítiques de governs de tots colors, des que es va posar de moda la industrialització salvatge i la globalització, marginen el camp i tot el que l’envolta. Doncs bé, en el frontispici de totes les cases de pagès d’aquest país, tan menut que ningú li’n fa cas fins que talla carreteres amb tractors, hi ha gravat sobre la pedra, des de temps reculats, aquell colossal principi de bona administració: el barat sempre surt car. De manera que els pagesos que van de mercat, o baixen a la capital per tafanejar les rebaixes als grans magatzems, poques vegades es deixen enredar per gangues que no puguin girar del dret i del revés abans de comprar-les, i per si de cas encara regategen el preu tant com poden, convençuts que qui ven ja hi compta que li demanaran descompte.

Però aquest pagès que es vanta de conèixer els coixos bo i asseguts, quan se’n va a Andorra un parell de cops a l’any per “posar-se les botes”, poc se’n recorda dels consells dels seus avis sobre tot això dels duros a quatre peles de que parlàvem. Andorra és diferent, i encara que no és el mateix que fa cinquanta anys, sempre pots firar-te. En Galdric, sense anar més lluny, l’altre dia va anar-hi amb una colla de la penya blaugrana del poble, que cada primavera fan un autocar. Tothom portava una mena de “llista de la compra”, amb els articles més tradicionals i algun de sorprenent. Per exemple, en Galdric, que sempre s’ha afaitat amb navalla, se li havia posat entre cella i cella que si trobava una màquina elèctrica a bon preu se la compraria, perquè si algun dia el tenien de portar a l’hospital a corre-cuita i estar-s'hi una temporada com un seu veí, es pogués afaitar cada dia sense dependre de ningú. Era una dèria com una altra, que aquestes rampellades a pagès passen més del que sembla.


Vet-aquí, doncs, que una mica més avall de la Banca Mora va veure exposada en un aparador la ganga del segle: una màquina elèctrica que feia tota la patxoca de ser bona, i que es firava a menys de trenta euros. Li va preguntar al dependent si li recomanava, i el dependent, què volíeu que li digués, sinó que era una meravella? Per tant, l’home se la va quedar refiant-se que a Andorra eren legals. I durant tot el viatge de tornada no va parar d’explicar la ganga que havia trobat. Tanta il•lusió li va fer que, en arribar al mas, va deixar de banda la navalla i va provar aquella nova eina que es carregava a la corrent, i podia fer-la servir fins i tot a la cort si volia, mentre revisava el bestiar. Oli en un llum! A més a més, li va deixar la barba llampant com mai, després de fer-se un massatge amb un oli que li varen regalar. A les instruccions, li recomana que cada setmana netegés el capsal de pèl, i al cap de vuit dies justos, obedient, va desmuntar-lo segons dibuixava el prospecte. Però mai més les peces li varen encaixar. I això que en Galdric és un manetes, però no hi va haver res a fer. Quan es va trobar amb els seus amics el dimarts a sobre, al mercat, i els hi va explicar el desengany, alguns li varen retreure allò del barat que surt car. Però en Galdric, que tenia l’amor propi tocat, a dos o tres que havien baixat whisky de bona marca, estalviant-se quatre xavos, els hi va xafar la guitarra: “compte que no sigui de garrafa, que un país de contrabandistes és capaç d’això i de molt més”. I va afegir: “ara si que no sé on anirem a parar, si ni d’Andorra te’n pots refiar”. 

divendres, 13 de maig del 2016

ASSEMBLEA DE CATALUNYA: DE TANT QUE DIUEN ESTIMAR-SE-LA, L’ABONYEGUEN.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 14 de Maig de 2016)

● ASSEMBLEA DE CATALUNYA: DE TANT QUE DIUEN ESTIMAR-SE-LA, L’ABONYEGUEN.- Durant els darrers quatre anys, la plataforma ciutadana mobilitzada per reivindicar el dret a decidir el seu futur per part del poble català, va sumar cada dia més i més adhesions de gent sense cap altra característica comuna, que la de volgué que la sobirania de Catalunya fos reconeguda per un Estat central hostil i gasiu envers l’autonomia plena del país, en matèries tan sensibles com cultura, educació, sanitat i, sobretot, finançament just. A mesura que la tropa del PP abusava de la seva prepotència jacobina, amorrant els catalans a una condició de súbdits indignant per injusta, aquell moviment espontani de ciutadans aplegats indistintament darrera l’estelada o la senyera, va adquirir un embalum capaç de treure pacíficament al carrer centenars de milers de persones que feien costat a iniciatives imaginatives gràcies a un exercit de voluntaris. D’aquest Moviment se’n digué Assemblea Nacional de Catalunya per destacar la transversalitat dels seus simpatitzants i dels seus líders, sense que els partits polítics hi tinguessin una representació específica o determinant. Més aviat l’Assemblea destacava que una de les raons de bastir-se com a pal de paller del sobiranisme era, precisament, per vetllar que els polítics no s’adormissin i anessin per feina.


