QUIN FUTUR ENS ESPERA SI EL DESTÍ DEL MÓN ESTÀ EN MANS DE TARATS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 10 d’Agost/2017)

# QUIN FUTUR ENS ESPERA SI EL DESTÍ DEL MÓN ESTÀ EN MANS DE TARATS? - No ens tornem histèrics ni ens deprimim, però les coses són com són i val més no oblidar-nos-en de que un bon dia tot pot fer un pet com un aglà, mentre sonats com Trump o Kim Jonc Un tinguin la clau de la caixa dels trons. Ja resulta paradoxal que setanta-cinc anys després de sotmetre l’orgull del Japó a cops de bomba atòmica, dos imbècils s’amenacin mútuament de repetir la nefasta experiència nuclear amb tanta naturalitat com si parlessin de jugar-se-la a cops de roc. Val més que no ens agafin amb els pixats al ventre i amb massa melics personals per lligar; però la qüestió és si cal que ens hi amoïnem gaire buscant refugis o paraigües protectors: si algun d’aquells sonats s’aixeca de mala lluna i passa de les paraules als fets, la trencadissa serà tan gran que els que quedin no valdrà ni la pena que netegin. Ves per on quan el món ha progressat tant que es desafien tots els déus haguts i per haver, perquè l’home es creu ésser totpoderós, resulta que no s’ha previst quelcom tan elemental com blindar l’accés a les armes de destrucció massiva a gent tocada de l’ala. Si en Nobel o l’Einstein reviscolessin, se’n farien creus de com d’invents pensats en principi per el progrés de la humanitat – la pólvora o l’energia nuclear -, pengen tants de morts i tanta misèria. Tanmateix ens hauríem de preguntar com, tan llestos i escarmentats com es consideraven els supervivents de la segona guerra mundial, varen permetre que el destí del món se’l repartissin els socis del macabre “club de les potencies nuclears” al qual només hi podien pertànyer les nacions que havien saquejat la fórmula de la bomba atòmica i construït arsenals per emmagatzemar-les a tot drap, com si fossin patates. Aquestes nacions es justificaven dient una bestiesa tan colossal com que aquelles armes de destrucció massiva en realitat no eren per “matar” sinó per “dissuadir”, com si la dissuasió no consistís en arrasar la casa de l’adversari. I en un acte de cinisme indescriptible, quan les noves potencies de facto s’afartaren de que qualsevol perdulari pogués fer-se soci d’un club tan selecte, regularen el dret d’admissió i s’inventaren un “tractat de no proliferació d'armes nuclears” per impedir que cap altra nació tingués la temptació de crear el seu propi arsenal de butxaca, mentre que elles no paren d’augmentar i modernitzar els seus, per dissuadir millor esclar. I per acabar-ho d’adobar, en la legislació de cap d’aquestes potències està escrit que mai un tarat pugui tenir a les seves mans el comandament de l'arsenal. Algunes, les que més es vanten de democràcia per un tub, exigeixen que el tarat hagi arribat al poder per sufragi universal. Quin consol, vatua l’olla!