PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 21 de novembre de 2016)
● A QUI LI INTERESSA COMPLICAR TANT LA RECUPERACIÓ D’UNA PROPIETAT OKUPADA
A LA BRAVA? – Fa quatre dies se’n parlava a tot arreu del cas d’un matrimoni
que va acollir una sense-sostre per caritat, i als pocs dies es va fer
mestressa del pis d'acollida portant-hi la seva parella i un fill, sense que
els propietaris legals tinguessin res a fer per llançar-la fora, un cop
transcorregudes 48 hores de la violació de domicili. ¿No n’hi hauria d’haver
prou, per recuperar un habitatge habitual o segona residència d'un particular,
amb presentar un contracte legal de lloguer o una escriptura de propietat?
Doncs no, perquè la legislació d’aquest país és tan “paternalista” i
“garantista“ que massa vegades hom té la sensació que la norma està feta per
salvaguardar els drets dels delinqüents enlloc dels de les víctimes. Deixeu-me
dir una obvietat escandalosa: em sembla increïble que es desnonin famílies de
pelacanyes, de pisos propietat de bancs, immobiliàries i corporacions, i no es
faci servir la mateixa regla de tres per desokupar habitatges privats, adquirits
amb els seus estalvis honrats per famílies treballadores o menestrals que, per
exemple, en tornar d’unes vacances o anar de cap de setmana, han trobat que no
podien entrar a casa seva perquè uns pòtols havien canviat el pany i plantaven
cara a la policia cridada pels propietaris, al•legant sense cap més prova que
el fet consumat d’haver-hi entrat feia més de 48. No us penseu pas que les violacions
de domicili són escadusseres, perquè cada dia resulta que n’hi ha un parell de
dotzenes de denuncies, que deixen alguna família cagant-se literalment en les
lleis d’aquest país.
A la meva manera de veure, el que fa sentir més indefensos els ciutadans
que es troben en situacions com aquesta és que, en parleu amb qui en parleu,
tothom troba un disbarat que uns paios, aprofitant que temporalment no hi havia
ningú al pis, canviïn el pany i s’hi escarxofin com si en fossin els amos, i
quan l'amo de veritat crida la policia resulta que sembla que aquesta vetlla
més pels drets dels de dintre que no pas pels de fora. I és que una cosa és la
filosofia del moviment social okupa, consistent en aprofitar un habitatge abandonat
temporal o permanentment per aixoplugar-hi en un moment donat famílies
esdevingudes, per circumstàncies de la vida i de la crisi, en indigents o
sense-sostre; i una altra de molt diferent es entrar en un pis buit durant uns
dies, ple de les pertinences personals i aixovars de les persones que hi vivien,
i nega’ls-hi als legítims propietaris l’entrada. En un país “normal”, mai ens
podria passar pel cap que la policia i la justícia fessin costat als violadors
d'un domicili, enlloc de als violats. Per tant, s’imposa una reforma urgent de
les normes per tal de contemplar amb sentit comú aquestes situacions tan lamentables.
Hi ha reformes legislatives que tenen prioritat, i en un estat de dret una de
les principals és que els ciutadans sentin protegides les seves propietats. És
una prioritat que no té volta de fulla, com tantes d’altres en les quals tampoc
el sentit comú s’utilitza massa per resoldre ràpid conflictes d'interessos. Qui
sap si perquè qui ha d’exercir l’autoritat per impedir abusos d’aquesta mena té
les mans lligades pel Codi Penal, les víctimes que s’ho poden permetre tiren
pel dret i contracten “desokupadors” que per una tarifa gens mòdica materialitzen
allò tan lleig – però efectiu – de prendre’s la justícia per la seva mà. La
qüestió és si, com ja més de quatre sospiten, en alguns d’aquests escamots radicals
no s’hi amaguen ex-okupes sense gaires escrúpols, consideració que ens portaria
a una conclusió que per a bastants ciutadans escarmentats seria de pissarrí:
moltes màfies urbanes existirien si les policies poguessin fer sense traves la
seva feina de protecció dels ciutadans víctimes de delictes contra la propietat,
la seguretat o el civisme, per exemple? Si a ningú l’interessa complicar la
troca, per què no ho fem tot més senzill i planer?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada