diumenge, 31 de juliol del 2016

LA MEVA VEÏNA BERTA ESTÀ ENCANTADA FENT DE CANGUR D’UN PEIX.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 31 de juliol de 2016)

● LA MEVA VEÏNA BERTA ESTÀ ENCANTADA FENT DE CANGUR D’UN PEIX.- De tant en tant truco a casa de la veïna del sisè, la Berta, per saber com se troba i si li falta de res: em sembla que em pertoca com a president de l’escala. Berta és una velleta de vés a saber quants anys, perquè mai t’ho dirà, que viu sola perquè vol, si te l’escoltes a ella, però en realitat perquè no té cap altre remei: de parents ni amics res de res; si li’n queden la deuen engegar tot sovint a dida degut al seu caràcter sorrut i picallós. Si sabés que li acabo de dir “velleta”, no m’ho perdonaria pas i ja em tancaria la porta als morros per sempre més. Però com que no ho sabrà mai, m’ha rebut manyaga com sempre, només que avui m’ha fet entrar al pis, tota misteriosa: “passa, passa que tinc dispesers” – m’ha dit. M’esperava qualsevol cosa, menys trobar-me una peixera damunt de la tauleta rodona que té davant de la tele. Aleshores m’ha explicat que és la mascota dels veïns de replà, que li han deixat perquè els hi cuidi mentre estaran fora uns quants dies de vacances. “Li farà companyia” – li han dit, en demanar-li el favor.


M’he quedat parat perquè jo més aviat no sóc de mascotes, però és que a un peix, francament, encara li veig menys la gràcia. En canvi la Berta està encantada de la vida, és com si li haguessin tret de sobre un grapat d’anys: “ara tinc obligacions” - m’ha assegurat tota seriosa. Carai, quina feinada! - he pensat jo, quan m’ha dit que només li ha d’afegir a l’aigua de la peixera un grapadet de pinso cada matí. M’ha explicat amb pèls i senyals com ha canviat la seva rutina, des que fa quatre dies té el dispeser. Fins i tot no es mira tant la tele, pendent de les magarrufes del coi de peix. “Tot plegat, s’infla majestuós i em saluda” – m’ha informat. Li volia explicar que es tracta d’un simple efecte òptic, però m’ha semblat cruel trencar-li el plat bonic. Ella, que mai havia volgut tenir cap animal de companyia per estalviar-se de veure’ls morir, ara està penjada com una figaflor d’aquest peix rellogat. Tant n’està, que ja pensa anar-se’n a comprar un d’igual, quan els veïns tornin. Ja veieu que a part de la política, pilota i xafarderies dels famosos, la vida també està plena de petites històries insignificants, d’estar per casa, que són la sal i pebre de moltes rutines carregoses, i mereixedores d’una reflexió. Qui sap si els polítics i manaires tutti quanti s’asseguessin de tant en tant a encantar-se, per exemple, davant un peix, retrobarien la serenitat per resoldre sense crispacions ni estrès la merda de crisi amb la qual fa mesos ens estan complicant la vida a tots plegats. 

dissabte, 30 de juliol del 2016

EN MARIANO I EN PEDRO, FAN MÉS NOSA QUE SERVEI PER BASTIR UN GOVERN ESTABLE.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 30 de juliol de 2016)

● EN MARIANO I EN PEDRO, FAN MÉS NOSA QUE SERVEI PER BASTIR UN GOVERN ESTABLE.- Els que pensen, des de Catalunya, que tant se’ns en fot si Espanya té o no govern convindria que s’ho fessin mirar, perquè des de cap punt de vista convé - i als independentistes, menys que a ningú -, que l’Estat no estigui en condicions de negociar amb el cap fred i amb autoritat moral suficient per imposar-se als més fanàtics jacobins de la seva parròquia, per justificar els pactes imprescindibles per resoldre d’una vegada la històrica insatisfacció catalana, cansada de ser l’ase dels cops. Acabades les còmodes majories absolutes, la governabilitat depèn de la capacitat d’arribar a consensos i enteses sobre les prioritats de govern, encaixant amb paciència un full de ruta a partir de les coincidències programàtiques dels partits. I per aquesta delicada feina, francament, ni en Rajoy té aptituds ni en Sánchez dóna la talla. Per tant seria molt assenyat que, agafadets de la mà o cadascú pel seu compte, aquests actors fessin mutis i deixessin lliure l’escenari per a nous comediants.

El capteniment d’en Mariano no solament no convida a mantenir amb ell una conversa pragmàtica i concreta, sobretot sense prejudicis ni amenaces, sobre quantes qüestions calgui, sinó que la seva imatge de viatjant de gra cuit - ja ho he avisat infinitat de vegades -, el desacredita també com a interlocutor creïble i respectable en els fòrums internacionals en que s’ha de moure un president de govern, fòrums als quals no et pots presentar amb un intèrpret a la motxilla perquè has tingut mandra d'aprendre idiomes. Aquesta qüestió del domini d’idiomes no és un detall menor per algú amb ínfules d’estadista, podeu estar-ne convençuts. Qui sap si per això, a tall de conya a en Rajoy se’l comença a conèixer pels passadissos de Brussel·les com “Marianico el corto”. Però tampoc la trista figura de perdedor que encarna en Pedro, constantment mirant de cua d’ull la seva esquena per por que si bada l’apunyalaran des de la seva mateixa tropa, fa llevada ja que el desqualifica com a líder sòlid, assentat i soci de confiança per emprendre cap negoci. Per tant, tots dos polítics fan nosa, i estaria bé que fessin un pas al costat o enrere i deixessin provar a altres no tan dogmàtics.


A la meva manera de veure, si no s’investeix quan més aviat millor un president capaç de bastir un govern fort per entomar els problemes domèstics pendents – la corrupció generalitzada a tot drap; el nyap d’una llei electoral caducada; apaivagar la rebel•lió als territoris històrics; motivar la inversió i l’emprenedoria per crear llocs de treball i acabar amb les bosses de pobresa; aturar el desballestament de la classe mitjana, el col•lapse de la sanitat pública i la vergonya d’una educació basada en plans d’estudi sectaris; garantir les pensions... -, i de ser pres en serio pels socis europeus com a company de viatge solvent, aquest país del que encara formem part farà un pet com un gla i Catalunya, encara que alguns especulen amb la bestiesa que tot allò que perjudica Espanya és bo per als nostres interessos secessionistes, es fotrà una clatellada de campionat que de rebot ens estabornirà. Clatellada que d’acord amb la llei de l’embut, acabarà repercutint sobre els que ja tenim el cul escaldat després de tants desenganys. 

divendres, 29 de juliol del 2016

EUROPA NO ENS MULTARÀ, PERÒ ENS ESCORXARÀ A TIRES.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 29 de juliol de 2016)

● EUROPA NO ENS MULTARÀ, PERÒ ENS ESCORXARÀ A TIRES.- Si és veritat que qui t’estima et fa plorar, la senyora Merkel i companyia no hi ha dubte que ens estimen de debò, als pobres “sudaques” d’Europa (Grècia, Espanya, Portugal, Itàlia...). Després de posar-nos a dieta durant cinc anys i escaig, ara es despengen dient que no treure’m el ventre de penes fins que ens aprimem una mica més. La qüestió és saber si aguantarem massa temps a base de purgues i de dieta tova. Sobretot considerant que la primera condició per superar qualsevol mena de crisi consisteix en no perdre l’esperança de sortir-se’n, i les periòdiques homilies calvinistes de la senyora Merkel predicant austeritat i disciplina pressupostaria no ajuden, francament, a combatre el derrotisme d'aquells a qui només se’ls hi deixa l’opció de parar la mà, resignats a viure de les engrunes de la taula dels poderosos, o de tirar pel camí del mig a la desesperada, com han fet els britànics. L’Europa de l’euro se’ns va vendre com la casa comuna dels europeus, on el benestar i la igualtat d’oportunitats serien exemplars. Vint-i-cinc anys després, resulta que tots dos somnis s’han fet aiguapoll i cada dia que passa es reforcen més les diferències entre els ciutadans rics del nord i els ciutadans pelacanyes del sud. I en quan a la solidaritat, millor no parlar-ne després que els socis rics puguin finançar-se el creixement a cost zero i els socis pelacanyes hagin d’entrampar-se fins a les celles amb els bancs dels rics, per arribar a fi de mes.


A la meva manera de veure, si el recel del nord envers el sud es limités a la desconfiança de la gent austera i estalviadora del nord envers la gent del sud, amb fama de carallots i de tenir les mans foradades, encara estaria justificada la prevenció si no fos que fins fa quatre dies, com aquell que diu, els del nord temptaven els del sud a assemblar-se a ells, finançant-los a tremuja tots els capricis i negocis per estrafolaris o poc fonamentats que fossin, a canvi de folrar-se amb els interessos suculents dels seus préstecs. Tothom hi sortia guanyant en principi amb aquests tractes; però quan va arribar l’hora de tornar el que el sud havia manllevat al nord, i aquells no pogueren sortir-se’n perquè ningú els havia ensenyat a estalviar sinó només a gastar, van començar les corredisses. Ara bé, tampoc va acabar en drama gràcies a que els “generosos mecenes” del nord varen refinançar el deute dels malgirbats del sud, cobrant-se a preu d’or el favor. Fins que un bon dia algú va dir prou!, alarmat per la bombolla que s’anava inflant perillosament, i quan va esclatar va esquitxar a tort i a dret. I els del sud, que vivien tan feliços de manlleu, es veieren entre l’espasa i la paret davant d’un deute tan feixuc, del qual amb prou feines podien pagar ni els interessos, i com que ningú els volia fiar, els mateixos que els tenien agafats per les pilotes s’oferiren per a “rescatar-los”, que és la manera fina de dir que "a collar-los" una mica més. Ara, per afavorir la investidura de l’amic Mariano han perdonat a Espanya la multa que ens estava a punt de caure per capsigranys, però ja ens espera un paquet de “retallades” que ens deixaran baldats. Com diu aquell, si no paguem el deute amb diners, ho farem amb dinades. Però com sempre pagarem la festa els mateixos, mentre no en fem una de grossa i ens plantem de veritat.

