QUAN ME’LS HE DE CREURE? QUAN DIUEN UNA COSA O QUAN LA DESMENTEIXEN?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 3 febrer 2017)

● QUAN ME’LS HE DE CREURE? QUAN DIUEN UNA COSA O QUAN LA DESMENTEIXEN?.- Els darrers dies, la monja Caram i el jutge Vidal han tingut un lloc destacat a les notícies com a conseqüència d’allò que, en un moment donat se’ls hi va escapar; i no sé si estic més sorprès pel que van dir o pel que no van desmentir l’endemà. Ja en tinc la pipa plena i suposo que molts de vosaltres també, de gent que s’esbrava quan se’ls hi escalfa la boca i a les poques hores ho desmenteixen tot, raó per la qual els ciutadans que ens limitem a parar l’orella tenim tot el dret de preguntar-nos: quan es parla seriosament en aquest país i quan només se’ns intenta aixecar la camisa? He posat aquests dos exemples perquè són recents i mediàtics, però em podia haver referit a una infinitat de declaracions fetes per patums conegudes i consagrades, d’aquesta gent respectada perquè es considera que “creen opinió” o “marquen tendència”, malgrat a les poques hores “d’èpater le bourgeois” se’n desdiuen de tot. I això és, francament, el que m’amoïna: que avui es facin manifestacions amb la contundència pròpia de quan sembla que es diuen “veritats de l’alçada d’un campanar” i a les poques hores es vulgui fer veure que no s’ha dit res d’allò que ha fet tan de mullader, algunes vegades fins i tot retrauen la poca discreció del missatger de torn, abans de reconèixer que són ells els bocamoll i taral·lirots.

Vet-aquí, però, que ni la monja ni el jutge han desmentit res del que va escandalitzar-nos, i aquesta actitud - més que valenta, conseqüent -, a la meva manera de veure crec que s’ha de destacar com un dels valors que la societat havia perdut i que ja seria hora que comencés a recuperar: que tothom que té poca o molta influència sobre la manera de pensar dels altres, quan obri la boca sigui responsable de les seves paraules, si convé contant fins a cent abans de que se li escapi cap estirabot, del qual se n’hagi de penedir. Més que res, per a no contribuir a la confusió intel•lectual, ni a diarrees mentals de les quals ja n’anem prou servits ni, sobretot, a fomentar escàndols evitables. Sor Lucia s’ha limitat a demanar disculpes per si les seves paraules, que donaven a entendre que la Verge Maria no era verge, havien ofès algú, però tot seguit ha expressat la seva preocupació per “la lectura fragmentada, ideològica i perversa que alguns martells d’heretges, assedegats de venjança i animats per l’odi, havien fet”. Déu n’hi do si qui té de prendre candela és el bisbe o la mare superiora! I en quan al jutge, que jo sàpiga, en cap moment s’ha retractat del que havia anat escampant arreu de Catalunya en les seves prèdiques-patriòtiques, malgrat la renúncia a l’acta de senador pugui fer entendre el contrari. Els que s’han cuidat de desmentit les seves afirmacions orbi et urbi ha estat el govern en pes i els seus socis d’esquerra, en particular; però el jutge no ha dit ni gall ni gallina. En aquest sentit, doncs, li admiro la gallardia, malgrat blasmi del seu comportament inoportú, histriònic i fatxenda, i no li pugui perdonar a compte dels “serveis prestats”, l’immens perjudici que ha causat al procés sobiranista revelant a l’adversari en la partida d’escacs tots els moviments secrets. Per tant, de la manca de desmentiments expressos per part dels dos actors, en dedueixo que les paraules de la monja varen expressar sentiments ben rumiats i, per part del jutge, fets i no faules, i que n’assumeixen les conseqüències; els hi compro i tant de bo el seu tarannà s’encomani a tants d’altres que prefereixen tirar la pedra i amagar la mà, perquè mai sapiguem del peu que calcen.