Però ja fa unes quantes setmanes que un moviment tan ben travat ideològicament grinyola. Primer va ser un travesser, després algun revoltó i, finalment, demà diumenge pot caure més d’una paret mestra. Un moviment que queia simpàtic a tothom perquè feia les coses diferent, que tenia capacitat de convocatòria al primer crit de tanta gent com necessitava per desenvolupar tantes logístiques com calgués o per muntar un sistema informàtic de nassos al servei de la causa, per exemple, s’ha fet massa gran, poderós i influent. Per aquesta raó, els partits polítics sobiranistes, des dels més moderats als més radicals, volen impedir que se’ls en vagi de les mans i que no puguin controlar aquest instrument de poder, si baden. És una vergonya assabentar-nos – i no ens arriba tota la misèria que s’hi cou – de tot el joc brut que s’està fent per esgarrapar cada partit un tros de carn per tirar a l’olla. Alguns ingenus encara pensen que aquests cops de colze són positius, perquè diuen que la democràcia es reforça així. Quin error! Quin immens error estratègic el dels partits que es volen repartir l’Assemblea pensant que aquestes picabaralles no afecten al procés. Potser comença a ser hora que algú els hi digui que es treguin el pa de l’ull, i que a un procés tan tendre i fràgil com el que hauria de portar-nos a la independència, qualsevol refredat pot acabar en pulmonia que el deixi tocat de mort. Però que el refredat se l'encomanin ells mateixos, és de bojos. 

dijous, 12 de maig del 2016

LES FEINES DE CASA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 12 de Maig de 2016)

● LES FEINES DE CASA.- Després de més de mitja vida acostumat a que la dona fes la feina de casa i jo trobés el dinar a taula a l’hora, les camisses planxades i el pis net i endreçat, en arribar la jubilació vaig oferir-me a compartir algunes d’aquestes i d’altres responsabilitats domèstiques, amb l'excusa que érem un equip i que la feina en endavant l’havíem de fer a mitges. El que passa és que, no sé per quina misteriosa casualitat, en el repartiment no em va tocar rentar plats, ni planxar, ni fer llits, ni cuinar, és clar; encara que de tant en tant feia algun experiment culinari. I n’estava tan cofoi de col•laborar en les feines de casa, que a tot arreu que venia a tomb fanfarronejava de la meva contribució a les tasques domèstiques. Però vet-aquí, com ja us vaig explicar dijous passat, que la dona es va revinclar el turmell i va petar-li el cinquè metatars del peu, de manera que s’ho té de manegar amb la cama enguixada, obligatòriament en posició vertical, i amb dues crosses per única ajuda en aquesta travessia del desert. Com no podia ser d’altre manera, jo em vaig oferir a assumir totes aquelles feines de casa que s’havia reservat ella, en la distribució de la logística domèstica post-jubilació. Però, ai las!, aleshores em va passar com en un conte que havia llegit no feia gaire a Internet, titulat "l'esquirol fa les feines de casa", on la narradora explica les peripècies d’un esquirol i la seva família, que després d'una gran tempesta van perdre casa seva i van haver de marxar a buscar una nova llar. L'esquirol va perdre la seva feina i va haver d'aprendre a fer les feines de casa, i estava trist perquè no sabia per on començar. Doncs a mi em va passar el mateix: portar una casa no és qualsevol cosa i, francament, acabes baldat. És aleshores quan aprens a valorar la figura de la “mestressa de casa”, a qui sembla que no li donem tanta importància ni prestància social com a la “feina fora de casa”, no obstant moltes dones acumulen les dues resignadament, com si fos la cosa més normal del món.


