ANAR A COSTURA A APRENDRE DE LLETRA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 26/MAIG/2017)

¶ ANAR A COSTURA A APRENDRE DE LLETRA.- La Llei Moyano (Ley de Instrucción pública de l’any 1857) establí que a l’educació primària "en las enseñanzas elemental y superior de las niñas se omitirán los estudios de Agricultura, Industria y Comercio, Geometría, Dibujo lineal, Agrimensura, Física e Historia natural, reemplazándose con labores propias del sexo, elementos de dibujo aplicado a las mismas labores y ligeras nociones de Higiene doméstica". La Llei Moyano ha estat la llei d’educació espanyola de més llarga vigència de la història; amb modificacions en la forma, no pas en l’esperit, perdurà fins a l’any 1970. I des de llavors fins ara, malgrat que els sistemes educatius en democràcia els han potinejat, per bé o per mal, gairebé tots els nous ministres del ram, i encara que s’ha fet força endreça en queda molta de feina per fer, com tot sovint ens ho recorden les avaluacions internacionals que ens fan sortir els colors a la cara. Però el que em va cridar l’atenció l’altre dia va ser el retret que se’ns feia respecte a la nul•la preparació dels adolescents en matèries tan imprescindibles per espavilar-se en la vida com, per exemple, treure’n el desllorigador de les factures de consums, interpretar informes financers elementals o tenir nocions bàsiques de cuina... Em va sobtar, en especial, la pregunta d’un educador tan directa i provocadora com aquesta: “què és més important a la vida, saber idiomes o saber cuinar?”

A la meva manera de veure, els plans de formació que hi passen de puntetes sobre coneixements bàsics, gairebé de subsistència, cometen un gran error no incloent, obligatòriament classes sobre qüestions tan pràctiques com primers auxilis, cuina i dietètica, administració domèstica, interpretació bàsica de factures, pressupostos o informes financers... Almenys el suficient per estar en condicions de no deixar-se aixecar la camisa. Indistintament homes i dones, perquè qualsevol persona ha d’estar preparada per ser autosuficient en la vida, en totes les vessants. Ja ha passat a la història allò que les nenes anaven a costura a aprendre una mica de lletra i les quatre regles, com la Mare de Déu quan era xiqueta; mentre que els nens anaven a “estudi” - paraula que incloïa aritmètica i matemàtica, geografia, física, química, oratòria, gramàtica -, perquè el futur era dels nens i fer el dinar, cosir, planxar i rentar la roba cosa de les nenes. Afortunadament, en les societats modernes en que hem nascut tota aquesta xerrameca pot sonar a carca i superada; però no és ben bé així arreu del món, ni de bon tros. En mig planeta, i segurament em quedo curt, les costums no han evolucionat al mateix ritme i per aquesta raó el fenomen de la immigració, per exemple, fa palès la gran diferència cultural entre molts dels nouvinguts i nosaltres, i per molt que ens esforcem en “domesticar-los” en el bon sentit de la paraula perquè siguin com nosaltres, no tot són flors i violes. I encara que aparentment sembli que els hem “assimilat” a la nostra manera de fer – l’idioma no ho és tot -,  en la intimitat de la família o del cercle d’amistats segueixen lleials a les seves costums i tradicions culturals, i canviar la mentalitat cultural és qüestió de molta paciència, tolerància i de temps. Precisament, molts dels conflictes socials neixen sovint de la pressa que tenim en voler-los “convertir” o “reciclar”, que és una paraula més moderna. Encara hi ha pobles sencers on les nenes simbòlicament “van a costura” perquè la seva finalitat a la vida és ocupar-se de servir als homes, en tots els sentits i amb més o menys matisos. Nosaltres hauríem d’estar agraïts a qui li vulguem donar-li’n gràcies, per haver nascut en una societat “diferent”, o nens i nenes tenen el mateix dret a “anar a estudi” a aprendre de tot perquè per sobreviure en aquesta jungla moderna tothom ha de saber de tot, incloses les tasques domèstiques més vulgars, com cuinar, rentar la roba o canviar bolquers.