dijous, 28 de juliol del 2016

DÉU ME’N GUARD DE TENIR UN BANC A LA COMUNITAT DE PROPIETARIS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 28 de juliol de 2016)

● DÉU ME’N GUARD DE TENIR UN BANC A LA COMUNITAT DE PROPIETARIS.- No sé si heu notat que els governants en general, d’un temps ençà molt més que abans, van un pas enrere dels maldecaps dels ciutadans. Aquesta incapacitat de pensar més enllà del nas, sigui per indolència o per passar dels problemes reals de les persones, fa que sovint no es prenguin decisions fins que les circumstàncies els hi obliguen, i que enlloc de preveure com seria la seva obligació només serveixin per apedaçar els descosits. ¿Sabeu quantes comunitats de propietaris estan amb l’aigua al coll perquè una part dels comuners - els pisos propietat de bancs -, no paguen la quota de l’escala i s’han de fer mans i mànigues per mantenir les despeses generals per consums gratant-se la butxaca la resta de propietaris? Mentre la banca foragitava de casa seva milers i milers de persones amb la hipoteca penjada del coll - atrapades en una crisi que no havien provocat -, la classe política mirava indiferent i panxacontenta cap una altra banda, deixant fer a una banca sense els “favors” de la qual molts de partits no haguessin pagat seus, comprat els mobles i pagat campanyes electorals. Fou necessari que uns quants ciutadans es tiressin per la finestra perquè els dos grans partits s’arremanguessin per impedir que diverses plataformes d’afectats els passessin per la pedra. Doncs ara aquesta banca que ha revertit a favor seu "manu militari" la propietat de pisos dels quals es desnonaren els clients morosos, no es fa càrrec de les seves obligacions, i té acollonides infinitat de comunitats que no saben com fer-s'ho per cobrir els impagats de la banca i evitar quedar-se sense subministres i serveis comuns.

A més a més, la classe política, almenys la que hem de rossegar cada dia, té una habilitat sorprenent per “complicar” enlloc de “simplificar” els problemes administratius. Infinitat de vegades els ciutadans intenten fer-los veure les solucions que tenen arran del nas, però aquests governants són tan orgullosos que prefereixen enredar la troca i marejar la perdiu, perquè no sigui dit que decideixen res sota la pressió del carrer. Per aquesta raó, en la qüestió de que us parlo no mouen un dit per resoldre una injustícia que està fent anar de corcoll les economies de persones treballadores o del que queda de la classe mitja, que a més a més de finançar amb retallades de benestar el rescat de la banca, ara també han de pagar la seva pocavergonya de no assumir les seves obligacions. El més penós del cas és que si un propietari qualsevol va just d’armilla, la comunitat pot fer-li la vida impossible, mentre que la banca es riu del mort i de qui el vetlla, tot i no estar a la quinta pregunta. Si les lleis i els obligacions contractuals són per respectar-los, com deien els bancs als pobres hipotecats que fotien fora de casa sense escrúpols. ningú pot tenir butlla per fer el que li roti, oi que no? Doncs, per si de cas, Déu me’n guard de tenir un banc de soci a la meva comunitat. 

dimecres, 27 de juliol del 2016

A LA TERTULIA DE LA BARBERIA, PER UNA VEGADA NO S’HA PARLAT DE FUTBOL SINÓ D’INDEPENDÈNCIA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 27 de juliol de 2016)

● A LA TERTULIA DE LA BARBERIA, PER UNA VEGADA NO S’HA PARLAT DE FUTBOL SINÓ D’INDEPENDÈNCIA.- Feia temps que la clientela de barberia no estava tan animada parlant d’alguna cosa que no tingués a veure amb la pilota, sobretot per part dels partidaris del Barça i els del Madrid, que a la barberia del Manel són majoria, si bé els del Barça tenen la llengua més esmolada. Però fora de la pilota, les tertúlies que el propi Manel atia, qui sap si enyorant les d'anys enrere, en l’època del seu pare, quan eren necessaris tres barbers per servir, no s’escalfen. Jo sempre n'he sigut un fan de les tertúlies, i quan era jove i començaven a despuntar-me les inquietuds periodístiques, a Figueres, em delia per les que es feien a can Canet, el llibreter de la Rambla; al bar d’en Baldomero Salabert, davant per davant de can Canet, que freqüentaven artistes i escriptors; i la que animava el savi Alexandre Deulofeu, al darrera de la seva farmàcia de la plaça de la Palmera. Però era massa jove i amb poc pedigrí encara per ser-hi convidat, i em conformava amb la més modesta que s’engrescava a la barberia d’en Joan, a tocar del carrer de sant Roc, on aquell personatge un pèl misteriós quan no tallava cabells feia titelles per a la mainada... Per tots aquests antecedents, la barberia d’en Manel, sempre m’havia cridat l’atenció en veure-la plena de gent que esperava tanda, i per la fama que tenien les seves tertúlies espontànies en una ciutat on no abundaven massa expansions d'aquesta mena, fins que un dia em vaig atrevir a entrar-hi. Naturalment, només es parlava de futbol i algunes vegades de toros, perquè hi anaven a pelar-se alguns de la penya local. Però de política ni mitja paraula, i no pas perquè el pare d’en Manel s’avergonyís de les seves idees, sinó perquè no tenia ganes de complicar-se la vida. I el seu fill ha continuat la costum, però si algun client un dia treu el tema, ell no es fa el ronsa de seguir-li la beta mentre no s’esveri el galliner. Doncs, vet-aquí que la darrera vegada que vaig anar-me a arreglar el clatell es discutia de la independència catalana.


Quan hi vaig entrar, la discussió ja estava en dansa i no se pas qui l’havia començat, si el que defensava aferrissadament el dret dels catalans a decidir o el que li portava la contraria, però el debat estava servit i tant els tres clients que s’esperaven com en Manel i el seu ajudant el seguien sense gosar intervenir-hi. Jo tampoc, francament, vaig gosar ficar-hi cullerada, però no per mandra sinó perquè em va cridar l’atenció que un canvi d’impressions que segons com podia acabar com el rosari de l’aurora, s’estava encarrilant sense estirabots ni ciris trencats. El que no era tan de la ceba em va deixar parat amb un argumentari que jo no hagués expressat més bé, i que li hauria comprat sense regatejar massa. Us en faig un resum el més fidel possible: -“Jo serè independentista si percebo que la majoria dels catalans ho són. Què vull dir amb la majoria? Doncs mira, a partir d’un seixanta per cent de tres quartes parts de la població, ja m’estaria bé. Però mentre la cosa es mogui sobre el canto d’un duro, no ho veig clar... Creus de veritat que no guanyant de carrer podeu declarar la independència, sense que acabem enmig d’un joc d’hòsties? O és que l’altre cinquanta per cent que estigui en contra no pinta res? Creu-me, us ho heu de fer mirar, perquè amb la vostra impaciència esteu espantant molta gent que voldria engegar Espanya a prendre pel sac però no a qualsevol preu, oimés amb perill de prendre-hi mal... I no posis aquesta cara, que d’aquests catalans disposats a donar el pas sobre segur n’hi ha més dels que et penses, però us els heu de guanyar. I ara et diré una cosa que encara potser et sorprendrà més: no només espanta que vulgueu córrer massa, tampoc ajuden les baralles entre els que en teoria tenen que guiar aquesta travessa pel desert. Jo et seré franc, si la futura Catalunya independent ha d’estar liderada o condicionada per aquests quatre arreplegats de la CUP, o pels hereus dels que ens han arruïnat la classe mitjana de la que depèn la recuperació econòmica a còpia d’omplir-se les butxaques, a mi que no m’hi busquin. I com jo, hi ha molta gent que opina igual, pen-s’hi”... El debat el va estroncar el canvi de clients a la cadira del barber, però em sembla que el discurs que acabava de sentir va fer forat. Fins i tot en Manel, que no es mulla mai perquè el seu pare li va ensenyar que als clients sempre se'ls ha d’escoltar, però sense prendre partit en favor de cap, “perquè tots t’ajuden a fer bullir l’olla”, mentre aquell parlava anava fent que si amb el cap.

dilluns, 25 de juliol del 2016

M’AGRADARIA SABER A QUI HE DE DONAR LES GRÀCIES PER LA MEVA BONA SORT.-

● M’AGRADARIA SABER A QUI HE DE DONAR LES GRÀCIES PER LA MEVA BONA SORT.- Potser us estranyarà aquest titular, però us ben asseguro que no es tracta de cap recurs per cridar l’atenció sobre el blog, sinó d’una reflexió que em surt del cor, i sobre la qual penso que molts us hi podeu sentir identificats. Vet-aquí que un dia que em sentia enfonsat, perquè semblava que hagués aixafat merda, vaig començar a fer memòria de tots els detalls de la meva vida, suposo que per justificar el meu emprenyament contra tot i tots, i em vaig adonar que enlloc de queixar-me tant, potser el que tenia de fer era donar gràcies per la sort que he tingut, ja que per molt que reculi en la recerca de records, sempre em topo amb la mateixa evidència: les coses em podien haver anat molt pitjor, i tot i haver-me vingut del canto d’un duro que no acabés fet un nyap, sempre me n’he anat sortint de totes les desgràcies abans de fer-me’n la pell. És com si algú – digueu-li com vulgueu: Déu, providència, àngel de la guarda, fada madrina, follet..., qualsevol cosa menys casualitat -, m’hagi estat protegint. Ni una sola vegada he pogut constatar que el que em va passar no podia haver anat més malament, en alguns casos molt pitjor. I quan t’enfrontes amb aquesta certesa amb la qual francament no hi comptaves, perquè mirant-t’ho superficialment mai se t’hagués acudit que dintre de la desgràcia vas estar molt de xamba, el xoc emocional us asseguro que fa forat. Significa capgirar una impressió pessimista i quasi fatídica del desenvolupament de la teva vida, per un nou raig d’esperança i d’optimisme.