A la meva manera de veure, ara que veig el pa que s’hi dóna, he de confessar-vos que fer un llit impecable o rentar una cassola sense deixar-hi restes d’estofat, no és tan senzill com bufar i fer ampolles. Requereix molta paciència i pràctica, i si no proveu-ho i ja em donareu el vostre parer. Confesso que he arribat a ser tan mesquí, ho reconec, de voler imposar noves normes: a partir d’ara res de dos plats per dinar, vianda, tall i amanida en un mateix plat, que no estic per rentar tota una vaixella després de cada àpat. La mesquinesa ha sigut afegir: quan estiguis bona, ja tornarem a servir cada cosa en plats diferents. I així ha anat una mica en totes les altres feines: passar amb el mínim parament i mirar de no embrutar gaire. O caram!, no és el mateix netejar que esperar que t’ho netegin. En resum, que totes aquelles comoditats casolanes que em semblaven tan normals que ni em preocupava massa com es feien, avui sé quant costen de suc de canell. Per tant, a part de treure’m el barret davant totes les mestresses de casa que fan rutllar les llars, aquest accident m'ha fet adonar d’una realitat de pissarrí, aplicable a moltes altres facetes de la vida quotidiana: per apreciar la feina dels altres, no hi ha res tan alliçonador com fer-les tu mateix. 

NO ES TAN FÀCIL APLICAR-SE RETALLADES, QUE RECEPTAR-LES ALS DEMÈS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 11 de Maig de 2016)

● NO ES TAN FÀCIL APLICAR-SE RETALLADES, QUE RECEPTAR-LES ALS DEMÈS.- La classe política ha ensenyat les seves vergonyes per enèsima vegada a tot el país sense enrojolar-se, culpant-se mútuament de no haver sabut arribar a un acord sobre la manera de rebaixar el cost electoral. És normal que ses senyories no hi donin cap importància perquè els diners amb que compten per representar la segona versió de la mateixa comèdia – uns 180 milions d’euros entre pitos i flautes -, no surten de la seva butxaca sinó de la dels ciutadans que paguem impostos per força, els quals a part de pagar la xerinola haurem de fastiguejar-se durant quinze dies escoltant a totes hores promeses que no pensen complir perquè, inclús farts de vi, saben que no tenen recursos suficients ni per començar-les a embastar. Als ciutadans que no tenim cap escapatòria per escaquejar-nos de les nostres obligacions fiscals obrint comptes a Panamà o a les quimbambes, ningú ens preguntarà si estem o no d’acord amb que ens apugin l’Iva o ens retallin pensions i ajudes socials.


Però no us ho perdeu: els mateixos polítics que no volen estalviar ni un euro en despesa electoral, són els mateixos sòmines que quan governin ens retallaran tot el que convingui i més, perquè les glorioses estructures de l’Estat – la meravella del segle! – no grinyolin, i les vaques sagrades amorrades a la menjadora pública no passin gana. Si enlloc de perdre el temps quatre o cinc dies enmig d’un diàleg de sords, una comissió ciutadana de jubilats, per exemple, haguéssim rebut l’encàrrec de dissenyar una campanya electoral austera, de ben segur que en mitja hora hauríem enllestit i la festa ens hauria sortit a tots a meitat de preu, en el pitjor dels casos. De veritat creieu que cap d'aquests polítics, que són incapaços de posar-se d’acord per estalviar amb una mica de senderi, ens resoldran els problemes d’endeutament que ens tenen garratibats? Com es menja que qui té les mans foradades sigui qui hagi de sanejar la nostra economia? Que no s’adonen que quasi la totalitat de mailings electorals que ens costen un ronyó, van directament de la bústia al racó? Que no palpen a l’ambient que el personal n’està fart de campanyes electorals? És ben cert que cada poble té els governants que es mereix, per desgràcia. La pregunta del milió, però, seria com després de totes les potineries que ens fan – tots plegats, del primer fins a l’últim –  a algú li queda estómac per votar uns ineptes comprovats, i els partits més plens de llànties segueixen encapçalant les enquestes? Tanta llana al clatell portem els ciutadans d’aquest país? Francament, deixeu-me baixar d’aquest autobús perquè amb aquesta patuleia de conductors no arribarem enlloc. 

dimarts, 10 de maig del 2016

QUE UN TREBALLADOR S’AVORREIXI POT COSTAR UN ULL DE LA CARA A L'EMPRESA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 10 de Maig de 2016)

