A LA CACERA D’UNA FALLADA EN L’ACTUACIÓ POLICIAL D’UNS MOSSOS SOTA SOSPITA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 22 d’Agost/2017)

A LA CACERA D’UNA FALLADA EN L’ACTUACIÓ POLICIAL D’UNS MOSSOS SOTA SOSPITA.- Després d’assistir al gest espontani dels ciutadans, aplegats a Plaça Catalunya per repudiar el terrorisme, d’aplaudir els mossos d’esquadra, vaig revenir-me de molts dies de veure com la nostra policia nacional era bescantada, escridassada i escopida pràcticament per alguns col•lectius o escarnida massa sovint a la xarxa i a determinada premsa. Vaig considerar un gest de maduresa democràtica el fet que els ciutadans d’una nació que aspira a ésser sobirana aplaudissin la seva policia, i vaig voler creure que el gest era de desgreuge sincer i no només la resposta conjuntural i emocional, en un marc concret. Perquè fins que s’ensenyi des de pàrvuls que fer complir la llei democràticament pactada, si no hi ha més remei per la força, no s’ha de confondre amb repressió un acte de defensa de l’estat de dret que com a principi fonamental diferencia entre llibertat i llibertinatge. Espero, sincerament, que aquell gest de dissabte sigui el primer d’un canvi de mentalitat de la societat. Per aquesta mateixa raó, em dol i m’emprenya perquè m’entengueu bé com em sento, que des de tertúlies en mitjans de comunicació apeixats des d’interessos anticatalanistes - no he volgut escriure “espanyolistes” expressament, perquè sóc ben conscient que no tots els espanyols ens tenen el dit a l’ull i que no seria just posar-los tots al mateix sac) -, ha començat una cacera d’errors en la prevenció i en la investigació de l’atemptat, posant en quarantena la bona i exemplar feina dels mossos, permetent que qualsevol palangana afamat de protagonisme a preu fet, opini sobre qüestions tan delicades, tècniques i professionals.

Però encara em treu més de polleguera que la classe política espanyola, gelosa de la competència palesada pel cos de mossos d’esquadra digne de qualsevol nació sobirana, co-mençant pel propi ministre de l’interior i el delegat del govern, estigui que trina en comprovar el ressò internacional que ha tingut la impecable gestió que des de Catalunya s’ha fet de l’atemptat, sobretot en acapar en les rodes de premsa tot el protagonisme i la glòria. De manera que des de les cèlebres clavegueres ja s’han deixat anar “rates sabies” perquè infectin i enrareixin l’ambient, amb insinuacions perverses sobre presumptes negligències en la prevenció de la conxorxa a Alcanar i a Ripoll, per exemple. A la meva manera de veure, doncs, tot plegat és tan mesquí que no té nom. ¿Com poden endegar aquesta campanya de desprestigi, uns politicastres que han marginat l’autonomia catalana i la seva policia durant els darrers dos anys, impedint-la de participar en els fòrums europeus d’intercanvi d’estratègies i d’informació sobre el terrorisme, amb l’excusa confessada amb la boca petita que els catalans no eren dignes de confiança? Si després de forçar el president de la Generalitat, fa un mes i escaig, la primera reunió en anys de la Junta de Seguretat, a la qual el ministre de l'Interior, després de jugar una estona a la puta i la ramoneta, va assistir-hi a contracor, ¿com es pot ésser tan hipòcrita per continuar posant traves a que els mossos participin directament a l’Europol? Que s’ho faci mirar Madrid, que per cert ja els agradaria tenir com a comunicador en rodes de premsa semblants, un portaveu de la categoria professional del major dels mossos d’esquadra de Catalunya. Tanmateix, encara m’indigna més escoltar un capellà catòlic madrileny escalfant la bragueta dels seus parroquians des de la trona, acusant l’alcaldessa Colau de responsabilitat amb els atemptats per tenir idees comunistes. I que a hores d'ara els seus superiors no li hagin picat la cresta a aquest talibà cristià, capaç d’ésser tan o més radical que un imam.