A la meva manera de veure, doncs, la sort no es mesura per paràmetres materials sinó espirituals. Si fos al revés, jo hauria estat un paio malastruc a l’enèsima potència, ja que no m’ha tocat mai cap rifa, ni he cobrat una sola herència i, per tant, el que tinc m’ho he suat dia a dia. Però la sort no es mesura en diners, sinó en felicitat. Per aquesta raó, quan m’he sentit infeliç perquè em semblava que sempre estava de pega, resulta que mirant-m’ho més detingudament he descobert que estava equivocat, que totes les desgràcies que m’han fregat s’han quedat a mig camí de baldar-me del tot, i llavors un sentiment indescriptible de felicitat m’ha reconciliat amb el món. Però arribat a la conclusió que dec a algú que a darrera hora hagi parat el cop, em trobo amb el gran dilema de no saber a qui l’hi he d’agrair la protecció. Malgrat el meu agnosticisme de bona fe, he d’admetre que a algú li he d’agrair els favors que m’ha anat fent. Un dels poetes que més em va impactar en la meva joventut fou Tagore, que va escriure un poema que durant molt de temps em sabia de memòria i que començava més o menys així: “només tinc aquestes dues mans per copsar els teus infinits dons, sempre hi aboques, mai te’n canses, i encara queda espai per omplir”... Ser agnòstic intel•lectual, quan sentimentalment t’adones que algú t’ha privat de que les desgràcies t’arrosseguessin i et trinxessin sense remei, és molt fotut. Per tant, per coherència no puc fer altra cosa que reconèixer que no ha estat per casualitat que la vida no se m’hagi torçat del tot i que algú n’és el responsable. Mentre acabo d’esbrinar a qui li he de donar les gràcies per la meva bona sort, que aquest reconeixement del meu dubte serveixi de penyora del meu desgravi futur.


NO TENIR PÈLS A LA LLENGUA, AMB SENY, AJUDA L’EQUILIBRI EMOCIONAL

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 24 de juliol de 2016)

● NO TENIR PÈLS A LA LLENGUA, AMB SENY, AJUDA L’EQUILIBRI EMOCIONAL.- Guardar-se les opinions, els retrets, les “cosetes” en general, acaba fent “mala sang” o posant pedres al fetge; per tant no és aconsellable ni per a la salut ni per a l’equilibri emocional reprimir-les. Aquelles persones que tot allò que se senten dir els dol o els hi suposa un greuge però s’ho guarden al pap, a la llarga acumulen un racó de ressentiments que acaba agrejant-los el caràcter. Hi ha gent, tots en coneixem alguna mostra, que es vanta de mossegar-se la llengua abans de qüestionar una opinió, un gest o un capteniment que no els hi agrada o que els ofèn, i que estan convençudes d’actuar com cal resignant-se a no aclarir mai allò que els empipa en qualsevol àmbit de la vida quotidiana, tant a la feina com a les estones de lleure amb els amics o en la intimitat conjugal. Però aquests tarannàs discrets no sempre obeeixen a urbanitat, timidesa o submissió, que al cap i a la fi es podria dispensar, sinó que les persones que d’aguantar-se el que pensen ho consideren una virtut encara que es morin de ganes de buidar el pap, en comptes de sentir-se millor acumulen un racó que els consumeix per dintre. I que quan el vomiten, perquè aquesta mena de racons acaba sortint d’una manera o d’altra per dalt o per baix, esquitxen tothom que es troba a la vora, hi tingui o no res a veure.

Per aquesta raó, jo sóc dels que defensa que cal aprendre i practicar l’exercici de buidar el pap sempre que convingui, tampoc sense fer-ne un gra massa. Manifestar la disconformitat amb allò que es diu o es fa i que ens molesta, és un mètode d’higiene mental i una aposta segura per a la bona convivència, sempre que les discrepàncies no s’expressin a tall d’arrancar naps, a cops de destral o a batzegades. He observat que molta de la gent que no parla quan toca, no poden dissimular un posat d’amargats; per molt que vulguin emmascarar-lo o dignificar-lo venent que es tracta d’una tècnica d’autocontrol o, simplement, d’exercir la santa i eixorca mortificació cristiana de parar l'altra galta. Estic convençut que emmordassant-se voluntàriament per sistema, per allò de no discutir, de no “donar la nota”, de no semblar repatanis, en realitat aquestes persones palesen una personalitat que oscil•la entre la inseguretat i la immaduresa, malgrat que en el fons es retreguin a si mateixes la por que els seus arguments, a favor o en contra, “cantin” o no siguin prou brillants i es posin en ridícul. Ara bé, si estiguéssim convençudes de veritat que parlant la gent s’entén, si se’ns estimulés no reprimir la sinceritat que de petits es manifesta espontàniament en tota la seva innocència, buidaríem el pap més sovint però amb tota naturalitat, no com ara que cada vegada que ens atrevim a dir allò que pensem sembla que hi hagi d'haver un terratrèmol.


dissabte, 23 de juliol del 2016

TRANQUILS, QUE ALLÒ D’AHIR A MUNIC FOU COSA D’UN BOIG!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 23 de juliol de 2016)

● TRANQUILS, QUE ALLÒ D’AHIR A MUNIC FOU COSA D’UN BOIG!.- Ja podem respirar tranquils, que l’Estat Islàmic no hi va tenir res a veure en la matança d’ahir a Munic: va ser un boig qui es va carregar uns quants joves i algú de més granat que s’hi va trobar al bell mig del sarau. L’assassí era també un jove que gairebé no tenia edat per haver-se tornat boig, però es veu que arrossegava una diarrea mental de pronòstic. Vés a saber de què li venia l’avaria del cervell, però per la conversa que va tenir amb un veí des del terrat del centre comercial on s’havia enfilat, estava renyit amb tot el món... Les autoritats, repeteixo, van afluixar la tensió en confirmar-se que per molt que el vailet no girés rodó, no tenia res a veure amb el terrorisme islàmic. És clar que aquesta diferència no és massa subtil per als morts, per no dir que és insultant: els morts són cadàvers freds i prou. Tant li fa si qui els va crivellar ho feia en nom d’Al•là o a benefici d’inventari d'una depressió, de manera que no féssim el ruc al•legant la bogeria com atenuant del terrorisme. Que no m’estranyaria que passés, perquè de benaventurats advocats dels pobres en creixen a totes les cantonades. Pregunto: no hi tingueren res a veure en la desestabilització de l’assassí totes les matances que s’han comès els darrers anys? Jo diria que l’odi que s’està sembrant indiscriminadament, aprofitant qualsevol excusa i fent passar bou per bèstia grossa, hi té molt a veure com a desencadenant dels desequilibris emocionals que afecten, sobretot, a la gent més feble i sense defenses morals i ètiques per plantar cara a la temptació d’engegar-ho tot a rodar emportant-se'n unes quantes vides per davant.


A la meva manera de veure, aquella crisi de valors humans de la qual tantes vegades ens lamentem, és el caldo de cultiu de la violència perquè sí, per acollonir de por a tot un poble al qual no goseu de qualificar d’innocent, perquè des dels boixos fins els terroristes us diran que d’innocent el poble res de res, perquè els únics que no són culpables d’alguna cosa són els que els hi fan costat incondicional a ells. L’altre dia intentava raonar amb una noia amb carrera i ínfules de demòcrata, que des de fa uns mesos s’ha radicalitzat inexplicablement en la manera d'expressar les seves opinions, uns punts de vista oposats als seus, i no vaig pas poder badar boca perquè les dues companyes amb qui anava li varen dir: “deixa’l estar a aquest, que és un feixista. No cal pas que te l’escoltis” Cony! A on anirem a parar amb demòcrates que no deixen ni que t’expliquis com penses, perquè ni els interessa. A quina persona no li pot interessar com pensa, qui no pensa el mateix que ell? Si el boig de Munic no s’hagués engegat un tret, qui sap si no ens miraria amb desdeny a tots els que blasmem dels seus actes, tot remugant: “els boixos sous vosaltres!” Ja em perdonareu, però jo no hi crec en la teoria dels llops solitaris ni dels boixos que se’n tornen tots solets: si poguéssim rebobinar la seva vida els darrers anys, comprovar les seves companyies, lectures i influencies, trobaríem sempre l’explicació a molts d’aquests atacs de bogeria "espontània". Per tant, encara que al ministre de l’interior alemany el tranquil•litzi que sigui un boig i no un terrorista islàmic l’autor de la massacre d’ahir, francament crec que s’ho hauria de fer mirar.

NO US FA MALA ASTRUGÀNCIA EL TO DELS DISCURSOS D’EN TRUMP I DE L’ERDOGAN?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 22 de juliol de 2016)

● NO US FA MALA ASTRUGÀNCIA EL TO DELS DISCURSOS D’EN TRUMP I DE L’ERDOGAN? – Si tanqueu els ulls i escolteu, totalment abstrets de l’ambient, les arengues del candidat republicà a la presidència nord-americana i la del president turc, no us sonen igual que aquelles inventives dels líders feixistes de principis del segle passat? Feu la prova i estic segur que em donareu la raó i que aleshores comprendreu perquè no m’agrada aquesta coincidència, francament. Ja sabem que la política té bastant de teatre i que els actors més destacats sovint hi posen més pa que formatge, i que les coses que es diuen des dels faristols s’han de relativitzar. Però és qui ni l’americà ni el turc són dos polítics qualsevols: ambdós estan força il•luminats i creuen que han estat cridats per complir "una missió". En Trump, defensant aferrissadament el principi xenòfob que “Amèrica i els americans, primer que ningú” i l’Erdogan, fent endreça a fons al seu país per deixar fora de joc en tots els sentits, tothom que no sigui un fonamentalista islàmic; no son, doncs, uns polítics qualsevols sinó uns personatges totalitaris que fan por. L’americà no se sap encara si arrossegarà prou vot popular per convertir-se en el teòric home més poderós del món, però Déu ens en guard que la clau dels míssils americans estigui en mans d’un fanàtic llunàtic com ell. En quan al turc, s’ha tret definitivament la careta de demòcrata etiqueta occidental, i s’ha transformat en el sultà ancestral que amb mà de ferro pensa imposar, si us plau per força, l’absolutisme a uns ciutadans reconvertits en súbdits, en una sola nit de conat de cop d’estat, i a uns socis llagoters que li reien fins fa poc totes les gràcies perquè per res del món el voldrien perdre com aliat.