● QUE UN TREBALLADOR S’AVORREIXI POT COSTAR UN ULL DE LA CARA A L'EMPRESA.- En Fréderic es dedicava professionalment a la fabricació de perfums, i després de vuit anys de pagar-li religiosament el jornal cada final de mes, malgrat l’os que tenia a l’esquena cada dia se li feia més gros, els seus caps varen atipar-se d’aguantar-li que fes campana cada dos per tres, justificades sovint amb disculpes que feien pudor d’una hora lluny, i un bon dia li varen posar la carta d’acomiadament sota el nas i li ensenyaren la porta educadament, aguantant-se les ganes d’ajudar-lo a traspassar-la amb una puntada de peu. Aleshores – segons com ho relata el diari “Le Parisien” – el ciutadà Frèderic ha sorprès la Magistratura de Treball del país veí amb una demanda inèdita, per a no allargar-nos amb adjectius més contundents per qualificar una conducta que, francament, se situa entre l’estrambòtic i l’esperpèntic. En efecte, aquest ciutadà s’excusa amb el cap directe del seu poc rendiment a la feina, volent fer creure al jutge que si enlloc de pencar es dedicava a pentinar gats era per no avorrir-se, ja que el seu cap no li donava feines prou entretingudes, sinó d’allò més rutinàries que no el motivaven, raó per la qual segons el seu raonament treballava tan poc perquè el seu cos va envair-lo un “síndrome d’avorriment” que l’impedia arribar a la producció normal, quedant-se molt per sota del rendiment mínim exigible.


A la meva manera de veure, qui aconsella en Frèderic em penso que la sap ben llarga i que per imaginació no queda - a aquest síndrome de l’avorriment ja l’ha batejat i tot: “bore-out” -, i li ha plantificat sota el nas del director de l’empresa de perfumeria una demanda de 360.000 euros per compensar-li el seu “patiment” en haver-lo relegat el seu cap a tasques de logística (neteja), que no tenien res a veure amb el seu lloc original, del qual va ser traslladat perquè se la decantava. En Fréderic o el seu conseller legal qualifiquen el canvi de feina com una “caiguda a l’infern”, al•legant que no només va tenir greus problemes de salut – epilèpsia, ulceres, trastorns del son i depressió severa -, sinó que va arribar a pensar en suïcidar-se. L’empresa ha contestat a la demanda titllant d’inconsistents les acusacions i de falta de proves. En Fréderic, aquest passat cap de setmana es va deixar la veu esgargamellant-se pels bulevards de París, cridant contra la reforma laboral. Suposo que enmig de la manifestació no s’hi va pas avorrir. Diuen que els patrons francesos no les tenen totes, perquè si la reclamació d’en Frèderic prospera, sortiran avorrits de sota les pedres. I com que tots els virus s'encomanen vés que no triguem a veure algun infectat autòcton.

dilluns, 9 de maig del 2016

LES COALICIONS ELECTORALS DEPENEN MÉS DE QUADRAR ELS NÚMEROS ABANS QUE ELS PROGRAMES?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 9 de Maig de 2016)

● LES COALICIONS ELECTORALS DEPENEN MÉS DE QUADRAR ELS NÚMEROS ABANS QUE ELS PROGRAMES?- No sé si quan escric aquesta reflexió, l’emparellament entre Iglesias i Garzón ja haurà reeixit o tenim culebrot per estona. Sigui quin sigui el desenllaç del festeig, m’hi jugo el que vulgueu que aquest casament de conveniència té els dies comptats, perquè quan els nuvis, enlloc d’entretenir-se complaguts en totes les coincidències de gustos, de caràcter, d'objectius i de creences que hi pugui haver entre ells, es passen les hores regatejant el dot que aporta cadascú i on s’asseuran durant la cerimònia, vol dir que tot plegat ho mouen més els interessos que no pas l’amor. Ja sé que algunes vegades tant els matrimonis com les coalicions polítiques allarguen més si són per conveniència, que no pas si els contraents estaven vertaderament encaterinats l’un de l’altre, perquè en plena hegemonia del materialisme més pedestre, les relacions basades en l’interès solen ser més sòlides que les purament sentimentals. Per aquesta raó, els convergents d’en Pujol i els democratacristians d’en Duran inclús varen celebrar les noces de plata, malgrat es tiraven els plats pel cap cada dos per tres. Però quan varen partir palles i ja no importava mantenir les aparences de parella feliç, el divorci va ser a sang i fetge i han fet tronar i ploure.


