LA XENOFÒBIA S’ESCAMPA COM UNA TACA D’OLI. N’HI HA PROU AMB MANIFESTAR-SE? (2ª part).-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 2 febrer 2017)

● LA XENOFÒBIA S’ESCAMPA COM UNA TACA D’OLI. N’HI HA PROU AMB MANIFESTAR-SE? (2ª part).- Espanya no va legislar fins 1984 el dret a l’asil i, des d’aleshores, només s’hi han acollit – escriure “beneficiat” penso que seria una frivolitat -, encara no dues-centes mil persones. Com tanmateix considero frívola aquesta moda de classificar la immigració entre econòmica i política, perquè ja em direu si hi veieu alguna diferència entre fugir de les bombes o de la repressió, que de la fam, la sequera o la misèria. Els principals fluxos d’immigrants pròpiament dits refugiats, que busquen l’empara d’Europa procedeixen de Síria (51%), l’Afganistan (20%), l’Irak (6%), Eritrea (4%), Somàlia (2%)..., i no es juguen la vida al mar o al desert per viure millor entre i a costa de nosaltres, “robant-nos” els nostres recursos; sinó simplement per viure com sigui a l’Occident dels mercaders, que després d’explotar, durant gairebé cinc segles ben bons, les “colònies” africanes i asiàtiques, una crisi de valors i principis ha castigat els antics colonitzadors amb una crisi humanitària sense precedents, que només podrà evitar-se si els països que tallen el bacallà enfonsen les fàbriques d’armament perquè les persones no hagin de fugir de les seves ciutats i cases arruïnades per les guerres que s’atien des de les antigues metròpolis. I si els capgrossos de l’ONU – tots històrics colonitzadors -, anessin per feina planificant la distribució dels recursos hídrics del planeta, amb un enfocament integrat i global, perquè ningú mai més hagi de fugir de casa seva per a no morir-se de set. O de gana mentre es llencen aliments a la bassa i es modulen les produccions agrícoles perquè l’excés d’oferta no ensorri els mercats i els beneficis dels oligarques. I si molts dels líders africans o asiàtics, que han aprés el pitjor de l’època colonial no robessin milions als seus compatriotes. Molts dels països que aboquen refugiats a punta pala a Europa, tenen uns dirigents polítics i militars que han amassat riqueses amb una impunitat obscena, perquè Occident preferia “deixar fer” mentre aquests sàtrapes portessin els diners a paradisos fiscals dels quals també els occidentals en són socis.

A la meva manera de veure, en primer lloc aquest drama dels refugiats que assalten Europa no és una qüestió de caritat, sinó de legalitat. Espanya, així com la resta d’Estats comunitaris que tanquen fronteres esperitats, han signat un reguitzell de tractats i convenis que els obliguen a donar asil, des de la Convenció de Ginebra, passant per la Declaració Universal de Drets Humans. Per tant resoldre el problema dels refugiats no passa per fer manifestacions benintencionades per part de la bona gent de bon cor i amb sentiments, només demanant als governs que obrin les fronteres per aixoplugar els immigrats a la deriva, sinó perquè agafin el toro per les banyes i denunciïn a l’ONU, que és on toca, que les guerres que avui massacren les zones en conflicte, no són conseqüència d’una determinada manera d’entendre l’islam o d’enfrontament sectari entre sunnites i xiïtes, turcs i kurds, sinó que a les potències mundials entaulades en aquell joc d’escacs el que els hi preocupa és el control polític i econòmic del Pròxim Orient. Com que a vegades tenim memòria de peix, val la pena que algú recordi, de tant en tant, que abans que Rússia potinegés el conflicte sirià per assegurar-se una bona part del pastís, quan la guerra necessària per mantenir les fàbriques d'armes es traslladi a un altre escenari, el setembre de 2014, el Pentàgon va començar a bombardejar l'Estat Islàmic amb els seus aliats àrabs i europeus, armant d’estranquis milícies kurdes i sunnites, i mirant cap una altra banda quan els turcs feien de les seves, de manera que des de la simpatia que sento per l’Obama – sobretot comparat amb en Trump -, honestament he de reconèixer que la seva presidència, malgrat el Nobel de la Pau, va assistir impassible a una de les pitjors tragèdies de l’últim mig segle. I no s'hi val excusant-lo dient que va desafiar l’instint militarista del seu país per impedir quedar atrapat en una altra guerra interminable en terreny musulmà. La veritat de tot plegat és que de la crisi dels refugiats que ofega la vella Europa, tothom que tenia interessos econòmics a les ex-colònies o a la industria armamentista, en són culpables. I sort en tenim que el Líban, el Pakistán, Turquia, Iran i Etiòpia – en alguns d’aquests països hi ha bosses d’extrema pobresa, vivint amb un euro al dia -, l’allau de fugitius que volen arribar a l’Europa dels gossos lligats amb llonganisses són retinguts per força als seus territoris, degudament untats per l’Europa que no vol més immigrants. Si deixéssim de pagar per tenir-los internats, us imagineu el caos? 

Per tant, només amb manifestacions no s’arreglarà res, perquè la xenofòbia l’escaldufa a diari la por de que vinguin els de fora a competir per a repartir-se les engrunes de feina, de sanitat, d’habitatge o de menjar que tants europeus tampoc tenen assegurades. I per tant la solució de la crisi dels refugiats només passa perquè els refugiats no hagin de marxar de casa seva. La solució no és, com dirà la pancarta, que disposin de casa nostra, sinó que no hagin de fugir de casa seva. I tampoc és de rebuda que, com escoltem sovint, s’acusi els immigrants de manca d’integració a les costums dels països d’acollida, perquè potser s’hauria de comprendre que primer s’han d’adaptar a ells mateixos, i passar el dol per tot allò que han deixat, perdut o abandonat pel camí de l’exili. És qüestió de temps, no de protocols d'acollida exprés, perquè de moment el principal ingredient per a una bona integració, feina per guanyar-se la vida amb dignitat i no dependre de l’almoina dels solidaris. Pensem-hi una mica i adonem-nos que estem davant d’un repte humanitari impossible de resoldre només amb l’acolliment temporal i sense recursos; la solució és aturar les guerres, reconstruir les seves llars, abocar-hi el sac per crear infraestructures productives que els hi permetin guanyar-se la vida a casa seva... Potser, doncs, els objectius de la manifestació haurien d’anar encaminats a pressionar els fòrums com Davos, on els “grans de les finances” i “els dotze apòstols de la política” es distribueixen el món, es traguessin la bena dels ulls i s’adonessin que si no fan servir el progrés per fer viure millor tothom i no pas només uns quants, el tsunami dels refugiats de la terra només acaba de començar i pot acabar ofegant-nos a tots.