A la meva manera de veure, doncs, tant en un cas com en l’altre tenim mala peça al teler, i molt em temo que ens haurem d’acostumar en els propers dies a digerir uns quants gripaus poc comestibles damunt d'unes estovalles democràtiques. Però també crec que, a part de paraules i gestos tan buits com un bunyol de vent de l'Empordà, “deixarem fer”, i no ens posarem pedres al fetge rebutjant la justícia i l’ordre que aquests dos caps de trons volen fer entrar per la cabota en els seus respectius països. Ningú amb tres dits de front pot dir que l’Erdogan està “improvisant”, per respondre sobre la marxa una revolta militar que el va agafar amb els pixats al ventre. No siguem ingenus! La depuració que està desenvolupant tan a fons no s’engega en una matinada, sinó que devia fer moltes setmanes que estava dissenyada amb precisió i meticulositat. La purga a la turca passarà a la història com el genocidi intel•lectual i ideològic de tot aquell desgraciat sobre el que recaigui la mínima sospita de pensar de manera diferent de l'oficial. Però con en altres èpoques, en que el feixisme i el totalitarisme es van engreixar, la història també assenyalà amb el dit tots aquests ramats de seguidors anònims que aplaudeixen el seu líder sense ni parar atenció en les bestieses que diu. I, també, com en aquelles èpoques, les principals potencies geopolítiques faran la vista grossa perquè, de moment, mantenir l’estatus quo pensen que és la millor estratègia. Si per cas, que repassin com van acabar experiències històriques anteriors d’amagar el cap sota l’ala. Tanmateix, potser servirà de poc mentre hi hagi tants mesells i estómacs agraïts en els cenacles on s’haurien de prendre decisions d’Estat. 

divendres, 22 de juliol del 2016

A QUI L’IMPORTA, DE VERITAT, PROTEGIR EL NOSTRE HÀBITAT NATURAL?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 21 de juliol de 2016)

● A QUI L’IMPORTA, DE VERITAT, PROTEGIR EL NOSTRE HÀBITAT NATURAL?- Penso que potser ens convindria a tots plegats fer un recés, i posar-nos a cavil•lar tranquil•lament si el principal problema de la humanitat és que l’economia vagi ranca o que el medi ambient necessiti – perdoneu la metàfora agafada pels pèls – respiració assistida. L’Espanya oficial indocumentada que no es vol matxucar el magí amb temes ecològics, l'any passat va dilapidar per la claveguera el seu pressupost ecològic anual, de manera que si tots els ciutadans del món s'ho tiressin a l'esquena com un espanyol es necessitarien els recursos de tres planetes com el nostre per sobreviure. Traslladats els càlculs a nivell global, en mig any els ciutadans d’aquest planeta han esgotat tots els recursos que la terra és capaç de generar, i hem produït tot el carboni que podem absorbir de manera sostenible. Per què, doncs, ens treu la son l’endeutament i la prima de risc, que el màxim que pot fer és empobrir-nos virtualment, i passem de llarg davant les assenyades advertències dels científics pronosticant que si no hi posem remei al pam i pipa a mimar el medi ambient pinten bastos, titllant-les de catastrofistes i exagerades?


Potser, per aconseguir que reaccionin els reis de les finances i els defensors incondicionals del consumisme desenfrenat com única palanca per fer moure el creixement econòmic, caldria que s’adonessin que el dèficit ecològic comporta costos superiors als necessaris per al seu control. Per exemple, reduir les emissions de carboni a l’atmosfera suposa una inversió d’entre l’1% i el 2% del PIB a escala global, mentre que el cost de les seqüeles de no fer res o de fer vistes, oscil•la entre el 5% i el 10%, que ja és suficient perquè ens ho prenguéssim en serio. Per acabar-ho d’adobar, només el 20% de la població del planeta es cruspeix quasi el 75% dels recursos naturals i, segons la FAO, amb els 1.300 milions de tones d’aliments que malgastem en un any n’hi hauria prou per alimentar als mil milions de persones que es moren de gana. Potser, després de reflexionar-hi una mica en aquest panorama, deixarem d’estar pendents del melic dels polítics i comprendrem que per molt llustrosa que tinguem l’economia, si la natura maltractada qualsevol dia passés factura com han fet els mercats respecte de les bombolles especulatives, ja haurem begut oli perquè en medi ambient no s’hi valen els pedaços, ni cosir les costures estripades. http://tabrilde.blogspot.com/ 

dimecres, 20 de juliol del 2016

QUE NO EM FACIN RIURE, AMB TANTS ESCARAFALLS I ESQUINÇADA DE VESTIDURES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 20 de juliol de 2016)

● QUE NO EM FACIN RIURE, AMB TANTS ESCARAFALLS I ESQUINÇADA DE VESTIDURES.- Quan s'esta en política, s’ha d’estar disposat a anar-te’n al llit amb tothom, sempre que la rebolcada s’ho valgui. I qui digui el contrari és que no sap de què va aquest negoci de fer avenir vuits, nous i cartes que no lliguen. Que tiri la primera pedra el partit polític que sigui innocent d’haver fet el salt als que el varen votar i als seus propis socis circumstancials. En política no hi ha idil•lis eterns, tots els casaments són de conveniència, i si gratéssim bé algunes relacions hi trobaríem més d’un cas de bigàmia. Per aquesta raó, em costa de creure que polítics amb experiència es facin creus de les parelles de ball que han escollit alguns, en l’obertura de sessions de ball del Congrés dels Diputats. Particularment la jugada que les escorrialles de Convergència han fet d’amagatotis, per apuntalar el PP en la direcciió cómoda dels debats de la Cambra, no ha agradat a ningú però l’ha entesa tothom: per aconseguir grup parlamentari i la dotació econòmica que hi penja calia passar pel llit d’en Rajoy, i encara que fos tapant-se el nas o els ulls, el cas és que el coit contra natura s’ha consumat. I que el rialler i enigmàtic diputat Homs ja està a punt de passar per caixa per cobrar la feina. No cal que us digui que ha agradat ben poc aquesta capbussada a la mateixa parròquia convergent, que no n’està orgullosa de que s’hagi fet el pena d’aquesta manera, però no és tan estrany tenint en compte que tota aquesta canalla que en els bons temps se la coneixia i respectava com a “minoria catalana”, són deixebles avantatjats d'aquell president Pujol que tot li estava bé mentre caiguessin peixos al cove.

A la meva manera de veure, però, el que més m’amoïna de tot plegat és que sobretot ERC, per exemple, s’esquinci el vestit i titlli per boca de l’arrauxat Tardà i del seu escolà, en Rufian, quasi de pocavergonyes als convergents per haver-s’hi posat bé amb el PP, quan en ocasió del ball anterior els republicans varen fer el mateix amb el PSOE, i per idèntica paga o suborn, si voleu parlar clar: el reconeixement com a grup parlamentari. I és que de la mateixa manera que la política fa estranys companys de copes o de llit, també és un niu d’hipocresia i de contradiccions. Què va haver de fer el president Mas per no anar-sen al llit amb la CUP? Doncs fer el pas al costat, que traduït al japonès vol dir l’haraquiri. I què haurà de fer JxS perquè la CUP voti favorablement la moció de confiança al president Puigdemont? Doncs tots els papers de l’auca, si convé esmenant el cèlebre full de ruta que, segons es va dir, tant havia costat consensuar amb socis transversals. Però tot té un preu en política i qui el posa, com no pot ser d’una altra manera, és el que per insignificant que sigui la seva representació parlamentària té la capacitat de seduir les majories escarransides i portar-les a l’hort. Què hi farem!


DIGUIN EL QUE DIGUIN, VAL MÉS SER AMO D’UN OU QUE MOSSO D’UN BOU?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 19 de juliol de 2016)

● DIGUIN EL QUE DIGUIN, VAL MÉS SER AMO D’UN OU QUE MOSSO D’UN BOU?.- Segons una enquesta d’Adecco, sembla que no: set de cada deu autònoms preferirien treballar com assalariats. En temps reculats, els joves que aprenien un ofici tenien com objectiu a la vida “plantar-se”. Establir-se pel seu compte era una fita important en la vida d'una persona treballadora, i els que ho aconseguien eren considerats uns triomfadors, uns homes de profit. Però no era fàcil aconseguir plantar-se, perquè no només calia vocació d’empresari – un concepte que avui dia també la crisi ha devaluat, en la mesura que ha escapçat les possibilitats de guanyar-se la vida amb allò que a hom agrada -, sinó també mitjans, ja que si bé per plantar-se no s’hi posaven tantes traves com ara, calia invertir-hi tots els estalvis i quan no n’hi havia prou anar de manlleu, malgrat no estava gaire ben vist manllevar diners. Ara bé, el que aconseguia sortir-se’n de l’empenyo solia tirar endavant, això sí fent més hores que un rellotge els primers anys, però immensament satisfet de ser el propi amo, de no tenir ningú que el manés. Avui que la fi del treball estable, del "pa per tota la vida" com a paradigma econòmic, són un fet indiscutible, els treballs fixos trinxats per les reestructuracions més o menys salvatges substituïts per feines eventuals, mal pagades i a temps parcial, des dels mateixos governs, amb l’aplaudiment dels gurus econòmics, s’ha venut aquell ideal de ser “amo d’un ou” per un succedani disfressat o transformat en autònom o freelance. La diferencia és que el perfil de qui es sacrificava ahir per arribar a ser “amo d’un ou”, no es correspon amb el de qui avui, arrossegat per la desesperant crisi, s’arrapa a un ferro roent com alternativa per sobreviure.


A la meva manera de veure, doncs, el problema principal del fracàs dels autònoms rau en que els seus teòrics plans de negoci s’estavellen sovint contra el mur de la realitat pràctica quotidiana: entrebancs administratius a dojo, maldecaps i paranys financers forassenyats – obligar a pagar impostos i taxes abans de cobrar la primera factura, per exemple -, flagel•lar-se la seguretat condemnant-se a una pensió de jubilació o d’invalidesa de pa sucat amb oli per no poder permetre’s cotitzar per sobre de la mínima... ¿Us sorprèn que aquella dita de que “val més ser cap d’arengada que cua de lluç” o “petit pagès que gran masover”, tal com tenien coll avall els nostres avis, hagi passat de moda i que tothom busqui un plat calent al funcionariat si pot, i si no encara que sigui un contracte de mala mort en una empresa privada? Francament, a mi no em ve de nou que les coses hagin anat de mal borràs, i em pregunto si no pagarem molt car aquest canvi de paradigma econòmic, perquè si algú pot crear llocs de treball són els empresaris que comencen com a petits emprenedors o professionals freelance. Que puguin desenvolupar la seva creativitat i el seu potencial depèn de que l’administració es convenci que ha de cuidar aquestes iniciatives autònomes des de les beceroles, perquè els projectes d’empresa o de negoci no quedin escanyats abans d’haver madurat. Mentre hi hagi un 70% d’autònoms que maleeixen el dia que se’n van fer, no anem pas per bon camí, no us sembla?

dimarts, 19 de juliol del 2016

VUITANTA ANYS, TAN LLUNY I TAN A PROP.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 18 de juliol de 2016)

● VUITANTA ANYS, TAN LLUNY I TAN A PROP.- Malgrat la política diuen que es va inventar per evitar que els homes arribessin a les mans per solucionar els problemes, la veritat sigui dita el fet és que la política dels anys trenta no va ser prou bona per evitar que mitja Espanya acabés tibant-se dels cabells amb l’altra meitat. Però vuitanta anys després no ens podem quedar només amb el diagnòstic esbiaixat del perquè d’aquella guerra, que varen escriure els guanyadors. Ara ja han tingut prou temps els perdedors per donar l’altra versió dels fets, i els que no varen viure’ls de primera mà han tingut a l’abast testimonis i documentació amb escreix per separar el blat de la palla. A còpia d’haver llegit molt i, també, d’haver escoltat les vivències de tants perdedors emmordassats i porucs, que els vencedors varen amagar i emmascarar, la veritat ha anat assolant i la perspectiva “d’allò que va passar” el trenta-sis s’ha equilibrat. Els polítics de l’època, com els d’ara - que en aquesta qüestió les coses no són tan diferents -, es guiaven més pel cec desig de remenar les cireres que per posar-se d'acord per governar a partir de la raó de cadascú. I en conseqüència varen cometre’s barrabassades colossals, sobretot permetent que a l’empara de crits de llibertat, república i democràcia es matés gent per les cantonades, i que les injustícies socials no es solucionessin per la via d’una justícia ràpida, dotada de mitjans suficients, enlloc de a bufetades. Qui sap si ja no és hora de reconèixer, també, que allò del “Glorioso Alzamiento Nacional” no era més que un fastigós cop d’Estat, perpetrat per un exercit sollevat contra els legítims governants. Perquè, a la meva manera de veure-ho, potser admeten aquesta realitat, la història i el drama de la nostra guerra incivil recuperaria la seva autèntica dimensió; però vuitanta anys després encara no s’ha reconegut de manera fefaent, per part de l’Estat, l'Exercit i l’Església que posava tàlem als feixistes, que les coses foren com foren i no com ens les varen fer aprendre.


És veritat que de vuitanta anys ençà la truita ha donat moltes voltes, i que aquella Espanya deprimida que no havia paït la desfeta colonial, i que durant la primera gran guerra mundial va jugar a la puta i la ramoneta de la neutralitat per pescar millor en les aigües que baixaven tèrboles, ja s’assembla poc a l’actual, embolicada de peus i mans amb una Aliança Atlàntica, que li ha fet jugar papers galdosos per guanyar-se la confiança, i amb una Europa en teoria unida, però que en l’aspecte econòmic trontolla perquè es va equivocar imposant una moneda única sense comptar amb Estat ni Tresoreria, i que en l’aspecte polític ja s’ha vist, la darrera vegada amb el desastre dels refugiats, que els membres de l’Eurozona actuen més com taifes que com europeus. Però en formem part i això fa que tinguem les mans una mica més lligades que llavors per segons què. És a dir, en vuitanta anys hem canviat la carcassa però no els engranatges. Tenim nous pobres, segurament menys analfabets ignorants que fa vuitanta anys, però que s’agafen a la xenofòbia o a la revolució perquè els partits que van votar il•lusionats, en tocar poder no han mogut ni un dit per treure’ls-hi les castanyes del foc. I la nova dreta i la nova esquerra - ambdues maldant per “centrar-se” -, no van endevinar en la globalització neoliberal el germen de l’actual crisi del deute, de l’atur i de la desigualtat. Per això, vuitanta anys després, la política s’identifica en la ment de molts ciutadans amb la corrupció al servei de les elits i les oligarquies. Després de vuitanta anys, recuperant velles polèmiques i rancúnies estem on estàvem? Quina pena si fos així! 

diumenge, 17 de juliol del 2016

TEMPTANT LA SORT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 17 de juliol de 2016)

● TEMPTANT LA SORT.-L’altre dia, al entrar en una administració de loteria vaig trobar-hi una dona gran que conec i que viu pràcticament de la caritat - o de la solidaritat, que queda mes correcte -, amorrada sobre el taulell, posant el cinc sentits en omplir una butlleta de la primitiva. Me li vaig acostar i, en veure’m, va deixar el llapis d’una revolada, i com si s’avergonyís de que l’hagués enxampat fent alguna cosa dolenta, dissimulant va escorres portes enfora de l’establiment sense donar-me cap explicació, abandonant amb les preses la butlleta que l’havia de treure-la de la misèria a mig omplir, damunt del taulell. En sortir, un cartell a l’aparador m’ho va aclarir tot: a la rifa que volia jugar la pobra dona, apostant dos euros podia guanyar-ne més de 50 milions. Quina temptació i quina oportunitat, per qui estava més pelada que les rates. Si et posen la mel als llavis es fa difícil passar de llarg, però no t'agrada que et vegin. No sé si la dona només hi havia anat aquella setmana a tustar la porta de la sort dels desesperats o ja ho tenia per costum, però vés per on em va venir a la memòria una reflexió sobre l’atzar, que li havia llegit aquell mateix matí a en Gaziel – pseudònim del periodista empordanès Agustí Calvet -, mentre fullejava les seves memòries per confirmar que ell va ser el primer, i no pas el polític de moda avui, en Pablo Iglesias, qui va escriure l’adjectiu “casta” per referir-se a una determinada classe política, exactament a principis del segle passat, quan el xicot de Podemos encara no havia nascut. No vaig ensopegar amb la cita exacta, que estic segur que hi és perquè la tinc a la punta de la llengua, però mentre fullejava el llibre a la babalà em vaig trobar una divagació sobre la sort que em va encantar, i que li manllevaré per a la meva reflexió d’avui; així mandrejaré una mica aprofitant que és diumenge.


De fet, jo no sabria pas explicar-vos millor que en Gaziel, que arreu hi ha homes i dones que “tenen sort”, “n’han tinguda” o “esperen tenir-ne”, i d’altres que “no en tenen ni en tindran mai”. Tots n’estem cansats de sentir parlar d’algú a qui “totes li ponen” o d’un altre que “no l’encerta mai ni per remei”. Però en Gaziel fa una observació que m’ha deixat parat: afirma que no són els pelacanyes o els que les passen magres, com la dona de qui us parlava, els qui més tempten la sort i se’n refien de tenir una bona rauxa, sinó els carregats de diners. A qui poc té per guardar i molt per ensumar, li és gairebé indiferent que la sort bufi d’un cantó o d’un altre, mentre no li prenguin el mos de pa diari i una salut passable. Els que van forts d’armilla, en canvi, diu que estan obsessionats per la sort, quasi supersticiosament, perquè com que juguen més fort que ningú, sempre han d'estar pendents del dring de la boleta. Qui sap si hagués estat Gaziel qui s’hagués trobat la dona, enlloc de venir-li de nou com a mi, hauria comprés la seva flaquesa davant de les mil i una oportunitats de temptar la sort, a l’abast de gent que mai sortirà del pou, però dubto de si hagués estat capaç de trencar-li el plat bonic recordant-li una màxima, en la qual també hi estaria d'acord en Pla, un altre sorneguer empordanès com ell: “el diner crida el diner”. La rifa, llevat escadusseres excepcions que confirmen la regla, sempre toca a qui menys necessita tenir sort a la loteria: uns perquè ja en tenen tants de diners que els hi surten per les orelles, i d’altres perquè estan tan poc acostumats a remenar-ne, que de ben segur es farien mal administrant-los.

dissabte, 16 de juliol del 2016

MENTRE ES PREDIQUI QUE MORIR MATANT OBRE LES PORTES DEL CEL, HO TENIM PELUT.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 16 de juliol de 2016)

● MENTRE ES PREDIQUI QUE MORIR MATANT OBRE LES PORTES DEL CEL, HO TENIM PELUT.- Ja hi podem córrer a barrar fronteres i a posar l’exercit a patrullar pels carrers, que mentre tota una sèrie de fanàtics – no sempre morts de gana, però sí ressentits -, estiguin disposats a guanyar-se el cel suïcidant-se, matant quantes més persones puguin d’una sola tacada, la societat té les de perdre. I malgrat les paraules, amenaces i promeses dels polítics de que hi posaran remei, la nostra indefensió es fa palesa a cada cantonada, perquè ni per molts escorcolls preventius que es facin, ni per molta repressió de llibertats que es legisli, es podrà impedir que un botxí d’infidels es cregui que té una missió divina per complir, i des de la més discreta soledat o en poca companyia es preparin per fer esclatar la caixa dels trons enmig d’una multitud. I ho tenim pelut perquè la solució no passa per posar el dit a l’ull a tots els que s’han criat, mamant una cultura i una religió diferent de la nostra. Aquesta selecció prèvia de l’enemic, ni que fos possible retòricament parlant, tampoc donaria cap resultat pràctic i a més a més seria una injustícia perquè cadascú és com és i cada casa un món. I com a tot arreu, hi ha gent bona i gent malvada.