A la meva manera de veure, les relacions entre teòrics leninistes revinguts a socialdemòcrates per no espantar les criatures, i els ex-comunistes a la deriva ideològica i completament arruïnats no tenen gaire futur, tenint en compte que em sembla que els primers tenen mala jeia i els segons són culs de mal seient. Però és possible que s’acabin entenen, ja que a uns els interessa anar de bracet amb els altres, encara que sigui tapant-se el nas, per sumar vots i fer la patota als socialistes, i els altres només malden perquè amb el dot n’hi hagi prou per pagar els deutes. La política, ja se sap, fa estranyes parelles de ball. Ara bé, fa mal d’ulls que mentre fan manetes, enlloc de parlar de programes i de llimar diferències, vagin amb la màquina de calcular als dits especulant si me’n toquen vuit o deu, de diputats. Acabin com acabin abans de les eleccions, l’endemà l’entesa rebentarà per alguna costura. 

dissabte, 7 de maig del 2016

NINGÚ NO ÉS PERFECTE; L’EXCUSA PREFERIDA DE QUI NO SAP COM EXPLICAR UN NYAP

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 7 de Maig de 2016)

● NINGÚ NO ÉS PERFECTE; L’EXCUSA PREFERIDA DE QUI NO SAP COM EXPLICAR UN NYAP.- “Ningú no és perfecte”, com suposo que recordareu molts de vosaltres, fou una pel•lícula rodada fa una colla d’anys per Billy Wilder, sens dubte un dels millors especialistes en comèdies cinematogràfiques. La frase de l’escena final – aquest solemne “ningú és perfecte” - esdevingué tant popular com a disculpa, que des d’allavonces serveix d’excusa de mal pagador a molta gent a qui les responsabilitats els hi van grans. I fins i tot algun tocat i posat ministre d’allà baix i més d’un conseller àulic a la nostra Generalitat, en el transcurs dels darrers trenta anys, per no tirar més enrere, que també en trobaríem de nyaps lluïts, n’ha fet una versió lliure i nostrada: “el millor escrivent fa una taca”. Però sigui quina sigui la fórmula emprada, el cas que a tot arreu quan es fa servir és per justificar nyaps de l’alçada d’un campanar, dels que no s’empassen ni aquells que tenen experiència en combregar amb rodes de molí.


Potser em preguntareu a què ve aquesta ximpleria, i no us ho recrimino pas, perquè en el vostre lloc segurament jo reaccionaria igual, pensant que l’amic Bertran s’ha begut l’enteniment o no sap com omplir l’espai de la reflexió d’avui i es dedica a marejar la perdiu per cobrir l’expedient i s’està embolicant en un bon jardí. Doncs serà que no! Ni m’estic embolicant en cap jardí ni aquest rotllo és per passar l'estona. Simplement me n’he recordat que un dia d’aquest fa anys de la “primera pedra” del “Banc Dolent”, que l’inefable ministre de Guindos va treure’s de la màniga per amorosir la fallida tècnica de la gran banca i daurar-nos la píndola del cost del rescat financer que acabarem pagant entre tots, si no amb diners amb dinades. Com funciona un banc dolent? Bàsicament, no pot ser més senzill. El banc dolent, es nodreix de recursos públics manllevats a Europa i que es tenien de tornar un dia o altre, encara que en Rajoy ho va dissimular fins a fer el ridícul, per comprar a les entitats a punt de fer l’ànec actius immobiliaris mig corcats – “actius tòxics” els varen batejar els genis del govern -, amb la intenció de comercialitzar-los al cap d’uns anys d’estar-se podrint en un cementiri d’estocs, a preu de saldo, perquè encara que tampoc ho explicaven, el cert és que a preu de mercat no trobarien capsigranys que es volguessin carregar el mort. Aquest banc dolent, doncs, tenia per objectiu “desconsolidar” – una paraula críptica patentada pel ministre espanyol – els actius tòxics dels bancs empatxats de totxo, els quals diluïen en la transfusió unes pèrdues que, pensant-se que els ciutadans som trossos de carn batejada, beneïts i feliços, asseguraven que eixugarien mitjançant els diners que cobrarien del banc dolent, quan aquest col•loqués tota l’embolada i, a més a més, fent-hi benefici. És a dir: embolica que fa fort! Però no patim, quan aquest invent del banc dolent es passi pel sedàs i, posant cara de sorpresa els ministres que confirmin el nyap, els ciutadans com sempre pagarem els plats trencats i des d’algun paradís fiscal o d’alguna rectoria ben pagada, sentirem la veu dels responsables de la pífia repetint l’excusa més vella del món: ningú no és perfecte!