A la meva manera de veure, doncs, el problema és que determinada gent és torni radical i que arribi a interioritzar tant l’odi a uns suposats repressors, com la voluntat de sacrificar-se per alliberar o venjar els seus “germans”, sobretot si el premi és el cel i sopar amb Al•là, en una taula servida per hurís. Contra aquesta llei de terrorisme no s’hi valen les defenses convencionals, per tant caldria aprofundir mes en l’arrel del problema i no tenir contemplacions per aplicar solucions de més calat que les simplement repressives, eliminant les bosses de pobresa entre immigrants, garantint de veritat la integració dels nouvinguts a la nostra societat, començant per assegurar-los l’accés a un lloc de treball digne que els permeti guanyar-se la vida, mantenir una família i disposar d’una casa normal, sense haver de viure de la solidaritat. Esclar que per aplicar totes aquestes mesures ja s’arriba tard, perquè quan s’obrien de bat a bat les portes dels immigrants perquè campessin pel seu compte, enlloc d’impedir que fugissin dels seus països dotant-los de recursos per guanyar-se la vida allà, Occident s’estava cavant la tomba de la inseguretat i dels conflictes perpetus. Per tant, una bona tanda de reflexions sobre aquesta qüestió s’hauria d’obrir ràpidament a tota Europa, en comptes de perdre el temps en picabaralles polítiques de tan curta volada que no porten enlloc més que a omplir-se les butxaques. Que parin d’una vegada les guerres, reconstrueixin les zones desbastades, en tots els sentits, perquè no només s'hi pugui viure dignament als països d'origen, sinó també treballar. I si s’ha d’empresonar algú, mentrestant, o fins i tot tallar algun cap, que sigui als mafiosos que estan vivint d’explotar la misèria dels desgraciats i als que els hi escalfen les braguetes des d’algunes trones.

divendres, 15 de juliol del 2016

NOMÉS ENS FALTARIA UN DONALD TRUMP AL TIMÓ D’AMÈRICA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 15 de juliol de 2016)

● NOMÉS ENS FALTARIA UN DONALD TRUMP AL TIMÓ D’AMÈRICA.- El nord-americà republicà candidat a dirigir la poderosa i orgullosa nació especialista en ficar el nas a totes les cuines del món, és la fotocopia més comprometedora i esperpèntica del capitalisme sense escrúpols que ens ha portat a un cul de sac. Per molt que s’entesti a explicar que és molt sà per a l’economia global, que els que tenen més diners en facin encara més, i que als seus guanys se’ls hi apliqui una taxa considerablement inferior a la que tributem els pelacanyes; aquests no entendrem mai que les rendes de quatre rals suportin una queixalada fiscal molt més considerable que quina fa pessigolles a les rendes milionàries. No va a missa l’excusa que s’ha de tractar millor les grans fortunes, per la simple raó que, en números absoluts, deixen més diners a la caixa, que no pas un regiment de poca-robes. L’única regla de joc que faria respectable el capitalisme seria que sota la seva capa o a l’empara de les seves faldilles, tothom contribuís progressivament al benestar general, en funció del patrimoni real. A partir d’aquí, potser no hi hauria res a dir sobre com cadascú se les guanyi o se les gasti, les peles.

A la meva manera de veure, de la mateixa manera que no es pot mesurar tothom pel mateix raser, tampoc no són del tot certes algunes maldats que es fan córrer sense pensar massa: per exemple, que ningú es fa ric treballant. El que passa és que en l’arrel de certes consideracions pejoratives hi ha una doble i lamentable confusió, una de caire semàntic i l’altra de caire moral: es confon massa sovint “fer-se ric” amb “guanyar-se la vida” i “treballar” amb “especular”. Hi ha molta gent que només treballant sí que s’ha guanyat i es guanya honradament la vida, com també hi ha un grapat considerable de paios com en Trump, que especulant s’han fet la barba d’or, fins i tot o sobretot en temps de crisi, que arrepleguen més quartos dels que necessiten i poden gastar en viure simplement bé. Però el joc dels disbarats que defensa el candidat Trump, en la mateixa línia que d’altres ideòlegs descarats dels interessos capitalistes purs i durs, rau en que després de quatre anys de l’enfonsament de l’especulació organitzada que gairebé va col•lapsar el sistema financer internacional, es continuen injectant a tremuja diners dels contribuents pelacanyes per mantenir una banca, la regeneració de la qual no es nota per enlloc ja que només fa falta que bufi una mica de tramuntana forta, per fer trontollar les seves parets com si fossin de paper. I per mostra només un botó: la guardiola dels pensionistes espanyols no estaria a la quarta pregunta, si en Rajoy no s’hagués gastat una fortuna per salvar Bankia i d'altres cosines germanes, sense que ni una engruna dels benèfics que ens passen per la cara els nous gestors d'aquestes entitats ressuscitades torni a la guardiola dels encantats, sinó que s’escola a la butxaca dels pobrets accionistes.

LA DARRERA ESTUPIDESA HUMANA: LA MISÈRIA CONVERTIDA EN RECLAM TURÍSTIC.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 14 de juliol de 2016)

● LA DARRERA ESTUPIDESA HUMANA: LA MISÈRIA CONVERTIDA EN RECLAM TURÍSTIC.- Mentre la majoria de turistes que visiten Lima, per exemple, passegen pel centre històric de Miraflores, comprant en els seus luxosos centres comercials i menjant als restaurants de moda, o van d'excursió per les ruïnes inques del Machu-Pichu, uns espavilats i agressius operadors turístics nord-americans, que es camuflen sota el paraigua anònim d'una societat - Shanty Town Tour -, estan promocionant circuits pels districtes més pobres de Llatinoamèrica, tibant els ramats de turistes com bens amb l'esquer de "veure la vida autèntica del país", endinsant-los per costerudes i estretes escalinates de barris superpoblats per contemplar un paisatge atapeït de misèria, concentrada en un caòtic entramat de barraques de nyigui-nyogui, construïdes sovint sobre deserts polsegosos a l’estiu o coberts de boira espessa a l’hivern. Els turistes paguen 45 euros per una passejada, amb guia nadiu inclòs, per entremig d’una població tan pobra que el més ric del barri marginal visitat ha de passar el mes només amb el doble d'ingressos del que costa el tiquet que paga el turista per un recorregut de tres hores, entre rates, abocadors poc edificants i flaires gens agradables. Els promotors d’aquesta parida turística, que en teoria hauria de fer vomitar a qualsevol persona decent, justifiquen la seva provocació empresarial com “una experiència antropològica” que permet als estrangers sentir emocions fortes, mentre que compren la col•laboració i la tolerància de les autoritats locals – algunes, progressistes radicals -, finançant amb les engrunes dels quantiosos beneficis del negoci d'ensenyar la misèria, quatre menjadors populars o algunes llars d’infants del tot insuficients per a les necessitats reals.

A la meva manera de veure, francament, lamento que aquesta iniciativa turística no tingui per objecte denunciar que la misèria és la conseqüència principal de l’endèmica mala distribució de la riquesa, i de que la majoria de diners són produïts i consumits per un nombre insignificant de persones, mentre que la majoria de la població és fot de gana en barris marginals de les grans ciutats. Un dels reclams del circuits de la misèria els valora positivament com a exponents de la “cultura autòctona”. Com poden qualificar de mostra “cultural” les bosses de misèria? Però el més depriment i descoratjador de l’experiència és que no només els turistes no fan el buit als organitzadors, sinó que els propis autòctons estan encantats de la vida d'estar exposats cada dia a l’aparador quan passa la processó de morbosos visitants, sobretot si de tant en tant cau xavalla a canvi de tastar, fotografiar o endur-se’n algun producte típic de l'artesania de la supervivència. Qui sap quants d’aquests turistes malaltissos no veuen estimulada la seva autoestima com a ciutadans del primer món, comprovant que hi ha tants de miserables escampats per la resta de mons, on la gent es podreix en vida sota un cel que sembla deixat de la mà de Déu i dels governants, que venen els ciutadans més esparracs als especuladors i voyeurs, per un escàs plat de llenties.

dijous, 14 de juliol del 2016

S’HA D’ANAR AMB UN PARELL D’ULLS BEN OBERTS PERQUÈ NO ET FOTIN.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 13 de juliol de 2016)

● S’HA D’ANAR AMB UN PARELL D’ULLS BEN OBERTS PERQUÈ NO ET FOTIN.- La picaresca dels llatins és proverbial en la nostra cultura domèstica, però des de l’arribada de tants nouvinguts que la saben més llarga i tenen la mala llet més entregirada que els d’aquí, s’ha d’anar molt amb peus de plom i amb els ulls ben oberts abans d’acceptar qualsevol oferta, proposta o ajuda desinteressada de desconeguts “amables”, perquè, d’una manera o d’una altra, ens acabaran aixecant la camisa. El problema, però, no ve de que siguin els quatre pòtols de sempre els que pretenguin ensarronar-nos, sinó que des de departaments de màrqueting d’algunes empreses amb patxoca i suposat prestigi, uns cada vegada més embogits executius agressius, trepitgen totes les ratlles vermelles de l’ètica, de la prudència i fins i tot del bon gust per aconseguir el trofeu de “tauró comercial del mes”, manegant la bona fe i la confiança del col•lectiu consumidor. Ahir mateix, sense anar més lluny, vaig quedar-me bocabadat davant la pocavergonya d’un gran hipermercat, amb nom d'accent francès que no us revelaré, quan entre el grapat de vals per promocions que em varen carregar al passar per caixa, en un dels papers que vaig signar en prova de recepció. em comunicaven una ximpleria com aquesta: “Le entregamos las nuevas bases del Club equis, que serán aplicables si, en el plazo de 30 días desde su recepción, no recibimos notificación en contra por su parte o sigue utilizando su tarjeta del Club”. La presa de pèl i la manca de respecte al client que suposa aquesta nota, ja comença per afirmar que he rebut unes “bases” que no he vist mai ni en pintura, però la mala baba del comunicat continua “obligant-me” a que si no m’interessen les noves condicions que em volen encolomar, per seguir fent ús de la targeta del seu Club comercial, he d’enviar una carta a Madrid fent-ho constar, acompanyada d'una fotocopia del DNI. Què s’han pensat aquests impresentables borinots, que a sobre de canviar-me unilateralment les regles de joc d’una de les seves joguines per fer-me gastar més diners, amb l’excusa d’agrair-me que no els hi faci el salt a la competència, he d’esser jo qui mogui fitxa si vull negar-me a que em donin pel sac?