REFLEXIÓ, MALGRAT TOT POSITIVA, EN TORNANT D’UN VIATGE ACCIDENTAT A LA CERDANYA.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 6 de Maig de 2016)

● REFLEXIÓ, MALGRAT TOT POSITIVA, EN TORNANT D’UN VIATGE ACCIDENTAT A LA CERDANYA.- M’acomiadava de vosaltres dimecres passat anunciant-vos que fins divendres, a darrera hora de la vesprada, no penjaria la següent reflexió perquè a la Cerdanya faltava gent, i amb els companys de la Coordinadora de Jubilats de Manresa anaven a passar un parell de dies d’esbarjo a l’hotel SOLINEU de la Molina, regentat des de fa seixanta anys per la família manresana Vilaseca-Ferrerons. Però vet-aquí que la il•lusió de passar-nos-ho bé es va fer aiguapoll degut a que la meva dona, caminant per les voreres una mica punyeteres si bades, de l’avinguda Meritxell d’Andorra, es va fer una revinclada al turmell, que li va fer veure les estrelles de moment, i una mica més tard ja tenia el peu inflat de mala manera. Total, que vàrem decidir d'anar a urgències al flamant Hospital Interfloterer de la Cerdanya, a Puigcerdà: va entrar-hi ranquejant i va sortir-ne reconfortada, però amb la cama enguixada fins a genoll i dues crosses per torna. Explicat així, suposo que podeu pensar que n’hi hauria per tirar el barret al foc; però coherent amb el sentit de moltes de les reflexions que he penjat durant els quasi sis anys d’existència del bloc, he d’assegurar que davant de contratemps com aquests surt més a comirpte sempre veure l’ampolla mig plena que no pas mig buida, sobretot pensant que per molts maldecaps que suposi estar amb la pota immobilitzada una quinzena, n’hi ha que han de bregar amb problemes més severs.

En el present cas, l’experiència ha resultat positiva per tres fets complementaris. El primer, el tracte sanitari que reben la gent que ha d’anar a raure a l’Hospital Nou de Puigcerdà, francament és per treure’s el barret, considerant les retallades pressupostàries a la que està sotmesa la sanitat pública, malgrat les minimitzin els polítics que governen o les exagerin els que estan a l’oposició. Hi són i es noten en infinitat de detalls, inclús en un establiment tan llustrós com el de que us parlo. Però els professionals valen un deu i encara que el rau-rau de la insatisfacció vagi per dintre, procuren no traspuar-la al pacient que no en té cap culpa. Tanmateix, la direcció de l’hotel de la Molina on paràvem, com en molts altres dels establiments turístics d'aquest país que des de fa generacions els regenten, sense semblar que fan res de l’altre dijous, saben avançar-se discretament a totes les necessitats dels seus hostes, sobre tot en moments delicats. Gràcies a professionals de vocació com ells, l’oferta turística de Catalunya excel•leix en qualitat. I, finalment, en situacions de fiasco com el que us estic explicant, és quan el recolzament dels amics adquireix l’autèntica dimensió de l’amistat i acredita allò que se sol dir: la família te la trobes, però els amics te’ls tries i sovint et donen més del que reben.  


Per totes aquestes raons, he de confessar que malgrat el trasbals personal que suposarà aquest accident en la nostra organització domèstica, la quinzena que una part de l’equip que formem la meva dona i jo des de fa quasi mig segle anirà ranca, ja me’n faig el càrrec que em tocarà assumir temporalment una part de les responsabilitats de l’altra part contractual de la nostra societat matrimonial, com així ha de ser. Un equip matrimonial ben entès és això, i no cal donar-hi més voltes. Per tant, l’ampolla la veig mig plena i no penso pas fer-me el ploramiques. El que no us asseguro és que em sobri temps per conrear el blog, amb la mateixa assiduïtat que fins ara. Jo procuraré mantenir el ritme com fins ara, però si algun dia no no ho aconsegueixo, espero que em dispensareu que faci campana. 

dimecres, 4 de maig del 2016

UNA MANIOBRA MÉS QUE INTEL.LIGENT MÚRRIA, DE LA GENERALITAT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 24 de Maig de 2016)

●UNA MANIOBRA MÉS QUE INTEL.LIGENT MÚRRIA, DE LA GENERALITAT.- La diferència entre carregar-s’ho tot d’una revolada o sortejar els obstacles amb elegància i guant de seda, es fa palesa amb l'estratègia dissenyada des de la Generalitat per passar-se pel forro les impertinències del TC, abonant incondicionalment totes les marranades que se li acudeixen a la quadrilla d’en Rajoy per entrebancar la legitima sobirania del Parlament de Catalunya. Els tossuts rabassaires de temps reculats haguessin abonat aquesta drecera, ja que tenien clara una cosa: a qui no vol caldo se li’n posen dues tasses fins que s’hi acostumi i ja no li faci basques el brou. La qüestió quan estàs sotmès a molta pressió és no arronsar-te, sobre tot si qui et vol manegar ho fa arbitràriament, pessigada a pessigada; però no cal fer-ho en pla busca-raons ni fent-se el fatxenda, sinó responent a les provocacions amb intel•ligència, fair play o, com dirien els sorneguers polítics italians de la vella escola, amb “finezza”, que no és el mateix que amb vaselina. La finezza vol dir saber-la llarga o ser més viu que una centella, sorprenent l’adversari no amb un cop baix sinó sortint-li de trascantó amb un cop d’efecte. Actuar amb finezza, en aquest cas de la suspensió de les normatives sobre prevenció de la pobresa i per aturar els desnonaments, es respondre-li cordialment: “no patiu, que no desobeirem pas. No per falta de ganes, sinó per no donar-vos el gust d’imputar-nos penalment. Reférem la llei per millorar-la, amb totes les experiències que hem après”.

A la meva manera de veure, doncs, barretada de reconeixement a qui hagi tingut la brillant idea de murriejar. És així com sempre s’hauria de saber moure David, quan del que es tracta és de marejar i tombar el gegant Goliat. A bufetades no es guanyarà mai Goliat, només se’l farà asseure a negociar si David és més llest que el gegant i no li tremolen els peus quan li vagi desgastant la moral a base de carregar-se de raó. Per doblegar la resistència d’un adversari més poderós s’han de tenir els peus ben assolats a terra, com passa amb els castells que si no hi ha una bona pinya l’anxaneta no va l'aleta.. La iniciativa del president Puigdemont ha encertat el bon camí, i si voleu que us confessi una malesa, amb la CUP arrufant el nas davant d’aquest gir tan intel•ligent, encara m’ho sembla més, de ben trobat. 

dimarts, 3 de maig del 2016

QUE ENS DIGUIN, ELS QUE VOLEN GOVERNAR, COM PENSEN TORNAR EL DEUTE I CONTROLAR EL DÉFICIT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 3 de Maig de 2016

● QUE ENS DIGUIN, ELS QUE VOLEN GOVERNAR, COM PENSEN TORNAR EL DEUTE I CONTROLAR EL DÉFICIT – Em sembla que un cop convocada oficialment la repetició de la campanya electoral, els ciutadans hauríem de fer saber, enèrgicament, als polítics que s’ha acabat el bròquil! Els partits que presentin candidats a les properes eleccions per governar el país, que sàpiguen que no ens prenguin el pèl venent-nos guatlles per perdius, i que ens diguin, exactament i sense embolicar-se amb retòriques, d’on trauran les misses per pagar els milions d’euros que costen els interessos del deute, els milions suplementaris per corregir el dèficit i, a més a més, l’import milionari de la primera multa que Europa imposarà a un soci per reiterat incompliment de la norma, càrrecs que el nou govern es trobarà servits sobre la taula del consell de ministres, en quan prengui possessió. Els ciutadans ens mereixem que se’ns parli clar, que se’ns ensenyin els números i que no se’ns vulgui ensibornar amb quatre gargots de parvulari, perquè la majoria de l’electorat ja fa temps que podem pensar pel nostre compte i distingir una guatlla d’una perdiu. Sobretot que ho tinguin clar aquells que els números els fan comptant amb els dits de la mà, com s’havia fet sempre a pagès quan els números no els dictava Brussel•les disposant la llet que han de munyir, els cereals que han de collir i els porcs que han d’engreixar. La Brussel•les que també suggereix als governs fins on es poden entrampar. Són faves comptades! No podem donar un pas sense caminadors comunitaris, mentre tinguem hipotecada la hisenda des de la gorra fins als calçotets, com a conseqüència d’un rescat tou disfressat de rescat bancari. I per tant, qui pensi governar Espanya a partir de juliol hauria de ser prou valent durant la campanya electoral per explicar del mal que haurem de morir, una vegada els creditors executin la hipoteca amb la que el trio Rajoy-De Guindos-Montoro ens van crucificar.

A la meva manera de veure, posant un exemple domèstic, el que porta a la ruïna una casa no és el deute que s’arrossega, sinó que malgrat s’estigui endeutat fins a la celles, com a mesells encara s’estiri més el braç que la màniga. Per tant, el candidats enlloc de dir-se de tot des dels faristols o les tribunes, i de fer volar coloms o d’intentar vendre’ns promeses de saldo, que ens diguin clar d’on, quan i com retallaran, perquè els que haurem de rebre les clatellades ens estalviem almenys fer-nos mala sang votant-los. No n’hi ha prou amb dir, per exemple, que: “amb nosaltres, les pensions estan assegurades”; també s’haurà d’explicar com s’ho faran per pagar-les, quan s’hagi escurat el fons de reserva i cada mes amb les entrades no n’hi hagi prou per pagar les sortides. O com es pagaran les prestacions socials, la despesa sanitària, la modernització de la justícia o el manteniment de la seguretat pública, si els recursos cada cop s’aprimen perquè el poc que entra s’ha de repartir entre més boques afamades.