Tanmateix, un sistema similar és el que fan servir infinitat d’empreses de tota mena per aprofitar-se de les dades personals i confidencials que per causa d’una relació comercial, sovint esporàdica, el consumidor confia a l’establiment o inclús a un simple professional dispensador de serveis, amb el clar objectiu de comercialitzar-les indiscriminadament, sense control ni aturador, a partir d’uns bancs de dades farcits d’informació piratejada a mansalva i amb traïdoria. Qui sap si no ha arribat l’hora de que els consumidors ens tanquem en banda i, com el mític Llach, cridem als quatre vents que la gallina ha dit prou i que cap gran germà que de nosaltres se’n vulgui aprofitar, tindrà cap més ou calent. Au va! Qui comença a plantar-los cara?... Si no m’ho miro de gairell i no vaig errat de comptes, la cua dels crítics actius no fa gaire llevada. Potser és que a les gallinetes ja els hi està bé fer de gallina tota la vida, sense complicar-se-la i parant la mà per recollir les engrunes del negoci que els executius agressius fan a l’esquena dels bonifacis com tu i jo...

dimarts, 12 de juliol del 2016

LES VERITATS I LES AMISTATS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 12 de juliol de 2016)

● LES VERITATS I LES AMISTATS.- Cantant les veritats diuen que es perden les amistats, però a la meva manera de veure, les amistats que superen aquesta prova del nou queden més enfortides que mai. I és que el millor amic seria aquell que et fa adonar dels desencerts, a temps de no enganxar-t’hi els dits, o per evitar-te fer el ridícul. Però quants acceptem que se’ns porti la contraria, o quants ens atrevim a trencar plats bonics al nostre millor amic? El més freqüent és que s’engegui a dida el poca-solta que trenca les oracions, malgrat a la llarga i amb la boca petita se li hagi de donar la raó, qui sap si quan ja no serveixi de res. I si l’incordi es tracta d’un amic molt amic, a sobre potser tenim la barra de retreure-li que un amic de debò no fa aquestes marranades. Per aquesta raó, la gent s’ho pensa dues vegades abans de badar boca: la crítica, encara que sigui constructiva, no sol caure bé, i en els cercles propers a allò que es coneix en societat com establishment, fins i tot es considera un detall de mal gust, de poca educació, de manca de "classe", vaja. I el que és pitjor: hi ha prepotents que s’hi abonen amorrant el perepunyetes que no té pèls a la llengua, amb l'excusa qui no està amb mi, està en contra meva.


Aleshores, què fem? Cridem l’atenció al que desbarra, per molt bon amic que sigui, o mirem cap a una altra banda? Si en la vida privada ja es prou fotut respondre la pregunta, en la vida política és preocupant que es faci costat per pura conveniència a esgarriacries o capsigranys que els hi costa caure del burro si algú no els dóna una empenta desinteressada. Això ens porta de cap a la pregunta més emprenyadora: qui actua pitjor, el covard que es mossega la llengua per a no fastiguejar i exposar-se a pagar amb un clatellot el peatge de la sinceritat, o el cregut que no suporta, ni del seu millor amic, que li faci notar que pixa fora de test? Jo ho tinc clar: la por guarda la vinya i per pura basarda a ser tingut per cap d’esquila, molts prefereixen curar-se en salut i empassar-se el que pensen. La qüestió és si les poques amistats que es guanyen i fidelitzen dient la veritat, compensen els molts suports de poderoses que es perden sent sincer. I com que la resposta és prou evident, serà aquesta la raó que explica que hi hagi tants assessors ineptes i llagoters, tallant el bacallà en llocs de màxima responsabilitat? Perquè no hi hagi dubte, per la part que em pertoca en vantar-me que al blog “A la meva manera de veure” es procura escriure les reflexions netes de pols i de palla, en una recent entrevista que m’han fet a la revista “El Pou de la gallina”, de Manresa, puntualitzo un principi que no penso trair mai: “estaríem frescos que a la meva edat no pogués dir les coses pel seu nom”. 

dilluns, 11 de juliol del 2016

TROBO QUE ANEM ESCASSOS DE LÍDERS I ENS SOBREN BRUIXOTS I PATUMS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 11 de juliol de 2016)

● TROBO QUE ANEM ESCASSOS DE LÍDERS I ENS SOBREN BRUIXOTS I PATUMS.- Em dóna la impressió que malgrat ens pensem ser tan espavilats, en democràcia encara ens queda molt de camí per córrer si no tenim clar que el lideratge polític no s’ha de confondre amb la capacitat de fer callar els altres amb grandiloqüència de pa xocat amb oli, d’enlluernar la parròquia ingènua fent creure que dintre la butxaca hi porten sempre un conillet amagat o, simplement, d'anar escalfant braguetes, com vulgarment se'n diu de vendre fum. El líder que ens falta ara mateix com el pa que mengem, per sortir-nos-en de l’atzucac tant de la crisi econòmica, que no s’ha pas acabat mal que s’expliquin sopars de duro, com del garbuix d’identitari que no acabem de resoldre, no ha de portar una vareta màgica enganxada als dits sinó que ha de tenir la convicció de pertànyer a una comunitat humana capaç de fer grans coses si trobés qui la dinamitzés, qui la convencés que només posant-hi tots el coll sense buscar excuses per seguir amb l’esquena dreta es treuen els carros dels pedregars. Un líder ha de tenir, sobretot en temps convulsos, la capacitat de saber escoltar sense prejudicis, afinant la percepció i la sensibilitat, per a no repetir els errors del passat; tenint clar que fracassar no és cap desmèrit, si s’ha provat de triomfar posant-hi els cinc sentits i sense fer trampes. Sobretot quan de les derrotes se n’aprèn, per tornar-ho a intentar amb més empenta.


A la meva manera de veure, aquí i quasi arreu, el problema que sovint patim, com a societat que reclama lideratges responsables, és que no hem entomat que perquè hi hagi bons líders hi ha d’haver primer molta gent compromesa, activa, preocupada de veritat per al futur de la humanitat i no per les quatre misèries casolanes de cada dia; és a dir: no simples badocs que el que volen, en definitiva, es anar tirant a empentes i rodolons, mentre sospiren perquè vingui algú que els hi resolgui els problemes sense haver-se d’embrutar les mans. Potser la crisi de líders s’hauria d’analitzar a partir d’aquests nombrosos col•lectius de ciutadans de totes les edats i procedències que, si bé es veritat que reclamen canvis i millores, s’arrisquen poc per aconseguir-ho quan se’ls insinua, per exemple, que han de començar canviant els seus propis hàbits de consumidors malcriats o de ciutadans al bany maria. Quan només es va a la recerca d’un líder amb l’esquena prou ampla per rebre totes les bufetades, incloent-hi les de la pròpia parròquia, quan es necessita desfogar en algú diferent de nosaltres les frustracions, potser ja tenim resposta al per què de la crisi de lideratges. D’altra banda, qui vulgui fer carrera de líder ha de tenir clar que saber escoltar no s’aconsegueix només respectant els torns de paraula, sinó configurant espais de silenci i de reflexió, des d'on rumiar què s’ha dit, per després respondre amb arguments allunyats de la bel•ligerància del que no vol ser contradit o de la prepotència del que creu que té sota el barret totes les respostes del món.

diumenge, 10 de juliol del 2016

QUAN ELS CORRUPTES NO EREN CORRUPTES, SINÓ QUE NOMÉS ES DEIXAVEN ESTIMAR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 10 de juliol de 2016)

● QUAN ELS CORRUPTES NO EREN CORRUPTES, SINÓ QUE NOMÉS ES DEIXAVEN ESTIMAR.- No sempre els que remenaven poques o moltes cireres queien en la temptació de deixar-se corrompre a l'engròs; hi va haver un temps, al principi de la transició a la democràcia des de la dictadura, que simplement molts es “deixaven estimar”. Encara que estigués lleig posar-s’hi bé a l’hora de “cobrar-se” favors, almenys s’havien superat les fastigoses costums heretades del “dret de cuixa” feudal, que sense cap escrúpol practicaven funcionaris i polítics durant la dic-tadura; uns perquè guanyaven tan poc que tenien de fer-se un sobresou en metàl•lic o en espècies, i els altres perquè tothom sabia que qualsevol cop de mà tenia un preu; sobretot perquè sense cops de mà ben donats per part de les persones adequades, era molt difícil esquivar tots els trencacolls burocràtics per escalar posicions en la societat franquista. Em preguntareu, potser, quina era la diferència entre corrupció i estimació. Doncs mireu, us posaré un exemple pràctic: el secretari particular d’un delegat provincial de Ministeri de Treball que feia saber als que li demanaven audiència amb el seu cap, que disposava d’una impremta per fer-se càrrec de tot tipus d’impresos industrials i comercials, era un simple corrupte; mentre que l’inspector que quan arribava Nadal donava l’adreça d'una casa de la seva dona, perquè si volien donar-li “l’aguinaldo” no el posessin a ell en un compromís, era "deixar-se estimar". I no us penséssiu que són exemples posats a la babalà: jo mateix en sóc testimoni de que “bones peces” com les descrites existien, amb l’agreujant que l’inspector de la faula podria haver militat a l’esquerra radical i, quan es va moderar, convertir-se en un gall de la cort d’en Felipe González i l'Alfonso Guerra. I no us esparvereu, que de gent influent que es deixava estimar ni havia a tots els nivells: jo mateix vaig “patir” les ànsies de “carinyo” d’un magistrat d’execucions de deutes a la Seguretat Social, que per agrair-me la “generositat” de l'empresa que representava, l’expedient de morositat enlloc d’estat damunt la taula a punt de tramitar-se, l’enfilava dalt el prestatge més alt de l'oficina, on dormia el son de les marmotes. (D’aquest magistrat en va parlar “Interviu” en el seu moment, però les acusacions li varen relliscar i continuà exercint i deixant-se estimar). Tot plegat, ja ha prescit amb escreix com a delicte, per tant cap dels que “es deixaven estimar” ha de patir per res, i els corruptes encara menys, però parlar-ne serveix almenys per a no oblidar que això de la corrupció ve de lluny i que “deixar-se estimar” repetidament, porta per mal camí.