Tanmateix, ja que hi estem posats, potser els candidats sobiranistes també haurien d’afinar la punteria i baixar dels núvols, explicant amb tan detall com sigui possible com es passa de la utopia a la pràctica, en qüestions tan sensibles com la independència o la proclamació de la república, sense que ningú prengui mal, tenint en compte que després dels darrers espectacles de “bona entesa” entre els membres del bloc sobiranista, hi ha catalans de bona fe que a la vista de certes incongruències, intransigències, criaturades, estirabots i fantasies, s’estan qüestionant que si la futura república l’ha de pilotar els la CUP o partits que no han esporgat del tot males herbes i males pràctiques, potser cal repensar-s’ho. Però de moment, tant amb un cas com amb l’altre, el que compten són els números, i els números mentre devent el que devent i seguim manllevant el que no podem tornar, francament fan por. I per molt que els activistes del procés tirin milles i es pinti el futur de color de rosa, la veritat és que cada dia més gent moderada no les té totes i tem que quan hi estiguem ben emmerdats, els polítics surtin amb algun ciri trencat i ens diguin que tal dia farà un any. 

dilluns, 2 de maig del 2016

VÉS A SABER SI NO SOM FELIÇOS, PERQUÈ SOM MASSA EXIGENTS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 2 de Maig de 2016

● VÉS A SABER SI NO SOM FELIÇOS, PERQUÈ SOM MASSA EXIGENTS - No és la primera vegada que en una reflexió com aquesta faig referència a una amiga que enlloc d’acomiadar-se amb un adéu o un bon vent, té per costum desitjar-te que siguis feliç. Ho fa amb tothom, sovint amb vehemència perquè ella hi creu en la felicitat, com si fos l'estat d'ànim més natural del món. I quan troba un conegut encara que sigui de lluny, quasi sempre el sorprèn amb una pregunta que no és gaire habitual com a benvinguda: ets feliç? Hi ha gent que ho deu considerar una excentricitat o qui sap si una impertinència, fins i tot; però jo penso, francament, tot el contrari, perquè la felicitat és el millor que es pot desitjar, i sentir-se feliç no depèn de cap altra cosa que de les ganes que hom tingui de ser-ho. Alguns estan convençuts que per ser feliços totes li han de pondre, quan la felicitat no és un valor que cotitzi pel que tens, ni pel que desitges, potser ni tan sols pel que vals, sinó per tenir un bon cor, una rialla penjada de la boca i una mirada que no s’amagui darrera les parpelles i miri de fit a fit. Ara bé, si sou d’aquells que creieu que tots els pardals del poble venen a cagar-se, precisament, a la vostra finestra, ja us planyo: amb aquesta manera de pensar, rai, no en sereu mai de feliços.


Conec moltes persones que les passen magres i no han perdut pas el coratge, ni el somriure, ni se’ls hi ha agrejat el caràcter. I no és perquè siguin de tarannà fleuma, submís, resignat i de bon conformar; sinó perquè saben adaptar-se a cada tombarella de la vida, no s’entretenen buscant tres peus al gat i els encanta tot allò que fa grinyolar els sentits, encara que siguin petites coses quotidianes. El secret de ser feliç és, justament, saber apreciar la suma dels petits detalls insignificants, aquells que ajuden a anar tirant. Hi ha qui menja delicadeses a cada àpat i viu amargat; en canvi, qui es conforma amb el que té pot exclamar, amb tota la raó del món, que no li falta de res. I ningú pot sopar dos cops, per molt ric que sigui. Ja sé que la felicitat és un concepte difícilment mesurable, però l’empresa Gallup Internacional va fer a principis d’any un sondeig a nivell mundial – una mostra realitzada en 65 països – i els resultats van fer palès que la riquesa i el desenvolupament econòmic no són sinònims de felicitat. Els finlandesos són els europeus que es declaren més contens i ho atribueixen a que viuen en un sistema capitalista “molt poc capitalista”. Dels espanyols només un 55% es consideren feliços, una mica més que els francesos, que un 58% de la població es declara avinagrada. En canvi el 88% dels africans no magribins i el 77% dels asiàtics, estan satisfets amb la seva sort. I és qui no es conforma és perquè no vol.