A la meva manera de veure, aleshores com ara, succeïa l’estrany fenomen que qui no volia ser estimat era vist com una mena de tocat del bolet. També us ho il•lustraré amb exemples pràctics, viscuts en primera persona. En l’empresa on treballava com a director de recursos humans – allavonces se’n deia simplement “cap de personal” -, per circumstàncies que no venen al cas se’m va afegir temporalment a les meves competències la de controlar les compres del departament de manteniment. L’empresa era molt important i treballava les 24 hores, de manera que el moviment de compres tenia molt de pes en la despesa general. Quan va arribar el primer Nadal fent de responsable de signar les comandes, em varen ploure a casa “paquets” de proveïdors que em volien demostrar la seva estimació incondicional. Com que he estat sempre un tiquis-miquis a l'hora de parar la mà i així m'ha anat, per ètica vaig tornar des del primer al darrer “obsequi per res". Home, "per res" no, li vaig comentar a la meva dona, que s’estranyava de que em fes l’estret, quan sabia que d’altres coneguts no tenien tants escrúpols i tiraven més de beta. Però jo em temia que l’acceptació del “paquet” suposava un tracte de favor en potencia i només de pensar-hi em posava nerviós. Perquè “deixar-se estimar” consisteix en això: en convertir-te en deutor d’un favor que et poden requerir en qualsevol moment. Per tant, quan es parla de corrupció no estem parlant de grans desfalcs sinó també de petits tràfecs d’influències que, en la majoria de les vegades, no treuen a qui s’hi emmerda de cap apuro ni li solucionen la vida, però li condicionen per sempre més la capacitat d’engegar a dida qui t’ha estimat una o vàries vegades i es vol cobrar el favor amb interessos. La corrupció comença per una cosa tan simple com “deixar-te estimar”, i tothom hi pot caure.


dissabte, 9 de juliol del 2016

EL DRET A DECIDIR SI PREFEREIXO MONARQUIA O REPÚBLICA, ME L’EMPARA EL REI?-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 9 de juliol de 2016)
● EL DRET A DECIDIR SI PREFEREIXO MONARQUIA O REPÚBLICA, ME L’EMPARA EL REI?- Avui la direm grossa: m’agradaria saber si el rei, que en teoria, ha de protegir i garantir a l’engròs els drets dels ciutadans, m’empara si vull exercir el dret a decidir, per exemple, si em sembla millor la monarquia o la república com a sistema. La meva impressió és que tinc reconeguda la plena llibertat de decidir el que vulgui, mentre no emprenyi. I, pel que noto, emprenyaré cada vegada que vulgui ficar el nas en qüestions sensibles, d’aquestes que només hi són per fer maco, de les que es miren però no es toquen. De manera que per no molestar, hauria d’aguantar-me les ganes i entomar amb bona cara que d’altres decideixin per mi, com si fos una criatura o un imbècil? I això em passa per no haver llegit la lletra menuda de la versió democràtica que em varen encolomar, en forma de Constitució exprés ja fa una colla d’anys, tants com perquè més de la meitat dels ciutadans adults no hi varen ficar cullerada, puix encara no havien tret el caparró de l’ou. Vet-aquí, doncs, que una altra cosa que he anat descobrint, a mesura que m’he fet gran, és que la democràcia és com una franquícia, que cada país adapta al seu tarannà, per sentir-s’hi còmode. Fins i tot alguna dictadura, no fa pas tant i ben a prop la teníem, s’amagava les vergonyes sota la careta de “democràcia orgànica”. De manera que això de la democràcia, s’ha d’agafar amb pinces quan massa gent prefereix “manipular-la” en lloc de “respectar-la” com una eina i no com una trava.

En qualsevol cas, em sembla indiscutible que una democràcia que posi condicions al dret a decidir, perdoneu-me la franquesa, és una democràcia de pa sucat amb oli. És per aquesta raó que avui us proposo la reflexió sota un enunciat tan provocador, ja que si el propi rei – com a hipòtesi de treball, per a un cap de setmana xafogós de ple estiu -, trenqués més enllà de en la intimitat la seva neutralitat institucional i es decantés descaradament per una forma d’Estat enlloc d’una altra, en la meva opinió pintarien bastos per a la monarquia, i qui sap si no lleparia de retop la democràcia. En matèria de respectar el dret a decidir, els claus no es poden fer entrar per la cabota, com ja he defensat a bastament en altres reflexions. Per aquesta raó em xoca que mentre alguns partits polítics legítimament no s’amaguin de reivindicar la república com opció democràtica d'organització de l'Estat, hi hagin encara veus de patums destacades que s’esparveren davant la possibilitat que “es trenqui el sistema que entre tots vàrem escollir”. I per sortir de dubtes sobre la maduresa de la nostra democràcia, m’agradaria que el monarca em respongués la pregunta que plantejo a l’encapçalament de la reflexió. Que em perdoni el senyor rei, però quan els ciutadans no van escollir la forma d’Estat - quan allò de la Constitució -, uns perquè no havien nascut i els altres perquè no tenien cap altra alternativa que la que havia deixat “atada i bien atada” aquell que tots sabem, amanida pels escolans d’amen de la transició civilitzada. Però alguna cosa deu haver passat des d'allavonces perquè la treva política del 78 s’hagi tornat aiguapoll i molts de ciutadans no s’hi trobin bé sota la capa monàrquica. És un pecat que puguin decidir què volen canviar-ne, per trobar-s’hi a gust? Per això penso que és important saber si el rei hi estaria d’acord que poguéssim decidir sobre una institució? Repeteixo, ho pregunto com a simple hipòtesi de treball i no per tocar el botet..

divendres, 8 de juliol del 2016

QUE TOT PENGI D’UN FIL, US TREU LA SON O TANT SE US EN DONA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 7 de juliol de 2016)

● QUE TOT PENGI D’UN FIL, US TREU LA SON O TANT SE US EN DONA?.- Francament, jo fins fa poc deia que calia aprendre a passar-ne de segons quines pors, per a no tornar-nos aprensius i aculats per una basarda crònica. Una de les raons que proposava per superar els moments baixos era que si ho pensem bé, al món passen moltes menys desgràcies de les que potencialment podrien esclatar, i que no tots els fils que estan a punt de petar acaben fent la guitza i, per tant, alguna cosa es feia bé. Així pensava no fa pas gaire, però m’estic adonant que el problema d’aquest món no és que hi hagi massa coses que pengen de fils, en muntatges de nyigui-nyogui, sinó que molta de la gent que mou els fils no té el cap gaire ben moblat i, sobretot, que n'hi ha uns quants dels que depèn el destí d’un país, d’una institució o d’una família, que són uns vertaders animals, per no dir bèsties depredadores. I no parlo només per exemples de casa nostra, per desgràcia els noticiaris d’arreu del món van plens de fets i de decisions que posen en perill globalment des de l’estabilitat política, econòmica o mediambiental, fins a la mateixa autoestima dels ciutadans en tant que  persones humanes.

Sense anar més lluny, avui l’actualitat es fa ressò de l’enèsim assassinat d’homes de raça negra per part de policies de raça blanca, a Nord-Amèrica, fets que encendran odis i disturbis; de la ranera de la mort i la misèria que no para d’escoltar-se nit i dia als camps de concentració de refugiats, en espera de ser acollits per una Europa sorda i desunida que no en vol ni sentir a parlar de quotes d’immigrants; de la massacre quotidiana de civils a l’Orient Mitjà, en mans de botxins suïcides manipulats per clergues i pels interessos dels que no volen que les guerres acabin mai, perquè el seu negoci són les bombes, els míssils i les mines; de l’imparable fabricació de moda falsificada amb la qual s’inunden els mercats il•legals dedicats al consum turístic a l’engròs, perquè s’entretinguin  esclaus que malviuen pendents de la manta que arrosseguen a l’espatlla i que sempre són l’ase dels cops, mentre els explotadors es reparteixen els beneficis de tant en tant, potser asseguts a la taula d’algun restaurant del Port Vell, sense que ningú faci escarafalls... Hi ha tantes coses que pengen d’un fil que potser sí que no paga la pena de posar-se pedres al fetge, malgrat en una altra moment abominaria d’aquesta actitud perquè fa tuf de fatalisme i que mai de la vida ens hi hem de deixar arrossegar pel pessimisme. Però avui ja no sé ben bé què dir ni que pensar...

A la meva manera de veure, i això és el que em deu trasbalsar especialment, quan en un país top penja d’un fil, i a més hi ha gent que maquina per empitjorar la convivència, es troba a faltar la figura indispensable d’un àrbitre institucional, neutral i amb autoritat moral com aquell Pertini de la república italiana, per rebaixar tensions i pactar espais de treva, trobada i reflexió assenyada, lluny de postures apocalíptiques. Aquesta figura, en els litigis constants i creixents entre Espanya i Catalunya per exemple, es troba a faltar molt; el problema és que la figura del cap d’Estat està devaluada per la manca d’experiència i de tradició moderadora, però sobretot perquè la pròpia institució monàrquica no gaudeix del suport que tindria, francament, si la definició de l’Estat hagués estat consensuada entre la ciutadania, sense martingales, jocs de mans i sorolls de sables. Quan tantes coses pengen d’un fil, no s’hi val a badar i en aquest cony de país, sobretot, hi ha massa badocs caçant mosques, i com deia un mestre murri del meu Institut Ramon Muntaner, a Figueres, dels badocs en surten les carbasses.